Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Car amic: no, pròpiament no he fet vacances. A l’editorial, naturalment, hem tingut dues setmanes de festa i la Gabriela i jo ens hem permès unes quantes sortides breus, allò d’anar-se’n avui i tornar demà, però de fet he treballat tant com sempre. Hi havia la lectura endarrerida de molts originals, he preparat el guió d’una sèrie de conferències que m’esperen el mes que ve i he escrit una bona quantitat de poesia. Tinc ganes de publicar un altre llibre, si bé no sé on ara que en Jornés ha abandonat la seva col·lecció. Ja ho veurem. De primer em cal acabar el llibre. Es tracta d’un conjunt de poemes molt unitaris on provo de descriure l’emergència de l’home conscient i per als quals preveig una continuació o, més ben dit, unes continuacions, ja que això hauria de ser l’inici d’un cicle poètic que ens menaria a la situació actual de la humanitat, amb al·lusions molt concretes als problemes que tenim plantejats. Ja veus doncs que no renuncio, que encara tinc esperances d’arribar a ser alguna cosa, una personalitat que compta. Falta que ho aconsegueixi. La Gabriela troba que fins ara és el millor que he escrit, però jo no comparteixo sempre el seu optimisme i sé que encara ho he de treballar força abans de decidir-me a donar-ho a la impremta. Avui, quan tenim gent com en Bartra i l’Espriu, per exemple, s’ha de ser molt exigent. Ja ha passat aquell temps en què el sol fet d’escriure en català et «situava». Ho sabem tots. Ja et tindré al corrent dels meus progressos, si t’interessa.

Vaig acabar la meva darrera carta parlant-te de l’actitud dels parents, sempre hostil pel que fa a en Francesc. Per això les nostres relacions no han tingut gaire continuïtat des que, de jovenets, ens vam quedar sense pare ni mare i cadascú seguí la seva vida, ell instal·lat a casa la noia amb la qual festejava i que després fou la seva muller i jo a casa de la Gabriela i el seu marit. Poques vegades ens visitàvem i, si alguna relació seguida hi havia, era a través de la Neus que va viure amb ells fins que sis anys enrera es maridà amb un company de treball tan esborradís com ella. En aquell moment, doncs, quan la Gabriela i jo ens vam quedar a viure sols i després ens traslladàrem a Hostafrancs, encara era soltera, o sia que continuava sota la influència del meu germà. Fou per ella que en Francesc va assabentar-se que l’Ermengol era a Alemanya, una ficció que aconseguírem de mantenir fins al moment del nostre canvi de pis. O, més ben dit, fins que ja feia una setmana que hi érem. A ell ja li havia estranyat força que la Gabriela es decidís a deixar un indret on havia viscut sempre i on pagava poc, i això precisament en absència del seu marit, i àdhuc ens havia vingut a veure un vespre per preguntar-nos si no fèiem una ximpleria. La Gabriela se’l va treure de sobre amb molta diplomàcia després de dir-li que era aleshores o mai: ens havia sortit una ocasió que no es repetiria i els guanys de l’Ermengol a Alemanya li permetien d’encarar-se amb un lloguer una mica més crescut. No ho va poder contradir i, al capdavall, l’assumpte tampoc no li interessava prou. En canvi sí que li interessava, i força, que visquéssim amistançats. Allò posava una taca sobre la família i no ho podia «tolerar». Així mateix ho va dir. Era grotesc! Ell, precisament ell que mai no havia tingut un gest amical, comprensiu, amb mi! Trobava ridícul que escrivís, i encara més ridícul que ho fes en català; sempre m’havia criticat i, des que vivia cadascú a casa seva, mai no havíem pogut passar mitja hora plegats sense discutir-nos i gairebé barallar-nos… Però ara no podia tolerar que la Gabriela i jo, dues persones adultes, majors d’edat, s’estimessin!

