IV

Van passar dos o tres dies. Ingham treballava.

Als matins, Mokta li duia un esmorzar continental a un quart o dos de deu. Sempre tenia alguna cosa per preguntar-li: «Funciona bé la nevera?» o «Li ha portat Hassim prou tovalloles?». Mokta sempre feia aquestes preguntes amb un somriure encisador. Tenia els cabells més rossos que negres i els ulls de color blau grisenc amb unes pestanyes molt llargues.

Ingham s’imaginava que Mokta tenia èxit tant amb les dones com amb els homes, i malgrat que tenia només uns disset anys, segur que havia tingut experiències amb ambdós sexes. De tota manera, amb la seva bona aparença física i amb el seu comportament, segur que no es passaria la resta de la seva vida traginant plates d’esmorzar ni piles de tovalloles d’un cantó a l’altre.

—Només una cosa, amic meu —Ingham digué—. Si veus una carta per a mi en aquella casa de bojos, me la duràs immediatament?

Mokta es posà a riure.

—Bien sûr, m’sieur! Je regarde tout le temps, tout le temps pour vous!

Ingham li digué adéu sense fer-li gaire cas i es va servir una mica de cafè, el qual era suficientment fort, però no prou calent. A vegades era el contrari. Es va posar la part de dalt del pijama. Només dormia amb els pantalons. A les nits també feia calor. Pensà en l’escriptori de l’oficina del director. Podia esperar rebre carta aquell dia entre dos quarts d’onze i les onze? A l’oficina principal de l’hotel li havien dit que enviaven el correu dos cops al dia a l’oficina dels bungalows i que era lliurat tan bon punt arribava, però evidentment això no era veritat, perquè Ingham havia vist gent que anava al despatx de l’oficina dels bungalows a mirar el correu, que unes vegades ja havien destriat i altres encara no. Com podia esperar dels nois àrabs o fins i tot de la malhumorada i atribolada directrice alemanya que es preocupessin gaire pel correu de la gent? Mai no hi havia ningú a l’oficina. Hi havia piles de tovalloles amuntegades en un racó del despatx, però quan Ingham un cop en demanà una de neta perquè la seva ja l’havia feta servir més d’una setmana, el xicot li va dir que no l’havia canviada perquè no es veia bruta. Recolzats contra la paret, hi havia misteriosos arxivadors metàl·lics de color gris. A Ingham li semblava que tot aquest munt de coses absurdes emmagatzemades conferia a l’oficina una futilitat kafkiana. Li feia la impressió que mai no rebria, que mai no podria rebre una carta important. I per Ingham era desesperant trobar-hi la porta tancada sense cap motiu aparent, sense que hi hagués ningú a prop per obrir-la, o sense ningú que tingués clau. Això feia que fugís disparat per la sorra cap a l’altre cantó, on hi havia l’edifici principal, amb la vaga esperança que el correu hagués arribat i encara no l’haguessin dut als bungalows.

Ingham treballava just quan Mokta entrà una mica abans de les onze amb una carta. Ingham la hi prengué de les mans, i automàticament buscà unes monedes de la seva butxaca per donar-les-hi, a Mokta.

—Al·leluia! —exclamà Ingham. Era un sobre comercial, allargat, i duia el mata-segells de Nova York.

—Succès! —digué Mokta—. Merci, m’sieur!

Féu una inclinació i se n’anà.

Estranyament, la carta era de Peter Langland. Les cartes s’havien creuat.

John Castlewood s’havia suïcidat. Ingham caminà fins a la finestra amb la carta a la mà. Els finestrons de color blau estaven tancats per no deixar passar el sol del matí, que era cada vegada més brillant, però se’ls mirà com si pogués veure l’altre cantó. Això representava el final de l’expedició a Tunísia. Com ho havia fet John? Amb una pistola? Més probablement amb somnífers. «Quina bestiesa», pensà Ingham. I per què? Bé, no el coneixia prou com per saber-ho. Recordà la cara de John…, sempre animosa, gairebé sempre somrient, pàl·lida sota els cabells negres estirats i ben pentinats. Potser una mica dèbil, aquella cara. O era un detall que se li havia ocorregut ara? Una barba dèbil, això sí, i una pell suau i pàl·lida. John no semblava gens deprimit quan Ingham el va veure per darrera vegada, en aquell últim sopar a Nova York amb Ina en un restaurant al sud de l’Square. Era el vespre del dia abans en què Ingham agafà l’avió. «Saps on has d’anar per llogar un cotxe a Tunis?», li havia preguntat John, tot repassant els detalls pràctics com és habitual, i li tornà a demanar si havia ficat a la maleta el pla de la ciutat de Tunis i la Guide Bleu de Tunísia, els quals li havien estat deixats o donats per John.

