Sr. Daniel Bastida

Barcelona

Amic Daniel: com més penso en les teves revelacions consecutives, més em convenço que, sota la superfície, duus una vida audaç. Diguem que en tu hi ha un amor pel risc. El vas escollir quan acceptares de fer la teva amant de la Gabriela, una dona casada i amb nou anys més que tu. No ens deixem enganyar per la vulgaritat de l’aventura. En aquestes històries pot haver-hi una originalitat. Afegim-hi ara que és estèril i la teva acceptació de casar-t’hi, anys després, es converteix en atrevida. No és aquesta una manera de viure perillosament?

I encara ho havies de complicar més amb el pacte que feres amb la Palmira. No tens una doble llar, em dius, però no pots negar que duus una doble vida. I ara descobreixes que totes dues són insuficients.

No és potser aquí on et cal cercar els motius d’aquesta pobresa poètica que m’anuncies sense pronunciar la paraula? La poesia reclama el domini de la passió, una lucidesa que tu no t’has pogut permetre mai. No dic l’ordre, sinó la disciplina. Des del projecte que fou fet en nom teu i que sempre t’ha estat una mica estrany, fins a la teva realització eròtica, mai no has mestrejat els elements de la teva vida sobre els quals tenies poder.

I aquesta és l’audàcia: deixar-te’ls arrabassar de les mans. Per això més amunt em refereixo a l’acceptació. Acceptació de la Gabriela que se t’oferia, acceptació de les seves decisions quant a l’actitud a adoptar enfront del marit, dels veïns, de la societat, acceptació del matrimoni que et proposava. Sempre t’ho ha proposat tot.

He rellegit les teves cartes i sé que et va proposar de dormir amb ella, de seduir-la. Potser no en sabia res, però tota la seva conducta posterior, en la mesura que la fas intel·ligible, demostra que, en les circumstàncies que vivia, per força se t’havia de lliurar si no es resignava a dur una vida frustrada. Complexa Gabriela! No ho són totes les dones, ben mirat? No és complexa aquesta Palmira obligada a posar-se al marge de la societat per la seva mare que la va vendre i aleshores, en la seva maduresa, lliure i independent, escollint contra la societat? Quina psicologia val, aquí? Més complexes i decidides que tu, com tots els éssers que saben el que volen. I tu no ho sabies. O només ho has sabut en una ocasió, i t’ha sortit bé per una coincidència. No és estrany que ara, confusament, sentis que la teva dona és la Palmira, no la Gabriela. Ella no ho ha estat mai. Sempre ha estat la teva amant i t’has avingut a observar amb ella una conducta falsa. Més audàcia. L’audàcia d’una fidelitat que no et podies permetre i que ara pagues en tots sentits: com a home i com a escriptor. Per si calgués, ho demostra a bastament la teva vida promíscua i la teva esterilitat de poeta.

Ara sóc dur, ho sé. I ho sé a consciència que al capdavall em puc equivocar. Però em pensaria que no. Hi ha d’haver una explicació. I quina altra donaria compte del teu fracàs —o de la sensació de fracàs que tu sents— i de la persistència d’un amor que han d’alimentar altres dones? La teoria de l’estímul que em vas exposar i que aquí cada dia té més partidaris. És la dels anomenats wife swappers, aquestes parelles que es reuneixen amb altres parelles i intercanvien els companys. Pretenen que això provoca un millorament de llurs relacions conjugals. No saben —o no volen saber— que àdhuc quan dormen amb el cònjuge dormen amb algú altre, doncs que han liquidat tota relació personal. Reflexiona-hi. I no hi fa res que em tractis de moralista. Ho sóc.

Em diràs: a què treuen cap aquestes observacions que no em vas fer aleshores, quan et contava tots els esdeveniments que em menaren a casar-me amb la Gabriela? Hi ha més d’una raó. De primer una d’egoista i que et declaro amb tota sinceritat: no volia exposar-me a ofendre’t i a estroncar la font de les teves revelacions. Sóc un novel·lista, una mena de vampir que s’alimenta amb la vida dels altres. I amb la seva, és clar. No pas per recollir-ne i després transcriure fets exactes i precisos, sinó per estudiar actituds i mentalitats, motivacions i respostes. Per conèixer doncs una mica més l’home. Després, perquè encara no havia digerit prou el teu cas. I, en tercer lloc, perquè una experiència personal em duu amb tota naturalitat a preocupar-me d’aquest aspecte del problema. Un problema al qual, al marge de les teves reflexions, he dedicat molta atenció.

