Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Amic Peralta: per correu a part t’envio el retall que em demanes de «Destino», el primer llibre d’un novel·lista de vint-i-cinc anys, en Batlle, que em penso que t’interessarà perquè toca el problema de la immigració, i un exemplar de la revista «Racó» que m’ha facilitat la Montserrat i on hi ha un article que parla de tu. Amb ella ens vam veure de nou ben incidentalment, quan tornava de la tercera xerrada, també en solitari; en Prats, que ja estava més bé, volia venir, però vaig dissuadir-lo, la febre l’havia deixat molt feble i li costa de refer-se. La reunió va transcórrer normalment, tothom es mostrà ple d’atencions i convençut per endavant, el metge amic de l’arqueòleg ha sabut crear un cert ambient i això es notava de seguida. Ell mateix és un home franc, que parla sempre clar, d’una manera una mica brusca, com ja solen fer alguns metges, i sembla que més d’una vegada ha tingut topades amb elements oficials, però ara s’ha acostumat a dir que posa en pràctica el contraste de pareceres tan a la moda. Un home pintoresc, en conjunt. Vam sopar en una fonda perquè, diu ell, la seva dona no ha après mai de cuinar i, a més, aprofita totes les ocasions per defugir la llar. Observa que això ho digué davant la seva esposa, la qual, d’altra banda, va acompanyar-nos perquè «no volia cuinar per ella sola». Tenen dos fills, dos nois que estudien, medicina l’un i d’advocat l’altre, però no els vaig conèixer, són a Barcelona. Va declarar-me que l’hivern anterior havia tingut una alegria quan detingueren per primera vegada el petit, «més revolucionari que el gran» segons acord dels dos cònjuges que em va semblar que s’avenien força bé. A dormir, sí, em volgué a casa seva, on viu «fortificat contra la reacció», i cito un cop més les seves paraules. Va mostrar-me la seva biblioteca, on figuren tots, absolutament tots els llibres catalans publicats des de la represa de les nostres edicions. «Ara ja començo a arruïnar-m’hi», va dir, «i de vegades m’he de barallar amb la dona, però això ja estic acostumat a fer-ho». Ho llegeix tot llevat de les novel·les, les quals deixa per la seva muller, de passada una bona admiradora teva que s’impressionà i tot quan va saber que érem bons amics. En un mot, fou una vetllada excel·lent en tots sentits.

