Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Benvolgut amic: no et preocupis per l’assumpte dispesa, pots instal·lar-te a casa fins que et sembli; ja n’he parlat amb la Gabriela i està conforme. Tenim una habitació sobrera, moblada, on em penso que et sentiràs bé. No és gaire gran i dóna a la banda de darrera, però això més aviat és un avantatge en un indret tan sorollós com el carrer de Creu Coberta; les remors dels cotxes i tramvies, cada dia més pocs, perquè molts han estat substituïts per autobusos, hi arriben somortes. D’altra banda, de llum no li’n falta, recorda que vivim en un darrer pis i aquí les cases no són altes. Hi ha un llit amb la seva tauleta, un armari, una butaca, una cadira i una taula; el que no hi ha és espai per passejar-te si et poses a escriure i els nervis t’obliguen a estirar les cames. Però has d’acceptar la bona voluntat. Per desgràcia, em cal afegir que tot això queda condicionat a les repercussions que podria tenir el descobriment que ha fet la Gabriela, l’actitud de la qual, si vols que et sigui franc, no acabo d’entendre; em desconcerta del tot. Perquè sap que tinc dos fills. Ja fa deu dies que se n’assabentà, un dia que passava pel Paral·lel amb el cotxe. Feia poc que tenia el carnet de conduir i la primera vegada que s’atrevia a córrer per la ciutat. De passada, va arreplegar una multa per aparcar en un lloc indegut, precisament en albirar la Palmira. Ella havia sortit amb les dues criatures i tots tres eren al petit jardinet-placeta que hi ha al capdavall de la Ronda de Sant Pau, davant el Molino; hi va sovint. En aquell indret, on la circulació que baixava pel Paral·lel ha estat desviada cap al carrer de Vila i Vilà per les obres de l’allargament del metro, els vehicles no poden córrer gaire i per això la Gabriela se’n devia adonar. Ella, la Palmira, només sap que tot d’una se la va veure davant amb un somrís i una exclamació alegre mentre la Gabriela li deia: «Que no em recordes?». Aleshores va acudir el guàrdia que l’obligà a enretirar el cotxe d’on l’havia deixat, a aparcar-lo en un carrer lateral i a pagar la penyora corresponent. No s’havia fixat en els dos petits; en Daniel jugava amb un altre nen, tots dos asseguts a terra, a uns quants passos de la seva mare, i la nena era al cotxet, adormida. A la placeta hi havia altres criatures, altres cotxets i altres dones, de manera que no tenia cap motiu particular per associar-los amb ella i potser ni ho hauria fet si, al cap d’un moment de tornar, en Daniel no s’hagués atansat a la Palmira. Aleshores la meva dona ja s’havia assegut al seu costat, entre ella i un vell que ocupava l’altre extrem, i parlaven de la botiga, la noia una mica incòmoda, va dir-me, per la inevitabilitat d’unes preguntes que no es farien esperar, n’estava segura, sobre si s’havia casat, si continuava fent com abans, etc. Li hauria agradat abreujar aquell encontre, però la Gabriela tenia un matí efusiu i cordial, ja ho demostrava que hagués deixat el cotxe per emprendre-la. I en aquell moment, com et dic, el menut va atansar-se’ls i, tot repenjant-se contra la falda de la Palmira, digué: «Mare…». Li ha ensenyat a dir mare, no sense una resistència primera, perquè ella, que vol oblidar tot el que es refereix a casa seva, on emprava aquest tractament, volia fer-li dir «mama» o «mamà», dues fórmules que a mi no m’agraden. Ara ja s’hi ha acostumat i fins i tot reconeix que és més natural. Bé, el noi va atansar-se a la Palmira, li digué «mare» i la Gabriela, una mica sobtada, se’ls va quedar mirant. «T’has casat, doncs?», va fer. La Palmira em va dir que no sabia què contestar i que de primer balbucejà un sí, però tot seguit, en adonar-se que el seu mateix balbuceig l’havia traïda o feia si més no suspecta la seva afirmació, car