XXVI

Ingham es va acomiadar d’Ina l’endemà a l’aeroport. Va marxar en el vol de París de dos quarts de tres de la tarda. El «mussol» va anar amb ell amb el cotxe. Ingham li havia trucat just abans de les onze des del Melik i Ina li havia explicat quins plans havia fet.

—Estava a punt d’enviar-te un missatger…, o alguna cosa així —féu ella prou alegrement.

Ingham no va saber si creure-s’ho, encara que ella sabia la seva adreça.

—T’acompanyaré amb cotxe —contestà Ingham—. Podem dinar a l’aeroport.

—Francis vol acompanyar-me.

—Doncs digues-li que vingui amb el meu cotxe —replicà Ingham una mica empipat per l’omnipresent «mussol»—. D’aquí a mitja hora seré a l’hotel.

En acabat se’n va anar a casa seva, es va canviar i tot seguit va marxar. Ina no havia volgut restar a Tunísia un dia més. Ingham sabia que el vol de dos quarts de tres sortia cada dia.

Ina pagava el compte al vestíbul. A través de les portes de vidre Ingham va veure el Cadillac negre d’Adams que s’aturava davant de l’hotel. Adams duia un pom de flors.

—Així…, que has decidit perdre’t unes vacances a París amb una companyia deliciosa —digué el «mussol» mentre feia el seu somriure d’esquirol. Però Ingham comprengué que Ina li havia dit que no es casarien.

Davant les protestes del «mussol», Ingham insistí a portar ell el cotxe. Tots van pujar-hi. El «mussol» va fer els comentaris de sempre sobre el paisatge del litoral.

—Aniré a donar una ullada al teu apartament quan arribi a casa —digué Ina a Ingham.

Ina era el seient de davant, al costat d’Ingham.

—No cal que t’afanyis a anar-hi. D’aquí a deu dies jo també seré a casa.

Ella va riure una mica.

—Quant temps fa que ho dius, això?

Van dinar al restaurant una mica esbojarrat de l’aeroport. El servei anava lent, però tenien molt de temps. Altre cop, la xerrameca de la ràdio no deixava que se sentís la veu que anunciava les hores d’arribada i sortida dels vols. Ina s’esforçava (Ingham també) però Ingham veié una certa tristor, una certa desil·lusió en el seu rostre, i això l’afligia. La tenia en tanta estima! Ell confià que Ina no es posés a plorar a l’avió tan bon punt l’hagués perduda de vista.

—Hi ha algú que coneguis a París, ara? —preguntà el «mussol».

—No. Però sempre et trobes algú… A mi tant me fa! M’agrada passejar per la ciutat.

Les dues i deu. Aviat hauria arribat el moment de començar a pujar a l’avió. Ingham va pagar. Un petó a la porta de sortida, el «mussol» també en va rebre a la galta, un segon petó ràpid i un de desapassionat per a Ingham. Després va fer mitja volta i se’n va anar.

Ingham i Adams van caminar en silenci cap al cotxe d’Ingham. Ingham estava trist, deprimit, lleugerament impacient, com si hagués comès un error, encara que sabia que no era veritat.

—Bé, imagino que les coses no han sortit bé —féu el «mussol».

Ingham serrà les dents per un moment i després digué:

—Senzillament hem decidit de no casar-nos. Això no vol dir que ens hàgim barallat.

—Oh no!

Si més no, això féu callar Adams per una estona.

Finalment Ingham digué:

—Sé que li ha agradat conèixer-te. T’has portat molt bé amb ella.

El «mussol» assentí. Mirava pel parabrisa.

—Ets un xicot estrany, Howard. Mira que deixar marxar una noia tan meravellosa!

—Potser sí.

—No hi ha ningú més, oi? No vull ser xafarder.

—No, no hi ha ningú.

Ingham va arribar a casa a les quatre. Volia treballar, però va passar una hora abans que no va poder posar-se a treballar. Pensava en Ina.

Aquell dia només va escriure dues pàgines. Un dia més de feina i segur que hauria acabat la novel·la, pensà Ingham. Com sempre, al final dels llibres, se sentia cansat i deprimit. Es preguntava si era alguna cosa semblant a les depressions de després del part o si era provocat pel dubte de no saber si el llibre era tan bo com ell es pensava. Però havia estat deprimit després d’escriure llibres força bons com ara El joc del «si».

Al dia següent va trigar tres hores inacabables per a escriure les quatre últimes planes del llibre. Uns minuts després, va pujar a dir-ho a Jensen.

—Visca! —exclamà Jensen—. Però estàs ensopit!

Jensen es va posar a riure. Rentava els pinzells amb un drap brut.

—Sempre em passa. No em facis cas. Anem al Melik.

Ingham es va animar després de prendre unes quantes copes amb Jensen abans de sopar. Jensen havia anat a un hotel aquella tarda a arranjar el viatge amb avió a Copenhaguen per divendres. Només quatre dies després. Ingham es va sentir absurdament desolat per la notícia.

—T’hauries d’assegurar que les teles són eixutes, oi?

—Sí. No pintaré més. Només dibuixaré.

El seu rostre alegre contrastava prou amb la tristesa d’Ingham.

Ingham va tornar a omplir el got de Jensen amb whisky i aigua.

—Vine amb mi, Howard! —suggerí Jensen tot d’una—. Per què no? Diré a la meva família que portaré un amic. Ja els he parlat de tu. Vine a passar una setmana o deu dies. O més! Tenim una casa força gran —Jensen s’acostà a Ingham—. Per què no, Howard?

Era exactament el que Ingham tenia ganes de fer. Marxar quan Jensen ho fes. Anar cap al nord. Ficar-se en un món totalment diferent d’aquell.

—Ho dius de veres?

No hi havia dubte que així era.

—T’ensenyaré Copenhaguen! La casa dels meus pares és a Hellerup. A prop de Ryvangs Alle. Hellerup és una mena de barri residencial, però no exactament. Coneixeràs la meva germana Ingrid…, potser fins i tot la meva tieta Mathilde —Jensen es va posar a riure—. Però més que res, ens dedicarem a recórrer la ciutat. Hi ha molts bars. Tinc molts amics que podríem anar a veure…, i s’hi està fresc, en aquestes èpoques de l’any i tot.

Ingham tenia unes ganes boges d’anar-hi, però li semblava que hauria d’ajornar allò que havia de fer: tornar a Nova York i començar altre cop la seva vida allà. Copenhaguen seria com una celebració nadalenca de cinc dies. I això no era el que volia.

—Quin problema hi ha? —preguntà Jensen.

—M’agradaria molt, però no ho hauria de fer. No puc. Ara, no. Gràcies, Anders.

—Això és perquè avui estàs malenconiós. Dóna’m una bona raó, per no venir.

—Suposo que estic una mica destarotat. Això seria un caprici. És difícil d’explicar. És millor que torni a la rutina altre cop. Però, podré…, visitar-te si mai hi vaig i tu hi ets?

Jensen semblava decebut, però Ingham pensà que ho entenia.

—I tant! Vine aviat. Pel gener pot ser que me’n torni a anar.

—Vindré aviat.