XVI

La setmana següent, Ingham va canviar a bastament d’idea sobre la novel·la. Estava segur que el canvi d’escenari, inconfortables com eren aquelles dues habitacions (el pitjor era no tenir un lloc on penjar-hi la roba), era la causa d’aquell nou estímul. Dennison, que estava mentalment alienat, no tindria cap tropell quan es descobrís el desfalc. La gent a la qual havia ajudat s’havien convertit gairebé tots en homes responsables i afortunats, i van anar al seu ajut pagant tots els diners que Dennison els havia donat. Com que Dennison havia invertit els diners distrets durant uns vint anys, la quantitat malversada s’havia triplicat. Per tant els enfurismats directius del banc que havien perdut la xifra de tres quarts de milió de dòlars podien recuperar aquest import. Què podia fer-hi la justícia? D’altra banda, el títol L’estremiment de l’engany no s’hi ajustava. Podia haver encaixat, però com que Dennison mai no trontollava fins a l’extrem que valgués la pena d’esmentar, a Ingham no li semblava bé. La idea l’Ingham era deixar el lector amb el dubte moral sobre la culpabilitat de Dennison. En vista del gran bé que Dennison havia fet perquè les famílies es mantinguessin unides, perquè la gent pogués començar un negoci, perquè els joves poguessin rebre educació, i això, per no parlar de les contribucions o obres de caritat…, qui podia qualificar Dennison de lladre?

A Ingham li sabia greu deixar de banda el títol.

Entre paràgraf i paràgraf, Ingham sovint caminava d’un cantó a l’altre de l’habitació amb el seu barnús de color blau. El remullava amb aigua freda, en acabat l’escorria i se’l posava damunt dels calçotets. Era la indumentària més fresca. En aquest barri, era menys ridícul que no pas dur pantalons curts i una camisa de màniga curta. No hi havia cap àrab que portés pantalons curts i Ingham va considerar que ells havien de saber quina era la manera més fresca d’anar vestit. Jensen se n’havia rigut preguntant-li: «I ara què? Et compraràs un jubbah?».

Normalment, Jensen sopava amb ell, o bé ell anava a menjar a casa de Jensen. No tenia gaire importància perquè compartien els plats i el menjar, i a més la situació de la taula era igual per a tots dos. O l’un o l’altre havia d’endreçar la feina que feia. A Ingham li agradava de sopar amb algú altre. Potser era una insignificança, però mentre treballava era conscient que hi podia comptar. Amb Jensen no li calia esforçar-se ni a cuinar, ni a enraonar. Hi havia vespres en què Jensen s’estimava més no parlar.

Ingham passava moments estranys mentre estava immergit en el llibre, i s’aixecava a caminar per l’habitació amb les sandàlies que tan poc li agradaven, encara que fossin molt fresques. Sempre hi havia algun transistor que gemegava en algun lloc, una dona que renyava un nen, un venedor ambulant que cridava pel carrer. De tant en tant, Ingham llambregava el seu rostre sever al mirall que havia penjat a la paret, al costat de la porta de la cuina. Tenia la cara més prima i més bruna. Diferent. En moments així era conscient (com ho havia estat quan va tenir aquells mals de ventre al bungalow) que estava sol. No tenia amics, ni feina, ni cap relació amb ningú. Era incapaç d’entendre o de parlar l’idioma d’aquell país. Aleshores, s’assemblava molt a Dennison.

Experimentava alguna cosa semblant a la fugaç pregunta inconscient de: «Qui sóc, en realitat? Existim i fins a quin punt podem existir com a individus sense amics, família, algú amb el qual estem units, al qual la nostra existència li importi mínimament?». Era tan estrany com una experiència religiosa. Era com convertir-se en un no-res i adonar-se que, de tota manera, mai no som res. Era una veritat fonamental. Ingham recordava haver llegit en algun lloc l’experiència d’un home, de l’est de la Mediterrània, al qual se l’havien endut del seu poble. L’home no era res més que el que la seva família, els seus amics i els seus veïns es pensaven. Era un reflex de l’opinió que tenien d’ell. Sense ells s’havia ensorrat i havia tingut una depressió. Ingham imaginava que el bé i el mal era allò que la gent que ens envolta ens diu que és. Això era molt més cert que no pas tota aquella xerrameca del «mussol» sobre el Llegat Americà.

Segons el punt de vista del «mussol», transportem allà on anem el bagatge de la moral, en la qual ens han ensenyat a creure. Era veritat tot això? Fins a quin punt roman, fins a quin punt podem modificar-la, si no és la moral de la gent que ens envolta? I com que aquest era en part el tema de Dennison, Ingham podia asseure’s davant la màquina i tornar a posar-se a escriure tot seguit. Tenia una mica més de dues-centes planes. Durant la segona setmana a la nova adreça va gaudir d’una bona ratxa de feina.

