Sr. Daniel Bastida

Barcelona

Amic: tens la virtut de fer-me reflexionar. En el fons, penso que ets un gran sofista. Però els sofistes també fan reflexionar. No és pas qüestió que rebati els teus punts de vista. Seria massa llarg i em falta humor per fer-ho. Continuo força deprimit tot i que a la Masami ja no he tornat a veure-la. En canvi, i ho trobaràs inexplicable, he vist tres vegades més l’Ann. Sempre amb la tovallola estesa sobre el llit i el tub de gelea que s’introdueix a la vagina. Devia quedar fascinat per aquella sordidesa poc acostumada. No m’agrada gens, no sento cap necessitat física d’ella —ni de cap altra dona, ara per ara—. No és intel·ligent ni particularment simpàtica. És bruta. No sap fer l’amor. Què ho fa, doncs, que gairebé em senti bé en aquella habitació desordenada i esquifida? Per què cerco la seva companyia i em quedo mirant amb interès les seves maniobres? Què hi ha que valgui la pena d’observar en una dona que s’omple el sexe amb una matèria viscosa? Sembla que em complac en una mena de degradació. Estic descobrint en mi un desconegut…

Això em fa més comprensible que et vegi tan diferent de com dius que ets i que al mateix temps accepti que siguis com assegures. No vol dir que estigui d’acord amb tot. I has previst bé la paraula que podia escriure: immaduresa. Però prefereixo més parlar-te de superficialitat dels sentiments. Perquè encara que no et vulgui rebatre, unes observacions sí que te les he de fer. No et compromets prou amb els teus sentiments i, per tant, no sents prou a fons. Què significa aquesta ximpleria que dues persones no poden coincidir en tot, per justificar-te? Mai no s’ha tractat de coincidir, que jo sàpiga. Hi ha d’haver un terreny comú d’entesa que no significa necessàriament una coincidència com em sembla que l’entens tu. I a partir d’allí s’edifica quelcom —quelcom que no sempre surt bé, però que pot sortir-hi quan hom prova de superar-se en algú que respecta i estima—. Quan acceptem la imperfecció. Entén-me. Com a artista tendeixo a la perfecció impossible i la persegueixo obra darrera obra. No té doncs potser sentit parlar d’acceptar la imperfecció si volem fer de la nostra vida una obra d’art. Però qui ho intenta, això? Jo, no. Ni conec ningú que ho hagi fet. La nostra vida només pot ser plena i satisfactòria si, a diferència d’un llibre, d’una tela, no és perfecta. Si ho fos, qui podria parlar de sentir-se viure? On seria l’alegria si no hi hagués tristesa? De fet, ni l’alegria ni la tristesa, ni la felicitat ni l’infortuni no pertanyen a la vida perfecta. A la vida perfecta no hi pertany res. Cal doncs acceptar la imperfecció, la pròpia, la de la persona estimada i la de la relació establerta entre tots dos. Aquesta imperfecció ajuda a aprofundir, fa precisament que els nostres sentiments puguin ésser profunds. I tu ho rebutges. T’estimes més satisfer-te en extensió.

Freno. No sé on em menaria, això. No sóc tan agosarat com tu. Em proposo explicacions, però no afirmo. Accepto, repeteixo, que siguis com tu assegures. Ara, les raons d’aquest ser ja em resulten més dubtoses. De tota manera, no has de justificar res. Ni quan t’ataco ni quan gairebé et maltracto. No pas davant meu que visc en ple error. És a dir: en ple desconcert. L’explicació que de mi hauria proposat mesos enrera no és la que proposaria ara. També en tenia una altra quan estimava, en el sentit convencional, l’Ellen o la Paqui. Hi ha un canvi, doncs, i si el puc perseguir i entendre en una criatura de ficció, m’hi perdo una mica quan es tracta d’algú més immediat: jo. Jo o una altra criatura vivent. Però, és clar, em preocupes tant com em preocupo. Així, i no de cap més manera, cal que que entenguis les meves observacions.

Vaig llegir, com et deia l’altre dia, la novel·la d’en Batlle. Gairebé va espantar-me. Pel que comprenc, aquest noi ha viscut als suburbis, en una ciutat satèl·lit, i no parla doncs per parlar. Coneix bé el problema. Es nota tot seguit. Hi ha una gran autenticitat en l’ambient que descriu, i això és el que enquimera, que sigui així. Ja ho sabíem, em diràs, però ell ens hi fa viure, i el nostre saber teòric es converteix gairebé en experiència. Perquè a més cal dir que té mà, no sembla l’obra d’un principiant i, si no m’haguessis escrit que és un noi de vint-i-cinc anys, li n’hauria fet potser una quarantena. O sigui que el trobo destre, ponderat i, novel·lísticament parlant, en possessió d’uns recursos que jo, a la seva edat, no posseïa. Quin tema escruixidor, el d’una societat inserida en una altra societat a la qual, per ignorància, o a tota consciència en alguns casos, es nega a reconèixer la personalitat distinta! El d’una societat lligada de peus i mans que gairebé no pot defensar-se i sovint tampoc no entén el problema en termes humans. La mútua incomprensió queda ben clara. Se’ls fa culpables d’invasió quan no han vingut a envair. Quan, més que venir, han marxat de la terra d’origen. Perquè la tragèdia és aquesta: haver hagut de marxar. La nostra, evidentment, que hagin hagut de venir aquí, o que hagin escollit precisament aquest indret. Em refereixo, ja ho veus, únicament al món que descriu en Batlle, el del treballador, el del proletari. És natural que no li interessi tant el de l’home destinat, el funcionari. Tampoc no el deu conèixer prou. Serà curiós de veure quina resposta escrita obté el llibre, o sigui com el tractarà la crítica professional. Potser trobarà que és un problema massa relliscós per comprometre’s amb una opinió obligada i preferirà passar-lo per alt, com si no s’hagués publicat. Ja ha estat fet altres vegades. Jo mateix n’he estat víctima. Posats a trobar-li algun defecte, potser diria que l’acabament és convencional: el noi i la noia són un tòpic que em temia des de mitja novel·la i no representen cap solució. No que n’hagués de donar. És una novel·la. Però vol donar-la, i això autoritza el retret. Reconec, de tota manera, que ha sabut copsar tots els matisos que, al meu veure, han de jugar en una passió entre contraris que són totalment conscients de llur actitud i només a poc a poc s’obren. Molt bell el sacrifici de la noia quan accepta que «la terra mana», com li diu ell. Però no és gens ni mica representatiu, ja que normalment la resposta seria: «és la mateixa terra». La resposta que potser també farà la Guadalupe anys a venir, quan l’amor s’haurà usat i no faltin altres ànimes caritatives, entre les amistats i parents del marit, que li facin sentir que és una intrusa, com per desgràcia s’esdevé sovint. De vegades penso que aquest és el problema real, l’únic problema que hi ha. Però era inevitable que existís. Se’ns ha fet tant de mal que no sempre sabem distingir entre el culpable i l’innocent. Si parla la seva llengua, ja en tenim prou. Som tots, doncs, ells i nosaltres, que un dia haurem de demanar comptes.