Com de costum, la notícia del nostre amistançament li va arribar per mitjà de la Neus, la qual en aquesta ocasió es captingué amb una hipocresia repugnant. Perquè el més natural hauria estat preguntar-nos-ho abans de dir res. Però procedim amb ordre. Ella al pis nou encara no hi havia estat mai; la Gabriela, ordenada com era i amb aquell esperit de mestressa de casa que sempre ha tingut, no volia mostrar-l’hi fins que fos degudament pintat i moblat, o sigui, com deia ella, «quan faci goig». Després, per una raó o altra (si queia bé a l’una anava malament a l’altra), tampoc no va dur-la-hi quan ja tot havia quedat pràcticament enllestit però es presentà un problema de conducció d’aigües (el pis era nou, construït sobre els que ja tenia la finca) que ens aconsellà de continuar cinc dies més al carrer de Muntaner, on vam viure com en un campament de gitanos, sense taula ni cadires, amb els quatre fòtils de la cuina i un matalàs a terra. Va ser incòmode, però divertit, t’ho asseguro. Ella, doncs, la Neus, no va veure el pis nou fins que ja hi érem. Feia sis dies i va presentar-se en sortir del despatx on treballava. Tenia l’adreça, naturalment, però la Gabriela s’havia oblidat de dir-li el pis, o potser ella no se’n recordava, el fet és que va preguntar-ho a una dona que en aquell moment sortia de l’escala. La veïna no sabia els nostres noms i inquirí ben innocentment: «Vol dir aquest matrimoni que ha vingut a viure al pis nou? És dalt de tot, la darrera porta». Ella va pujar compungida. La Gabriela li ho va notar de seguida, que feia un posat estrany, i també la desconcertà una mica que la noia no es lliurés a aquella mena d’exclamacions que solen fer-se quan t’ensenyen un pis acabat d’instal·lar, encara que sigui amb els mateixos mobles ben coneguts de tota una vida. En un mot, es mostrà circumspecta, reservada, i va quedar-se poca estona, no més enllà de vint minuts, com si tingués pressa de fugir. Fins i tot jo, més distret que la Gabriela, ho vaig observar, sense explicar-m’ho. La Neus no ho solia ser, així, i quan fou fora ho vam comentar. «Has vist quin posat?». «Sí, ni que li sabés greu», vaig dir. «Ja era bleda i ara només li cal que es torni llunàtica». Després ens en vam oblidar, però només fins l’endemà. Perquè l’endemà vam rebre la visita d’en Francesc. Ell i la seva dona havien estat també invitats a veure el pis nou, no cal dir-ho, però va venir sol, sense la Miquela. Sol i amb ganes de moure soroll.

Ja d’entrada, va dir: «De manera que era això! Ara s’explica tot». Vam pretendre que no l’enteníem, però ell prosseguí: «I de segur que l’Ermengol tampoc no hi és, a Alemanya; us en deveu haver desfet, oi?». Jo vaig cridar: «Es pot saber de què parles?». I ell, gairebé irònic: «Encara ho vols més clar? Us heu amistançat». La Gabriela, agafada de sorpresa des de les primeres paraules que ell pronuncià, encara no s’havia refet i semblava una mica encongida sota el pes de la seva culpabilitat, però a mi va sobtar-me una ràbia freda que ni ganes no em deixà de negar-ho. Me li vaig plantar davant, doncs, i li vaig escopir a la cara: «I tu què n’has de fer?». Però en Francesc no es deixà impressionar. «Molt, n’he de fer. És una vergonya per tota la família. Només fas coses per avergonyir-nos, perquè de segur que tot és culpa teva», es desencadenà. «Un artista, un escriptor!», va exclamar despectivament. «Et deus pensar que escriure és una patent per fer el que et doni la gana… I tu», va girar-se a la Gabriela, «tu que hauries de tenir més seny i ets prou gran…». «Deixa-la en pau!», el vaig interrompre. «Deixa’ns tranquils a tots dos i fes-me el fotut favor de tornar-te’n per on has vingut. Apa! No n’hem de fer res, dels teus consells!». «Desgraciat», i va mirar-me de cap a peus, com si contemplés un insecte. «Fot el camp, Francesc!». I vaig alçar els punys. La Gabriela, esporuguida, es precipità entre nosaltres. «No, Daniel, no!». Vaig obrir les mans. «Però que se’n vagi, això és casa nostra…». «No ho serà gaire temps, en pots estar segur. No sé si saps que hi ha unes lleis contra els adúlters com vosaltres…». «I tu les faràs aplicar, oi? ens denunciaràs…». «Sí», digué. Vaig apartar la Gabriela que continuava interposada entre nosaltres i, tan serenament com vaig poder, li vaig preguntar: «Em vols dir què t’he fet?». «Què m’has fet?». «Sí, què t’he fet», vaig repetir. «Perquè em vinguis amb aquestes amenaces cal que t’hagi fet alguna cosa molt