la Gabriela la fitava amb un esguard incrèdul, confessà. «No; els vaig tenir amb un amic». El plural va descobrir a la Gabriela l’existència de la nena cap a la qual havia ullat la Palmira. «Dos?», va preguntar-li. «Sí, un nen i una nena». La meva muller es va aixecar a veure la menuda i després tornà a fixar-se en el nen que ja s’havia allunyat novament i seia altre cop a terra. «Són tots dos molt macos», comentà; «com se diuen?». «Ella es diu Rosa», féu la Palmira, «i el nen Daniel». La Gabriela es va tornar a asseure al seu costat, mirant cap al noi, i fins al cap de molta estona no va dir amb tota naturalitat, com si la seva constatació no admetés rèplica: «Se li assembla força». La Palmira, ja pots imaginar-t’ho, s’hauria volgut fondre i no va tenir el valor de contradir-la. Ben a l’inrevés, li ho va contar tot sense que ella li ho demanés. Què podia fer? va preguntar-me en explicar-me l’escena. La Gabriela l’escoltava en silenci, sense interrompre-la, pensarosa i amb els ulls encara fits en el nen. Després el va cridar: «Daniel?». En Daniel va aixecar el cap, sense obeir, i aleshores mirà la seva mare, la qual féu: «Mira què et diu aquesta senyora…». S’hi va atansar i ella, la Gabriela, li va agafar les manetes i l’acaricià mentre li parlava per inspirar-li confiança. El nen, que no té res de tímid, ben al contrari, és una criatura força sociable, va familiaritzar-s’hi immediatament i fins i tot, diu la Palmira, va anar a cercar una pala i una galleda que duia (no sé per què, a la placeta no hi ha sorra) i les hi mostrà amb aquesta candorositat fatxenda que tenen els infants: «Mira…». La Gabriela repetia: «Que és maco…», i segons la Palmira, que no sé si exagera, tenia els ulls una mica humits. Després, quan la criatura tornà als seus jocs, hi van haver més explicacions i la Gabriela, en resposta a unes excuses o mitges excuses de la Palmira, sembla que va dir: «Ho comprenc molt bé», o quelcom per l’estil. «Ve sovint a veure’ls?», preguntà. «Potser un cop cada setmana», va contestar-li la Palmira. «I?…», féu la meva muller. La noia va tenir el bon sentit de negar. «No, ja no hi ha res, entre nosaltres. Mai no hi ha hagut res des que els hem tingut. Ja vam convenir-ho. Ell t’estima a tu». «I tu?», insistí la Gabriela. La Palmira provà de riure: «Ja saps com sóc, jo; d’homes n’hi ha molts i encara sóc prou jove per triar». Li va semblar que s’ho creia, perquè la Gabriela assentí amb el cap i ja no va tornar a fer-li preguntes d’aquella mena. Diu que en aquell moment la nena es va despertar plorant i ella va haver d’agafar-la en braços. «També s’hi assembla», va dir la Gabriela, «però no tant. No es pot negar que són fills d’ell». Féu unes moixaines a la menuda, però, per una raó o altra, no s’hi interessà tant com per en Daniel, o almenys aquesta va ser la impressió de la Palmira que a la fi aconseguí de tranquil·litzar la petita i la deixà a terra, on volia anar. Va preguntar a la meva dona: «I ara què faràs?». «Què vols que faci?», contestà la Gabriela. «No puc pas evitar que sigui allò que és». La Palmira sacsejà el cap. «Vull dir amb ell». La Gabriela arronsava les espatlles. «No ho sé». «Ell t’estima», repetí la Palmira. «Sí», i al cap d’una estona: «No li diguis res, ni que ens hem vist ni que ho sé tot». La Palmira ho acceptà, naturalment. I la Gabriela afegí: «He de pensar què em cal fer. M’ha vingut tan de nou…». Totes dues, dones, enemigues i còmplices, van convenir que m’amagarien aquella entrevista fins que la Gabriela decidís una cosa o altra. Això va ser el dia tres d’aquest mes i, normalment, ja no hauria de recordar amb quina cara m’acollí la meva dona en tornar a casa. Però hi ha l’assumpte del cotxe, el fet que fos la primera vegada que sortí al volant per la ciutat i