V

Ingham volia dormir fins tard però es despertà d’hora. Va anar a banyar-se. Tornà al bungalow i es va preparar un cafè instantani. Encara només eren dos quarts de vuit. Va treballar fins que Mokta li dugué l’esmorzar a les nou.

—Oh! Ha començat a treballar d’hora aquest matí! —Mokta digué—. Vagi amb compte que el cap no se li giri del revés.

Féu un moviment circular amb el dit a prop de la seva orella.

Ingham somrigué. Havia reparat que els àrabs estaven sempre preocupats per no forçar la ment. A Naboul havia parlat amb un xicot jove que li havia dit que estudiava a la Universitat, però que havia fet treballar massa el seu cap, i seguint les ordres del metge estava de vacances unes quantes setmanes.

—No t’oblidis de mirar si he rebut carta, oi que ho faràs, Mokta? Jo hi aniré a les onze, però el correu pot ser que arribi abans.

—Però avui és diumenge.

—És veritat —de cop Ingham se sentí deprimit—. Per cert, necessito una tovallola neta. Hassim s’endugué la meva ahir i es va oblidar de portar-ne una de neta.

—Ah! Aquest Hassim! Ho sento molt, senyor! Espero que hi hagi tovalloles netes avui. Ahir les van fer servir totes.

Ingham féu que sí amb el cap. Pel que semblava hi havia qui aconseguia tovalloles netes.

—Sabia —explicà Mokta mentre es repenjava amb elegància al bastiment de la porta— que tots els nois van cinc mesos a l’escola per aprendre a fer la feina de l’hotel? No s’ho deu poder creure, oi?

—No —digué Ingham mentre untava una torrada amb mantega.

Ingham va dormir de les dotze fins a la una. Havia escrit nou planes i estava content de la feina feta. Va agafar el cotxe i anà fins a Bir Bou Rekba, un poblet, a uns set quilòmetres de distància, i dinà en un restaurant senzill que tenia un parell de taules al carrer. Els gats que voltaven pel carrer estaven tan prims que se’ls veia les costelles. Tenien les cues trencades en un angle dolorós. Això de trencar les cues de gats i gatets era un esport menor a Tunísia. La majoria de gats de Hammamet també la hi tenien. Ingham no va sentir parlar en francès. No va sentir res que pogués entendre. Va pensar que l’ambient era l’apropiat, ja que el protagonista del seu llibre vivia la meitat del temps en un ambient que la seva família i els seus companys de treball ignoraven, un món que només ell coneixia, perquè no podia explicar a ningú que robava diners i falsificava xecs amb tres signatures diferents diverses vegades al mes. Ingham estava assegut al sol somiejant, bevent de mica en mica el vi rosat fresc, desitjant (però no desesperadament en aquest moment) que el temps passés una mica més de pressa, que rebés carta d’Ina. Quines excuses li donaria? Potser s’havia perdut una carta seva, o potser dues. Dos dies abans Ingham telefonà a l’Hotel du Golfe, però el dia anterior no. Estava fart que li diguessin que no tenien res per a ell. I de tota manera, el Golfe semblava que fes arribar amb regularitat el correu al Reine. El sol li feia sentir un batec a la cara i es trobava com si comencés a bullir lentament. Mai no havia vist un sol tan a prop ni tan gros. Va pensar que la gent de més al nord no sabien com era el sol. Aquell era un sol vertader, el foc antic que reduïa el temps d’una vida a un segon i els problemes personals a una absurditat minúscula.

«Els drames que la gent inventa», pensà Ingham. Sentí un menyspreu distant per tota la raça humana. Un gat pollós i desnerit se’l mirà suplicador, però ja s’havien endut el plat de peix amb un ou ferrat. Ingham li tirà molles de pa sobre el ciment polsós. Era tot el que tenia. El gat, tanmateix, s’ho va menjar mastegant pacientment amb el cap torçat cap a un cantó.

Aquella tarda tornà a treballar i va escriure cinc pàgines.

El dilluns i el dimarts van arribar i van passar sense que rebés carta d’Ina. Ingham continuà treballant. Va evitar de veure Adams. Se sentia desanimat i sabia que no hauria estat una bona companyia. En aquell estat d’ànim podia haver dit alguna cosa desagradable. El dimecres li hauria agradat de sopar amb Adams, però recordà que li havia dit que passava els vespres dels dimecres sol. Semblava una norma que Adams s’havia imposat. Ingham sopà al menjador de l’hotel. L’americà que li agradava conquistar dones encara hi era i aquella nit sopava amb un home. Ingham el saludà amb un gest. Recordà que no havia contestat la carta de Peter Langland. Li va escriure aquell vespre.

