XXVII

Quatre dies després, Ingham va portar Jensen a l’aeroport amb cotxe. Van anar a la barra del bar i es van prendre uns quants boukhahs. Ja havien carregat Hasso a dalt de l’avió a dintre del seu caixó. Ingham va haver de fer un gran esforç per estar animat i feliç. Pensà que ho havia aconseguit una mica. Jensen estava tan content de tornar a casa que Ingham se sentia avergonyit d’estar deprimit. A la porta es van abraçar com els francesos. Ingham restà dempeus mirant com la figura alta i prima de Jensen, que duia una cartera, se n’anava fins que va arribar al final del passadís. Llavors es va girar i va aixecar el braç per dir-li adéu.

Ingham va anar directament a la finestreta on venien els bitllets i va comprar-ne un per anar a Nova York dimarts, quatre dies després.

Les habitacions buides de Jensen van fer pensar Ingham en una tomba saquejada. Va intentar d’oblidar-se del pis de dalt, fer veure que no hi era. Evidentment, no tenia la intenció de pujar a veure les habitacions, ni per mirar si Jensen s’havia deixat alguna cosa. L’únic pensament alegre que tenia era que Jensen era viu i que el tornaria a veure en algun lloc. En qüestió de mesos, si volia.

Una altra idea alegre era naturalment que havia acabat la novel·la. Seria agradable continuar polint el llibre durant els dies que li restaven, una feina que no requeria cap esforç emocional. Estava satisfet del llibre. Tenia l’esperança que els seus editors no el trobessin avorrit després d’El joc del «si». Dennison tenia una actitud menys primitiva que la majoria de la gent respecte als diners. Esperava que això hagués quedat clar. Els diners per a ell eren una cosa impersonal, essencialment trivial, com un paraigua que es pot manllevar per dur-lo a sobre el cap i que es pot tornar, com Ingham havia sentit a dir que ho feien en algunes oficines a les estacions de tren d’alguns països. Els bancs també ho feien, fins i tot en treien interessos, i confiaven que ningú no els havia de jutjar per això.

Lentament començà a preparar-se per marxar, encara que tenia molt poca cosa a fer. No tenia deutes al poble. Va escriure al seu agent. Va enviar les estores d’Ina i va parlar amb l’oficina de correus. Els va donar una data, a partir de la qual ja podien començar a enviar-li la correspondència a l’adreça de Nova York. Els va deixar una propina. Va anar a veure el «mussol» per fer-li saber la notícia. Van decidir anar a sopar el dia abans d’anar-se’n. No calia que l’acompanyés a l’aeroport, digué Ingham, perquè havia de tornar el cotxe llogat a Tunis.

—I com t’ho faràs per anar a l’aeroport? —preguntà el «mussol»—. T’acompanyaré amb el meu cotxe a l’agència de lloguer d’automòbils.

No hi va haver manera de dissuadir el «mussol».

En aquells moments, quan ja no tenia cap motiu per seguir una rutina perquè ja no escrivia, Ingham no ho feia. Al matí anava a banyar-se, treballava una mica, tornava a la platja, anava a donar un tomb abans de dinar i tornava a posar-se a treballar. Donava les últimes ullades al poble, al Café de la Plage, on només hi havia homes. Fins i tot la criatura de tres anys que era asseguda a la taula dels bevedors de vi era un nen. Pel cap d’Ingham van passar una sèrie de coses estranyes. Algunes el van fer riure: quant li hauria costat llogar un àrab durant uns quants dies que es fes passar pel desaparegut Abdullah i convèncer Ina que Abdullah no era mort? Tanmateix sabia que això no hauria canviat les seves relacions amb Ina.

El matí abans de marxar va rebre dues cartes. L’una era una postal de Jensen. Deia:

La fotografia de la postal era una casa amb la teulada verdosa rodejada per un fossat o un canal.

També hi havia una carta que havia passat per molts llocs. Ingham va perdre l’alè quan va veure la lletra de Lotte al centre del sobre. Era de Lotte. El segell inicial era de Califòrnia. Ingham la va obrir.

Després de llegir-la, Ingham tornà a respirar. Ah, el destí! Era com si li hagués llegit el pensament. Però era més que això. Li havien d’haver passat moltes més coses a ella que a ell per fer que escrivís aquesta carta. Així que ara era lliure. Ingham començà a somriure. S’havia quedat estupefacte. El seu primer impuls fou d’escriure-li i dir-li que li agradaria molt veure-la. Després recordà que l’endemà a la nit ja seria a Nova York. Li podia trucar des del seu apartament…, o més ben dit, als Ditson, i preguntar-los on era. No coneixia els Ditson.

Aquell vespre, al Melik, el «mussol» comentà que estava de molt bon humor. Ingham estava molt content i parlava molt. Comprengué que el «mussol» es pensava que era feliç només perquè marxava. Ingham li hauria pogut parlar de Lotte, però no va voler. Malgrat el seu optimisme, a Adams li feia molta pena i fins se sentia una mica trist per ell. Adams semblava tan sol sota la seva animació! I el seu entusiasme semblava fals com les frases que dictava al magnetòfon. Quant temps podia algú mantenir aquest fingiment? Ingham tenia el terrorífic pressentiment que qualsevol dia el «mussol» es desinflaria com un globus, s’enfonsaria i es moriria, possiblement d’un atac de cor. Quanta gent apareixeria durant els propers mesos per fer que el «mussol» no estigués sol? El «mussol» li havia dit que durant tots els mesos que havia estat a Tunísia havia conegut tres o quatre persones que li havien agradat. Però evidentment totes havien marxat al cap d’un temps. El «mussol» es veia a ell mateix clarament com un guardià solitari de l’estil de vida americà, en un post avançat i mantenint encès el far.

Al matí següent, a l’aeroport, el «mussol» li va encaixar la mà fortament.

—Escriu-me. No cal que et doni la meva adreça. Ha, ha!

—Adéu, Francis. Ja saps, aquí m’has salvat la vida.

Potser sonava una mica sentimental, però Ingham era sincer.

—Bajanades, bajanades —el «mussol» no pensava en el que Ingham havia dit. Li va donar un copet—. La manera de ser dels àrabs és tan estranya com els seus perfums. Sí! Però tu ets fill d’Occident. Potser al teu país la consciència et deixarà viure més feliç. Ha, ha! Això fa rodolí. Ha estat sense voler. Adéu, Howard, i que Déu et beneeixi!

Ingham caminà pel mateix passadís per on Jensen havia passat. Li semblava que s’anava elevant per l’aire lentament, cada cop més amunt. Fins i tot la màquina d’escriure que duia a la mà no li pesava gens. «No hi ha res», pensà, «res tan agradable al món com tornar a sentir-nos abraçats per la dona que…, possiblement no ens convé». Va riure interiorment. Qui ho havia dit? Proust? Ho havia dit algú?

Al final del passadís es va girar. El «mussol» encara hi era. Movia els braços frenèticament. Com que duia coses a les mans, ell no ho podia fer. Va cridar: «Adéu, Francis». Però, amb el soroll de les sandàlies en caminar, l’escàndol del transistor i l’estrèpit de la veu incomprensible que anunciava els vols, no es va sentir.