la circumstància de la multa. Això fa que tingui present aquell dia i que no hagi oblidat una certa brusqueria i estranyesa del seu capteniment que aleshores, com és lògic, vaig atribuir al contratemps del guàrdia, del qual va donar-me una versió mentidera en dir-me que l’havia multada en deixar el cotxe per mirar la roba d’un aparador. Va mostrar-se doncs una mica esquerpa i distreta, però cap a la nit (l’encontre amb la Palmira va tenir lloc a migdia) canvià d’humor i quan ens n’anàvem a dormir em preguntà si l’estimava, una pregunta que ara, al cap de tants anys, no sol fer. Vaig pensar que tenia ganes que li fes l’amor i em sembla que no vaig equivocar-me i que l’instint va mostrar-se segur quan m’obligà a perllongar els jocs preliminars. L’endemà, però, havia caigut de nou en un humor morós que em costava d’explicar-me; feia esforços per captenir-se d’una manera normal, acostumada, però se li notava que no era la mateixa de sempre i en preguntar-li què li passava, si no es trobava bé, va atribuir-ho a la regla que li havia vingut aquella matinada, una mica avançada. Des de fa cosa d’un any que pateix d’algunes irregularitats menstruals que ella creu que poden ser el senyal precursor de la menopausa; al capdavall té quaranta-tres anys i hi ha dones que a aquesta edat ja se’ls retira. Jo m’ho vaig creure perquè no tenia cap motiu per dubtar-ne i la veritat del que s’esdevenia no havia de saber-la fins força més endavant, ara fa tres dies, quan la Palmira es va trair sense adonar-se’n. Havia tingut la intenció de no dir-me res, tal com havien convingut, però aquella tarda, en anar al pis a veure els nens, xerrant xerrant se li va escapar de dir que la Gabriela no tenia cap cabell blanc. Ella en té. Pocs, però en té. Es veu que li ve de família, a la seva mare sempre l’havia coneguda amb els cabells argentats. Ella, quan era una entretinguda, s’havia tenyit de dos o tres colors diferents, però després, si més no des que vam tornar a veure’ns i ens relacionàrem, sempre ha conservat el seu cabell natural, d’un castany que tira a fosc. «Sóc massa jove per anar amb els cabells blancs», va dir-me aquella tarda. «No són gaires», vaig fer-li observar jo; «si no t’hi fixes ni es noten». I aleshores ho va dir: «La teva dona sí que vaig veure que no en tenia cap», i immediatament envermellí mentre la mà, contra la seva voluntat, avançava ràpidament cap a la boca com si se la volgués tapar quan ja era massa tard. «La Gabriela?», vaig dir. «On l’has vista?». Va pretendre que ho havia interpretat malament, que es referia a aleshores que la tenia de dependenta a la botiga, però s’havia atabalat, estava massa confusa perquè jo ho acceptés. «Quan l’has vista?», vaig insistir. Es decidí a confiar-me que s’havien trobat no feia gaire, una tarda que totes dues anaven de compres i coincidiren a can Jorba. Però si hagués estat veritat la Gabriela m’ho hauria dit, m’hauria fet aquella pregunta que sol formular cada cop que ensopega amb algun vell conegut: amb qui diries que he parlat, avui? I d’altra banda, ella, la Palmira, no hauria començat per dir-me una mentida. Immediatament vaig témer una catàstrofe. «Anaves amb els nens?». «No, no, sola», digué ella. «No m’ho crec». «T’ho juro», em tranquil·litzà amb dos dits sobre la boca, encreuats com feia de vegades, en ocasions solemnes. Era la reminiscència d’algun costum infantil o familiar que no m’inspira cap confiança, perquè altres vegades l’he vist mentir sense pensar-s’hi gaire, descaradament, a despit del gest sagrat. Vaig fer com aquell que s’ho creia, gairebé convençut que de moment no en trauria res; quan vol, és força tossuda. Un altre dia es presentaria l’ocasió d’aclarir-ho… Però es va presentar més aviat que no pensava, al cap de vint minuts, quan