El divendres va rebre una carta que Ina li havia enviat amb caràcter urgent. Ingham no havia pensat en ella, pel que feia a rebre carta seva, durant uns quants dies, però en aquell moment es va adonar (de manera automàtica, per costum) que ja feia cinc dies que li havia escrit, i havia contestat immediatament la carta on li feia saber la nova adreça.

Ingham es va quedar de pedra. Durant una estona, no s’ho va poder creure. Ina allà? En aquelles habitacions? Mare de Déu, no. Es quedaria glaçada. No calia dir que li hauria de reservar una habitació a l’hotel.

Diumenge. Dos dies després. Ingham tenia ganes de pujar escales amunt i dir-ho a Jensen. Però mai no havia sentit a parlar d’Ina.

—Maleït sigui! —digué Ingham en veu baixa, i es posà a caminar al voltant de la seva taula amb la carta a la mà.

Va decidir anar a reservar l’habitació en aquell mateix moment. A l’agost hi havia molta gent.

Ingham va tancar amb clau la porta del carrer per si de cas la fatma —la noia que li anava a netejar el pis un parell de cops a la setmana a l’hora que li semblava bé— hi anava en aquell moment. Es va dutxar amb una galleda d’aigua que degotava. Un cop, Ingham mirà d’obrir l’aixeta del tot, però li va ser impossible, potser perquè ja era oberta del tot, i ho va deixar córrer.

—Per què tens tanta pressa? —digué Jensen des de la finestra de dalt.

—Oh! Anava de pressa?

Ingham es va relaxar, va tornar a deixar la galleda sota l’aixeta i caminà tranquil·lament cap a la seva habitació mentre s’eixugava.

Ingham va llogar una habitació amb lavabo al Reine de Hammamet per diumenge al vespre. El recepcionista li va dir que era l’última però ell no va saber si creure-s’ho. Era una habitació doble que valia dos dinars i vuit-cents fils amb els impostos i l’esmorzar inclosos. Ingham es va trobar més bé després d’haver fet aquesta gestió. En acabat, es dirigí cap al cotxe sense amoïnar-se a demanar si havia rebut alguna carta que no esperava.

Aquell dia va treballar, però no tan concentrat com altres vegades.

Ingham va convidar Jensen a sopar al Melik aquell vespre.

—Un altre contracte? —va preguntar Jensen.

—No. Però penso que només em queden dues setmanes per acabar el primer esborrany.

Després de tot, no va ser difícil dir que tenia una amiga que es deia Ina Pallant, que tenia vint-i-vuit anys i que arribava el diumenge. Jensen no era del tipus de fer preguntes com ara: «És la teva xicota?».

—Oh! I com és ella? —preguntà Jensen senzillament.

—Treballa per al Columbia Broadcasting System. Una cadena de televisió. Fa adaptacions de guions i també n’escriu. És molt intel·ligent. És bonica i té els cabells castanys.

—Ha estat aquí alguna vegada?

—No, em penso que no.

En acabat van parlar d’altres coses. Però Ingham estava segur que, quan arribés, tot se sabria. Estava massa a prop de Jensen —físicament també, pel lloc on vivien— com per imaginar-se que li podia ocultar les qüestions més essencials.

—Em penso que ja et vaig explicar que l’home amb el qual havia de treballar aquí, un americà —digué Ingham—, es va suïcidar a Nova York.

—Sí. Ja m’ho havies dit.

—Ina també el coneixia. Ell n’estava enamorat. Ella va trencar amb ell, i ell es va suïcidar. Però ells…, segons em va dir Ina, només feia un parell de setmanes que John li anava al darrere. Si més no, Ina se’n va assabentar un parell de setmanes abans que es morís.

—Que estrany! —digué Jensen—. Està enamorada de tu?

—No ho sé. Sincerament, no ho sé.

—I tu?

—Em pensava que ho estava abans d’anar-me’n de Nova York. Quan em va escriure per explicar-me aquest afer amb John, em va dir que se’l va estimar durant uns dies —«tot plegat semblava un embolic», pensà Ingham—. No vull fer-me pesat. Ja acabo. Però em semblava que t’ho havia de dir.

Jensen va obrir la boca. Lentament va treure una espina. Se li van veure les dents.

—No et fas pesat. Deu venir perquè t’estima.

Ingham va somriure.

—Sí, potser sí. Qui sap? Li he reservat una habitació al Reine.

—Oh! No s’estarà amb tu?

De cop es va posar a riure.

—Ho dubto.