greu…». «Me la pots fer», va replicar ell. «Em pots perjudicar, si se sap. I se sabrà, tu mateix ho deuràs dir als teus companys, una cosa així no els l’amagaràs; entre vosaltres deu donar to…». «No saps què t’empatolles», vaig riure gairebé. «Que potser tens por de perdre la col·locació?». Ho havia dit una mica per dir-ho, tot i que sabia que la companyia on treballava ell, la «Immobiliària», eren gent molt tocats i posats, exigents, afeccionats a controlar la vida dels empleats, als quals s’imposava un decòrum extrem segons ens havia contat algun cop la Neus, perquè ell no en parlava mai, amb mi, del seu treball. Els amos, dos, eren uns vells cedistes picapits i no em costava d’imaginar-me un despatx on tothom procurava fer-se la traveta amb molta correcció, però mortalment, sense compassió. I ho vaig encertar; era allò. Em va costar una mica de treure-li-ho i abans que ho confessés vam estar a punt de tornar a pegar-nos, però a la fi ho va reconèixer quan després de dir-me que jo era una figura pública, o un home públic, li vaig replicar: «Des de quan? Si mai no m’has donat cap bel·ligerància, sempre has fet veure que era un no ningú que perdia el temps…». Aleshores amb una mica de repugnància, ja que no li agradava d’haver-ho de dir, va explicar-me que al despatx hi havia qui em llegia i que el senyor Flores, un dels dos cedistes, fins li havia dit darrerament: «És una mica revolucionari, oi, el vostre germà?». Ell s’havia espantat, en aquella casa s’hi trobava bé, hi progressava, no faltaven perspectives de calçar-se amb la gerència, i aquella por li feia imaginar gegants on només hi havia molins de vent. «I tu t’atreveixes a tractar-me de desgraciat?», li vaig dir. «Que no et veus, potser?».

A la Gabriela semblava interessar-li més, quan va tranquil·litzar-se una mica en comprendre que al capdavall no hi hauria cops, de saber com havia esbrinat allò del nostre amistançament; opinava que si fins aleshores m’havia tingut a casa diguem-ne a dispesa, era prou natural que la seguís al pis nou sense que ningú ens hagués d’acusar de complicitats amoroses, i li volia fer dir d’on ho havia tret, però ell s’hi negà, cal dir-ho en honor seu (!), i va pretendre que ja feia temps que ho sospitava, sense que pogués explicar satisfactòriament què havia originat aquestes sospites quan gairebé no ens vèiem mai. Però jo vaig olorar-me que la cosa procedia de la Neus, no podia procedir de ningú més, si bé aleshores no veia clar com podia haver estat tan fina. Potser alguna paraula imprudent que havíem deixat escapar la Gabriela o jo quan vingué a veure el pis, o abans?

Ho vaig aclarir dos dies després, quan a les set, la seva hora de plegar, vaig presentar-me a la casa on treballava; vull dir que vaig anar a esperar-la a la sortida, naturalment. Aleshores encara no festejava, no s’hi posaria fins al cap d’unes setmanes, i va sortir amb una companya, però en veure’m la deixà. Va saludar-me gairebé com de costum, una mica sorpresa de la meva presència, però jo no vaig anar amb embuts. «Què saps, de la Gabriela i de mi?», li vaig preguntar mentre ens allunyàvem per la Ronda de Sant Pere, on era el despatx. «Com, què sé? Què vols dir?». Però el to de la seva veu i el desconcert que manifestava la seva cara ja l’havien traïda. «Vull dir el que dic. Què saps i com ho saps? Perquè vas ser tu qui va anar a en Francesc amb la història que vivíem com marit i muller, oi?». No es va atrevir a negar-m’ho, i aleshores fou quan em va repetir les paraules de la veïna (mai no he sabut qui era, no va saber descriure-me-la i, per la resta, no té cap importància). «I amb això en vas tenir prou?», vaig fer una mica admirat. La dona havia vist una parella jove que s’instal·lava a la casa i podia haver-ne deduït fàcilment que fóssim marit i muller, però a mi em semblava insuficient perquè ella s’ho prengués al peu de la lletra; se li havia d’haver acudit que podia equivocar-se. I sí, va confessar-me, d’això sol no n’hauria fet cas, però tot d’una, com congriats per les paraules de la veïna, van tornar-li a la memòria tot de petits fets, d’actituds, de paraules que havia observat o sentit en el curs de les seves visites al carrer de Muntaner. Sobtadament va adonar-se que no ens capteníem exactament com dos cosins, que ens manifestàvem, sobretot des d’un temps ençà, una mena de confiança més pròpia de persones que «festegen». Aquest és el mot que emprà. «Però ni així no podies estar segura