Es tracta de la Masami, naturalment. Del meu futur amb ella. Quina és la sortida d’una parella que sap que no en té? La pregunta imposa la seva resposta: cap. Jo parlava de no fer-li pagar una culpa que no és seva, de no penalitzar la seva vida, però una solució que afegeix un mal a un altre mal, no és una bona solució. Ja no es tracta —i potser no s’ha tractat mai— de no poder tenir fills, ans de la consciència que no en podem tenir. Això inhibeix les nostres relacions. I aquesta és l’experiència que al·ludia. De primer em pensava que això seria passatger, però ara ja ha passat prou de temps perquè m’adoni que durarà. No ens havíem pas proposat de tenir cap fill abans de casar-nos i no cercàvem doncs en les nostres abraçades cap fruit de l’amor exterior a nosaltres mateixos. Ni el cerquem ara. Vull dir que la situació és la mateixa i alhora profundament alterada. Ara sabem que no podem. Abans partíem d’un acte carnal sense reserves. Ara hi són. Abans, l’acte era creador. Era creadora la simple carícia de les meves mans que es passejaven pels seus pits o pel seu ventre. Ara, no. L’amor ha perdut una dimensió —la més important de totes. I ella ho ha vist, també.

Ens estimem encara, sí, però hem limitat la nostra limitació. Ja no hi ha il·lusió de límits traspassats o que traspassarem tan aviat com ens plagui. Hi ha un mecanisme que ens furta la llibertat. Ja no podem escollir. Hem estat escollits i se’ns tritura. La nostra desesperació és patètica. No es manifesta ni en crits ni en exclamacions, no ens abandonem a l’èmfasi. I això encara la fa més patètica. El més terrible fou el dia que vam adonar-nos que havia deixat de respectar-la. De respectar-la carnalment.

Teòricament estic d’acord amb tu: entre dos amants no hi ha res de reprovable, tot pot ser bell i pur. Però cal que sigui espontani, una expressió natural de l’amor. I que tots dos se sentin còmodes en l’experimentació. Amb la Paqui no m’havia privat de res i mai no vaig tenir la impressió que la sollava. A la Masami me li vaig imposar, ella ho acceptà només perquè jo volia. Era conscient d’una violació, i jo fins després no vaig saber veure que la degradava. I, més que a ella, a la nostra amor. I altres cops he sentit la temptació —que he resistit—. Vull embrutar una cosa que fou bella. Ja no vull una persona, sinó una cosa.

Masami, doncs, serà la víctima tant si la deixo com si continuo amb ella. La víctima innocent que jo puc arribar a destruir. Amb mi no té cap probabilitat de salvar-se. I per una compassió mal entesa, que ja no té res a veure amb l’amor, no puc acceptar d’escollir el paper de botxí. No puc ni acceptar l’engany, l’ambigüitat. Se’m falsejaria tot i potser repetiria, a la meva manera, la teva peripècia. La deixaré. Ja està decidit —i ella s’hi avé—. Va començar com una aventura, es convertí en amor i s’ha transformat en un fracàs. Però més val reconèixer-ho que obstinar-se amb l’esperança insensata de sobreposar-s’hi. Per tal d’acabar de facilitar les coses, abandonaré els Estats Units. Tornaré. Ja he parlat amb el meu cap del Departament d’Informació Pública i a darrers d’abril, en acabar-se el contracte, quedaré lliure. Al maig, doncs, seré a Barcelona. Confio en les traduccions de què em vas parlar mentre em torno a orientar una mica.

Com una vegada em vas dir tu, aquesta lletra no és el que hauria hagut d’ésser, però estic deprimit, passo per un mal moment. No n’hi ha prou amb haver pres una decisió per quedar tranquil. Em costarà de recobrar la calma i em fan por les recaigudes. I si demà, demà passat, em sembla fals tot el que t’he exposat i reconsidero la meva actitud? Perquè al capdavall la consciència em turmenta. I ella?

Dintre unes hores comença un any nou i Nova York, que és una ciutat alegre i despietada, es disposa a celebrar-lo sorollosament. Més tard, per distreure’m, potser aniré a esperar-lo a Times Square i m’emborratxaré. I no seria estrany que acabés al llit d’una desconeguda…

Mentrestant us desitjo, a tu i als teus, tot el que pot desitjar la bona intenció: que no s’assembli al vell.

Amb una salutació del teu amic

Joan