I en tornar vaig trobar-me amb la filla petita de l’arqueòleg. La vaig veure a l’estació amb la seva maleteta i el portamonedes i vaig abaixar ràpidament el vidre de la finestreta per cridar-la. Va explicar-me que, a Barcelona, hi anava sovint; hi té una tia i una cosina i posa a casa d’elles, en general dos o tres dies. El tren anava gairebé buit, potser per ser diumenge, i érem sols al compartiment. Vam tenir doncs temps i ocasió de xerrar una mica de tot, més que res d’ella. És reservada amb les seves coses personals, però vaig saber forçar-li una mica les defenses. Amb sorpresa, vaig assabentar-me que pintava. «L’altre dia no me’n va dir res, no m’ensenyà cap tela seva!», vaig exclamar. «Per què havia de fer-ho?», contestà ella. «És treball d’afeccionat. No ensenyo mai res a ningú; no tinc ganes que la gent se’n burlin». Vam coincidir en la nostra admiració per l’obra d’en Joan Miró que tots dos trobem prodigiosa i, com va dir ella, «potser la més inspirada de tota la pintura actual». Això ens atansà una mica més i la portà a dir que li agradaven les coses «simples, sense metafísiques», una expressió una mica sorprenent. Però tota ella ho és, de sorprenent. Per exemple, diu que si cregués, si fos religiosa, es faria monja. No entén els catòlics sincers, els pocs catòlics sincers, que continuen fent vida «mundana». «Hom s’ha de lliurar a allò que sent», afegí. «Però vostè sent la pintura i no s’hi lliura», li vaig objectar. «Senyal que no la sento prou, que és simplement un passatemps». «Què sent, doncs?», em vaig arriscar a preguntar, i ella va arronsar-se d’espatlles, com si no sentís res o desdenyés de comunicar-m’ho. «No s’ha casat, tampoc», vaig dir aleshores, sense saber ben bé per què m’havia sortit aquell «tampoc». «No», va dir ella, sense oferir cap explicació, i em va semblar que es retreia. Vaig oferir-li una cigarreta que acceptà i després volgué que li contés com havia anat la xerrada i quina impressió m’havia fet el metge, un vell conegut d’ella, al qual el seu pare ja la portava de petita tot i que prou que n’hi havia a la vila. «Sempre deia: el que li convé és estudiar poc i córrer força pels camps, com a totes les criatures. Si la tanques en un col·legi, per força se’t criarà anèmica. Aire, aire!». Però a ella no li agradava el camp. Tampoc no li agradava la ciutat, de tota manera. «Em penso que no m’agrada res», manifestà a la fi, i llavors es posà a riure per primera vegada des que ens havíem trobat. «Vostè, és clar, deu pensar: una dona. Les dones mai no saben què volen…». Jo vaig moure el cap. «Sí, amor. Exactament com els homes». Ella botí els llavis. «No ho crec. Res no ho demostra. Guerres, camps de concentració, tortures, matrimonis desavinguts, enganys, insults, menyspreus…» anà enumerant. I jo: «Les aparences, sí, ho contradiuen, però la necessitat d’amor existeix. És difícil viure sense ésser estimat». «Però no sense estimar, oi?» em preguntà. «També», vaig fer jo. Ella ho negà. «No; ens ho pensem, que estimem. De fet, volem altres coses, però preferim donar el nom d’amor a la nostra cobejança. L’amor ho accepta tot, és humil…». Com m’hauria agradat de fer-li unes quantes preguntes indelicades, de caràcter íntim! Però no vaig atrevir-m’hi, en ella hi ha quelcom que m’impressiona una mica. La seva bellesa? Potser sí. L’altre dia, en parlar-te’n, ja vaig qualificar-la de beutat, em sembla. I ho és. Potser no havia vist mai cap noia tan bella. És clar que es tracta d’una apreciació personal, en Prats no va trobar-la tan formidable i en referir-nos-hi digué que era bonica, maca; una de tantes, doncs. I no. Físicament és una meravella, car en parlar de la seva bellesa no al·ludeixo únicament la cara, sinó tota la seva persona, ben feta, harmoniosa… Només el caminar la desparença un xic, es mou una mica comprimida, com si patís de dolor i li costés d’articular els genolls, però és poca cosa. Em sembla que hauria d’haver desvetllat passions, com una heroïna romàntica, i més encara quan tenia divuit o vint anys i devia posseir aquella gràcia fràgil de les coses tendres que ara ha anat desapareixent sense que l’hagi perduda del tot. Se m’acudí que potser li agradaven les dones, però no ho crec, té un concepte massa poc falaguer del seu propi sexe. És clar que no cal fiar-se’n, al capdavall això que en dic el seu concepte poc falaguer s’estén a gairebé totes les coses i fins abraça en Picasso, del qual va explicar-me que havia «abusat» del seu geni. I cito en Picasso precisament perquè tenia la intenció d’anar a visitar el seu museu, i no sols hi anà sinó que vaig acompanyar-la-hi. S’hi referí incidentalment quan ja érem prop de Barcelona i jo, gairebé sense pensar-m’hi, vaig preguntar: «Puc venir?». Ella no s’ho esperava i, potser amb un pèl d’hostilitat, féu: «Per què?». «Vol creure que no l’he visitat mai?», vaig mentir-li. Ella insinuà un somrís i contestà simplement: «Vingui, doncs».

No va ser una experiència gaire satisfactòria. Ni gaire ni gens. Es mostrà freda, distant, com si s’hagués penedit de la seva condescendència, i davant les teles i dibuixos no va fer pràcticament cap comentari i gairebé ni contestà els meus. En una paraula, va captenir-se com una estranya. Amb la noia que havia conegut setmanes enrera, a casa seva, només tenia de comú la perfecció física de la seva persona. En aquell menjador de casa seva, mentre esmorzava, havíem intimat una mica, si més no iniciàrem un principi d’amistat. Al tren ja va ser una altra cosa, però així i tot es mostrà prou avinent. Ara no, ara semblava molestada per la meva presència. De res no servien els meus esforços per fer-me agradable i, a la fi, el meu amor propi em jugà una mala passada. Em costava de deixar les coses d’aquella manera, no estic acostumat que em tractin amb tanta indiferència i per això, quan ja sortíem, li vaig dir: «No ho hem encertat, avui: ho haurem de tornar a provar». «Provar què?», preguntà ella. «De sortir plegats. Per què no em telefona al despatx, un dia que torni a Barcelona?». Ella va fitar-me una llarga estona, escrutadora, i aleshores digué: «Què busca? Perquè vostè és casat, oi?». Pots imaginar-te com em vaig quedar. Em sembla que mai no m’han donat un miquel com aquest. Què hauries fet, tu? Jo vaig inclinar-me una mica, amb un gest que volia ser irònic i no sé pas si ho aconseguia. «Encantat d’haver-la coneguda, senyoreta», li vaig dir, i me’n vaig separar. No sé quina cara devia posar-hi, perquè no vaig entretenir-me a mirar-la-hi.

