XI

Ingham tenia curiositat per saber quina seria l’actitud de Mokta quan li portés l’esmorzar. Però el va dur un altre noi a les nou i deu. Era un xicot que Ingham havia vist un parell de vegades i no sabia el seu nom.

—Merci —féu Ingham.

—A votre service, m’sieur.

Calmat i inescrutable, el xicot se’n va anar.

Ingham es va vestir per anar a Tunis. La màquina d’escriure encara hi cabia, al maletí. Li va passar pel cap portar el cotxe fins al davant del seu bungalow i ficar-hi la màquina d’escriure, perquè li feia vergonya que algun dels nois el veiés amb la màquina pel camí. Però Ingham va pensar que això era absurd. Com podia saber algú que l’home vell havia estat colpejat amb la màquina?

A dos quarts i cinc de deu, Ingham va tancar amb clau la porta del seu bungalow i se’n va anar. Havia deixat el cotxe a la part alta de la pujada, gairebé a l’altura del bungalow d’Adams, perquè la nit anterior havia pensat de trucar a la porta d’Adams si hi veia llum, però Adams ho tenia tot a les fosques. El cotxe d’Ingham era a l’esquerra, sota un arbre, i aparcats en bateria a la seva dreta hi havia dos cotxes més. Ingham es va preguntar si podia ser que l’àrab vell es pensés que ell no hi era perquè no li va veure el cotxe. Però com podia haver sabut que aquell era el seu bungalow? A menys que un dels nois no li ho hagués dit… I això no era gaire probable, va pensar Ingham. Segurament l’àrab havia provat d’obrir les portes dels bungalows on no hi havia llum.

Mokta no era per allà.

Ingham es va sobresaltar una mica quan va veure Adams que se li acostava. Anava descalç i duia les sabatilles a la mà. Venia de la platja i anava en direcció cap al seu bungalow.

—Bon dia! —exclamà Adams.

—Bon dia, Francis!

Ingham havia deixat la màquina d’escriure al terra, a la part de darrere del cotxe. Llavors va tancar la porta.

—Vas a algun lloc? —li preguntà Adams, que cada vegada era més a prop.

—Havia pensat d’anar a Tunis a comprar un parell de cintes per a la màquina i uns quants folis.

Esperava que Adams no volgués anar amb ell.

—Has sentit un crit aquesta nit passada? —li preguntà Adams—. Devien ser les dues. M’ha despertat.

—Sí. He sentit alguna cosa.

De sobte Ingham veié clar que forçosament devia haver mort l’àrab i que per això estava tan neguitós.

—Venia del teu cantó. He sentit un parell de nois que sortien a mirar què havia passat. Han trigat una hora a tornar. He sentit tot el que feien, com que els tinc tan a prop! —assenyalà cap al seu bungalow, que era a uns deu metres—. Aquí hi ha algun misteri. Un noi va tornar cap aquí —va assenyalar l’edifici central dels bungalows— i al cap d’un minut va sortir un altre cop.

Ingham es demanà si havia anat a buscar el drap. O una pala?

—La cosa curiosa és que els nois no volen dir què ha passat. Potser hi ha hagut una baralla i algú ha resultat ferit. Però per què van ser fora una hora, eh?

La cara d’Adams estava encesa de curiositat.

—No sé què dir-te —contestà Ingham mentre obria la porta del cotxe—, ho preguntaré a Mokta.

—No et dirà res. Estàs d’humor per anar aquest vespre a prendre una copa i després a sopar?

Ingham no ho estava, però contestà:

—Sí, d’acord. Vine a casa meva a prendre una copa.

—Vine tu a casa meva. Tinc una cosa que vull ensenyar-te.

La cara d’esquirol li va picar l’ullet.

—D’acord. A dos quarts de set —digué Ingham abans de pujar al cotxe.

Ingham va haver de travessar tot Hammamet per agafar la carretera de Tunis. A Hammamet es va fixar si pels voltants de l’oficina de correus i per les taules de la terrassa del Plage hi veia l’àrab vell dels pantalons vermells. Però no el va veure.

