Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Amic Joan: de manera que ara resulta que ens hem passat anys sencers fent l’hipòcrita! Observaves que havia canviat i no m’ho deies; t’enquimerava una mica, però ho acceptaves sense deixar-me veure res de la teva preocupació… Em caldrà pensar que, ben a l’inrevés del que creu tothom, del que creia jo mateix, ets un home reservat? Tan reservat que has pogut passar-te set anys sense preguntar-me: què et passa, Daniel? Perquè de set anys enrera parles, d’aleshores que en tornar de la teva estada a França, la primera que feies a l’estranger, em vas trobar casat amb la Gabriela. De seguida, segons tu, et vas adonar que en mi hi havia una mena de febre, d’avidesa, que no sabies interpretar. Tant ens vam tractar, aquells dies, perquè poguessis descobrir això, si era veritat? I com ho has pogut confirmar, després? Al capdavall, i ara me n’adono, des d’aleshores ençà tu i jo ens hem vist molt poc, la nostra amistat s’ha anat afermant a través de la correspondència a què ens ha obligat la teva absència perllongada. En el curs d’aquest temps només has estat tres vegades a Barcelona, sempre en visites breus, de deu o quinze dies, perquè la teva inquietud t’impulsava a viatjar, a aprofitar les vacances per conèixer el Caire, Bagdad, Hong Kong… jo què sé! Has recorregut mig món i, com és natural, ja m’hi perdo.

Sempre t’ha estranyat, dius, que sobtadament comencés a barrejar-me en tot d’activitats que fins en aquell moment havia considerat marginals i que no semblaven adir-se gaire amb el meu caràcter independent. No se’t va acudir, pel que sembla, que jo, com tothom, també madurava i veia més clares les meves responsabilitats. Si començava a ésser algú, si se’m tenia una certa consideració i m’anava convertint en una figura més o menys brillant i representativa de la nostra vida cultural, és lògic que se’m sol·licités i que jo respongués a aquestes sol·licitacions amb una afirmativa. Tenia dret de dir que no, si se’m demanava que pronunciés unes paraules en un homenatge? Què havia de contestar quan algú creia indispensable la meva participació en una xerrada en acabar-se una funció teatral? Podia refusar-me a prendre part en un cicle de conferències? O a formar part d’un jurat literari? I cent coses més per l’estil! És clar, quan has entrat en el joc tot es complica una mica. Hi ha reunions, festes, presentacions de llibres, commemoracions… I t’hi esperen, hi has d’anar, no pots evitar una vida social cada cop més intensa i absorbent. Quina avidesa hi veus, en això? Quina febre?

Parles com si jo ho hagués buscat, volgut, i amb afany; com si tot d’una m’hagués interessat més aquesta «gloriola» immediata, de segon ordre i passatgera, que la glòria sempre més perdurable de fer una obra personal sòlida de novel·lista, de poeta, del que fos. I parles, al cap i a la fi, amb dades de segona mà, fiant-te del que et deuen haver escrit d’altres, potser una mica envejosos de no haver tingut la mateixa mena d’èxit tot i haver-lo perseguit. Que no ho saps com és el món, i sobretot el món literari? No puc negar (ho acabo de reconèixer) que sóc una mica «la salsa de tots els cargols», i n’hi ha que no ho veuen amb bons ulls. A mi no m’ho dirien, ja ho sé, perquè si precisament un miracle he acomplert és aquest d’ésser acceptat arreu, prescindint de capelletes i grups. Però sempre hi ha el qui tira la pedra i amaga la mà, perquè t’enveja una conferència més brillant que la seva, el fet que la seva fotografia no surti tan sovint als diaris, l’afecció que els periodistes tenen a fer-te entrevistes o a demanar la teva opinió en enquestes, etc.

Ara se m’acudeix, per exemple, de pensar en Torrens, el nostre poeta eucarístic per excel·lència. Sembla difícil de creure-ho d’ell, tan ben pensant, tan catòlic, tan ple de bondat i d’amor pels homes, però m’han contat, i no una sola persona, que en una ocasió comentà despectivament que, en el curs de dos anys, se m’homenatgés dues vegades, la primera aleshores que vaig guanyar el premi de poesia i l’altra a propòsit d’un cicle de conferències a Mallorca. Pel que sembla, va dir: «Aquest és un empresari!». Com si me’ls hagués organitzats jo, aquests homenatges! El més emprenyador és que també m’hauria criticat (i si no ell, d’altres) un refús. Aleshores haurien dit: «és un orgullós», o qualsevol cosa d’aquest calibre. Hi ha persones per les quals, facis el que facis, ho fas sempre tot malament. Però no t’ho diuen a la cara, al contrari, quan et troben pel carrer et fan el gran paper, es mostren més que correctes, afectuosos, com el mateix Torrens que sempre que em veu em diu: «si tothom fes feina com vós…» i es frega les mans amb aquell gest tan característic, tan jesuític, que ha anat adoptant darrerament i que era fatal que adquirís si tenim en compte les seves freqüentacions. Jo el deixo dir, al capdavall és un infeliç. S’ha passat la vida llepant el cul dels rics i dels capellans i, ben mirat, per què? Per guanyar una dotzena de violes en jocs florals d’aquests més o menys bilingües que solen celebrar-se per aquí. No cal dir que al despatx de casa seva hi ha tots els corresponents «diplomes» que pengen en llocs ben visibles…

