Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Estimat amic Joan: no, ella no em va dir mai res; no m’ho hauria dit encara que entre vosaltres hi hagués hagut alguna cosa. No amagava, ben al contrari, les seves experiències anteriors, però de noms no li agradava de citar-ne, i jo no tenia cap interès a insistir: quan només s’ha compromès la carn, no hi ha motius de gelosia. Tot va ser doncs una pura conjectura meva en recordar un dels teus personatges, la Nora de Hi arribarem a temps, en la qual em sembla veure més d’un tret del seu caràcter i fins i tot algunes idiosincràsies del seu capteniment amorós. Pensant-hi bé, es veu prou clar que gairebé no hauries tingut temps, d’ésser el seu amant; com no fos que haguessis menat dues intrigues alhora, amb ella i amb la Paqui, la dona de l’enginyer. Després ja te’n vas anar. De tota manera t’asseguro que amb la Nora la vas ben retratar, la Mercè. Potser no té res de particular; amb algú o altre han de coincidir, els personatges de ficció.

Això, la teva novel·la, em fa pensar en un projecte que tenim i del qual ja fa dies que vull parlar-te. Quan em posava a escriure’t, però, era com si m’ho traguessin del cap. Es tracta del següent: d’una col·lecció de novel·la on publicaríem tots aquells llibres que al seu temps van ser més o menys fonamentals i que encara no han perdut vigència. Novel·les modernes, a partir del 1900. Precisament es titularia «Biblioteca Bàsica de Novel·la Moderna», o un nom semblant. Hi hauria obres com Les lauriers sont coupés de Dujardin i Voyage au bout de la nuit de Céline, per exemple. I no cal dir que A la recherche du temps perdu i l’Ulysses. Aquest darrer em diuen que ja el té una altra editorial, però sembla que ensopega amb dificultats de traducció i confio que el podríem comprar. Com que no es tracta de passar-nos deu anys preparant-lo, com fou el cas amb l’edició argentina, he pensat de confiar-lo a tants traductors com capítols té el llibre. Amb un altre text, això seria una equivocació, probablement ens enfrontaríem amb problemes d’estil que ens obligarien a fer tot de retocs per unificar-lo, però amb el llibre de Joyce és diferent. Tu saps més bé que jo que cada capítol té volgudament un estil diferent i que, per tant, un treball en equip podria donar un resultat esplèndid sempre que encertéssim a confiar cada fragment al traductor més idoni. Que jo sàpiga, això no ha estat fet en cap llengua, i és un experiment que val la pena d’intentar. (El cas de la traducció francesa, encara que hi intervinguessin unes quantes mans, no es ben bé el mateix; Stuart Gilbert revisà i completà la traducció d’Auguste Morel, posteriorment revisada encara per Valéry Larbaud i el mateix autor). En Joan Brull està entusiasmat amb la idea i creu, com jo, que podríem aconseguir la millor traducció que s’hagi fet del llibre d’en Joyce. Encara no hem establert una llista de possibles traductors, és massa d’hora, ens cal de primer assegurar-nos els drets de traducció, però jo ja en tinc dos o tres d’ullats, i un d’ells ets tu. Em cal dir-te que, si es fa, tots seran novel·listes. Ens calen persones que tinguin un sentit creador de la prosa. A tu, si acceptaves, et confiaria un dels fragments més perillosos, el monòleg final. Sé que podries fer-ne una meravella, no tan sols pel teu domini ara tan aprofundit de l’anglès sinó perquè sempre ha estat un dels teus capítols predilectes. Estic ben convençut que la Molly Bloom trobaria en tú un intèrpret ideal del seu «stream of conscience», un procediment narratiu en el qual, a més, tens la mà trencada, ja que sovint te n’has servit en les teves pròpies novel·les. Què me’n dius? També et pregaria que em suggerissis títols. Em penso que tinc un bon coneixement de la novel·lística moderna, però sempre és possible que se m’hagi escapat alguna obra. És clar que tot això no corre pressa. És un projecte que va fent camí i, si el portem a terme, no publicarem més de quatre títols l’any. Jo, la veritat, hi estic il·lusionat i no estalviaré esforços per fer-ne la millor col·lecció del país quant a presentació i característiques formals. Pel que fa a les obres escollides, no hi ha dubte que ho serà. Aquí, darrerament, s’han publicat coses molt bones, però les col·leccions de les quals formen part en comprenen també una quantitat que s’hi incorpora perquè són llibres que estan de moda, s’han venut bé al seu país d’origen o han estat duts al cinema. Nosaltres tot això ho evitarem, volem que els textos siguin realment bàsics, mal n’hi hagi de relativament desconeguts com el que et citava de Dujardin. Vindrà a ser una història de l’evolució de la novel·la moderna vista a través de les obres que l’han provocada i sense les quals no s’hauria arribat on s’ha arribat. Falta, naturalment, que el públic respongui.