la criadeta que té va descobrir que s’havien quedat sense sal i sortí a comprar-ne. Al foc hi havia alguna cosa i ella entrà a la cuina a vigilar que no es cremés. Jo vaig seguir-la-hi mentre en Daniel i la nena es quedaven al menjador, on el petit feia anar un tren que acabava de dur-li. No m’havia proposat res, vaig anar a la cuina darrera d’ella perquè estàvem parlant, per no interrompre la contalla que en aquell moment em feia sobre els conflictes que tenia amb el procurador que no li deixava fer unes reformes a la cambra de bany, però en veure-la d’esquena, una mica inclinada sobre el fogó de gas i amb les bragues que se li dibuixaven dèbilment sota el vestit, se m’acudí d’allargar les mans i vaig abraçar-la per la cintura, cap al baix ventre. Ella se’m girà i aleshores vaig arromangar-li les faldilles i, amb els dits, li vaig tirar les calces avall, fins que les mans reposaren en la carn de les natges. «Què fas?», mig protestà ella. «Ja ho veus». «No siguis ximple», va queixar-se, però jo ja m’havia anat engrescant i vaig tancar ràpidament la porta perquè els petits no ens poguessin sorprendre. No era el primer cop que tenia un impuls d’aquests i cal dir que ella sempre s’hi avenia; de fet, li agradava. Aquell vespre, però, em rebutjà. «No, Daniel…». «Per què?». «Els nens…», digué ella. «Estan entretinguts», vaig recordar-li abans de besar-la i amb les mans de nou al seu damunt, però ella allunyà la cara amb prou decisió perquè m’adonés que parlava seriosament. «No és pels nens», vaig dir. «És per la Gabriela, oi?». Ella afirmà amb el cap. «Sí, li vaig dir que no ens enteníem, que només havia estat…». I llavors m’ho va explicar tot mentre jo anava enretirant les mans. «No podia negar-li-ho, es veia prou clar, i ja ho havia endevinat», va excusar-se. «No l’has tornada a veure?». «No. Va preguntar-me on vivia, però no ha vingut cap vegada». Jo vaig encendre una cigarreta tot mirant com tornava a posar-se a lloc les bragues que tota l’estona havia tingut caigudes gairebé sobre els genolls. «No li diguis que t’ho he dit. Em va fer prometre que callaria…». «No et preocupis». Estava desconcertat. Ara m’explicava el capteniment una mica singular de la Gabriela, però no entenia que hagués reaccionat d’aquella manera. Quina decisió havia de prendre, que exigia tants dies de reflexió? Vagament, va passar-me pel cap la possibilitat que em demanés de reclamar les criatures. Un vespre, en una reunió a la qual assistírem tot dos, algú va explicar el cas d’un conegut seu que en morir el fill que tenia del seu matrimoni va aconseguir de fer-se legalment càrrec d’un altre que set anys enrera tingué amb una noia soltera i a qui donà el seu nom com jo havia fet amb en Daniel i la Rosa. Planejava una operació d’aquesta mena, potser, la Gabriela? Com pots pensar, a la Palmira no li’n vaig dir res. Vaig fer: «En conjunt, doncs, s’ho va prendre bé, pel que veig… No es va enfadar amb tu?». «No, gens. Se la veia estranyada i al mateix temps entendrida». «I et va fer prometre que no tornaríem a dormir plegats?». «No em va fer prometre res», i repetí: «Jo vaig dir-li que després d’haver tingut la Rosa ja no hem tornat a fer-ho». «Però no és veritat», vaig fer-li observar. «Ja ho sé. Però ho pot ser ara. Aquests dies hi he pensat força i em sembla que no hem fet ben fet». «De tenir els nens?», vaig preguntar-li. «No, de continuar dormint junts després. Ella no s’ho mereixia i al capdavall tu no em necessites, per això». «Ni tu a mi, oi?». «No», va assentir, «ni jo a tu». Va obrir la porta, on trucava en Daniel que acabava de trencar la corda del tren, i em va caldre sortir a reparar-la amb l’ajut d’una goma i una mica d’esparadrap sobre la taula del menjador, on em vaig asseure mentre la Palmira em mirava amb la