XIX

L’endemà, Ingham i Ina van anar a Sousse. Van veure el vaixell de guerra americà al moll i begueren cervesa freda (feia una calor desmesurada) al cafè on Ingham havia estat un cop tot sol. La soc va fascinar Ina. Volia comprar estores de palla, però el problema era que no se les podia endur a l’avió. Ingham li va dir que les hi enviaria per correu i en van comprar quatre de diverses mides i colors.

—Mentrestant —digué Ina—, les pots fer servir al teu pis. Penja’n una a la paret. Hi farà bonic!

Ina li va comprar un gerro gros de terrissa vidrada i un parell de cendrers, i per a ella un fes de color blanc.

El fes li quedava molt bé.

—Aquí no el duré. Esperaré a estrenar-lo a Nova York. Imagina’t. Un barret preciós per un dòlar i deu centaus!

L’entusiasme d’Ina va fer canviar el país als ulls d’Ingham. Ara gaudia davant la visió de les dents que ensenyaven els botiguers àrabs quan somreien i dels ulls brillants dels nens que li demanaven diners. De sobte, a Ingham li hauria agradat estar casat amb Ina. Es va adonar que podia ser. Va pensar que només calia que li ho preguntés. Ina no havia canviat. Era com si John Castlewood mai no hagués existit.

—Demà podríem anar a Djerba —digué Ingham mentre dinaven.

L’havia portat al millor restaurant que va trobar, ja que ella li havia comentat que no volia dinar a l’hotel i que tant li feia si el menjar era bo o no.

—El teu amic Adams m’ha de dur a no sé on demà. Demà al matí.

—Oh! Vau quedar d’acord ahir a la nit?

—M’ha telefonat aquest matí una mica abans de les deu.

—Bé —Ingham va somriure—. D’acord. Així doncs, demà treballaré.

—M’agradaria que tinguessis telèfon.

—Et puc trucar sempre que vulgui. Des de Melik o el Plage.

—Sí…, però m’agradaria parlar amb tu a les nits.

Ina li havia trucat algun cop tard al vespre des de casa seva a Brooklyn. No havia estat fàcil. El telèfon de Brooklyn era a la sala d’estar.

—Podria venir en persona. Em deixes, aquesta nit?

—Tota la nit? No deus voler quedar-te fins a l’hora d’esmorzar, oi?

Ingham no va dir res més. Sabia que aquell vespre tornaria a anar a la seva habitació. I que no es quedaria a esmorzar.

El dia va transcórrer com un somni agradós. No havien de córrer per res. No s’havien de trobar amb ningú. Van anar a sopar al Fourati i en acabar van ballar una estona. Ina ballava bé, però no li agradava gaire. Dos àrabs, vestits a l’occidental, van demanar a Ina si volia ballar, però els va dir que no a tots dos.

La taula de la terrassa a l’aire lliure on seien era una mica fosca. L’única llum que hi havia era la de la mitja lluna. Ingham se sentia feliç i segur. Podia notar la pregunta d’Ina: «És de veres tot igual com abans? És de debò que no estàs ressentit?». No obstant això, Ingham va pensar que no n’havia de fer un discurs.

—En què penses? —preguntà ella—. En el teu llibre?

—Pensava que t’estimo tant a dintre com a fora del llit.

Ella va riure fluixet, només va ser un respir silenciós. Un sospir.

—Anem a casa. Bé…, a l’hotel.

Mentre Ingham mirava de cridar l’atenció del cambrer, ella digué:

—T’he de comprar uns altres botons de puny. Et sembla que aquí en trobaré de bons? També en vull uns per a Joey.

Quan aquella nit va deixar Ina després de la una tocada, a Ingham li hauria agradat de compartir l’habitació amb ella. Hauria volgut, és clar, que hi hagués una altra habitació on poder treballar de dia. Després va pensar en el seu parell d’habitacions primitives de la Rue El Hout i en l’endemà. Llavors va estar content de tenir-les. Hi havia temps, va pensar. Va notar que estava una mica atabalat a causa del cansament i de l’alegria.

El dia següent va poder treballar força bé i va escriure vuit planes. Però durant els curts descansos, quan deixava la màquia d’escriure, no pensava en el llibre sinó en coses com ara: restaria Ina les dues o tres setmanes que tenia, o bé se n’aniria una setmana després cap a París? Havia de fer les maletes i tornar cap als Estats Units quan marxés ella? I si no, per què no? Si feia sortir el tema del matrimoni, en quin moment ho havia de fer? No haurien d’enraonar més seriosament (de fet, no n’havien parlat gens) sobre John Castlewood? O potser era millor no esmentar-lo? Només va arribar a una conclusió sobre l’última pregunta: no era ell qui n’havia de parlar, sinó Ina, i si ella no ho feia, ell tampoc.