Ja veig, per tots els comentaris que hi fas, que una figura marginal de la meva «història» ha atret particularment la teva atenció, àdhuc el teu interès: la Roberta. La seva ingenuïtat involuntàriament una mica perversa i sempre temptadora, la seva «adoració», aquesta confiança gairebé sense límits que va dur-la a explicar-me els seus problemes conjugals… Si visquessis aquí tot això no et semblaria gens sorprenent. Ara vius lluny, en un ambient on ets desconegut o poc conegut, i encara que a casa nostra et sobren admiradors i admiradores, és natural que no se’t confiïn per escrit. Si et tenien a l’abast de la mà, més d’una confidència risquée hauries rebut. Hi ha una mena de persones (i suposo que això passa a tot arreu) que, quan t’has convertit en una figura més o menys pública i t’has guanyat una fama d’accessibilitat, es pensen que ets com un pare confessor que pot orientar, aconsellar, perdonar. Perquè el cas de la Roberta no és únic. O només en la mesura que ho és cada cas particular. M’he trobat amb d’altres, alguns d’ells ben amoïnosos i que fins i tot han perseguit la complicitat, per així dir-ho, de la Gabriela. Com per exemple el de la Tina (Constantina), una dona d’uns trenta-cinc anys que vaig conèixer a la redacció d’un setmanari on havia acudit a pidolar que li publiquessin un article. No havia publicat mai res, ni ho ha fet fins ara, i després va dir-me que es dedicava a la literatura (?) com a derivatiu, perquè tenia molts problemes i era terriblement dissortada. Quan me la van presentar, féu: «En Daniel Bastida! Jo li ho he llegit tot a vostè. I la seva novel·la tres o quatre vegades. És meravellosa! Per què no n’escriu més?». Em va donar conversa (m’adulà) durant vint minuts, ens vam separar molt afectuosament, ella amb una llarga i càlida estreta de mà, i ja no la vaig tornar a veure fins al cap d’una mesada, un vespre que era en una reunió, un còctel d’aquests que ara s’estilen i que es pretén que ajuden al llançament d’un llibre. La Gabriela també havia vingut, algú la hi presentà, i ella va saber fer-se prou simpàtica perquè la meva dona, en ser a casa, em digués que era molt agradable. En el futur, com veuràs, va rectificar la seva opinió. No t’ha passat mai, això de conèixer una persona amb la qual, a partir d’aquell moment, comenceu a coincidir sovint a tot arreu? Vivíeu a la mateixa ciutat, us movíeu en el mateix ambient o en ambients convergents, però mai no us havíeu vist. I aleshores, per art i màgia d’una presentació casual (en aquest cas la redacció d’una revista on ni ella ni jo no havíem ficat els peus amb anterioritat), els vostres camins es creuen una i altra vegada, com si ho féssiu a posta. Aquest fou el cas amb la Tina. En el curs de dos mesos me la vaig ensopegar una dotzena de vegades, sol o amb la Gabriela. Fins que a la fi, un vespre que plovia, em vaig veure materialment obligat a compartir-hi un taxi. Jo sortia amb en Callol i vam convenir que el vehicle ens anés deixant als domicilis respectius, de primer a ell, després a la Tina, que viu al carrer de la Diputació, i finalment a mi. En quedar-nos sols al taxi, ella s’ho va fer venir bé per parlar dels meus llibres, de les coses que li havien ensenyat i, a poc a poc, anà a parar al que li interessava: ja sabia que jo era un home molt enfeinat i gairebé no gosava demanar-m’ho, però tenia tanta necessitat de consell! Volia escriure una novel·la, ja la tenia pràcticament feta, car es basava en la seva pròpia vida, però no sabia ben bé com enfocar-la i els dos capítols redactats fins aleshores la deixaven poc satisfeta. Per què no anava a casa seva a prendre cafè un dissabte havent dinat, o si volia al vespre? Me’ls llegiria.