de res», vaig fer. «Sí, ho vaig estar. Fins i tot va estranyar-me no haver-hi caigut abans». «I per això li ho havies de contar a ell?». «És natural, oi?», digué ella, i tot seguit volgué sermonejar-me: «Per què ho feu, Daniel? No saps que no està bé?». «I tu sí, tu ho saps?». «Ella és casada», va replicar-me i, com si fos un bon argument: «I és molt més gran que tu». No vaig poder estar-me d’una ironia: «I això ho empitjora?». Però la Neus no ha servit mai gaire per discutir, per raonar, ha viscut massa anys al costat del meu germà, i això no li ha fet cap favor. Va tornar a repetir doncs que no estava bé i afegí que ens fèiem mal a nosaltres mateixos. Després: «El que m’estranya és que la Gabriela… No la tenia pas en aquest concepte». «En quin concepte?». «Vull dir que no creia que fos tan lleugera». Gairebé em vaig enfadar i fins li vaig fer uns quants crits, amb gran astorament seu, car alguns transeünts es giraren. «En parles com si fes homes per les cantonades! D’això et serveix anar a missa cada diumenge? Per parlar de la gent amb tan poca caritat? No se t’ha acudit que ho pot fer per amor, perquè m’estima?». Però ella no comprenia que es pogués canviar d’home amb aquella «facilitat». Havia jurat de ser fidel a l’Ermengol i li ho havia de ser encara que el món s’ensorrés. «Per què no esperes a parlar-ne quan t’hi trobis, d’això?», vaig dir-li. Però és clar, ella no s’hi havia de trobar mai, era una criatura temorosa de Déu, no una perduda com la Gabriela. No ho va dir, però ho pensava, n’estic segur. El que sí que va dir-me és que no tornaria a veure’ns. «No sabria quina cara fer-li», explicà. «Veus?», vaig dir-li. «Ets tu qui s’avergonyeix, no ella, I saps per què? Perquè en ella hi ha bona intenció i tu, en canvi, només saps pensar en termes de pecat, de porqueries, de vici. Apa, ja ho pots dir, oi que creus que és una viciosa?». «Una mica, sí». Ja pots suposar que vam acabar pràcticament renyits, com dos dies enrera amb en Francesc, el qual declarà igualment que no tornaria a posar els peus a casa, que em fes càrrec que de germà no en tenia cap, en fi, tot el reguitzell de melodramatismes absurds que després, a soles amb la Gabriela, fins em van fer riure. De tota manera, va complir la paraula, i la Neus també. O gairebé, ella. Perquè una tarda, al cap de molts mesos, elles dues es van trobar pel carrer i parlaren. La Gabriela sortia d’uns magatzems, em sembla que em va dir de l’Àguila, i la meva germana venia per Pelayo, sola, badoquejant. Ella, la Gabriela, es va aturar arran de carrer, sense dir-li res, per veure què faria l’altra. I la Neus es veu que va dir tímidament: «Hola, Gabriela». I la meva cosina, com si ignorés la conversa que havíem tingut aquella tarda: «Gairebé no et coneixia, noia. Com que ara no véns mai per casa…», així, amb naturalitat. «Tinc molta feina», va dir la Neus, «i a més ara festejo…». «Només és per això?», va preguntar-li la Gabriela. «O hi ha alguna altra cosa?». I com que ella no contestava: «No et sembla que m’havies de donar una oportunitat, abans de condemnar-me?». La meva germana va balbucejar quelcom sobre no sé què de voler estalviar-li un mal moment, i la Gabriela li va dir: «Si l’Ermengol ho va comprendre, per què no ho has de comprendre tu?». Això ja no era al carrer, perquè la va fer entrar en una granja tot i que de primer la Neus no volia, deia que tenia tard. Jo, quan la Gabriela m’ho contà, vaig enfadar-me. «No en deus cap a ningú, d’explicació; no t’has de justificar de res», vaig renyar-la. «Qualsevol diria que hem fet una cosa monstruosa. Si no se’n volen fer càrrec, pitjor per ells. No els necessitem per res». Però ella s’havia explicat a fons, ni que només fos per excepció va sortir de la reserva que habitualment observava amb els altres i la Neus potser començà a adonar-se que hi havia més coses que no havia pensat, que no es tractava d’un cas d’adulteri banal i que una dona té dret de refer la seva vida, ja que més endavant, a la inesperada, un dia va pujar a presentar-nos el seu promès, un xicot una mica eixut al qual ella devia haver explicat la situació, ja que se’l veia força nerviós i fins i tot m’atreviria a dir que un xic estranyat de trobar-se amb una llar com totes i amb una parella, confio, ben normal. A les noces, però, no ens hi van invitar, potser en Francesc va posar-hi el seu «veto», i d’altra banda la visita no es repetí. Vam rebre la participació de casament i prou.