Havia de ser precisament aquell dia que ens arribés una multa del governador! Una multa per la Gabriela. Vaig trobar-la a casa, amb el paper oficial a les mans, encara calent dels dits del policia que l’hi acabava de lliurar. No se’n sabia avenir i jo, que estava de molt mal humor, vaig afegir llenya al foc en dir-li que no pagaríem, que l’única actitud digna era anar a la presó. Va amoïnar-se tant com quinze dies enrera, quan l’havien citada a la comissaria, on vaig acompanyar-la a declarar. Però ben mirat la cosa resultava còmica. Ella que sempre s’havia mostrat tan prudent, que mai no s’havia ficat en res, havia hagut de caure en l’error de signar l’única carta pública que ens duria conseqüències! N’hi havia per riure. I tot havia estat una pura casualitat, i àdhuc m’atreviria a dir que una falta de discerniment de l’encarregat de recollir les signatures. A mi ja m’havien avisat per telèfon. Uns quants dels que assistiren a la manifestació més o menys frustrada de l’onze de setembre havien redactat un escrit de protesta adreçat al governador. No s’hi deia res contra la policia, únicament es denunciava l’actuació d’unes colles d’incontrolats que atacaren uns pacífics manifestants amb ampolles trencades i altres objectes contundents i es demanava l’adopció de mesures enèrgiques contra aquestes forces que eren les que veritablement pertorbaven l’ordre. Ara no tinc el text a mà, però en substància el contingut era aquest. Estava disposat a firmar-ho? Naturalment, la pregunta era ociosa. Sempre he firmat totes les cartes, protestes, demandes i comunicacions que han arribat al meu coneixement. No crec en la seva eficàcia, però menys eficaç és encara no fer res. Uns noiets, doncs, suposo que estudiants, van acudir l’endemà al meu despatx, on no van trobar-me. Aleshores s’adreçaren a casa i, com que tampoc no hi era i els corria pressa d’enllestir, se’ls acudí de demanar a la Gabriela si no volia firmar ella ja que jo no podia fer-ho. I ella acceptà. Estava acostumada a veure que mai no passava res i no va donar-hi cap importància. Però aquest cop en tenia. Potser al cap d’una mesada, un migdia va trucar-me en Bassas. «Bastida? Oi que vau firmar la carta al governador?». «No, ho va fer la meva dona. Per què?». «Us vindrà a veure la policia, o us faran anar a la comissaria. Ja n’han cridat tres o quatre i ara anem avisant els altres perquè no s’espantin. Es tracta d’un simple reconeixement de firma…». «I per què, això? No ho sabeu?». «No», va dir ell. «Probablement confien que alguns es retractaran». L’explicació va semblar-me insuficient, però tampoc no en vaig saber trobar cap més. La Gabriela de seguida es va posar nerviosa i no va començar a tranquil·litzar-se fins al cap de quatre o cinc dies, en veure que no acudia ningú. Potser ens passarien per alt, potser només havien cridat els més significats i que ja tenien «fitxa» d’altres ocasions… En aquell moment ja sabia de més companys citats a declarar, però en faltaven molts. Cal que tinguis present que la carta la signaven prop de dues-centes persones. Mai no han arribat a cridar-les totes, però la Gabriela ha estat un dels elegits, no sabem per què. No han seguit cap ordre aparent, tot fa creure que els noms foren escollits una mica a l’atzar. El fet és que el policia amb la citació va presentar-se al cap d’una setmana d’haver rebut l’avís d’en Bassas. Un simple paperet comminant-la a acudir a la Comissaria Central l’endemà a les deu del matí. Com et deia, hi vam anar tots dos. Ens va rebre un funcionari atent que ens féu seure en un dels despatxos de la brigada social, exhibí una carta, preguntà a la Gabriela si aquella era la seva firma i tot seguit es posà a escriure a màquina. Com havia dit en Bassas, el document era una declaració per la qual l’interessat reconeixia que la signatura de la lletra era veritablement la seva. I res més.

