Sr. Daniel Bastida

Barcelona

Bon amic: ja he quedat definitivament lliure de la feina i, des del dia u, em dedico exclusivament al llibre, el títol del qual ha canviat. Ara és Terra forastera, i no puc assegurar que el conservi. He fet una bona avançada, prop d’un centenar de pàgines, cosa que m’atansa a les tres-centes quartilles. Tot plegat ja són tres quartes parts aproximades del total. Però ara potser avançaré una mica més lentament. M’ha passat una facècia ja acostumada. Un personatge que se m’escapa massa de les mans i que em costa de seguir. Això m’obliga a reincorporar-me en ell, a intentar de comprendre’l més bé. En aquests casos, sol tractar-se d’una falta d’interpretació, d’un malentès entre ell i tu. No asseguraré pas que em molesta. M’agrada trobar resistències. Només quan l’obra és sòlida, relativament sòlida, n’hi ha. Vol dir que toques alguna cosa viva. Que no treballes amb material prefabricat, com els autors de bestsellers, tan admirables des d’altres punts de vista. Sobretot pel domini de la documentació. No sé si has llegit, per exemple, The Man. L’autor coneix fil per randa la Casa Blanca i tot el mecanisme del poder als Estats Units. En aquest sentit, és una obra útil. Informativa. Sinó que l’art no és informació. No et pensis que els retrec res, però. En una societat de consum aquesta mena de literatura és natural i indispensable. Jo hi admiro l’habilitat, l’ofici. Com admiraria un fuster, un mecànic. Saben ajustar una història força més àgilment que un novel·lista seriós. De vegades em fan sentir humil. Però és un error. Treballen amb peces fetes —per això pot parlar-se de muntatge— mentre els artistes pretenen copsar el moviment en una font obscura i original que ho complica tot. La complicació que fa l’alegria de «crear». La que sento cada matí quan m’assec davant la meva taula de treball i que sovint em fa oblidar el temps. Procuro no treballar més de cinc hores, però a cops s’allarguen fins a set o vuit. Quan me n’adono ja són les quatre, les cinc de la tarda, i encara no he dinat. Ni tinc gana. Me la treuen el fumar, l’angúnia, la impaciència, la provocació de la pàgina escrita, que s’està escrivint… Però després procuro reinstal·lar-me en un món més normal, surto, passejo per la ciutat, per Central Park, pels molls, o agafo un dels transbordadors del Hudson. Parlo amb gent que no conec, que no tornaré a veure més, vells, mares de família, parelles, mariners, noies. Rarament assisteixo a cap espectacle, si bé algun cop em fico en un local, a la llinda de Harlem, on hi ha una orquestra de jazz molt bona o que a mi m’ho sembla. No hi entenc gaire, però m’agrada. Hi ha negres i blancs i és un indret que et fa oblidar el color, la raça. Des d’allí sembla impensable que fora hi hagi dos pobles, dues societats, i gent com els del Ku-Klux-Klan o els de la John Birch Society. Hi he conegut un novel·lista de color que ja ha vingut dues vegades a casa. És més jove, té uns vint-i-tres anys, i només n’ha escrit un, de llibre. Parla de les relacions entre un negre i una blanca, tema no del tot original però que a les seves mans ho sembla. Ha encertat el to. Més o menys deu ser la seva biografia, ja que s’hi entén, amb una blanca. També la conec, i és una xicota intel·ligent, de mirada i d’expressió intenses, filla d’un reiet del calçat i escàpol de casa seva des de fa quatre anys. Ha passat per una etapa hippy, a San Francisco, però ja l’ha superada. Creu que el món no es reforma amb flors i admira els dirigents del poder negre. Ella m’ha fet llegir la biografia de Malcom X, un home que no era pas el fanàtic embrutit que hom deia. No llegeixo gaire, però, com no sigui textos documentals que poden ajudar-me a situar la novel·la. Hi dedico part de la nit, quan he sopat en qualsevol local del Village —i me’n vaig a dormir amb el cap ple de les meves criatures. No hi penso, pròpiament, però d’una manera o altra m’envaeixen i van fent el seu treball més o menys d’acord amb les línies traçades. L’endemà, doncs, les retrobo a punt i tot recomença. Ja te n’adones, una vida tranquil·la i plàcida, sense dones des que vaig trencar amb l’Ann. Em sembla que una temporada d’abstinència em farà bé. Aquesta vida diguem-ne ordenada m’ajuda a concentrar-me i penso observar-la fins que hagi completat el llibre.

Inútil de fer comentaris sobre la passada vaga. Ja he vist que va ésser un fracàs, però espero la teva lletra per saber exactament com van anar les coses i si puc creure’m les notícies llegides en alguns diaris d’aquí i d’Europa.

Són les nou. Et deixo per posar-me a la feina.

Una encaixada del teu amic

Joan