Jo estava ressentit i per això, quan vam casar-nos al nostre torn, ni se m’acudí de fer-los-ho saber. Per mi, podien continuar creient tota la vida que vivíem «en pecat». Però la Gabriela era d’una altra opinió, aquella renyina se li havia quedat clavada al cor i, sense dir-me’n res, d’amagat, va escriure a la Neus. A casa del meu germà, fixa’t! perquè no sabíem on vivia, ella. M’ho va confessar quan la carta ja era al correu, quan ja no hi podia fer res, i la vaig tractar de tot, però es negà a enfadar-se i fins i tot em féu observar: «Per això no t’he volgut dir res, perquè sabia com reaccionaries». «Però és que tu no tens dignitat! T’etziben guitzes i tu encara els llepes els peus!». Ella em contestà: «No se n’ha de tenir tant, d’amor propi. Són els nostres únics parents i al capdavall, si volem que ens comprenguin, també els hem de comprendre nosaltres». «O sia que tu trobes bé que ens deixessin de banda, com un llebrosos, només perquè vam fer una cosa que ells no aprovaven?». «No, això no, però entre trobar-ho bé i comprendre’ls una mica…». «Doncs que vinguin», vaig esclafir jo, «i ja veuran la rebuda que els faig!». Però no em vaig poder fer passar el gust de no deixar-los creuar la porta del pis, ja que quan van visitar-nos jo no era a casa. Acudiren la Neus i la Miquela, la dona del meu germà. Era un dissabte al vespre i jo havia assistit a un acte que se celebrava al Fòrum Vergés. Ella les va rebre com si mai no haguessin tingut cap diferència, com si no hi hagués hagut renyina, i elles dues, amb la mateixa solemne hipocresia, no van fer cap al·lusió a una situació superada. La Neus va portar el nen que havia tingut recentment (cosa que fins aleshores havíem ignorat) i la Miquela la nena petita. Potser els van dur a tall d’escut protector per si jo els feia mala cara, però ja et dic que van tenir la bona sort de no trobar-me. Es van quedar fins tard i, de fet, en tornar a casa, a les nou, tot just feia vint minuts que eren fora. Sobre la taula encara hi havia els residus del xeflis amb què els havia obsequiat la Gabriela i el pis feia olor de criatura. Ella estava tan contenta que, la veritat, no em vaig atrevir a aigualir-li la festa. I, al capdavall, tot allò ja m’ho podia esperar. Per què havia volgut que ens caséssim, ella? No pas perquè els nostres lligams amorosos es reforcessin, ni perquè fos més seu com deia potser sincerament, sinó perquè aquell vincle legal la protegia, li permetia, sense engany, de reincorporar-se a un món burgès del qual havia estat exclosa contra la seva voluntat. Me’n feia càrrec, aleshores coneixia ja prou les dones per adonar-me que sempre l’havia fet viure amb l’ai al cor, en la inseguretat, però això no m’obligava a perdonar el capteniment dels meus germans. Li vaig dir, doncs: «Molt bé, les pots rebre sempre que vulguis, les pots visitar sempre que en tinguis ganes, però amb mi no hi comptis. No t’he d’acompanyar pas». «No has de ser tan rancuniós», es lamentà ella. «No ho sóc, i per això tens tota la llibertat de tractar-t’hi. Però jo amb ells ja no m’hi sentiria bé; no tenim res en comú, ni interessos ni afectes. L’únic que et prometo és que, si vénen mentre jo sigui a casa, no els donaré cap carada». Però mai no han vingut sovint, a despit de tot. El meu germà únicament dues vegades, la primera gairebé en visita «oficial», amb la dona, poc de temps després d’acudir ella amb la Neus. Aleshores ja sabia, perquè la Miquela ho havia dit a la Gabriela, que en Francesc feia temps que havia pogut escalar, com sempre desitjà, el lloc de gerent de l’empresa on treballava, i