Va haver de caminar quaranta minuts per Tunis abans que no va trobar una botiga de reparacions, o més ben dit la botiga de reparacions adequada. A un o dos llocs li van dir que ho podien fer, però que trigarien almenys quinze dies. No en va sortir gaire convençut, ni de la reparació ni de la data. Finalment, en un carrer comercial ple de gent, hi va trobar una botiga on li semblava que podien ser eficients, i on el gerent li va dir que li ho faria en una setmana. Ingham se’l va creure, però li va saber greu que triguessin tant temps.

—Com ha estat això? —li preguntà l’home en francès.

—Era a l’ampit d’una finestra i una cambrera de l’hotel la va tirar a terra.

Ingham ja havia rumiat la resposta.

—Quina mala sort! Espero que no hagi caigut al cap de ningú.

—No. Va caure sobre una barana de pedra.

Ingham va sortir de la tenda amb un rebut. Sense la màquina d’escriure es trobava desemparat i perdut.

Va anar a un cafè del Boulevard Bourguiba a prendre una cervesa i llegir el Time que havia comprat. Els israelians es mantenien en els territoris conquerits. Era fàcil d’imaginar que l’odi dels àrabs pels jueus creixeria. Seria un ressentiment més fort que el que havia existit fins llavors. Durant una temporada hi hauria un clima d’excitació.

Va anar a dinar en un restaurant de l’altre cantó del Boulevard Bourguiba, on refrigeraven l’aire amb ventiladors al sostre. Era un dels restaurants que John Castlewood li havia esmentat. L’escalopa a la milanesa era ben cuinada. L’hauria d’haver paladejat, després dels menús a Hammamet, però no tenia gana. Anava rumiant si podia ser que l’àrab fos mort, si els nois de l’hotel ho havien comunicat a l’hotel i l’hotel a la policia. Però si era així, per què no hi havia anat la policia o algú de l’hotel a primera hora del matí? Es va preguntar si era possible que els nois s’haguessin espantat quan van veure l’àrab mort i que l’haguessin enterrat a qualsevol lloc. A la platja hi havia unes pinedes bastant espesses a uns cinquanta metres de l’aigua. Ningú no passava per aquests bosquets. La gent feia la volta. Era un bon lloc per a fer-lo servir de cementiri. Potser només estava influït pels temors de Jensen sobre el seu gos.

Li va passar pel cap explicar-li a Jensen l’aventura de la nit anterior. Ingham va pensar que almenys Jensen ho entendria. Ingham es penedia de no haver obert la porta quan va sentir els nois. O quan va sentir que netejaven les rajoles.

A tres quarts de tres va arribar al Reine. A l’interior del seu bungalow, s’hi estava realment fresc. Es va despullar i es va posar a sota la dutxa. L’aigua era freda, però al mateix temps era un plaer. I, a més, no podia durar gaire. Dos minuts més i se n’hauria cansat. Va tancar l’aigua i va sortir cap a la xafogor. Aquell vespre li podia demanar a Adams què havia de fer per aconseguir un condicionador d’aire. Ingham es va ficar nu dins el llit i va dormir durant una hora.

Quan es va despertar, de seguida va pensar per on anava del capítol que estava escrivint. Era una escena que no havia acabat. Es va incorporar i va mirar cap al lloc on tenia normalment la màquina d’escriure. La taula era buida. Havia dormit profundament. Una setmana sense màquina. Era com si li haguessin tallat una mà. Ni tan sols no li agradaven les cartes escrites a mà. Quan es va tornar a sentir suat, es va ficar altre cop a la dutxa.

En acabat es va posar els pantalons curts, una camisa fresca, les sandàlies, i va sortir per anar a buscar Mokta. Un dels nois, que era a la seu dels bungalows, escombrava parsimoniosament la sorra que hi havia al ciment de l’entrada. Li va dir que Mokta havia anat a fer un encàrrec a l’edifici principal. Ingham va demanar una cervesa, es va asseure a la part de la terrassa on hi havia ombra per esperar-lo. Mokta va arribar uns deu minuts després. A sobre el muscle portava tot un munt de tovalloles lligades. Mokta el va veure des de lluny i va somriure. Anava en mànigues de camisa i duia pantalons llargs d’un color fosc. Ingham va pensar que era una llàstima que amb la calor que feia no els deixessin portar pantalons curts.