Li va trucar a l’hotel des de correus a dos quarts de cinc, però encara no hi era. Ingham va deixar dit que l’aniria a buscar a dos quarts de vuit. Va pensar que a aquesta hora ja hauria arribat.

—Aneu a algun lloc aquest vespre? —li preguntà Jensen quan va tornar a casa. Jensen netejava l’eixida.

—Sí. A menys que el «mussol» la retingui tot el vespre. Vols venir amb nosaltres. Anders? Havia pensat que per variar podíem anar a Tunis.

Jensen com sempre va dubtar.

—No, gràcies. Jo…

—Va home, per què no? Anirem a veure si trobem un lloc animat a Tunis.

Va convèncer Jensen.

A un quart de vuit. Ingham va anar a cercar Ina. Havia rebut una carta divertida d’un admirador seu de l’estat de Washington. Li deia que havia tret el llibre El joc del «si» de la biblioteca municipal. L’hi lloava molt, però li suggeria un altre final per millorar-lo. La seva idea destruïa totalment el tema del llibre.

Ina ja havia arribat. Li va demanar que pugés a l’habitació.

Ja s’havia vestit i estava maquillant-se davant del mirall. La va besar a la galta.

—Li he demanat a Jensen que vingui aquest vespre. Espero que no et sàpiga greu.

—No. És tan terriblement callat, però —digué en to de crítica.

—No sempre. Miraré de fer-lo enraonar avui. A vegades és molt divertit. Una vegada, a no sé on, al seu país em sembla, van celebrar un casament reial. Estava fart que els diaris n’anessin plens i va dir: «El públic sempre troba interessants les relacions sexuals de l’altra gent, però els fascina si els llençols duen l’escut reial».

Ingham va riure. Ina va somriure. Encara era davant del mirall.

—La gràcia és que ho diu amb cara seriosa. Jo no ho sé fer.

—És marica, oi?

—Sí. Ja t’ho havia dit…, però, tant se li nota? Jo creia que no.

—Veuràs, les dones de seguida ho veiem.

Ingham va suposar que era perquè no interessaven als homosexuals.

—Què heu fet avui amb el «mussol»?

—Amb qui?

—Amb el «mussol». «El beneït estil de vida americà». Adams.

—Ah! Hem anat a Cartago i a donar un volt per Sidi…, com es diu?

—Sidi Bou Said.

—Sí —es va tornar a girar cap al mirall, somrient—. De fet, sap moltes coses. D’història i de tot. El cafè de Sidi és fascinant! Aquell que té esglaons.

—Sí. Allà on tothom jeu sobre les estores, com els grecs. Espero que el «mussol» no em passi a davant a l’hora d’ensenyar-te tot el que hi ha aquí.

—No siguis babau. Jo no he vingut a fer turisme. He vingut a veure’t.

Ella el va mirar sense penjar-se-li al coll, però per a Ingham va ser més important que si li hagués fet un petó.

Ingham va pensar que ella era la dona amb qui s’havia de casar i viure la resta de la seva vida. Ingham estava a punt de trencar l’encanteri —el qual li semblava intolerablement ple de «destí»— traient la carta del seu admirador, quan ella va dir:

—Ah, escolta! Aquesta història sobre Abdullah és veritat? El van matar per aquí a l’hotel?

—No ho sé. Que jo sàpiga ningú no n’ha tret l’entrellat.

—Però Francis m’ha dit que tu vas sentir el xiscle. M’ha explicat que tot va passar a la teva terrassa.

Havia mencionat el cop de porta el «mussol»? Probablement sí. Adams potser li havia dit que els francesos van sentir alguna cosa que queia a terra. Un estrèpit.

—Sí, el vaig sentir. Però eren les dues de la matinada i era fosc.

—No vas treure el cap?

—No.

Ella el mirava interrogativament.

—És interessant perquè pel que sembla, des d’aquella nit, ningú no ha tornat a veure l’àrab. Creus que un altre àrab el va matar?