—Per Déu! —murmurà Ingham.

Caminava amunt i avall per la seva habitació i se sentia enfonsat. Li vingué a la memòria una anècdota d’Adams: quan Adams tenia deu anys i mentre pescava en un rierol (Connecticut?, Indiana?) va treure de l’aigua un crani humà enganxat de l’ham, un crani tan vell «que no importava», havia dit Adams. Mai no ho va dir als seus pares, els quals, de tota manera, segons ell es pensava, tampoc no s’ho haurien cregut. Adams, per por, havia enterrat el crani. De sobte, Ingham desitjà el consol de la presència d’Adams. Pensà d’anar llavors mateix a explicar-li la notícia. Però es decidí en contra de la idea.

—Déu, Déu! —féu Ingham. Anà a la cuina a servir-se un whisky. No va trobar bona la beguda en aquella hora, però era una espècie de ritu en honor de Castlewood.

Ara, havia de començar a pensar a tornar a casa. Dir-ho a l’hotel. Informar-se sobre els avions de Tunísia a Nova York.

Segurament rebria carta d’Ina aquell mateix dia. Ingham es mirà el calendari. El cap de setmana al qual es referia Peter era el del deu i l’onze de juny. Què dimonis passava en el gran i veloç món occidental? Començava a semblar-li més lent que Tunísia.

Ingham sortí i caminà pel passeig, ara solitari, que fent un revolt duia fins al bar-cafè-oficina-de-correus-departament-d’aprovisionaments dels bungalows. La sorra que trepitjava amb les sabatilles de tennis era molt fina. Caminava amb les mans a les butxaques dels pantalons curts, i quan es trobà una dona enorme que parlava en francès amb el seu diminut fill, que semblava una formiga al seu costat, sense cap motiu, Ingham se’n tornà. Intentava pensar què havia de fer. Tornar a posar un telegrama a Ina, potser. Podia romandre-hi un dia o dos més fins a rebre carta d’ella, això si li havia escrit. De cop, tot li semblava tan dubtós, tan indefinit!

Va tornar al seu bungalow —que no havia tancat amb clau desatenent el consell d’Adams de fer-ho sempre, encara que només hagués de ser fora un minut—, agafà la cartera i es dirigí (aquesta vegada sí que tancà la porta amb clau) cap a l’edifici principal de l’hotel. Volia telegrafiar a Ina i fullejar els diaris que hi havia sobre les taules del vestíbul. A vegades els periòdics eren de dies endarrerits. Potser el Herald Tribune de París deia alguna cosa sobre John. Va pensar que havia de buscar el del dilluns, dotze de juny. O probablement el del dimarts, tretze de juny.

Una sèrie de graons amples i baixos pujaven de la platja fins a l’entrada posterior de l’hotel. Hi havia una dutxa a l’aire lliure per als banyistes al peu dels esglaons. Uns alemanys corpulents, un home i una dona, cridaven i xisclaven mentre es treien mútuament la sorra de l’esquena a sota l’aigua. En acostar-s’hi i sentir que parlaven un anglès molt americà, es va empipar.

Des de la recepció de l’hotel envià un telegrama a Ina.

Langland m’ha escrit sobre John. Escriu o telegrafia de seguida. Desconcertat. T’estimo. Howard.

El va enviar a casa d’Ina a Brooklyn, perquè segurament allà el rebria, fos el que fos el que estava passant, i podia ser que aquells dies no anés a treballar si el seu germà Joey tenia una ratxa dolenta i ella n’havia de tenir cura. Ni a les tauletes, ni als prestatges de la paret del fons del vestíbul hi va poder trobar un diari del cap de setmana del deu i onze de juny, ni un diari anglès o francès del dia dotze o tretze de juny.