Peter Langland vivia a Jane Street. Ingham va tancar el sobre. No li quedaven segells. Tenia la intenció d’anar a portar la carta a Hammamet l’endemà al matí.

En el bungalow que hi havia uns cinc metres darrere el seu, a l’altre cantó d’uns llimoners, uns francesos s’acomiadaven. Ingham els sentia clarament a través de la finestra que tenia oberta.

—Serem a París d’aquí a tres dies, ja sabeu. Truqueu-nos.

—I tant! Va, Jacques! S’adorm dret i tot!

—Bona nit! Que dormis bé!

—Bona nit!

Semblava molt fosc a l’altre cantó de la finestra. No hi havia lluna.

L’endemà passà com el dia anterior. Ingham escriví vuit planes. A les cinc de la tarda va trucar a la porta d’Adams per invitar-lo a una copa, però no hi era. Ingham no s’entretingué a anar-lo a buscar a la platja.

Al matí del dia trenta de juny, un divendres, va rebre una carta d’Ina dins un sobre de la CBS. Mokta la hi dugué. Ingham estripà el sobre per obrir-lo amb tanta pressa, que s’oblidà de donar una propina a Mokta.

La carta estava datada el dia vint-i-cinc i hi deia:

La carta era escrita a màquina. Ingham la tornà a llegir. Allò no era una carta. El va fer enfadar una mica. Què se suposava que havia de fer? Esperar una altra setmana fins que ella estigués d’humor per escriure-li? Per què estava tan trasbalsada? «Vam pensar…». Era tan amiga de Peter Langland? Havien estat ella i Peter al costat del llit de John mentre es moria a l’hospital? Això, si era veritat que s’havia pres somnífers.

Ingham caminà una bona estona per la sorra, la mateixa platja que havia recorregut tantes vegades quan anava a buscar una carta d’Ina. Va pensar que aquella carta era indignant. Era del tipus de persona que podia escriure deu línies a corre-cuita, explicar els fets i potser afegir-hi «detalls més endavant». Però allà no hi havia ni fets. A Ingham li va fer l’efecte que allò era tenir molt poc cor. Hauria d’haver fet servir la imaginació per entendre la seva situació, esperant a quilòmetres de distància. I per què no havia tingut temps d’escriure-li els dies abans que John es suïcidés? I aquesta era la noia amb la qual es volia casar? Ingham somrigué i li representà un alleujament. Es sentia insegur i perdut, com si flotés a l’espai. Havia quedat clar que es casarien. Li ho havia proposat d’una manera informal, de l’única manera que li agradava a Ina. No havia dit «Oh! Sí, estimat!» però s’havien entès. Potser no es casarien fins al cap d’uns mesos. Depenia de la feina, que trobessin un apartament potser, perquè algunes vegades Ina havia d’anar a Califòrnia unes sis setmanes, però la qüestió era…

Va perdre el fil dels seus pensaments, que quedaren cuits pel sol que li queia al cap. Es trencaren després del difícil esforç d’imaginar-se els convencionalismes de Nova York en aquella tòrrida terra àrab. Ingham recordà una història que Adams li havia explicat: una noia anglesa somrigué, o potser només mirà massa estona, un àrab que la seguí per una platja fosca i després la violà. Aquesta havia estat la versió de la noia. Els àrabs consideren que una mirada d’una noia els dona llum verda. El govern de Tunísia, per mantenir la bona fama a Occident, n’havia fet un gran escàndol. Havien jutjat l’home i l’havien castigat amb una llarga condemna, que, tanmateix, aviat li van commutar. La història era una bestiesa que féu riure Ingham i provocà una mirada d’estranyesa a dos joves —semblaven francesos— amb equips de bussos que passaven pel seu costat en aquell precís moment.

A la tarda, Ingham treballà però només va fer tres pàgines. Estava inquiet.

Al vespre, Ingham va anar a sopar amb l’home dels Levis. Ingham l’havia conegut al Café de la Plage, on havia anat a les vuit a prendre un refresc. L’home fou el primer a parlar. Altre cop el gos policia alemany era amb ell. Era danès i parlava anglès perfectament amb un lleuger accent d’Anglaterra. El seu nom era Anders Jensen. Li va dir que vivia en un apartament llogat en un carrer del davant del Melik. Ingham tastà el boukhah que Jensen bevia. S’assemblava una mica al grappa o al tequila.