—Qui sap? Als altres àrabs no els queia bé Abdullah. Estic segur que són únics a l’hora d’ajustar comptes —per un moment va estar a punt d’explicar-li que havia vist un àrab amb un tall al coll, però s’hi va repensar perquè només era una història sensacionalista—. Un dia al vespre vaig veure una cosa curiosa a davant del Café de la Plage. Hi havia un àrab que anava un xic borratxo. El van treure a empentes al carrer. Va romandre a la sorra una bona estona. No feia més que guaitar la porta amb una mirada decidida…, com si esperés revenjar-se algun dia d’aquell tipus, fos qui fos. Mai no oblidaré els seus ulls.

El silenci d’Ina durant uns segons el va fer posar nerviós. Va pensar que què passaria si algun dia arribava a saber la veritat a través de Jensen, per exemple. Llavors, als seus ulls es convertiria en un mentider i un covard. Ingham va tenir l’impuls de dir-li la veritat abans que passés mig minut més. N’hi havia per tant?

—Sembles preocupat.

—No —féu ell.

—Com t’ha anat la feina avui?

—Molt bé, gràcies… Les estores m’agraden molt.

—No serveix de res viure com un asceta. Saps què, amor meu? Si a l’àrab el van fer a trossos, no cal que et preocupis que no em desmaiaré. No és el primer cop que sento parlar d’atrocitats, mutilacions i coses per l’estil. És això el que li va passar?

—Ina, aquella nit jo no vaig veure aquell home. I els nois de l’hotel no em diran què en van fer. Potser Adams sap alguna cosa que jo no sé —la vaga idea d’estalviar-li una història nefasta a Ina li va mantenir el coratge—. Anem! Li he dit a Anders que l’aniríem a buscar.

Quan van arribar al carrer d’ell i de Jensen, Ingham va saltar del cotxe i va córrer cap a la casa. Havia arribat deu minuts tard, encara que sabia que a Jensen tant li faria i que probablement ni s’hi hauria fixat. Ingham el va cridar des del pati i Jensen va baixar tot seguit.

—Ina diu que no parles gaire, així que procura enraonar una mica més aquest vespre —féu Ingham.

Van anar al Plage, on també servien whisky. Jensen va prendre boukhah. Ina el va tastar i no li va agradar. Ingham va pensar que aquell vespre el miraven més. O era potser perquè anava amb una dona bonica? No semblava que Jensen se n’adonés. Només el jove cambrer grassonet somreia. Per aquelles dates ja coneixia Ingham.

—S’ho passa bé, senyora? Es quedarà gaire temps? —preguntà el cambrer a Ina en francès—. No troba que fa molta calor?

Eren dempeus a la barra.

Va semblar que Ina agraïa la seva cordialitat.

Mentre sopaven al Melik, Jensen va fer un esforç i féu preguntes a Ina sobre la seva vida a Nova York i això va fer que Ina comencés a enraonar de la seva família. Li va explicar que tenia dues tietes molt falagueres, una de vídua i l’altra que mai no s’havia casat, que vivien juntes i que anaven a sopar a casa seva els diumenges. Li va parlar del seu germà Joey, sense ficar-se per res en la seva malaltia, i principalment dels seus quadres.

—No m’oblidaré del seu nom —digué Jensen.

Ina va prometre d’enviar a Jensen un catàleg de l’última exposició i Jensen li va donar la seva adreça de Copenhaguen per si de cas ja no era a Hammamet quan li ho enviés.

—És l’adreça dels meus pares perquè de moment no tinc pis —digué Jensen—. Si de cas marxo, estaré en contacte amb Howard.

—Això espero —digué Ingham ràpidament—. Me n’aniré abans que tu, segur.

A Ingham no li agradava la idea de separar-se de Jensen. Ingham va mirar Ina, que els observava tots dos. Ingham va pensar que tenia un humor molt estrany aquell vespre. El whisky, que s’havia pres sol, no l’havia ajudat a relaxar-se.

—Tens feina per quan tornis a Copenhaguen? —preguntà Ina.

—De tant en tant pinto escenaris per a alguns teatres. Vaig fent. Però sóc afortunat, la meva família em dóna un tant cada mes —va arronsar les espatlles amb aire d’indiferència—. Bé, de fet no em donen res, ho he rebut en herència. No represento una càrrega per a ningú —va somriure a Ingham—. Aviat veuré les cares noves que han envaït el nostre petit port bulliciós.

Ingham va somriure. Comprenia que es trobaria insuportablement sol un cop Ina i Jensen se n’haguessin anat, quan ja hagués escrit el llibre i només li restés acabar-lo de polir i tornar-lo a picar a màquina. Tot i així, no volia fixar una data per marxar. A menys, és clar, que es posessin d’acord amb Ina i fes plans per estar-se amb ella a Nova York. Podien casar-se i buscar un apartament per a tots dos (el seu no era prou gran). No calia que ella visqués per sempre més a Brooklyn Heights per tal de tenir cura de Joey, pensà Ingham. D’alguna manera ho podrien arranjar, això.