La pregunta que ara et voldria fer és aquesta: de què m’acuses, tu? Que m’acusin d’altres és comprensible, però són aquells als quals d’una manera o altra faig nosa perquè sóc un competidor. Tu, en tot cas, m’has d’acusar de no ésser-ho, i això és una cosa que encara no s’ha vist mai! Ja sé que només et refereixes al canvi, a aquest cèlebre «canvi» que vas observar en mi anys enrera, però el to és francament acusador, com si t’hagués molestat personalment, com si t’hagués fet una malifeta. Ara, la memòria te l’envejo. Al cap de tant de temps i de tanta història que ens ha passat per les mans, no entenc com pots recordar la conversa de sobretaula que vam tenir aquell vespre que vas sopar a casa, amb la Gabriela i amb mi, quan pel que sembla (jo me n’he oblidat, francament) vaig dir-te que no eres just amb en Puig Carulla, que les seves novel·les no eren tan dolentes com pretenies i que acomplien una funció, o l’havien acomplerta; per tant, l’havíem de respectar. Si tu dius que ho vaig dir, deu ser veritat i, d’altra banda, no he canviat d’opinió. No és cap geni, novel·lísticament parlant, però té un domini de l’idioma que ja voldrien per ells molts altres que ara fan soroll, i que consti que no em refereixo a tu, que en això com en tot ets l’excepció. Et va semblar que feia marxa enrera d’altres coses que havia dit temps abans i no vas gosar explicar-t’ho quan t’assabentares que a través d’ell, per pur atzar, estava a punt d’encarregar-me de la direcció de la col·lecció que aleshores projectava l’Aymà i que, pel que sigui, no va prosperar. És ara que relaciones explícitament els dos fets. La deducció és prou clara: volia estar bé amb ell i, per tant, deixava que els meus interessos egoistes obnubilessin el meu judici crític, si més no en la seva formulació pública. Aquest és el canvi, o el símptoma del canvi. No se’t va acudir que podia haver estudiat més bé l’obra d’en Puig Carulla i que fou precisament aquest estudi el que em féu modificar l’estima que li tenia i em facilità, doncs, una aproximació de la qual va sortir, per casualitat com et dic, la proposició d’entrar a ca l’Aymà, on ell tenia interessos o influències? Què t’obliga a pensar que el procés fou a la inversa?

El que em preocupa és que tu, ordinàriament, no ets malpensat. De fet, amb aquesta carta que he rebut sóc jo qui hauria de parlar de canvi. O no, no és això. De desconeixement. Perquè ara resulta que em creia que eres d’una manera i ets d’una altra. Si estaves convençut que era, que sóc, la mena d’arribista que tot això demostraria, com podies continuar essent amic meu, tu que sempre t’has envanit de la teva integritat, de la teva sinceritat, més, que n’has donat proves, algunes d’elles ben sorolloses i desconcertants, com quan adoptares aquella actitud desafiadora aleshores del premi Sant Jordi, no fa gaire? T’hi vas presentar després de publicar un article sobre el moment literari en el qual tots els membres del jurat quedaven com uns porcs, no pas com a membres del jurat, naturalment, sinó com a literats, novel·listes o crítics. Tothom va quedar escruixit que tinguessis la «barra» de concórrer-hi, però el gest correspon força bé al teu tarannà tal com me l’havia imaginat fins ara. Perquè ara ja no sé què pensar. Tu creus que respon a la idea que de tu tenim els teus amics aquest silenci sobre una actitud que t’enquimerava i l’afecte i la simpatia amb què sempre has tractat una persona de moralitat dubtosa com jo? T’adones de la posició en què ens has col·locat a tots dos? Què hem de fer, ara, acceptar-nos tal com som, plens de febleses i de defectes que ignoràvem (però possiblement no tants com creiem en aquests instants), discutir-nos inacabablement per no arribar a cap resultat o partir peres? Tu diràs.

Una salutació de

Daniel

Barcelona, 14 de juny de 1967.