ell m’ho repetí aquell diumenge. Com que feia tant de temps que no ens vèiem, vaig trobar-lo una mica canviat, envellit i amb un inici de calvície que devia avenir-se d’allò més amb el càrrec. El seu sogre, el lleter, s’havia mort no feia gaire (sense que ens ho comuniquessin, naturalment) i duia dol, un dol dels que ja no s’estilen, vestit negre, camisa blanca, etc. També el seu gest s’havia fet una mica solemne, una mica emfàtic i protector, de persona que ha triomfat en la vida i li agrada que es vegi. Vagi observar, però, que ja no em tractava amb aquella mena de menyspreu entre indignat i irònic i fins va referir-se a les meves activitats literàries amb una certa equanimitat. M’havia vist sortir sovint als diaris, no ignorava que havia guanyat un premi, ni que fos d’una cosa tan inútil com la poesia, li arribaven contínuament notícies del que feia i això, Amiguis o no, l’impressionava. O potser provava d’afalagar-me en veure la meva actitud displicent, la distància que establia entre tots dos i que féu patir una mica la Gabriela, la qual m’ho va retreure després, com si no li hagués exposat prou clar el meu punt de vista. En canvi, amb la Neus, quan ens vam ensopegar, no em vaig mostrar tan rigorós. Ella no era carn ni peix i no era culpa seva que hagués hagut de viure amb en Francesc durant tants anys, des que encara era una nena. També ella havia patit d’aquella situació, i no per mòbils egoistes com el meu germà, car ella no havia de defensar res ni socialment ni professionalment. Ara, des que era casada, havia deixat la feina i vivia amb el seu marit a casa de la sogra, vídua d’un ferroviari. Em va semblar entendre que ho passaven molt justet i que amb la vella no s’hi acabava d’avenir; quan va visitar-los, la Gabriela em digué que era una dona molt manaire. Manaire i impertinent, perquè la darrera vegada que la meva muller ha estat a casa seva, amb motiu de la naixença del segon fill de la Neus, li ha dit: «Que no viuen bé, vostè i el seu marit?». Exactament així, tal com sona! La Gabriela diu que es va quedar com si l’hagués fulminada un llamp. «Per què ho diu?». «Com que sempre ve sola… Deu ser un home molt estrany». I en contar-m’ho la Gabriela afegí: «I, ben mirat, sí que ho ets una mica. Ves que et costaria…». Jo m’ho vaig prendre a broma: «No res; per això té més mèrit». Però ella és impermeable a aquesta mena d’humor, un petit defecte que la deixa més aviat indefensa quan algú té sortides per l’estil en les festes, actes o reunions a què assistim i als quals continua acompanyant-me sovint, com quan decidí que havia de fer «carrera», tot i que hauria de reconèixer que li falta caràcter per adaptar-se a determinades situacions o per acceptar algunes exigències. Per exemple: és massa gelosa. No diu res, però ja m’adono que pateix una mica si em veu riure amb una altra dona, o parlar-hi massa estona a soles, en un d’aquests «aparts» que inevitablement tenen lloc. Mai no m’ha posat en ridícul, això no, i ningú no ha observat mai res, però jo la conec molt bé, la Gabriela, em vaga d’haver-la estudiada i girada damunt davall, com un guant. I he arribat a la conclusió, no gens de sorprenent, que en el fons aquesta no és la seva veritable manera de ser i que es captindria ben diferentment si fos més jove, si tingués els meus anys. Mai no l’ha deixada d’enquimerar que sigui més gran, més «vella», com diu ella. Et confiaré una cosa? No sé per què t’ho pregunto, te n’he confiades tantes, m’he despullat i l’he despullada tan completament davant teu, que ja no tindria sentit callar-te aquest petit secret!