—T’agradaria anar a veure la fortalesa demà al matí? —preguntà Jensen a Ina—. Si vols podem anar-hi a peu per la platja i a mig camí banyar-nos. No és gaire lluny de l’hotel.

Van quedar entesos que Jensen l’aniria a buscar a les onze. Després del cafè, ell se’n va anar.

Ingham va pensar que Jensen havia estat força bé aquell vespre i esperava que Ina en digués alguna cosa favorable, però no ho va fer.

—Vols anar a passejar per la platja? —li preguntà—. Quines sabates portes?

Va mirar per sota la taula.

—Hi aniré descalça. Sí, això m’agradarà.

Ingham va pagar el compte. Jensen li havia deixat vuit-cents fils.

La sorra de la platja era agradablement calenta. Ingham duia a la mà les sabates d’Ina i les seves. No hi havia lluna. Anaven agafats de la mà. Ingham va pensar que tant ho feien per estar junts en la foscor com per plaer.

—Estàs una mica trista aquest vespre —digué Ingham—. Et deprimeix Anders?

—Bé, no es pot dir que sigui l’esperit de l’alegria, oi?… No, pensava en Joey.

—Com està en realitat?

Ingham va sentir una punxada de dolor en preguntar-ho, però en canvi va notar que la pregunta sonava despietada.

—Hi ha vegades que està tan neguitós que no pot dormir. No vull dir que estigui pitjor —Ina parlà de pressa i després restà en silenci durant uns segons—. Em sembla que s’hauria de casar. Però no ho farà.

—Ja ho entenc. Pensa en Louise… Ella és tan intel·ligent de veres?

—Sí. I ho sap tot sobre la malaltia —les passes d’Ina sobre la sorra eren cada cop més pesades, finalment es va deturar i va posar un peu de puntetes—. El més curiós és que es pensa que m’estima.

Ina li agafava la mà amb poca força. De fet, no li estrenyia. Ingham li va prémer els dits.

—Què vols dir?

Parlaven en veu molt baixa.

—Justament això. No sé si sexualment. És ridícul. Però sembla que això fa que no senti…, afecte o el que sigui per ningú més. S’hauria de casar amb Louise. No és impossible que puguin tenir fills.

—És clar —féu Ingham encara que no ho veia tan clar.

Ina va baixar la mirada.

—No vull dir que això em faci posar els pèls de punta, però em preocupa.

—Amor meu! —Ingham la va abraçar—. Què…, què et diu?

—Em diu…, que mai no podrà estimar cap més altra dona com m’estima a mi. Coses així. Això no sempre el deprimeix. Al contrari, està animat quan ho diu. El problema és que sé que és veritat.

—Hauries d’anar-te’n d’aquella casa, amor meu. Tu ja saps que és prou gran perquè hi visqui algú més si Joey necessita…

—No, la mama en podria tenir cura —el va interrompre Ina— i només cal fer-li el llit, en realitat. De fet, moltes vegades se l’ha fet ell. Fins i tot pot ficar-se i sortir de la banyera tot sol.

Ina va riure amb tensió.

«Sí, Joey tenia les seves pròpies habitacions a la planta baixa», recordà Ingham.

—De tota manera te n’hauries d’anar, Ina. Amor meu, no sabia què et passava, però sabia que no estaves bé.

Ella el va mirar als ulls.

—Et diré una cosa estranya, Howard. He començat a anar a missa. Fa només un parell o tres de mesos.

—Bé…, suposo que no és estrany —digué Ingham, encara que estava totalment sorprès.

—Ho és, perquè no crec en res de tot això. Però em consola veure tots aquells…, homes grisos (la majoria ho són) que escolten, canten i aconsegueixen algun tipus de consol. Saps què vull dir? I és només una hora cada diumenge.

Tenia la veu tremolosa perquè plorava.

—Amor meu! —Ingham la va abraçar fortament durant un minut. Una gran emoció indescriptible el va envair, i va tancar fortament els ulls—. Mai —digué en veu baixa— no havia sentit tanta tendresa per ningú com per tu…, en aquest moment.

Ina va fer un sanglot recolzada contra l’espatlla d’Ingham, després es va enretirar i es va treure els cabells de sobre el front.

—Tornem.