Et felicito, noi, per aquest senyal exterior de riquesa: un cotxe! Suposo que el deus haver comprat a pagues llargues i que d’aquí en endavant la gasolina, els impostos i les reparacions et desequilibraran el pressupost, però no hi fa res, ara ja has pujat de categoria, ni que sigui poc: ets un «seató». Un home que insultarà els transeünts si passen per fora de la ratlla o a deshora, però que no es farà escrúpol d’ignorar els llums vermells sempre que pugui; un home progressivament esquizofrènic que, sense cotxe, odia els altres xofers i, darrera el volant, odia els altres xofers i la gent que van a peu; un home amb una capacitat ofensiva cada dia més acrescuda, més nerviós i més insociable; un home… Ja ho veus: cada cop que algú em diu que ha comprat un cotxe em vénen ganes de xisclar. Saps aquell acudit? Un home fa molta estona que espera que cessi la riuada de vehicles per travessar un carrer quan veu un conegut a l’altre costat i, per damunt del rebombori, li pregunta: «Com us ho heu fet, per passar?». I l’altre contesta: «Ja vaig néixer en aquesta banda». Això és un acudit, però aviat serà veritat. Odio els cotxes. N’hi ha tants i fan tanta nosa, en tenen tanta gent que no el necessiten, se n’ha fet fins a tal extrem la condició del primer promocionament de l’individu, que ha acabat per afectar-me. Que n’és de trist, que ens deixem devorar pels nostres invents, per les possibilitats de confort que la civilització posa al nostre abast! Qui va ser, temps enrera, que em va dir que somniava en el dia que n’hi hagués tants, de cotxes, que formessin una filera seguida al llarg de tots els carrers, de tots els camins, de totes les carreteres del món i quedessin, doncs, finalment immobilitzats? És més o menys el meu somni. Encara que en aquest cas a tu un cotxe et faciliti desplaçaments ràpids per una finalitat lloable: enaltir arreu la memòria del nostre Fabra. Ja sabia que s’havien mobilitzat tots els recursos possibles perquè l’efemèride no passés desapercebuda i que es tractava de jugar tan fort com les circumstàncies permeten, i ara tu m’ho confirmes. Aquesta empresa de caràcter col·lectiu, o quasi, em fa sentir més el meu allunyament. He rebut diaris i revistes, entre altres el número de «Destino» que esmentes en la teva lletra. I m’ha sorprès una mica, en alguns casos, trobar al peu dels articles la firma d’individus que van passar-se durant la guerra i després, en tornar, no van fer res. Ells, que eren els únics que es trobaven en situació de fer, de recordar que eren catalans i vencedors alhora, cosa que els donava el mateix dret que als altres vencedors. És una pregunta que m’amoïna: com és que van permetre que se’ls arrabassés una cosa que era seva? Van creure, en un moment donat, que el seu idioma era verament el llenguatge de la subversió? Tot ho fa pensar. I si és així, per què han rectificat? Observa que jo me n’alegro i, si la rectificació és sentida, sincera, benvinguts siguin. Però em temo força que hi ha més d’un oportunista. La mena d’individu que aleshores va creure que tot s’havia acabat i s’hi resignà. O més encara: ajudà a enfonsar-ho tot i que ara que el vent bufa cap a un altre costat, vol fer mèrits. Sense comprometre’s gaire, és clar. Únicament l’indispensable, i, gradualment, no fos cas… M’agradaria de saber com pensen, què diuen, aquests, en una conversa privada. I veure com alguns compaginen una actitud oposicionista, tan de moda, amb la retenció de càrrecs oficials, ni que siguin petits, discrets. Em sortirien amb la teoria que cal combatre el sistema des de dins, infiltrar-s’hi per fer feina positiva? A fe que seria bonic, en boca d’ells que fa trenta anys que hi són i mai no han aixecat un dit! No en parlem més. És trist, trist, trist…

Com està, l’assumpte de la multa governativa? Ja vau fer la declaració de pobresa? I el projecte aquell de la biblioteca bàsica de novel·la contemporània, com ha quedat a la fi?

Ben cordialment teu

Joan