En aquell moment ja havia hagut de suportar les lectures de massa afeccionats perquè aquesta perspectiva m’il·lusionés; de fet, em fastiguejava. Vaig escapolir-me doncs tan bé i tan polidament com em fou possible d’aquella trampa ruixada amb cafè i em vaig fer el propòsit d’evitar novells tète-à-tète, en un taxi o on fos, amb una dona que tot d’una em semblava amenaçadora. Però ella persistí. L’endemà passat va enviar-me el seu original amb una noteta on em demanava perdó pel seu atreviment. El vaig ficar en un calaix i no hi vaig pensar més fins al cap de quinze dies, quan va telefonar-me per preguntar-me si podria assistir a una petita reunió a casa seva, però per sort coincidia amb un sopar en el qual jo seria un dels oradors, cosa que em facilità una sortida airosa del compromís en què em posava. Va preguntar-me pels seus capítols i no em va quedar més remei que prometre-li que aviat els hi tornaria amb les observacions que em suggerissin. Vaig llegir-los, doncs. No hi havia per on agafar-los. Vaig redactar una nota plena de vaguetats d’aquestes que no volen dir res i la hi vaig enviar, per correu. Ella va replicar-me amb una carta llarga i expressiva, plena d’afalacs i d’expressions d’agraïment que feren riure la Gabriela per la seva extravagància. Després, com que encara no en tenia prou, va venir personalment a l’editorial a insistir que li havia estat molt útil, i s’ho va combinar per fer coincidir la seva presència amb l’hora de plegar, de manera que sortirem junts. Ja al carrer, va dir-me que em volia parlar d’un altre assumpte que podia interessar-me. Em vaig veure obligat a convidar-la a fer el vermut i a escoltar-la. Tenia diners i se li havia acudit que podria esmerçar-los en la publicació d’una revista, o reculls trimestrals si no li donaven el permís, dedicada exclusivament a la creació literària. Una mena d’antologia del que s’anava fent al país, per entendre’ns. Però ella ja veia que tota sola no se’n sortiria, que li calia algú «entès i de prestigi» per dirigir-la. I, com ja deus haver endevinat, havia pensat en mi. Em vaig quedar una mica sorprès, però em costava de prendre-me-la seriosament i per això, en primer lloc, vaig voler saber de quant disposava. «De cinquanta mil pessetes», em va contestar. Amb una mica més, em poso a riure. «Cinquanta mil pessetes és menys que res, en el món de l’edició», li vaig dir. «No en tindries ni per un sol número». Perquè aleshores ja ens tutejàvem, naturalment. Ella, que en negocis no hi entenia gota, s’havia imaginat que, si podia fer sortir el primer, els ingressos que proporcionaria la seva venda podrien subvencionar l’edició del segon i així successivament. La vaig desenganyar. Una empresa editorial sense diners llargs estava condemnada per endavant al fracàs i més valia que oblidés aquella idea; hi perdria bous i esquelles i no guanyaria per disgustos. Sí, era totalment desenraonat. «Però jo una cosa o altra he de fer», va dir-me aleshores. No la vaig entendre. «Com vols dir? Per què?». «Tothom necessita una raó de viure», va contestar-me. «Una raó de viure? Però que no tens el teu marit, i els teus fills?». Ella mateixa, temps enrera, m’havia dit que era mare de dues nenes. «El meu marit… No vivim bé, ell i jo», va explicar-me, i tot d’una vaig tenir la certesa que la confessió que seguiria era el veritable objectiu de la seva visita. Per això vaig callar. És a dir, vaig fer «ah!», però ella ja en va tenir prou. «No hi hem viscut mai, no estem fets per entendre’ns». Hauria pogut recordar-li de nou l’existència de les dues filles que alguna cosa o altra demostrava, però hauria estat de mala fe i vaig continuar callat. «A tu ja t’ho puc dir», féu. «Tu, potser perquè ets un escriptor, coneixes el cor humà». Textual, eh? «No ho explicaria a tothom», afegí. I llavors va contar-m’ho en detall. Fins als trenta-dos anys li havia repugnat el coit i