Ingham no es trobava amb l’ànim de donar informació sobre ell, i Jensen no el forçà a fer-ho. Ingham, contestant una pregunta de Jensen, digué que era escriptor i que s’havia pres un mes de vacances. Jensen era pintor. Devia tenir uns trenta o trenta-dos anys.

—A Copenhaguen vaig tenir una depressió —digué Jensen amb un somriure cansat i sec.

Era prim, estava molt bronzejat, tenia els cabells clars i estirats i en els seus ulls blaus hi havia una expressió estranyament absent, com si no prestés gaire atenció al seu voltant.

—El meu metge, un psiquiatre, em va aconsellar que anés a algun lloc on hi hagués sol. Ja fa vuit mesos que sóc aquí.

—T’hi trobes bé on vius?

Jensen havia dit que era un lloc senzill, i semblava capaç de poder viure sense gaire confort, per tant Ingham s’imaginà que la casa era primitiva de veres.

—Si té bones condicions per a pintar, vull dir.

—La llum és esplèndida —respongué Jensen—. No tinc gaires mobles, però mai no n’hi ha. Saps? Et lloguen una casa i després tu preguntes: «On és el llit? On hi ha una cadira? I la taula? Mare de Déu!». Et diuen que la tindràs l’endemà. O la setmana següent. La veritat és que no fan servir mobles. Dormen en catifes i deixen la roba plegada a terra, o senzillament la deixen caure. Però jo com a mínim tinc un llit. I m’he fet una taula amb unes caixes i un parell de taulons que vaig trobar al carrer… Van trencar la pota del meu gos. Ara comença a deixar d’anar coix.

—De debò? Per què? —preguntà Ingham sorprès.

—Oh! Senzillament li van tirar un roc. El van deixar caure des d’una finestra, em sembla. Van esperar fins que van tenir l’oportunitat mentre Hasso estava estirat a l’ombra d’una casa a l’altre cantó de carrer. Els encanta maltractar els animals, ja ho deus saber. I potser un gos de pura raça com Hasso és més temptador que un gos normal —li va donar uns copets al gos, que seia al costat de la seva cadira—. Hasso encara està nerviós. Odia els àrabs. Àrabs fastigosos! —altre cop féu un somriure distant però divertit—. Estic content que sigui obedient, si no estriparia una dotzena de pantalons cada dia per aquí.

Ingham es posà a riure.

—N’hi ha un amb uns pantalons vermells i un turbant, al qual m’agradaria estovar. Sempre me’l trobo rondant el meu cotxe quan el tinc aparcat aquí a prop.

Jensen aixecà la mà.

—Ja sé qui és. Abdullah. És un fill de puta. Saps? El vaig veure com robava un cotxe a dues cantonades d’aquí a mitja tarda —Jensen rigué amb plaer, però sense fer gaire soroll. Tenia unes dents blanques molt maques—. I ningú no fa res!

—Va robar una maleta?

—Algun tipus de roba, em penso. Això sempre ho pot mirar de vendre al mercat… Em sembla que a causa de Hasso no restaré aquí gaire temps més. Si el tornen a tocar, el poden arribar a matar. De tota manera, aquí hi fa una calor infernal al mes d’agost.

Van començar la segona ampolla de vi. El Melik estava tranquil. Només hi havia dues taules més que estiguessin ocupades. Eren àrabs, tots homes.

—T’agrada anar de vacances sol? —preguntà Jensen.

—Sí. Suposo que sí.

—Ara no escrius res?

—Bé, sí. He començat un llibre. Altres vegades he treballat més, però vaig fent.

A mitjanit, Ingham anà amb Jensen a veure el seu apartament. Era en una casa blanca petita que tenia una porta que donava al carrer i que es tancava amb un cadenat. Jensen encengué el llum, que no podia ser més dèbil, i van pujar per una escala tota blanca —però llardosa— sense barana. Se sentia l’olor d’un lavabo. Jensen tenia el pis de sobre, que era una habitació bastant gran, i l’altre de més amunt, on hi havia dues habitacions més petites. Les teles estaven molt desordenades, unes estaven recolzades contra les parets i unes altres eren sobre de la taula de caixes i taulons que Jensen havia descrit. En una d’aquestes habitacions de dalt hi tenia una cuina petita de gas amb dos cremadors. També hi havia una única cadira que cap dels dos no va agafar. Es van asseure a terra. Jensen serví vi negre.