—Mokta! Bon dia! Voldria parlar amb tu quan tinguis temps.

—Bien sûr, m’sieur!

Només hi va haver una momentània llampada d’alarma en el rostre somrient de Mokta, però Ingham la va veure. Mokta va entrar a l’oficina amb la pila de tovalloles. Al cap d’un moment va sortir.

—Vols una cervesa? —preguntà Ingham.

—Serà un plaer, gràcies, m’sieur. Però no em puc asseure.

Mokta va girar la cantonada de l’edifici per anar a buscar la cervesa per la porta de servei. Va tornar de seguida amb la cervesa.

—Volia saber què he de fer per llogar un condicionador d’aire.

—Oh! És molt senzill, m’sieur. Ho diré a la directrice i ella parlarà amb el director de l’hotel. Trigaran un parell de dies.

Mokta va somriure tan amablement com sempre.

Ingham estudià els seus ulls grisos dissimuladament. Mokta va mirar cap a un altre cantó, sense malícia. Ingham va pensar que Mokta sempre estava al cas de tot el que passava al seu voltant, fins i tot de les coses que no eren visibles, com ara el crit d’un superior.

—Bé, doncs, potser que parlis amb ella. M’agradaria tenir-ne.

Ingham dubtava. No volia preguntar-li directament què n’havien fet, de l’àrab inconscient o mort. Però per què no en parlava Mokta? Encara que Mokta no hagués anat amb els altres cap al bungalow, segur que en sabia alguna cosa.

Ingham va oferir-li un cigarret i Mokta va acceptar.

Ingham es va preguntar si aquell era un lloc massa públic com perquè Mokta pogués parlar. De tant en tant, Mokta mirava Ingham; Ingham procurava no mirar-lo de fit a fit perquè no se sentís violent. I sens dubte Mokta esperava que Ingham comencés a enraonar. Ingham no podia. Per què Mokta no deia alguna cosa com ara: «Oh, m’sieur! Quina catàstrofe aquesta nit passada! Un captaire vell volia entrar al seu bungalow!». A Ingham li semblava que sentia com ho deia Mokta però Mokta no parlava. Un minut o dos després, Ingham es va començar a sentir incòmode.

—Fa calor, avui. Aquest matí he anat a Tunis —digué Ingham.

—Ah, oui? Sempre hi fa més calor a Tunis! Mon dieu! Me n’alegro, de treballar aquí.

Després d’acceptar un altre cigarret per fumar-se’l pel camí, Mokta se n’anà amb les dues ampolles de cervesa i Ingham se’n va tornar al seu bungalow. Va repassar les notes del capítol que estava escrivint i en va escriure unes quantes més del següent. Podia escriure una resposta a l’última carta d’Ina, que havia estat una mica explícita, però no tenia ganes de pensar en Ina en aquell moment. Era una carta que havia de rumiar, si no volia deixar anar algunes coses de les quals més tard potser es penediria. Ingham va subjectar les anotacions amb un clip i les va deixar en un racó de la taula.

Va escriure una carta a la seva mare, en la qual li deia que havia dut la màquina a reparar a Tunis. Li va fer saber que John Castlewood, el qual no havia conegut gaire, s’havia suïcidat a Nova York. També li explicava que escrivia una novel·la i que procurava aprofitar Tunísia al màxim, malgrat la desil·lusió que havia tingut que els plans del film s’haguessin esguerrat. Ingham era fill únic. A la seva mare li agradava saber què feia, encara que no era xafardera, ni s’enfadava fàcilment. El seu pare també es preocupava per ell, però encara servia menys que la seva mare per a escriure cartes. Gairebé mai no rebia carta del seu pare.