tot contacte físic amb un home. «I tot perquè ell, la nit de noces, em va pràcticament violar», digué. Havia errat els comptes, o potser les emocions del matrimoni imminent havien pertorbat els seus processos fisiologies, el cas és que el matí de la cerimònia va llevar-se amb el desagradable descobriment que tenia la regla. No podia pas posposar-ho, naturalment, ja era massa tard, de manera que va haver de resignar-se a confiar que en Josep Maria es mostraria comprensiu a la nit, quan se n’assabentés. Se’n va assabentar abans, quan els altres encara dinaven, perquè havia estat tota una festa, amb molts convidats, en un hotel de luxe on van reservar una habitació per canviar-se abans d’emprendre el viatge de noces. Van pujar-hi tots dos i ell volgué aprofitar-se a l’acte. Havia begut força, estava excitat i acabava d’engrescar-lo la idea que ho feia com qui diu als nassos dels altres. No va enfadar-se en descobrir que ella menstruava; en prescindí alegrement tot i les protestes de la noia que, va dir-me, s’oposava amb tota energia a començar llur vida matrimonial amb un acte realitzat en aquelles condicions. «Em repugnava», m’assegurà. «Sempre m’ho havia imaginat d’una altra manera, sense presses, sense violències, amb tendresa… I no, va ser brutal, exigit. I encara, perquè després, temps a venir, m’acusés que jo ho havia fet a posta, allò de casar-me quan tenia la regla. Devia haver anat amb altres i d’aquesta manera li donava més fàcilment gat per llebre, li amagava que ja no era verge… No t’ho pots imaginar», afegí. Havia sofert un traumatisme del qual ja no es recobrà. L’acte sexual se li havia fet odiós, el defugia tant com podia, i això menava a discussions inacabables, acusacions de frigidesa. «I em penso que tenia raó; aleshores era frígida. Va caldre que trobés un altre home… Durant anys he viscut convençuda que era anormal, perquè em deia que una persona corrent s’hauria sobreposat als efectes immediats d’aquella violació. Al capdavall, altres noies han estat violades, i en condicions pitjors, i bé han dut després una vida sexual com tothom, normal. Jo, no. Potser perquè ell és impacient i mal geniüt. Mai no s’ha mostrat gens de comprensiu. Al contrari, sempre m’ha insultat, sempre ha tret les conclusions indegudes de la meva conducta… Només et diré que de vegades fins i tot m’ha acusat de ser lesbiana. Et deuen agradar les dones, a tu, feia. I no és veritat, m’agraden els homes… Però aleshores no ho sabia, em pensava que en la intimitat tots serien com ell, i durant molt de temps, tot i que d’ocasions no me n’han faltat mai, li vaig ser fidel per por, per repugnància. Sovint em venien ganes de venjar-me’n, però ni això no era prou fort per fer-me cedir quan algú em sol·licitava. Fins que vaig trobar en Carles». S’havien conegut a casa d’una amiga, era cosí d’ella, un noi que havia viscut molts anys a l’estranger i estava casat amb una anglesa. S’havien tornat a veure per casualitat al Museu Marítim, una tarda que ella hi entrà per distreure’s. «M’he fet molts tips de voltar sola per la ciutat, de visitar museus, exposicions i monuments, com una forastera. Anava a la deriva, em calia esbargir-me, trobar un altre interès que m’omplís la vida… ja t’ho he dit», féu. Van sortir plegats i, com que encara era d’hora, es van passejar pel port; després va acompanyar-la a casa en cotxe. «No em va fer cap insinuació, no provà de conquistar-me, com es diu; va mostrar-se precisament molt correcte i amical. Vam descobrir que teníem més d’un gust en comú, que admiràvem els mateixos escriptors, que compartíem la mateixa passió per la música “folk”… Ell és un noi molt culte, més que no pas jo, parla cinc llengües, ho ha vist tot, ho ha llegit tot, perquè s’ha fet un tip de viatjar…». Breu, que van convenir que es tornarien a veure i de tant en tant, una tarda, sortien plegats, com dos bons amics. Fins que un