Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Benvolgut amic: em sembla que, d’una manera ben peculiar, la teva darrera carta reflecteix amb perfecta exactitud la teva situació després d’haver trencat amb la Masami. Ara es veu la distància que separa un projecte de la seva realització. De què et servia saber que us havíeu de separar? L’impacte de «l’actual» t’ha pertorbat amb la mateixa força que si no hi hagués hagut aquella intenció i t’has encarat amb el fet tan desarmat com si no fos el final d’un procés ja una mica llarg. Confio, només, que no hi hagi recaiguda. Seria una inútil i potser més dolorosa repetició de l’experiència. A ella, però, també l’entenc, i m’imagino que és més forta que tu, més decidida; probablement per això ha viscut més desesperada durant aquests darrers temps. A més, sabia que ella era la causa, o que en ella hi havia la causa, del vostre desacord. No m’estranya que se’t «tanqués». El coit li recordava la seva «inutilitat». Una inutilitat que no existeix quan fa l’amor amb un altre que no li ha d’exigir res més que una mica de plaer. Tu ja li exigies un futur, encara que de moment no es tractava de tenir fills. T’adones per quina humiliació ha hagut de passar cada cop que la posseïes? Un amor que s’havia de realitzar al llarg d’una vida i que comportava quelcom més que la unió carnal, era tot d’una reduït a la fugacitat d’un encontre entre dos cossos que ja només comparteixen l’instant. Més estrany trobo que tu t’hi avinguessis. O més estrany ho trobaria si no pensés en tu com en un nàufrag al qual costa de llançar-se al mar perquè no sap nedar. El nàufrag que després entrà a la cambra d’aquesta Ann perquè qualsevol tros de fusta és bo mentre esperem la salvació. T’entenc? O em deixo arrossegar per aquesta furor interpretativa que et duu a tot d’hipòtesis gratuïtes i contradictòries (ja ho confesses) per explicar la meva vida? Sí, a fe que s’hi veu el novel·lista, en tot això! Ja sé que hom és el pitjor intèrpret d’ell mateix i que la mentida no queda exclosa. Si no m’equivoco, ja t’ho assenyalava en una carta anterior. Però no arriba als extrems que ara insinues. Pots estar segur, per exemple, que en el cas de la Palmira volia els fills i no la dona. Que després la relació hagi resultat satisfactòria és un afegiment, no diré del tot inesperat, ja que al capdavall tampoc no hauria escollit una noia que no em parlés físicament, però un afegiment malgrat tot. I quant a l’assumpte amb la Montserrat… Això ja no és tan senzill, però no té res a veure amb el que t’imagines. Potser sí que hi ha quelcom de veritat en el que dius quan afirmes que la vaig deixar marxar, que si hagués volgut l’hauria retinguda. Aleshores la cosa no era clara, però després he vist que tenia raó: me n’hauria cansat molt de pressa; n’hi hauria hagut prou amb una mica de «costum» perquè la cama que li faltava hagués tingut més importància que la bellesa d’allò que conservava. Unes quantes entrevistes encara i potser el defecte hauria «predominat». Sigui com sigui, no vaig voler «assegurar-me» res; ben al contrari, tinc una sensació de pèrdua. La vaig tenir des del primer moment, en descobrir que era una noia mutilada, com deia ella. Per això vaig plorar entre els seus pits. Em penso que no sóc un sentimental, però era tan punyent de veure «incomplet» aquell cos tan perfecte! Jo no sabia que n’hi hagués, de noies com ella. Cap de les que havia conegut no se li podia comparar. Vaig sentir com mai el que pot haver-hi de monstruós en la injustícia. I agraeixo al meu cos, li ho agraeixo infinitament, que fos capaç de superar l’obstacle i d’encendre’s per estimar-la.