No m’ho va dir. Ho vaig descobrir per pura casualitat, encara no fa dos mesos, un vespre que vaig tallar-me mentre retallava unes revistes amb una fulla d’afaitar i ella ja era al llit. La fulla era vella i oscada, bruta d’haver-se passejat per tots els calaixos plens de paper, i vaig voler desinfectar-me. Tenim una farmaciola on no fico mai les mans perquè sempre que ho he provat m’hi he perdut, però el iode no em costaria de trobar i hauria estat ximple despertar-la per tan poca cosa. Vaig anar a cercar-lo, doncs, i quan enretirava el petit flascó vaig veure que, darrera, al fons de tot, hi havia un potet amb un nom que coneixia per atzar, per haver-lo vist escrit no feia gaire en una revista francesa de les que arriben a l’editorial. És un producte nòrdic, Beltux Pollen, i no vaig poder llegir el text, en suec, del paper que l’acompanyava, però tampoc no calia. Aquestes píndoles són les píndoles de la joventut i sembla que tenen molt d’èxit arreu on són conegudes. Es pretén que no tan sols ajuden a conservar-se en forma sinó que fins i tot tenen la virtut de rejovenir-te més o menys; et liquiden malestars, apaties, petites malures pròpies de la maduresa i de la senectut… En una paraula, et treuen anys. I ella se les prenia, se les pren, perquè des d’aleshores he observat que els flascons es van renovant. No sé d’on els treu, qui l’assabentà de la seva existència, ni li ho he preguntat. No vull dir-li’n res, d’això. Suposo que hi va ensopegar sense buscar-ho i que hi deu haver algú que les importa més o menys d’amagatotis. I el fet és que, sigui per suggestió, sigui per mèrit del pol·len, sembla que sí, que obren un efecte favorable. No vull dir que la Gabriela es vegi més jove que uns quants anys enrera, però certament que no es veu més vella i ja vaig dir-te en una altra carta que més d’una dona en la seva trentena li podria envejar el físic. No ha augmentat de pes com sol passar amb l’edat, conserva el ventre llis i els pits encara força durs i erectes tot i que diuen que a les dones que els tenen abundants, com ella, els cauen més de pressa. Tot això perquè vegis fins a quins extrems és capaç d’anar per tal de conservar-me. S’explica doncs que sempre se senti una mica engelosida quan em veu fer broma amb altres dones i ja pots imaginar-te, ara, l’escena que vam tenir aquella matinada que tornava del llit de la Montera. En contar-t’ho hi vaig passar ràpidament, vaig dir-te que no estava acostumada a veure’m fer aquelles hores; encara no m’havia decidit a explicar-me a fons com faig ara. En aquell moment ja érem amants, fins i tot vivíem ja sols, però ella encara no m’acompanyava com s’acostumà a fer en canviar de domicili i simular que érem casats.

La vaig trobar desperta, llevada, asseguda al menjador, i en entrar em va dir: «Ja saps quina hora és?». «Sí, molt tard. No m’havies d’haver esperat». «I ara surts de la reunió, a les cinc de la matinada?». Tot això sense cridar, sense perdre la serenitat. «Ens hem entretingut», vaig dir. «Hi ha hagut una llarga discussió i després encara hem fet temps pel carrer. Ja saps com van, aquestes coses…». «M’has fet patir…», es queixà, però es va interrompre, com si ja no pogués contenir-se més i, amb la veu canviada, féu: «No et puc creure, Daniel, no et puc creure. Aquestes no són hores…». «Però si et dic que ens hem entretingut en sortir!». Ella semblava que no em sentís, perquè prosseguí: «No m’ho mereixo; no tinc un no per tu, t’ho he sacrificat tot…». Havia d’estar molt trastornada per dir-me això, no era costum seu recordar-me sacrificis i abnegacions, però jo, impressionat i tot, em vaig molestar com s’hauria molestat qualsevol altra persona culpable al meu lloc: «Amb què surts, ara?», li vaig cridar. «Ja m’has fixat una hora de retirar, com si fos un col·legial?». «No, ets prou gran per saber el que fas. Però no m’ho mereixo», insistí ella. «Què, no et mereixes? Parla clar, dona!». «No res, deixem-ho». «No, ara ja has començat», em vaig obstinar. «Si m’acuses d’alguna cosa, vull saber de què és». Ella em va mirar, un esguard llarg, atent, escrutador. «Has anat amb una dona, oi?». Jo vaig esclafir una rialla nerviosa i escanyolida. «Ets ximple!». «Era jove?», em preguntà. «Però què et passa, Gabriela? A què treu cap, tot això?». «Era jove?», tornà. «Ja m’ho pots dir». «Per què ets així, Gabriela?». Però ara ja no cridava, tenia uns ulls tan tristos que em sentia verament penedit d’aquella aventura amb la protectora de les arts i les lletres, i suposo que fou aquest penediment i el desig de conhortar-la que em féu allargar la mà i acariciar-li els pits per sota la bata que duia, perquè al llit s’hi havia ficat; com vaig saber després, no va llevar-se fins a quarts de quatre, quan, havent-se despertat, va veure que jo encara