Jensen havia encès dues espelmes que estaven ficades en el broc de dues ampolles. Digué que havia d’anar a Tunis a comprar més pintures. Hi anava amb autobús. Ingham es mirà els quadres del seu voltant. Predominava el color taronja estrident. Ingham suposà que eren abstractes encara que algunes de les línies rectes i dels requadres dibuixats semblaven cases. En un hi havia un drap arrugat, del mateix taller potser, que estava pintat al damunt del llenç. La llum no permetia de fer un judici, i Ingham no el va fer.

—Tens dutxa aquí? —preguntà Ingham.

—Oh! Faig servir una galleda. A baix, a la terrassa. O al pati, vull dir. Hi ha un desguàs.

Es va sentir la veu de dos homes que discutien al carrer. Jensen va aixecar el cap per escoltar. Les veus es van allunyar. El to era bastant més alt que de costum.

—Entens l’àrab? —preguntà Ingham.

—Una mica. No faig gaire esforç. Però els idiomes no em costen d’aprendre. Em defenso amb prou feines. Tal com diuen.

Jensen havia tret formatge blanc sec i pa. Ingham no volia res. El plat de formatge feia bonic a la llum de les espelmes. Estava rodejat per una aurèola d’ombres. El gos, que estava estirat a terra darrere la porta, féu un profund sospir i s’adormí.

Mitja hora després, Jensen posà la mà sobre el muscle d’Ingham i li demanà si volia passar la nit allà. Ingham de cop s’adonà que era homosexual, o que com a mínim li estava fent proposicions d’aquest tipus.

—No. Tinc el cotxe a fora —contestà Ingham—. De tota manera, gràcies.

Jensen intentà de fer-li un petó, va fallar i li besà la galta de trascantó. Va fallar perquè Ingham l’esquivà. Jensen estava de genolls. Ingham tremolà. Anava en mànigues de camisa.

—No dorms mai amb homes? Està bé. No hi ha complicacions —digué Jensen, mentre es feia enrere i es tornava a asseure a un metre d’Ingham—. Aquí les noies són horribles, tant si són turistes com si són…, què hauria de dir…, nadiues. A més hi ha el perill de la sífilis. Totes en tenen, saps? D’alguna manera en són immunes, però l’encomanen.

En el to controlat de Jensen hi havia una profunda amargor. Ingham en aquell moment s’estava dient idiota per no haver-se adonat que Jensen era homosexual. Després de tot, com a bon novaiorquès, una mica sofisticat, hauria d’haver tingut una mica més de vista. Ingham tenia ganes de riure, però li feia por que Jensen es pensés que es burlava d’ell i no de si mateix tal com era en realitat i per tant mantingué una expressió neutra.

—M’han dit que aquí hi ha molts nois disponibles —digué Ingham.

—Oh, sí! Però són uns pispes poca-vergonyes! —replicà Jensen amb el seu somriure melangiós i absent. Ara estava recolzat sobre el terra amb el colze—. Encantadors si els fas fora de casa al moment.

Ara Ingham es posà a riure.

—Havies dit que no estaves casat.

—No —contestà Ingham—. Em deixes veure algun dels teus quadres?

Jensen va encendre un o dos llums més. Eren bombetes nues. Jensen tenia unes quantes pintures amb cares grosses i distorsionades a primer pla. El color vermell taronja donava a la majoria dels dibuixos una sensació de molta calor. Ingham pensà que eren una mica informals i indisciplinats. Però òbviament treballava de valent i perseguia un tema: aparentment la melangia, la qual comunicava a través de les cares deformades i en segon pla a través de les caòtiques cases àrabs, els arbres caiguts, o les tempestes de vent, sorra i pluja. Al cap de cinc minuts, Ingham no sabia si Jensen era un bon pintor. Si més no, els quadres eren interessants.

—Has exposat a Dinamarca? —preguntà Ingham.

—No, només a París —replicà Jensen.

De cop, Ingham no se’l va creure. O estava equivocat? Però, tenia alguna importància? Ingham es mirà el rellotge sota la llum d’un globus. Eren dos quarts i cinc d’una. Expressà uns quants compliments que van agradar a Jensen.