dia ell va dir-li: «Em sento molt bé amb tu, Tina; mai no m’havia sentit tan bé amb ningú. Ets tan dolça i tan femenina…». «I la teva dona?» va preguntar-li ella. Mai no n’havien parlat, dels respectius cònjuges, i ara ell arronsà imperceptiblement les espatlles. «La meva dona…» féu, i callà una bona estona abans d’afegir: «Hauria d’haver trobat una noia com tu, Tina; una noia amb la qual fos possible de viure, de sentir-se alegre, de compenetrar-se…». «No ho sóc pas, jo, d’alegre», va replicar-li ella. «Bé, no, no ho ets. Tampoc no deus ser feliç. Però quan sóc amb tu sento un acontentament íntim que només es pot expressar amb la paraula alegria. Estic segur que ho entens». «Sí, també jo sento el mateix», va mormolar ella. Aleshores el noi va alçar la mà i va tocar-li la cara, una carícia que la Tina, diu, no podia suportar; tot d’una, però, va descobrir que amb ell era diferent i es va emocionar tant que esclafí el plor. Eren al cotxe d’ell, a l’entrada d’un camí, on s’havien aturat a fumar una cigarreta, i començava a caure la nit. Li ho va contar tot, sense deixar de plorar. Ell va escoltar-la en silenci i després digué: «Som dos nàufrags, Tina». Feia vuit mesos que no dormia amb la seva muller i creia que ja no hi tornaria a dormir mai més. Ella no el volia, no l’havia volgut mai. Hi havia tingut dificultats des de bon començament. Quan consumaren el matrimoni, ja feia cinc dies que eren casats. Va caldre que l’anés persuadint a poc a poc, a cop de carícies, de tendresa, de paciència. «Va contar-me unes coses…», féu la Tina aquell migdia mentre fèiem el vermut. «Ella fins i tot s’havia sotmès a un tractament psicoanalític, però sense resultat, potser perquè se’n va cansar abans de completar-lo. Es cansava de tot. Ell, és clar, vivia sexualment famolenc i, quan no podia més, acudia als serveis d’una professional. Em va fer una pena tan gran que li vaig agafar la mà i, gairebé sense saber el que em feia, li vaig dir: Vine… No, no és veritat», rectificà. «Sí que ho sabia el que em feia; però d’una manera estranya, com si ho fes una altra persona que es repetia: és ara o mai, ara o mai, ara o mai… Perquè m’havia commogut tant que estava excitada, saps?». Sense abandonar-li la mà va menar-lo cap a l’interior del bosc, en aquella hora ja gairebé totalment fosc, i es deixaren caure sobre un tou d’herba, darrera unes bardisses. «Va ser un amor magnífic», em confià ella. «Era fort, i puixant, i jo hi vaig respondre cada vegada. Va ser com una autèntica nit de noces». A partir d’aleshores s’havien vist cada dia, s’havien estimat cada dia, no assossegaven, com si tots dos acabessin de descobrir un món. I ell més que ella. Diu que no pensava en res més, que vivia per aquelles hores. El seu treball, una feina d’anàlisis econòmiques d’empreses pel que vaig comprendre, se’n començà a ressentir, no es podia treure la noia de la imaginació, només veia cuixes, ventres, pits, sexes… El coit, en lloc d’apaivagar-lo, l’exacerbava, el tenia en un estat d’eretisme mental permanent que ni li permetia de dormir. De vegades, a mitja nit, s’aixecava, la telefonava i, sense preocupar-se poc ni gaire de la seva dona, li donava una cita, l’obligava a vestir-se, a sortir de casa, a acudir a un meublé. En aquell temps el seu marit era a Bilbao, on instal·lava una indústria, però ella no volia acollir-lo al pis, tenia por dels veïns i de la reacció d’en Josep Maria si se n’assabentava. «No podia durar», em va dir. «Ell mateix ho va veure i em digué que si continuàvem d’aquella manera es tornaria boig. Però no tenia prou força de voluntat per deixar-ho, per renunciar-hi; ho havia de fer jo, me li havia de negar… I ho vaig fer. Jo l’estimo, Bastida, l’estimo de veritat, i no vull que per culpa meva li passi res. Ara ja fa sis mesos que no ens veiem. Però així no hi puc viure. He provat d’anar amb altres homes, però no és el mateix».