no era a casa. Però ella va dir: «No em toquis». «Per què?». «Si m’estimessis ho comprendries», va replicar-me. Em vaig tornar a retreure. «Molt bé, Gabriela; si en vols fer una tragèdia, fes-la. No te’n privaré», i vaig deixar-la per anar-me’n al dormitori. Em vaig despullar i em vaig ficar al llit, però no tenia son tot i l’hora que era i, al cap de vint minuts, quan ella entrà al seu torn, encara continuava despert. Per darrera les parpelles vaig veure com es treia la bata i es quedava en camisa abans de gitar-se al meu costat, però ben lluny, a l’extrem del llit, a punt de caure com qui diu, per no tocar-me, per defugir el contacte odiós del meu cos que sortia d’entre els braços d’una altra. Si esperava que ploraria, vaig equivocar-me, però encara era pitjor. Va quedar-se quieta, molt quieta, gairebé sense respirar; de fet, amb una immobilitat tan forçada, tan artificial, que m’impressionava més que no haurien fet les llàgrimes. Cal convèncer-la que no he dormit amb ningú més, vaig dir-me. Potser seria difícil, la Montera s’havia mostrat exigent, però llavors era més jove que ara i, sobretot, estava acostumat a usar el sexe. Això, evidentment, és important. N’hi ha que diuen que com més n’abuses més de pressa acabes, però jo no ho crec i, per la resta, hi ha una abundant literatura mèdica especialitzada que assegura el contrari. Només l’home i la dona entrenats a servir-se del sexe poden donar tota la mesura. Creen un estat de disponibilitat que facilita la resposta a l’estímul, per petit que sigui. No han de lluitar amb inhibicions ni temors de cap mena, es captenen amb naturalitat, segurs que el cos respondrà. I respon. Vaig provar-ho, doncs. Vaig allargar la mà per tocar-li les natges nues, ja que darrerament, des que vivíem sols, l’havia acostumada a dormir sense calces, només amb una camisa de dormir. Ella no es va moure, continuà immòbil, com si la meva mà no existís, però la tensió que endevinava encara augmentà, feia més forçada la seva actitud. Vaig insistir, vaig anar palpant, cos amunt, cap als pits. I ella continuava impassible, falsament impassible, tancada en la seva rancúnia, en la seva tristesa. «Gabriela…», vaig fer. No contestà. Vaig agafar-li la mà i la hi vaig acompanyar. En aquell moment ja m’ho podia permetre. Però ella va apartar-la. Jo vaig esperar un moment, i tot seguit: «Em deixaràs així?». Silenci. «No veus que et desitjo, Gabriela?», i vaig subjectar-li el braç. Aleshores es girà i, aprofitant el seu moviment, vaig enfilar-me-li damunt sense donar-li temps de dir que no. Però potser no m’ho volia dir. No m’ho va dir. «Gabriela…». I a la fi parlà: «Has anat amb una altra, digues?». «M’hi he vist obligat, Gabriela, no me n’he pogut escapar», em vaig sorprendre confessant-li, i fou l’única vegada que li vaig confessar una falta d’aquestes. «Però et vull a tu, només a tu, no ho veus?». Aleshores sanglotà, però va deixar que li obrís les cuixes i que la penetrés. «A tu, Gabriela, només a tu», vaig repetir. «Perdona…». Em va agafar fort, sense preguntar-me qui era aquella, plorant encara, i jo li eixugava les llàgrimes amb els llavis sense moure’m de dintre seu, lent, prou lent per enfollir-la, per fer-li perdre el món de vista… Fins l’endemà no va preguntar-me: «Qui era?». «La Montera», vaig dir. «No hi aniràs més», va decidir, i jo vaig acceptar: «No». I no, no hi he anat més, amb ella. Però aquest episodi potser fou un dels motius que van animar-la a acompanyar-me tan aviat com la nostra situació ho va permetre. D’altra banda, a despit de les petites contrarietats esmentades, en aquell ambient aviat s’hi va sentir bé. Em veia relativament afalagat, i això li agradava. Va trobar-se amb persones que havien conegut el seu pare quan feia de periodista, i el detall també hi contribuí. Ha demostrat ser més sociable que no em creia aleshores, quan vivia amb l’Ermengol i s’anava tancant a casa. Deu ser cert que les dones són una mica allò que en fem els homes, però també és veritat el contrari, ja ho has vist. Sense mi no seria el que és, ni seria tan jove si les píndoles ajuden a conservar-s’hi, ja que mai no n’hauria pres, però jo també seria un altre i probablement viuria més d’acord amb mi mateix. Però qui sap? Potser havia de fracassar de totes passades i ara disposo de la comoditat d’una coartada…

M’ha sorprès que en la teva darrera lletra no em diguessis ni un mot d’en Prats, si el vas veure o no el vas veure. Potser te’n vas oblidar, al capdavall ja fa dies de la seva visita. Sé que torna a ser aquí, perquè m’ho han dit, però jo no me l’he ensopegat encara, cosa ben natural a l’estiu, quan la vida literària fa un parèntesi abans de reprendre amb els primers dies de la tardor.

Amb l’abraçada de costum,

Daniel

Barcelona, 9 de setembre de 1967.