A Ingham encara li sobrava mitja hora per anar a la seva cita amb el «mussol». Tenia ganes de caminar, més enllà del bungalow d’Adams, en direcció a Hammamet, per anar a donar una ullada a la sorra que hi havia entre els arbres. Volia trobar una zona on la terra estigués remoguda i que semblés una tomba. Volia estar-ne segur. Però pensà que només calia aixafar la sorra amb els peus o les mans perquè al matí següent (o fins i tot al cap d’un moment) es veiés igual que la sorra del voltant. Era en el terra de sorra on més s’esborraven les empremtes. Només calien uns minuts o una brisa suau per anivellar el terreny i el sol assecava la humitat que podia aparèixer després de cavar. Tant li feia que el veiessin explorant la sorra. A més, què valia aquell àrab? Probablement, quasi res. Desafortunadament, aquell fou el pensament tan poc cristià que li vingué al cap. Va tancar la porta del bungalow amb clau i es dirigí a casa del «mussol».

La benvinguda que Adams li donà va ser tan cordial com sempre.

—Entra! Seu!

Ingham agraí la frescor de l’habitació. Era com un got d’aigua fresca quan hom té set i calor. En aquest cas s’absorbia a través de la pell. Ingham es preguntà com devia ser l’agost, i es recordà que havia de marxar aviat.

Adams li va portar un whisky amb aigua i glaçons.

—Aquest matí m’ha picat una medusa —explicà Adams—. Aquí en diuen «habuki». El mes de juliol n’és l’època. A dintre l’aigua no les veus, si més no, fins que no és massa tard. Ha, ha! M’ha picat al muscle. Un dels nois ha anat a l’oficina a cercar un ungüent. Però no m’ha fet res. Després he vingut cap aquí a casa i m’hi he posat bicarbonat. Continua essent el millor remei.

—Surten en algun moment determinat? En alguna hora del dia?

—No. Senzillament, ara n’és l’època. A part d’això —Adams es va asseure al sofà. Duia uns pantalons curts arrugats de color caqui—, avui m’he assabentat de més coses sobre el crit de la nit passada. Tot va passar just davant de la teva porta. Davant del teu bungalow.

—Ah sí?

—Aquell noi més alt, Hassim, m’ho ha dit. Es veu que Mokta era amb ells quan van anar a investigar. Ja saps quin noi vull dir, oi?

—Sí. A la primeria, netejava el meu bungalow.

Feia uns quants dies que, per algun motiu, li havien posat un noi nou.

—Hassim m’ha dit que hi havia un àrab vell que rondava per aquí. S’ha donat un cop al cap amb alguna cosa i ha perdut el coneixement. Se’l van haver d’endur arrossegant de la teva terrassa —Adams va somriure i Ingham va pensar que reia amb el delit d’una persona que viu en un lloc on normalment no passa res—. M’interessa el fet que Mokta afirmi que no van veure ningú encara que van estar buscant durant una hora. Hi ha algú que menteix. Podria ser que l’àrab vell no s’hagi donat cap cop, sinó que els nois l’hagin estomacat i podria ser que l’hagin mort i tot. I que ara no ho vulguin admetre.

—Déu meu! —exclamà Ingham amb sinceritat, perquè s’imaginava els nois fent-ho en aquell mateix moment—. Per accident, vols dir? De tant pegar-lo?

—Probablement. Perquè si només és que hi havia un rondaire i l’han fet fora, per què han d’anar amb tanta cautela? Com t’he dit aquest matí, aquí hi ha algun misteri. Tu no vas sentir res?

—Vaig sentir els crits però no sabia que hagués estat tan a prop.

Ingham advertí que mentia com els nois. I si s’arribava a descobrir, a través d’un dels xicots, que el cop havia resultat una fractura important, que l’os s’havia trinxat, i que l’home ja era mort quan ells el van trobar?

—Una altra cosa —digué Adams—, els hotels sempre miren d’ocultar qualsevol cosa sobre robatoris. És dolent per als negocis. Els nois ho encobreixen tot també, perquè és part de la seva feina vigilar aquesta zona i no deixar que hi entrin lladres. No cal dir que hi ha un vigilant, però normalment dorm i mai no fa les rondes.