Res més fins aquell matí de la meva anada al Museu Picasso amb la Montserrat. Un altre funcionari policial havia acudit amb l’ofici que venia a desequilibrar el nostre pressupost amb una multa! Com que és un document curiós, te’n transcric la part més interessant. «DECRETO. — Con motivo del escrito dirigido al Gobierno Civil en Septiembre próximo pasado y de las actuaciones realizadas posteriormente, resultan acreditados los siguientes hechos:

»Haber suscrito Vd. en forma colectiva una solicitud dirigida al Excmo. Sr. Gobernador y remitido copia de ella a las autoridades locales, en la que, con el pretexto de censurar a la fuerza pública actuaciones que son ocasionalmente obligadas para disolver reuniones o manifestaciones no autorizadas, se hace una apologia de quienes, al manifestarse, infringieron la Ley, y una crítica inexacta de quienes velaron por su cumplimiento, creando con ello un clima de incitación a la violència, de desacato a las normas relativas al Orden Público y de las providencias adoptadas para mantenerlo.

»Como en los hechos aludidos aparece Ud. responsable de una infracción prevista en el articulo 20, apartados f), h) e i) de la vigente Ley de Orden Público de 30 de julio de 1959, el Excmo. Sr. Gobernador ha acordado, en el uso de las facultades que le confieren los artículos 18 y 19 de dicho texto legal, atendida la gravedad y trascendencia del hecho y circunstancias personales de Ud. a efecto de lo dispuesto en el articulo 20, la imposición de la multa de QUINCE MIL PESETAS».

A continuació se’ns diu que tenim quinze dies hàbils per pagar, però que podem presentar recurs de súplica al Govern Civil i al Ministre de la Governació dins del termini de deu dies i sempre que hàgim dipositat abans una tercera part de l’import de la multa a la caixa de dipòsits de la Delegació d’Hisenda. Però no ho farem. A hores d’ara ja hem tingut ocasió de reunir-nos tots els afectats i, gairebé per unanimitat, s’ha convingut que no ens rebaixarem a fer una súplica a una autoritat que ignora substancialment el contingut de la carta signada per la Gabriela i els altres, o sigui la referència als grups incontrolats (o massa controlats!), que no pagarem i que estem (estan) disposats a anar a la presó com a insolvents si el governador, com té poder per fer, es decideix a adoptar aquestes disposicions. Els advocats del grup (tres) opinen que abans d’arribar a aquest extrem es poden fer tota mena de maniobres dilatòries i, per començar, s’ha pogut aconseguir que tres dels jutjats municipals als quals ha passat l’afer es declaressin incompetents en qüestió de multes de caràcter polític. Demà passat ens hem de tornar a reunir. Jo, si vols que et sigui franc, més aviat ho trobaria divertit si no fos per la Gabriela. I això encara que al final hàgim d’acabar pagant. Però la meva dona no està per brocs i viu amb l’ànsia de sentir trucar al pis els oficials encarregats d’embargar-nos. Perquè el bo del cas és que a ella poden embargar-la mentre a mi, si hagués firmat jo, no m’ho haurien pogut fer! Vam posar el pis a nom d’ella, per precaució i també perquè al capdavall ja hi anava el que vam deixar, i com que no tenim rebut dels mobles ni dels altres objectes de la llar, se suposa que pertanyen al titular. Ella ja es veu sense nevera, sense ràdio, sense taula, sense trinxant, etc. Per sort, diuen que el llit no se’l poden endur. No s’ha perdut tot, doncs. Sempre ens podrem consolar fent-nos l’amor!

Em diràs que ignoro a gratcient les excitades exclamacions que et suscità la revelació de l’existència dels meus fills, exclamacions de les quals encara conserva ressò la teva lletra quan escrius: «Que potser no tocarem mai fons, amb tu?». T’ho volia explicar, m’he posat a la màquina tot seguit que la Gabriela se n’ha anat a dormir (sí, t’escric des de casa, ara a l’editorial tinc massa feina perquè em sigui còmode dedicar-te unes hores, sempre hi ha visites i interrupcions de tota mena) i estava ben decidit a narrar-te els fets, però he començat amb això de la Montserrat i una cosa ha anat arrossegant l’altra. Se m’ha fet tard i la meva dona em crida. Des del dia de la multa que dorm malament i quan veu que són més de les dues i encara continuo treballant, s’enquimera. Troba que descanso poques hores i que això no em pot ser bo. Ajornem-ho doncs encara una mica. Només vull dir-te, ara, que les consideracions que fas a propòsit dels arguments de «defensa» que et proposava l’altre dia, no són admissibles. A quin deure pot faltar la persona que no té fills, en una terra on hi ha milions de persones que es dediquen a procrear amb tanta abundància que fins i tot amenacen el futur de la humanitat si no aconsegueix de colonitzar ràpidament d’altres planetes? No és una argumentació seriosa, amic, i em penso que ho saps.

Una afectuosa abraçada,

Daniel

Barcelona, 25 de novembre de 1967.