—Si us plau —digué Ingham en un francès acurat a l’oficinista àrab de la recepció, mentre li oferia un bitllet de mig dinar—, et faràs càrrec de fer-me arribar immediatament al meu bungalow qualsevol carta que rebi avui? És el número tres. És molt important.

Li va escriure el seu nom en un tros de paper.

Va pensar de prendre alguna cosa al bar, però decidí que no. No sabia què volia fer. Curiosament, va notar que podia treballar en la seva novel·la aquella tarda. Però lògicament havia de començar a fer plans per anar-se’n. Havia de parlar amb l’hotel en aquell mateix moment. No ho va fer.

Ingham tornà al seu bungalow, es va posar el banyador i baixà a la platja. De lluny, va veure Adams amb el seu arpó, però aconseguí que Adams no el veiés. Li havia dit que sempre anava a banyar-se abans de dinar.

Aquella tarda, Ingham només va poder escriure un paràgraf. Estava massa impacient per tenir carta d’Ina, la qual estava segur que rebria en el correu de la tarda, que arribava entre dos quarts de cinc i dos quarts de set. Però només rebé un sobre amb finestreta del Ministeri d’Hisenda dels Estats Units que li havia tramès Ina. El govern volia tres-cents vint-i-vuit dòlars més. Aparentment, el comptable d’Ingham havia tingut un petit error. Ingham estengué un xec i el ficà en un sobre de correu aeri.

Per quedar-se tranquil, Ingham mirà primer a l’oficina dels bungalows —hi havia vuit cartes que no havien estat reclamades, però cap no era per a ell— i després es dirigí a l’edifici principal. Allà tampoc no tenien res per a ell. Se’n tornà descalç, amb les sandàlies a la mà, i deixà que les petites onades es trenquessin contra els seus turmells. El sol, que s’anava ponent, era al seu darrere. Mirà fixament la sorra humida que tenia sota els peus.

—Howard! On has estat? —Adams era uns quants metres més enllà. Tenia el nas brillant i bru. Ara li recordava un conill—. Vine a prendre alguna cosa chez moi!

—Moltes gràcies —respongué Ingham dubtant i després li preguntà quan.

—Ara, si vols. Jo ja me n’anava cap a casa.

—Has tingut un bon dia? —li demanà Ingham fent un esforç.

Anaven caminant de costat.

—Molt bo, gràcies. I tu?

—No gaire bo.

—Oh! Què ha passat?

Ingham assenyalà en la direcció de la casa d’Adams. Aquest moviment d’assenyalar endavant, en realitat, l’havia copiat d’Adams.

Anaven caminant pel camí sorrenc de ciment, passada l’oficina dels bungalows. Adams anava descalç, però Ingham es va haver de posar les sandàlies destapades del darrere perquè la sorra el cremava. Es trobava desairós amb sandàlies o sabatilles sense taló però eren el calçat més fresc.

Adams, hospitalàriament, va començar a preparar uns whiskys amb gel. L’aire condicionat va anar meravellosament a Ingham. Va sortir a la porta i espolsà amb cura la sorra de les sabatilles. Després tornà a entrar.

—Beu-te això —li digué Adams mentre li donava un vas—. Quines notícies tens?

Ingham agafà el seu got.

—L’home que esperava que es reunís amb mi es va suïcidar fa cosa de deu dies a Nova York.

—Què? Déu meu! Quan ho has sabut?

—Aquest matí. He tingut carta d’un amic seu.

—John, vols dir. Per què ho va fer? Alguna relació amorosa que li anà malament? Algun afer financer?

Ingham li agraí les preguntes que s’imaginà que faria.

—No crec que es tracti d’una relació amorosa. Però no ho sé. Potser no hi havia cap motiu…, excepte ansietat o alguna cosa així.

—Era un xicot nerviós? Neuròtic?

—En certa manera. No considero que això vulgui dir ser neuròtic.

—Com es va suïcidar?

—No ho sé. Amb somnífers, suposo.