Què podia dir-li? Eren quarts de tres i continuava parlant, hauria estat capaç de parlar fins l’endemà, fins la setmana següent. Es deixava arrossegar per l’impuls de les seves pròpies paraules i començava a afegir detalls, a reportar converses i fets sobreentesos un moment abans, em mirava amb uns ulls febrosos… A la fi vaig tocar-la pel braç. «És tard, Tina». No podia imaginar-me-la bé com a dipositària d’aquella passió que havia evocat, ni el caràcter ni el tipus no hi responien, era una dona vulgar, corrent, una mica massa plena i amb els braços prims, gairebé sense pit, lleugerament garrella. No ho acabava d’entendre. «És tard, Tina», vaig dir doncs, i ella semblà adonar-se per primer cop que ja era l’hora de dinar, que a casa seva devien esperar-la… Abans d’acomiadar-nos, una mica precipitadament, encara va tenir temps de preguntar-me: «Tu què m’aconselles que faci? Hi he de tornar? Et sembla que hi he de tornar?». «Em poses en un compromís, Tina», vaig dir ben sincerament. «M’has d’ajudar», féu aleshores, quan érem a la porta; «m’has d’ajudar…». Passava un taxi i vaig fer-lo aturar, però no vaig cometre l’error de ficar-m’hi amb ella. «Ja parlarem», vaig dir imprudentment. Ella, ja dins, encara va afegir: «No visc, no assossego…». I quan el taxi engegà va adreçar-me un somriure pàl·lid, com si s’anés a morir.

L’endemà telefonava a casa. No sé exactament què li devia dir, a la Gabriela, i ella mateixa no n’estava ben segura. Per sort, el dia abans li havia parlat de la nostra entrevista; si no, potser s’hauria malfiat. «Pel que he entès, et vol tornar a veure», em digué. «Només ens faltava aquesta!». Al·ludia a un fet curiós que tenia lloc en aquells moments i que ja feia tres o quatre mesos que durava. Un vespre que jo no era a casa, va telefonar una dona per preguntar-li per mi; volia saber si li signaria un llibre que havia comprat per obsequiar una amiga i van convenir que passaria l’endemà a migdia. Però no va presentar-se. En canvi, telefonà de nou a mitja tarda, digué que li havia estat impossible de venir i que no sabia quan podria fer-ho. Començà a donar tot d’explicacions, com si calgués, i de fil en agulla li anà explicant una història complicada on intervenien el seu marit, una cunyada i una amiga d’ella, a més d’un altre matrimoni que mai no vam saber si eren parents o no. Entremig hi havia una qüestió d’interessos i un «ell» que podia ésser un amant de la cunyada, de l’amiga, d’ella mateixa o de la dona del matrimoni amic o parent. La Gabriela se’n va sortir amb tot de «sí», «ja ho veu», «quines coses», «sembla mentida», etc., i a la nit em va dir que devia ser una guillada. La setmana següent repetí la telefonada i des d’aleshores no havia deixat de trucar cada quinze o vint dies. «Però per què?», volia saber jo. «M’explica coses, es veu que la consola». Ja li ho havia dit; un dia li assegurà que era molt comprensiva i que la seva «amistat» li feia un gran bé. «Vostè no sap en quines tribulacions em veig. Ell…», i tornava a engegar el disc. «Sempre em conta el mateix», deia la Gabriela. «Però ara ja ho deus començar a entendre, oi?». «No del tot. Passa d’una cosa a l’altra i no m’atreveixo a demanar-li aclariments, perquè no acabaríem mai». De vegades la tenia una hora a l’aparell. «L’únic que sé del cert, ara, és que hi ha o hi ha hagut un doble embolic, entre la cunyada i el marit de la parenta, o amiga, i entre aquesta i l’ell misteriós». «I ella i el seu marit què hi pinten, en tot això?», m’estranyava jo. «Paciència», reia ella; «potser acabaré