nena que havia volgut enfilar-se-li al coll per veure com ho feia. Els meus ulls coincidien amb els seus cada cop que els aixecava de la feina, i tenien una expressió desacostumada, melangiosa, que després, en acomiadar-nos, cap a les nou, quan els menuts ja havien sopat i eren al llit (ella que durant tants anys no ha «tancat mai» com vulgarment es diu, té la convicció que no hi ha res de tan sa, per grans i petits, com anar-se’n a dormir d’hora i llevar-se de matí), em féu preguntar-li: «Què et passava, quan em miraves amb la nena en braços?». «Pensava que eres un bon pare». «I res més?». «No…». No ho volia dir, però també aquest cop vaig sortir-me amb la meva. «Se m’ha acudit que, ben mirat, som com una família». «No hi havies pensat mai?». «No», confessà, «no pas així». «Però no ho som», vaig dir jo, una mica rancuniós. «En una família la mare es deixa treure les calces quan el seu home la vol estimar». Ella va mirar-me francament als ulls. «En el fons, tampoc no en tens tantes ganes. Des d’aleshores de la vaga que no m’has tornat a dir res». «N’has tornat a tenir ganes, tu, potser?». I ella no ho negà. «Sí», digué. «I no obstant dius que ara s’ha acabat… Qui t’entén?», vaig retreure-li. «Tu ets de la Gabriela. Quan ens tornem a veure, si ve, vull que sigui veritat que no ens entenem». Jo, que tenia una mà a l’agafador del pany, la vaig enretirar per subjectar-li el braç. «Vine», vaig dir tot emportant-me-la cap al dormitori davant l’esguard estrany de la criadeta que era al menjador. Ella protestà: «Que t’agafa tot sovint, això?». Però llavors ja érem a la cambra i jo vaig fer: «Hem d’aclarir una cosa… M’has dit que en tenies ganes». «No pas en aquest moment». «No en tens prou amb els altres?», vaig preguntar-li sense fer cap cas de la seva protesta, i ella digué: «No té res a veure. I no em miris així, perquè els nois tan segurs d’ells mateixos no m’agraden», em desafià. «Com t’agraden, doncs?». «No n’has de fer res». «Com ho saps?». «Perquè no sóc res teu». Tot d’una ens havíem anat enfilant i ara ens encaràvem com dos galls de panses, ella amb aquell gest independent que tant m’havia encisat anys enrera i que ara m’adonava que havia anat perdent. «Ja tens la Gabriela, tu», afegí. «Si tornes a anomenar-la et pego», la vaig amenaçar. «Ja ho voldria veure, això!». La vaig tirar sobre el llit i aleshores ella es quedà molt quieta abans de dir: «De debò et penses que m’ho podràs fer per la força?». «No», i em vaig asseure al seu costat mentre ella es redreçava. «Vés-te’n, Daniel», em demanà. «Per què no m’ho deies, quan en tenies ganes?». I ella, més apaivagada: «Ja n’hem parlat prou, d’això». «No n’hem dit res. Per què no m’ho deies?». «No t’ho he demanat mai, oi?». Però jo no hi estava conforme. «No és veritat. A Castelldefels, la primera vegada, quan ja estava a punt d’anar-me’n, vas ser tu qui ho va voler fer…». «Encara te’n recordes?». «Me’n recordaré sempre. Em vas agafar les mans i me les vas fer passejar pel teu cos mentre em deies: estàs segur que m’has prenyat?». Gairebé amb ira, vaig dir: «Aleshores sí que m’agradaves; eres desvergonyida com s’ha de ser quan tens confiança en un home i el vols. Ara això ho deus guardar per als altres». I ella, inesperadament, amb una gran senzillesa, va dir: «No n’hi ha cap més». No me la creia i gairebé vaig posar-me a riure. «Si tu mateixa havies…», vaig començar, i ella precisà: «No n’hi ha cap més des del març». Les mans se me n’anaren cap a les seves mans i ella acceptà la carícia abans de contar-me que en sortir d’un meublé l’havia vista una clienta de la botiga. Hi havien anat i en sortiren a peu perquè ell només tenia diners per l’habitació i a ella li semblà ofensiu de proposar-li de pagar el taxi. «Em vaig sentir tota avergonyida», em