—M’havies dit que tenia vint-i-sis anys —la cara d’Adams reflectia preocupació—. Tenia problemes financers?

Ingham arronsà les espatlles.

—No nedava en l’abundància, però en tenia prou per a aquest projecte. Teníem un productor. Milles Gallust. Em van donar a la bestreta uns milers de dòlars. De què serveix anar donant-li voltes? Probablement hi ha un munt de raons, de motius que desconec.

—Seu.

Adams s’assegué al sofà amb el seu vas i Ingham a la cadira de cuir que cruixia. Els finestrons tancats donaven a la cambra una foscor agradable. Uns quants raigs prims de sol penetraven per sobre el cap d’Adams, a prop del sostre.

—Bé —digué Adams—. Suposo que sense John ara deus començar a pensar d’anar-te’n…, tornar als Estats Units.

Ingham notà un to malenconiós en la veu d’Adams.

—Sí, sense dubte. D’aquí a uns dies.

—Saps alguna cosa de la teva xicota? —preguntà Adams.

A Ingham no li agradava el terme «la teva xicota».

—Encara no. Li he tornat a telegrafiar.

Adams assentí amb el cap, pensatiu.

—Quan va ser?

—El cap de setmana del deu i onze de juny. Sento no haver vist els diaris d’aquells dies. Em penso que el Herald Tribune de París en devia parlar.

—Entenc que això és un cop dur —Adams digué compassivament—. Coneixies molt John?

El tòpic de sempre.

Adams preparà una segona copa per a tots dos. Després Ingham anà al seu bungalow a posar-se uns pantalons per sortir a sopar. Ridículament, havia esperat veure en un cantó de la seva taula de treball un telegrama d’Ina quan entrés al bungalow. Com era habitual, a l’escriptori no hi havia cap missatge.

El Melik estava molt animat aquell vespre. Hi havia dues taules amb instruments de vent i també una guitarra. Un home que hi havia en una altra taula duia un gos pastor alemany molt ben ensenyat, que aixecava les orelles en sentir el xivarri, però que no bordava. Hi havia massa soroll per parlar tranquil·lament i Ingham pensà que ja li anava bé. L’home que duia el gos era alt i prim, i semblava americà. Duia uns Levis i una camisa texana blava. Adams estava assegut amb el seu somriure de galtaplè, i de tant en tant movia el cap fent un gest tolerant. Ingham se sentia com una habitació petita i silenciosa (potser buida) ficada en una altra cambra més gran d’on provenia tot aquest enrenou. L’americà se n’anà amb el gos.

—Dic que hauries de visitar més coses d’aquest país abans d’anar-te’n —cridà Adams per segona vegada.

Ingham assentí amb el cap emfàticament.

La lluna era gairebé plena. Van caminar una mica per la platja i Ingham mirà la fortalesa beix il·luminada, els murs de la qual estaven lleugerament inclinats cap enrere. Observà les blanques cases àrabs amb la teulada en forma de cúpula amuntegades al darrere. Va sentir la càlida brisa sonar encara a les seves orelles. Es va trobar molt lluny de Nova York, de John i de les seves raons misterioses, fins i tot lluny d’Ina perquè li dolia que no li hagués escrit. Odiava aquest ressentiment i es recriminava per aquest motiu. Potser Ina tenia algun bon motiu per no escriure. Però en cas de ser així, quin era? No se sentia ni a prop d’Adams, pensà Ingham amb una mica de por, o solitud.

On podia anar? Va pensar que l’endemà es miraria el mapa de Tunísia. O potser continuaria escrivint la novel·la fins que arribés la carta o el telegrama d’Ina. Això estava més ben pensat. El bungalow i l’esmorzar li costaven sis dòlars al dia. Els diners no el preocupaven gaire, però la major part de les despeses a Tunísia ara haurien de sortir de la seva butxaca. De tota manera havia d’esperar dos o tres dies a rebre carta d’Ina, suposant que li hagués escrit en comptes d’enviar-li un telegrama.

Es van dir bona nit al camí dels bungalows.

—Sóc al teu costat —digué Adams fluix perquè la gent dels bungalows de més a prop ja dormia—. Procura descansar. Has rebut un bon cop, Howard.