Una cosa sí que l’encertes, i l’expresses perfectament: el compromís amorós. Però com pots dir que t’espanta? Jo crec que aquesta és la meva justificació, si me’n cal alguna. Em penso que rarament he estat un animal que cerca un altre animal, un cos «en brut» que vol satisfer la seva lascívia. Per això en els moments d’optimisme em dic que a totes, o gairebé a totes, els he donat alguna cosa duradora, un sentiment d’identitat que no sempre tenien. Penso en la Palmira: fins que em va conèixer tothom se n’havia servit com d’un objecte. Donava plaer, i amb això n’hi havia prou. Ningú no s’havia preocupat mai d’establir amb ella una relació profunda. Quan aquell dia a Castelldefels em va dir (un detall que no vaig reportar-te, com tants d’altres que podien ésser fàcilment mal interpretats com un afany de jactància «mascle») que mai ningú no l’havia «omplerta tant» (són exactament les seves paraules), no volia pas donar-me a entendre que jo en sabia més que un altre, que estava físicament més ben dotat, sinó que l’havia tractada com una enamorada. I què havia fet que no haguessin fet els altres? Exteriorment, potser res. Era la intenció que hi posava, aquell lligam afectiu que establia i que la feia còmplice d’una aventura que no en tenia prou amb la carn. Jo exigia més, ho exigia tot, i en la meva boca estimar no es referia tan sols a posseir, de la mateixa manera que agafar-li els pits amb les mans deixava d’ésser una simple carícia física per convertir-se en el vehicle de quelcom que únicament podem expressar d’una manera aproximada amb el contacte dels cossos. I sempre he procurat que fos així, àdhuc en el cas de la Mercè Amó, la més «veterana», la més professional. Sí, més i tot que la Palmira, una entretinguda que cobrava els «favors», perquè ella, voluntàriament, convertia tant com li era possible les seves relacions amoroses en un «afer higiènic».

Tu em dius: No pots estimar tres o quatre dones alhora! I aleshores veig que de fet et refereixes a aquesta «promiscuïtat». És molt estrany que tu, novel·lista que té un concepte «ample» de les possibilitats humanes i que no tanca un home o una dona en el reducte dels sentiments senzills, elementals, fàcilment explicables i sense matisos, no vulguis adonar-te «a la pràctica» que hi ha un amor per cada dona i que tots són compatibles. He estimat, estimo encara, de la mateixa manera la Gabriela, la Palmira i la Montserrat? Jo crec que no. Com puc sentir el mateix per tres dones que tenen tres necessitats diferents? I encara que fos així! Tan limitat, sóc? Si l’amor fos exclusiu només podríem estimar una vegada… Però tu tens un concepte gelós de l’amor. Exactament com la Gabriela, posem per cas. Jo per força he de pensar que és fals quan m’adono que no hi ha cap ésser que pugui correspondre exactament a un altre ésser. Quants aspectes del temperament de la Gabriela em resulten estranys! I de la Palmira. Només ens podem satisfer en un punt de «coincidència». Els restants queden insatisfets perquè caldria algú altre que s’hi avingués. I si ordinàriament homes i dones no cerquen aquest algú altre és perquè prefereixen la frustració, una certa forma de frustració parcial, per por de quedar-se sense res si accepten de compartir la persona estimada. I així és com es queden al final, precisament sense res. Jo tinc la impressió que he salvat el nostre matrimoni gràcies a aquesta «promiscuïtat» que tu em retreus. Ja sé que no començà així, que no era aquesta la intenció; aleshores encara no hi havia reflexionat i m’empenyia un sentiment «contrari», de defensa contra una forma d’opressió, que potser encara no ha desaparegut del tot, que potser no desapareixerà mai. Però m’he trobat amb això i ho he d’acceptar perquè «obra». Ara, admeto que no tothom sigui igual i que a algú li repugni. I fins i tot que em diguin, que em diguis, com em penso que faràs, que això revela una certa immaduresa. Potser sí. Però no és madur allò que ja no pot créixer més, que no pot canviar com no sigui per envellir, per degenerar? Però prou d’aquest color, per avui.