Jensen estava neguitós i inquiet. Ingham notà que tenia més gana que un llop. Potser era gana física. Certament passava gana emocional. També s’adonà que ell era una ombra per a Jensen, només una forma a l’habitació, sòlida al tacte, però res més. Jensen ni sabia res, ni li havia preguntat res important sobre ell. I en canvi en aquell moment podien haver estat al llit de l’habitació de dalt.

—Serà millor que me’n vagi —digué Ingham.

—Sí. És una llàstima. Justament ara que comença a estar-s’hi més bé, més fresc.

Ingham li digué que volia fer servir el lavabo. Jensen l’acompanyà i li encengué el llum. Era un forat en el terra de ceràmica que feia pendent. A fora, hi havia una aixeta a la paret que degotava lentament en una galleda. Ingham imaginà que Jensen de tant en tant abocava una galleda d’aigua al forat.

—Bona nit i gràcies —digué Ingham oferint-li la mà.

Jensen la hi va agafar amb nervi.

—Ha estat un plaer. Torna a venir. Ja ens veurem al Melik. O al Plage.

—O vine’m a veure tu. Tinc un bungalow i una nevera. Fins i tot puc cuinar —Ingham somrigué. Potser n’estava fent un gra massa perquè no volia que Jensen pensés que hi havia hostilitat per part seva—. Com ho he de fer per arribar al carrer principal?

—Quan surtis, vés cap a l’esquerra. Després la primera a l’esquerra, la primera a la dreta i sortiràs al carrer principal.

Ingham se n’anà. El llum del carrer de Jensen deixà de ser-li útil quan tombà la primera cantonada. El carrer feia una mica més d’un metre i mig d’amplada. No estava pensat perquè hi passessin cotxes. Les parets blanques a la seva dreta i a la seva esquerra, foradades amb finestres negres, semblaven singularment silencioses. Era estrany, perquè sempre sortia un soroll o altre d’una casa àrab. Ingham mai no havia estat en un barri àrab fins tan tard. Va ensopegar amb alguna cosa, va caure endavant i tingué el temps just de posar les mans i evitar de picar de cap amb el terra. Li va semblar que era alguna cosa enrotllada amb una manta. La va empènyer amb el peu, i s’adonà que anava una mica gat. Era un home adormit. Ingham havia tocat un parell de cames.

—Mira quin lloc més adient per a dormir —murmurà Ingham.

El cos adormit no féu cap soroll.

Per curiositat, Ingham va encendre un llumí. L’home jeia destapat amb un braç cargolat sota seu. Duia una bufanda fosca al voltant del coll, pantalons negres i una camisa blanca, bruta. Llavors Ingham veié que la bufanda estava vermella. Era sang. El llumí li cremà els dits. En tornà a encendre un altre i s’hi acostà. El terra de sota del cap de l’home era ple de sang. Tenia un tall fondo i brillant.

—Ep! —cridà Ingham.

Agafà el muscle de l’home, el sacsejà i de sobte va enretirar la mà. El cos estava fred. Ingham mirà al seu voltant però només veié foscor i les blanques línies imprecises de les cases. Se li va apagar el llumí.

Va pensar tornar enrere a buscar Jensen. S’anava allunyant del cadàver i de Jensen, però. Es dirigia cap a la carretera. No era cosa seva.

Al final del carreró veié la pàl·lida claror dels llums del carrer. Tenia el cotxe a uns cent metres a l’esquerra, davant del Melik. Quan Ingham estava a trenta metres del cotxe, va veure el vell àrab geperut dels pantalons amples davant de la finestreta dreta del darrere. Ingham corregué cap a ell.

—Fot el camp d’aquí! —cridà.

L’àrab es posà a córrer amb una agilitat sorprenent, encara més corbat, i s’escapolí per un carrer fosc de la dreta.

—Fill de puta! —murmurà Ingham.

Només hi havia dos homes a prop. Estaven drets sota un arbre il·luminat per les finestres del davant del Plage.

Ingham obrí la porta amb clau i donà una ullada al seient de darrere quan s’encengué el llum. No hi tenia la tovallola de la platja (la seva, no la de l’hotel) i la jaqueta de lona? I tant. Una de les finestres del darrere era quatre dits oberta. L’àrab havia estirat les coses per aquella obertura. Va tornar a maleir l’àrab. Va tancar la porta amb un cop i es ficà pel carrer fosc per on l’àrab havia desaparegut.

—Fill de puta, així et matis! —cridà. Estava tan enfadat que tenia la cara encesa—. Maleït fill de puta!

No tenia cap importància que l’àrab no l’entengués.