per aclarir-ho». Però cada cop s’enfosquia més, anaven sortint altres coses, disputes de rellogats (no s’entenia si ho eren ells o en tenien a casa seva), la mort de la mare (de qui?), una casa que tenien en algun lloc, fora de Barcelona, etc., etc. No era estrany, doncs, que ara exclamés: «Només faltava aquesta!». I encara no ho sabia prou bé, car després de dues temptatives mancades per veure’m i d’una altra telefonada en la meva absència, un dia la noia va presentar-se al pis. Quan vaig arribar-hi eren totes dues assegudes al despatx i ella ja li ho havia contat tot, o gairebé tot, car vaig sorprendre-les en ple episodi del bosc. Hauries hagut de veure la cara que feia la Gabriela! Després em va dir: «I no se’n dóna vergonya, de contar tot això a un home?». Però no, no se’n donava. Àdhuc em va fer llegir unes cartes que ell li havia escrit i que no deixaven cap mena de dubte sobre les coses que havien fet tots dos. Unes cartes d’adolescent malaltís que ella conservava com un tresor. Feia preguntes com aquesta: «Jo em dic si no val més cremar fins al final i deixar la meva joventut delirant dintre teu, oh immensa!». La Tina trobava que tenia ànima de poeta. També les seves consideracions eren saboroses: «Em va descobrir el meu cos. I tu ja saps què és, per una dona, un descobriment com aquest…». Perquè això sí, jo ho sabia tot, em feia càrrec de tot, era un individu superior que comprenia les dones, els homes, els infants; la meva poesia, segons ella, ho demostrava. Feia elogis extravagants del nostre matrimoni: mai no havia vist una parella tan feliç i ens envejava; estava segura que ens aveníem en tot, al llit i fora del llit. Quan les seves penes la deixaven reposar un moment, s’interessava per la nostra intimitat, però aquestes preguntes només les feia a la Gabriela, a soles. Perquè durant un parell de mesos va venir sovint a casa, tot i que en aquell moment ja li havia donat, li havíem donat tots dos, junts i separats, tots els consells possibles. La Gabriela fins i tot havia accedit a conèixer en Carles. És a dir, a veure’l. Ella ho volgué i van passar-se prop d’una hora, en un taxi, esperant que sortís de l’empresa on treballava. Diu que és alt, descarnat i amb la cara xuclada. «M’ha fet molt mala impressió, sembla tuberculós», va dir-me la Gabriela a la nit. La Tina havia plorat i se li abraçà mentre el xicot, ignorant de la seva presència, passava a dos metres del vehicle. Nosaltres preteníem que es reconciliés amb el seu marit; potser ara que els sentits se li havien despertat trobaria més satisfactori dormir amb ell… Però no, ja ho havia fet; en Josep Maria de tant en tant encara tenia exigències i ella s’hi sotmetia. I res, no podia reaccionar. En el fons només volia que li diguéssim l’única cosa que no volíem dir-li: torna amb en Carles i mata’l. I potser ho ha fet, car ara fa temps que no en sabem res. Devia cansar-se d’esperar en va i, un bon dia, va desaparèixer gairebé tan sobtadament com s’havia presentat, sense reclamar els dos darrers capítols de la seva novel·la, que encara tinc en un calaix de taula. Perquè entre confidència i confidència continuava escrivint impermeable a les crítiques despietades que ja li feia darrerament i que, com vaig adonar-me, encara augmentaven el prestigi que tenia als seus ulls. La Gabriela opinava que era ximple, però a la fi havia acabat per acallar uns recels no declarats i alhora prou aparents: el temor que ella «anava per mi». Però em pensaria que ni se li acudí, tot i que ara i adés encara es permetia alguna aventureta