Ingham sabia que era així mateix. El vigilant normalment ja dormia a partir de dos quarts d’onze assegut a la cadira que recolzava a la paret.

—Passen gaire sovint coses d’aquest tipus?

—Oh! En tot l’any que he estat aquí només ha passat una altra vegada. Van detenir dos nois àrabs que rondaven per aquí el mes de novembre. En aquelles èpoques hi havia molts bungalows buits i hi havia molt pocs empleats. Els nois van venir a robar mobles i van espanyar un parell de portes. Jo no els vaig veure, però em van dir que els nois els van pegar i els van tirar al mig de la carretera. Ja saps que els àrabs quan es barallen no tenen compassió de l’altre. —Adams es va endur els dos gots encara que Ingham no s’havia acabat el seu del tot—. Has tingut notícies de la teva xicota? —preguntà Adams des de la cuina—. Es diu Ina, oi?

Ingham es posà dret.

—M’ha escrit. Va ser ella qui va trobar el cadàver de Castlewood. S’havia pres somnífers.

—Caram! No m’ho diguis! Vols dir a l’apartament d’ell?

—Sí.

Ingham no li va dir a Adams que havia estat al seu propi apartament. Més valia així.

—No vindrà cap aquí, doncs?

—Oh, no! És molt lluny. Jo hauria de tornar d’aquí a una o dues setmanes. Tornar-me’n cap a Nova York.

—Per què tan aviat?

—No suporto gaire bé aquesta calor. No m’havies dit que volies ensenyar-me alguna cosa?

—Ah sí! Volia que escoltessis una cosa. És bastant curteta! —digué Adams amb el dit aixecat—. Però em penso que és interessant. Vine al dormitori.

Ingham s’imaginà que tornava a ser una maleïda cinta. Havia esperat que Adams hagués trobat una àmfora antiga al fons del mar o que hagués pescat un peix estrany. No havia tingut aquesta sort.

Altre cop la maleta sobre el llit i un cop més manejava el magnetòfon amb devoció.

—Aquesta és l’última —digué Adams en veu baixa—. Ja la tinc preparada per dimecres que ve.

La cinta brunzí i començà:

«Bon dia, amics de tot arreu. Us parla Robin Goodfellow, us porta un missatge d’Amèrica, la terra de…». Adams va fer córrer la cinta i li explicà que aquesta era la presentació habitual. L’enregistradora xerrotejà i grinyolà fins que finalment disminuí velocitat fins a: «… el que hauríem d’anomenar democràcia. És veritat que els israelians han aconseguit una victòria aclaparadora. Se’ls ha de felicitar des del punt de vista militar per haver guanyat un enemic més nombrós. Dos milions set-cents mil jueus contra una població de cent deu milions d’àrabs. Però qui va ser el primer a disparar? Amics, això deixo que us ho contestin els vostres governs. Si són honestos, us diran que Israel». (Pausa llarga. La cinta girava, expectant). «Aquest és un fet històric. No condemnarà, ni serà fatal per al prestigi d’Israel. No», feia la impressió que no trobava la paraula, però Ingham estava segur que havia escrit i corregit el text abans de començar, «desacreditarà Israel, com a mínim, no als ulls dels països que estan a favor d’Israel. Però això no és tot. Els israelians no en tenen prou amb el triomf, el desplaçament de milers d’àrabs i l’ocupació del territori àrab, sinó que ara fan gala d’un nacionalisme arrogant que caracteritzà l’Alemanya nazi i pel qual es va condemnar. Sóc del parer que per molt que hagin provocat Israel amb atacs a la pàtria i a les seves dones, amb incidents a la frontera (i a més podria esmentar incidents que desacrediten Israel), Israel hauria de ser magnànima a l’hora de la victòria i sobretot procurar no caure en l’orgull altiu i el xovinisme que han significat la derrota per a països més grans que ella…».

—O hauria d’haver dit «ell»? —preguntà Adams en veu baixa.

Ingham es va reprimir de riure obertament.

—Em sembla que es pot dir de les dues maneres.