contà. «No m’havia passat mai, abans tant me feia. Però aleshores vaig pensar en els nens. Si algú, de més grans, els deia que putejava… No és el mateix tenir un amic. Això ja ho comprendran…». Jo estava meravellat. «Ja veig que les coses han anat canviant. No pensaves pas així, abans». «Tothom canvia, és natural», va justificar-se ella. «Sí… I així, què penses fer? No em vols a mi i no vols anar amb els altres. Que et penses que ho podràs resistir?». «Si d’altres ho resisteixen, també ho puc fer jo». Vaig sacsejar el cap. «No pot ser. Mira», vaig dir-li, i li vaig posar les mans sobre les cuixes. «No vull veure com et vas convertint en una dona malhumorada, amb els nervis sempre a flor de pell. Jo…». «Vaig dir a la Gabriela…», tornà a recordar-me malgrat la meva prohibició. «Li vas dir una mentida. Aquesta nit em quedo amb tu», vaig fer mentre m’aixecava. «No, Daniel; no ho vull». «Vaig a telefonar», fou la meva resposta.

En tornar no s’havia mogut d’on era, asseguda sobre el llit, on m’esperava amb unes paraules a la boca. «Si ens tornem a veure, quina cara et sembla que puc fer?». «I quina cara vas fer en confessar-li que els teus fills eren meus?», vaig replicar. «Li he dit que he trobat un amic, en Cortadella, de Valls, i que sopàvem plegats. Em quedaré fins a les dues». «S’ho pensarà, que ets amb mi». «Que s’ho pensi», vaig dir despreocupadament. En aquell instant, tot i les revelacions que m’havia fet un parell d’hores enrera, la Gabriela pesava poc dintre meu. Tenia més importància allò altre, el fet que ella no havia conegut cap més home des del març, les ganes que tenia de mi. I les que jo tenia d’ella. Ara ja no era el caprici que m’havia agafat a la cuina, quan vaig fer-li lliscar les bragues cuixes avall; ara la volia amb una consciència profunda i dolorosa del seu desig i del meu. Recordava les dues anades a Castelldefels, la nit de la vaga fracassada… Ho aniríem repetint més o menys periòdicament? Potser no, potser aquesta seria la darrera vegada, i aquesta possibilitat augmentava l’ànsia que teníem l’un de l’altre. No vam sopar fins a les dotze, quan ja ens havíem fet l’amor i fins i tot havíem dormit una estona. La criadeta, amb molt d’encert, se n’havia anat al llit, però el menjar era al costat del fogó i no va caldre ni escalfar-lo. Sopàrem a la taula de la cuina, asseguts a la mateixa cadira; és a dir, jo assegut a la cadira i ella sobre els meus genolls. Terriblement incòmodes, doncs. Però deliciosament pròxims i contents, com dues criatures que fan una malifeta. A dos quarts de dues, quan me’n vaig anar, volgué vestir-se i acompanyar-me una estona, fins a la Gran Via, va dir, on ja agafaria un taxi per tornar. Pel carrer estava tendra i malencònica i en un moment determinat em preguntà: «Com ens en sortirem, Daniel?». Al·ludia el fet que la Gabriela ho sabia tot, les complicacions que això podia dur-nos, les involucions sentimentals de la nostra relació, que aquell vespre, al llit, m’havia confessat en dir-me sense que vingués gaire a tomb: «Jo també hi penso sovint, en Castelldefels». Les coses, doncs, ja ho veus, no són com eren, o potser mai no han estat com ens pensàvem, i ens hem mentit. No ho sé. Vaig dir-te que no l’estimava, i em sembla que continua essent veritat. La tendresa que m’inspira no és amor, ni ho són aquests accessos de desig. Normalment no penso en ella, no m’ocupa com la Gabriela, però és estrany que em fes tan feliç (cosa que no vaig dir-li) la seva decisió de no anar amb altres homes, el fet que hagués renunciat a la seva promiscuïtat des de mesos enrera. Vam acomiadar-nos a la cantonada de Gran Via - Rocafort i, com que al cap i a la fi encara no era cap hora, jo vaig continuar a peu fins a casa, on la Gabriela ja dormia i no va despertar-se.