Van començar a caminar cap al poble, cap a la fortalesa dèbilment il·luminada…, monument d’alguna batalla evidentment perduda en algun moment perquè si no els espanyols encara foren allà.

—M’agradaria que me’n parlessis més —digué Ingham—. De tot. Sempre que en tinguis ganes. Ara o quan vulguis.

Però ella no deia res.

Ingham va pensar que Ina havia de marxar d’aquella casa. Tenia un aspecte alegre, gens tenebrós ni arrelat en el passat, però per a Ingham s’havia convertit en la casa més morbosa. Va pensar que era el moment adient per proposar-li alguna cosa positiva. Però no era moment de demanar-li si es volia casar amb ell.

De sobte, va dir-li categòric:

—M’agradaria que visquéssim junts a Nova York.

Però sorprenentment ella no va contestar. Es va sentir desil·lusionat.

Només quan van ser a prop del cotxe, ella va dir:

—No estic gaire bé avui. Em vols portar a l’hotel, amor meu?

—I tant.

En arribar a l’hotel, ell li va fer un petó, li va dir bona nit i que l’aniria a buscar després que hagués anat a veure la fortalesa amb Jensen. Quan va arribar a casa, Jensen tenia els llums apagats i Ingham es va aturar a l’eixida dubtós. Volia despertar-lo i parlar amb ell. Mentre Ingham mirava la finestra de Jensen, el llum de l’habitació es va encendre.

—Sóc jo —digué Ingham.

Jensen va treure el cap per la finestra.

—Encara no dormia. Quina hora és? —li preguntà mentre feia un badall.

—Gairebé les dotze. Puc parlar amb tu un moment? Ara pujo.

Jensen no va contestar. Es va enretirar de la finestra mig adormit. Ingham va pujar corrent les escales de fora.

Jensen duia els pantalons texans tallats que no s’ajustaven del tot al seu cos prim.

—Ha passat alguna cosa?

—No. Només volia dir-te…, o demanar-te que demà no li diguis res a Ina sobre Abdullah. Saps? Li he dit, igual que a Adams, que aquella nit no vaig obrir la porta.

—Bé, d’acord. No diré res.

—Em sembla que la podria impressionar molt —digué Ingham—. I més ara que té problemes personals. El seu germà, aquell de qui t’ha parlat, és un invàlid. Això la deprimeix.

Jensen va encendre un cigarret.

—D’acord. Ja ho entenc.

—Tu no li has dit res encara, oi?

—Què vols dir?

Sempre era així d’incert per a Jensen i de clar per a Ingham.

—Que jo vaig tirar-li allò que el va matar…, la màquina d’escriure.

—No, no li he dit res de res.

—Doncs no ho facis, si us plau.

—D’acord. No et preocupis.

Malgrat l’aire despreocupat de Jensen, Ingham sabia que podia comptar amb ell perquè Jensen va dir: «No té cap mena d’importància». Era sincer.

—Veuràs…, ho admeto, però em sento avergonyit d’haver-ho fet.

—Avergonyit? Bajanades. Bajanades catòliques. O més ben dit, protestants.

Jensen es va asseure al llit i va posar les seves cames brunes sobre la manta.

—Però jo no sóc protestant. No sóc res.

—Estàs avergonyit de tu mateix…, o del que pot arribar a pensar l’altra gent?

Hi havia un xic de menyspreu en «l’altra gent».

—Del que pot pensar l’altra gent —contestà Ingham.

L’altra gent eren només Adams i Ina, pensava Ingham. Esperava que Jensen ho remarqués, però no va dir res.

—Pots confiar en mi. No diré res. No t’ho prenguis tan seriosament.

Jensen va posar els peus a terra per arribar a un cendrer.

Ingham va marxar de l’habitació de Jensen amb la desagradable sensació que Jensen ja no l’apreciava tant a causa de la seva debilitat, la seva covardia. Havia estat sincer amb Jensen, començant per la conversa al desert. Però era curiós com se sentia de culpable i d’insegur amb Jensen, malgrat que sabia que hi podia confiar encara que anés una mica borratxo. Jensen no era dèbil. De cop, Ingham pensà en el noi àrab de mirada espantadissa, però seductor i flirtejador, que algunes vegades voltava pel carreró proper a la casa i que sempre deia alguna cosa en àrab a Jensen. Dues vegades, Ingham va veure com Jensen el feia fora fent un gest brusc amb la mà. Jensen li havia dit que de tant en tant se n’havia anat al llit amb ell. Ingham trobava que el noi era repugnant, sentimental, indigne de confiança i malaltís. Malgrat tot això, Jensen no era dèbil.