«… no es pot oblidar que la meitat de la població d’Israel té l’àrab de llengua materna. Això no vol dir que siguin àrabs autòctons. Els israelians presumeixen d’haver radiat en àrab ordres falses als tancs i avions de Jordània, donant a entendre que ha estat un èxit intel·lectual. Gallardegen d’haver-se convertit en bons agricultors, ara que no hi ha ningú que digui que no tenen cap més altra professió que la de prestadors. Als Estats Units no hi ha cap llei que els prohibeixi fer de pagesos, però molt pocs ho són. La majoria de jueus d’Israel tenen un origen diferent al dels jueus dels Estats Units, els quals són menys orientals, menys aràbics. L’enfellonida antipatia àrabo-israeliana fa l’efecte de convertir-se en una lluita llarga i despietada d’àrabs contra quasi-àrabs, de fúria contra fúria. El seny s’ha d’imposar. La magnanimitat ha d’imperar…», Adams va tornar a tirar endavant la cinta, «han de seure com a germans i parlar de…».

—Oh, bé! —digué Adams, mentre el parava—. La resta és la cloenda, una recapitulació. Què et sembla?

—Suposo que els russos ho trobaran bé, ja que són anti-Israel —digué Ingham finalment.

—El govern rus és antiamericà —digué Adams com si informés Ingham d’alguna cosa que no sabia.

—Sí, però —la ment d’Ingham tornà a vacil·lar. Deixant de banda la qüestió del Vietnam, eren els russos tan antiamericans?—, l’arrogància d’Israel potser només és temporal. Després de tot el que han fet, tenen dret a fer una mica el fatxenda.

Ingham no havia vist mai Adams gesticular amb tanta força.

—Temporal o no, és perillós mentre duri, és sempre perillós. És un símptoma perillós.

Ingham dubtà una mica, però no es va poder estar de dir-li:

—No creus que Amèrica també és una mica arrogant des del moment que es pensa que el seu estil de vida és l’únic de tot el món, el millor per a tothom? És més, mata gent diàriament per tal d’imposar-lo, tant si els agrada com si no. Si això no és arrogància, què és?

Ingham va apagar el cigarret que tenia a mitges, i es va jurar que no tornaria a dir ni mitja paraula més sobre el tema. Era ridícul, forassenyat, estúpid.

—Amèrica vol acabar amb les dictadures perquè la gent pugui votar lliurement —digué Adams.

Ingham no va respondre. Va continuar apagant calmosament el cigarret al cendrer. Ingham va pensar que allò podia ser el final de la seva amistat, o el final de qualsevol simpatia vertadera que hi hagués entre ells. A Ingham no li importava. No tenia ganes de dir res per mitigar la situació. El pitjor era que hi havia un xic de veritat en tot el que Adams havia dit sobre el nacionalisme israelià. Els països dels quals Israel depenia li havien dit que retornés alguns dels territoris que havia ocupat i Israel s’hi negava. Els dos pobles eren irritants, tant els jueus com els àrabs. L’única cosa que podia fer un no-jueu i un no-àrab era tenir la boca tancada. Si algú deia alguna cosa en favor d’Israel o dels àrabs corria el perill que se li tiressin al damunt. No valia la pena. No era problema seu. Ell no hi podia fer res.

—Jo no entenc aquests maleïts àrabs —digué Ingham—. Per què cony no treballen més? Perdona la manera de parlar. Però si un país es vol recuperar, no ha de tenir tots aquests centenars de joves asseguts als cafès des de primera hora del matí fins a mitjanit, sense fer absolutament res.

—Ah! En això tens bastant raó —digué Adams més afable i somrient.

—Per tant, dels dos països, estic segur que els occidentals admiren més els jueus perquè no sempre van amb ase. Segons m’han dit no hi van mai.

—És el clima d’aquí, és la religió —cantussejà Adams mentre enlairava la mirada.