per tal de veure si podia oblidar en Carles. És a dir, només se’n va permetre una, que jo sàpiga, durant aquells mesos que ens vam relacionar tant; si n’hagués tingut d’altres, també les hauria confessades. Cal afegir, també, que se’n penedia. Encara em sembla veure l’expressió de la cara de la Gabriela quan ens digué: «Sóc una desgraciada, perquè m’ha agradat!». Jo vaig fer-li observar que d’això es tractava, que l’única probabilitat que tenia d’oblidar el seu amant era que també li agradés amb els altres. No era això el que cercava? Ella mateixa m’ho havia dit el dia de la nostra primera entrevista. I aleshores, no sé si una mica contradictòriament, afegí que «s’havia imaginat que era ell», tot i que per altra banda no hi havia comparació: en Carles tenia una potència viril admirable. La Gabriela, revoltada, abandonà el despatx. Després em va dir: «Saps què li passa, a la teva amiga? Que és una nimfomaníaca. Tinc ganes de treure-me-la de sobre; no sap parlar de res més». Però la compadia i ara més d’un cop em pregunta: «Què se’n deu haver fet, de la Tina? Pobra noia…». En el fons li té una certa simpatia i, en algun lloc molt recòndit d’ella mateixa, àdhuc devia afalagar-la, a despit del seu amoïnament, que em consultés les seves desventures. És una prova del meu prestigi, com totes les altres visites que es deixen caure pel pis i que ella acull somrient. De vegades vénen per no res, a canviar impressions, a discutir la situació, què sé jo! S’han presentat individus que ni m’han dit el seu nom, que encara ara no sé qui són i que han començat a discursejar de literatura, sobre Catalunya, de política… «Vostè què opina? Creu que fem progressos?». N’hi ha que es queden mitja hora, d’altres que s’instal·len per tota la nit i ens obliguen a sopar a les dotze. Han assistit a una conferència meva, han llegit una entrevista, o un llibre… Miren atentament a l’entorn, com desitjosos de veure com vius, si tens gaires llibres, si ets una persona de gust, si et guanyes bé la vida, i ja no tornen més. O sí. N’hi ha que tornen al cap de mesos, d’un any, o tres o quatre vegades seguides, sempre sense demanar-te res, llevat d’una mica de temps, unes opinions, la confirmació d’esperances o de temors que els inspira la situació. De lluny en lluny n’hi ha un que ha escrit un llibre i te’l porta, però aquests més aviat solen acudir a l’editorial i es mostren més tímids encara que després s’impacientin una mica en veure que al cap de quinze dies o tres setmanes l’original continua sense llegir. Molts es captenen com si no en tinguéssim cap més, com si haguéssim muntat l’empresa amb l’única finalitat de llegir-los a ells. Exagero, és clar. Però n’hi ha que t’ho fan pensar. De fet, no els blasmo. Per a ells, allò és el més important del món. Temps a venir s’avindran a reconèixer que era un rave (si ho és) i se n’avergonyiran, però ara, acabat de sortir de la seva ploma, del seu esforç, del seu dolor, per força ha d’ésser una obra mestressa, un estudi definitiu. No ho pensàvem nosaltres, també, anys enrera, quan acudíem amb el primer original sota el braç al despatx d’un editor ple de feina, potser amoïnat per qüestions econòmiques i certament exasperat per assumptes de permisos i censures? Per això, davant l’autor novell sovint em dic: Sóc jo, jo que recomenço l’aventura. I aleshores voldria que el text que em presenta fos veritablement un prodigi, la meravella que ell s’imagina. Per desgràcia, es pot dir que mai no ho és…

Una encaixada del teu amic

Daniel

Barcelona, 2 d’octubre de 1967.