No crec que sospiti que vaig passar la nit amb la Palmira; la seva actitud, l’endemà, no havia canviat, era la de tots aquests dies, una mica arbitrària, amb irregularitats d’humor. Ara que sabia la causa se m’acudí de pensar que cap vegada no l’havia trobada amb els ulls irritats, senyal que, a soles, no plorava. Un bon senyal, evidentment. Em sembla indiscutible que això només pot interpretar-se d’una manera: que accepta els fets sense fer-hi escarafalls i que l’únic que no sap és si una confessió franca del seu coneixement facilitarà encara més les nostres relacions, harmonioses en conjunt, o bé les perjudicarà. Per ella, que fins ara estic convençut que sempre m’ho ha dit tot, deu ser un dilema una mica cruel. Jo, per la meva banda, em pregunto si no em convé aplanar-li el camí, però això seria trair la confiança de la Palmira. Esperaré, doncs. Potser a la fi optarà per un silenci definitiu, però em costa de veure-la freqüentar clandestinament el pis del carrer Manso per visitar els meus fills. A part que mai no pot tenir la seguretat de no trobar-m’hi.

O potser no pensa tornar-hi més malgrat el que va dir? Fet i fet s’ha creat una situació curiosa i, pel que a mi es refereix, una mica incòmoda. No acabo de veure clar, doncs, què passarà, i per això, en oferir-te una habitació a casa, ho he de fer sota reserva que d’aquí a allí no passi res o, si passa, que la seva decisió no alteri fonamentalment el nostre viure. No et puc amagar que, a despit de les aparences de calma, estic una mica neguitós. Sempre s’ha mostrat tan gelosa que ara la seva reacció em preocupa. Feliç tu que no tens aquests maldecaps!

M’ha caigut simpàtic el que em dius de la Lena. M’imagino que ha de ser una criatura deliciosa, com ho era la Roberta, en la qual efectivament fa pensar una mica. La veig al teu costat, amb aquesta mirada tendra i ardent, alhora pura i cobejosa, que només tenen les noies de vint anys que confien absolutament en l’home que estimen. Perquè deu estimar-te, i me n’alegro per tu. No temo pel teu llibre: encara que la seva redacció s’hagi allargat per les causes que dius, encara que ella et prengui temps i, per tant, aparentment en pertorbi la marxa, sé que l’enllestiràs aviat. En el fons, aquesta novella experiència només et pot ser beneficiosa. Comprenc que t’enquimeri una mica que ella se t’arrapi, que es mostri «sentimental» segons la teva expressió, perquè estàs disposat a deixar els Estats Units i no vols complicacions de darrera hora. Però enquimerat o no, suposo que deus preferir el risc que la seva actitud et fa córrer a la fredor d’una relació estrictament sexual impròpia de la seva edat. Per anar bé, el sexe sempre ha de ser quelcom més que sexe. D’acord?

Una abraçada del teu amic

Daniel

Barcelona, 13 de juny de 1968.