—Potser sí que és la religió. Norman Douglas acaba el seu llibre sobre Tunísia amb una meravellosa conclusió. Diu que la gent es pensa que el desert ha fet els àrabs tal com són. Douglas diu que els àrabs han fet el desert. Han deixat que la terra s’empobrís. Quan els romans eren a Tunísia hi havia pous, aqüeductes, boscos. Era el principi de l’agricultura —Ingham hauria pogut continuar. La seva pròpia passió el va sorprendre—. Una altra cosa —digué mentre Adams desava el seu equip—. Oh! Gràcies per haver-me deixat sentir la cinta. Ja sé que és possible trobar interessants els àrabs, estudiar la seva religió fatalista, admirar les mesquites i tot això, però sembla una extravagància, fins i tot una extravagància turística, comparat amb el fet essencial que s’estan quedant enrere amb totes aquestes bajanades. De què serveix fascinar-nos davant una xinel·la brodada o el que sigui, o admirar la seva resignació davant el destí, mentre molts d’ells demanen caritat o roben el que és nostre?

—Estic totalment d’acord amb tu —digué Adams mentre tancava l’armari—. I tal com tu dius, depenen del destí. Per què han de demanar caritat als turistes occidentals que no creuen en el destí, sinó senzillament en el treball i l’esforç? Ah! Algunes religions… —Adams deixà la frase a mitges, disgustat—. Porta! Et refrescaré la beguda. Sí, i anar invertint aquí diner francès i americà!

—Només en vull mig, si et plau —digué Ingham.

Va seguir Adams i van anar cap a l’acollidora sala d’estar i la cuina d’acer inoxidable.

—Parlant de religions estranyes, no et sembla que el nostre encantador Occident també és culpable? Només cal mirar tota la mainada que ve al món únicament perquè l’Església Catòlica no permet el suficient control de natalitat. L’Església Catòlica hauria de fer-se totalment responsable del benestar d’aquesta mainada, però no, diuen, deixem que se n’encarregui l’Estat. —Ingham es va posar a riure—. La cara del Sant Pare! M’agradaria que algú li passés per la cara les coses que passen a Irlanda!

Adams donà la beguda a Ingham. Era mitja copa, ni més, ni menys.

—Tens raó. Hi ha una cosa que no vaig fer sortir a la cinta perquè no ve gaire al cas per a la gent de darrere el «Teló d’Acer». O potser sí? Acabo de rebre una carta d’un amic meu jueu dels Estats Units. Ara, de sobte s’ha tornat molt jueu. Abans era rus, o un americà descendent de russos. Això és el que jo anomeno xovinisme. Anem a seure!

Es van asseure a la sala d’estar, cadascú al lloc que ocupava habitualment.

—M’entens què vull dir?

Ingham ho entenia i ho odiava. Ho odiava perquè sabia que era veritat. Ingham podia haver remarcat que els russos tenien fama d’antisemites, Però probablement aquesta era l’actitud del govern rus, no la dels russos o de la gent controlada pels russos, que eren els que preocupaven Adams.

—Què hi ha de la noia del Fourati? —li preguntà Adams—. És agradable?

La pregunta d’Amans va sonar estudiadament cortesa i casual, com la d’un espia, pensà Ingham. Li va respondre amb la mateixa cura.

—Sí. La vaig veure ahir a l’hora de sopar. És de Pennsilvània. Se’n va dimecres.

Van menjar ous remenats amb salami fregit i una amanida verda que Adams va preparar a la seva cuina. Adams va engegar la ràdio i van tenir com a música ambiental un concert a Marsella i una conversa en veu alta dels nois de la seu dels bungalows. Adams li va dir que passava sovint. Va ser una vetllada tranquil·la. Però Ingham estava alerta amb Adams. No li agradava la mirada especulativa d’Adams damunt seu. No volia que Adams sabés que li estaven reparant la màquina d’escriure, perquè Adams podia arribar a endevinar que l’havia tirada contra l’àrab. Ingham creia que podia mostrar-se educat sense haver d’invitar Adams a anar al seu bungalow durant la propera setmana. O si Adams hi anava, li podia dir que volia descansar de treballar durant uns quants dies. I per tant, la màquina d’escriure podia ben bé ser a l’armari.