Deixa que et doni una novetat: m’he comprat un cotxe. Oh, no et creguis, un simple Seat 850 que per a mi és més que suficient. Però em feia falta. Sobretot aquest any, amb això de la celebració del centenari d’en Fabra. Durant les darreres setmanes he hagut d’assistir a mitja dotzena d’actes, en localitats diferents, i l’any, com qui diu, tot just comença. Es preveuen, és a dir, hi ha ja programats molts altres discursos, conferències, reunions… La gent s’ho ha agafat amb certa empenta i aquí, a Barcelona, arreu veus uns grans fulls de paper amb la imatge del mestre clavats a les parets, a les tanques dels solars on es fan obres, als taulers d’anuncis. També han començat a sortir tot de papers on es reclama «català a l’escola». Observa que encara no és «escola en català», però és un pas més en l’«escalada». Pocs anys abans, ja ho saps, això era inimaginable. La satisfacció és anar descobrint, com ja ha passat amb les xerrades fins a cert punt, que el foc encara es conserva sota la cendra i que per poc que ventis salten guspires. Hi ha llocs, pobles, on durant aquests gairebé trenta anys no s’havia fet res, no s’havia dit una sola paraula, que ara et demanen que els vagis a parlar del forjador de la nostra llengua moderna. I t’escolten amb atenció, amb interès, alguns fins i tot amb passió. Hi ha indrets on autoritats espantadisses o hostils perquè encara confonen el dret d’un poble a ésser amb una circumstància política que perjudicà llurs interessos o ocasionà la mort d’un familiar, han suspès actes anunciats o n’han prohibit d’altres que es projectaven, però en general cal reconèixer que tothom ha respost magníficament. Això encara podria contar-t’ho més bé en Prats, car ell ha intervingut en més reunions, però Déu n’hi do la feina que he tingut jo! Ara, amb el cotxet, serà més còmode, ja no m’hauré de refiar del dels altres o dependre dels horaris dels trens. I parlo en futur perquè només el tinc des d’abans d’ahir. Sóc doncs un «seató», com diuen aquí, molt novici i no sempre gaire segur darrera el volant. Em falta pràctica. Ara també la Gabriela en vol aprendre, de conduir. És a dir, ja n’aprèn, s’ha inscrit a la mateixa acadèmia on vaig anar jo i aviat podrà examinar-se. Li fa més il·lusió que a mi, tenir un cotxe. Mai no m’ho hauria pensat; tothom et surt sempre amb cops amagats. Ja ha projectat un seguit de sortides per quan faci una mica més de bon temps, de manera que no tardarem a convertir-nos en uns d’aquests soferts i sacrificats excursionistes de diumenge i festes de guardar que es passen el dia per les carreteres, fent cua darrera d’altres cotxes i renegant cada cop que s’han d’aturar. Tinc la intenció, en canvi, d’evitar-me aquest suplici a ciutat. És més còmode l’autobús o el metro, per incòmodes que siguin, que el cotxe que després no saps on aparcar. Quan vinguis notaràs la diferència de circulació; empitjora d’any en any.

Tomant al mestre Fabra, aquests actes que en honor seu se celebren ens han obligat a en Prats i a mi a suspendre momentàniament les nostres xerrades; no podríem acudir a tot arreu i això és primer, no cada any se celebra un centenari tan sonat i cal aprofitar-lo tant com sigui possible. Suposo que els organismes oficials es miren tota aquesta activitat amb força recel, amb una desconfiança si és no és poruga, però ara ja els resulta difícil de frenar-la. Darrerament han fet massa declaracions d’amor a Catalunya perquè ho puguin prohibir. De tant en tant, algun bastó a la roda, sempre amoïnós, però que no atura l’impuls. D’altra banda, cal dir que nosaltres procedim amb mesura, no hi ha cap semblança entre aquests actes i les xerrades de cafè. No hi podria ser. Mai no falta un delegat governatiu o altre, com a tots els actes públics, que «controla» el que es diu. I si alguns de nosaltres de vegades ens allargaríem una mica més, ens retenim per consideració a les entitats que ens acullen, normalment de tendències més que conservadores. A totes aquestes celebracions cal afegir-hi els relativament nombrosos articles que es van publicant sobre el nostre filòleg i, especialment, el número que acaba de dedicar-li al setmanari «Destino», amb onze articles que abracen diferents facetes de la seva personalitat i diversos moments de la seva vida. És tanmateix una sort que aquest centenari s’hagi escaigut després i no abans de la darrera llei de premsa i impremta. «Tombar» un article amb anterioritat a la seva publicació era cosa molt fàcil i que passava desapercebuda; en canvi, ja no és tan «còmode» retirar una publicació o denunciar-la. Sí, en aquest aspecte hem estat afortunats. Confio que cada dia ho siguem més. És clar que no tot ha caigut del cel. De fet, no hi ha caigut res.

Una abraçada del teu amic

Daniel

Barcelona, 3 de febrer de 1968.