XXII

A les vuit del vespre de l’endemà, Ingham, pel que feia a Ina, es trobava en el mateix punt que el dia anterior. A Sfax, Ina s’ho havia passat bé. S’havia informat a la Guide Bleu sobre la mesquita del segle onze i els mosaics romans. Però va notar algun tipus de reserva en ella que li va fer fugir part del seu entusiasme i la seva iniciativa. Ingham va trobar un regal per a Joey: un estoig de pell de color blau amb unes baguetes a l’interior per posar-hi els llapis o els pinzells. Van llogar una barca de rems bastant pesada i Ingham va remar una estona amb ella. Havien nedat i s’havien estirat a prendre el sol.

Ingham tenia ganes de demanar-li a quina església de Brooklyn anava. Estava gairebé segur que no era la catòlica. La seva família era en certa manera protestant. Però no va poder plantejar-li la pregunta. A Sfax, va comprar peix fumat, olives negres i vi francès de qualitat. Va convidar Ina a anar a sopar a casa seva.

Jensen va anar a prendre una copa amb ells, però refusà la invitació de quedar-se a sopar. A hores d’ara Ingham ja tenia més plats, tres ganivets i tres forquilles. La sal continuava essent de mala qualitat. La va comprar un dia amb presses i la tenia tota humida en un platet. Ingham va posar dues espelmes a dues ampolles a sobre la taula.

Ell es va posar a riure.

—La romàntica llum de les espelmes, però hi fa tanta calor aquí que les hem d’enretirar a la punta de la taula! —va apagar una espelma amb la punta dels dits, va fer una xarrupada de vi i digué—: Ina, vols que anem a París junts?

—Quan? —preguntà ella una mica sorpresa.

—Demà. O demà passat, és igual. Acabarem de passar l’última part de les teves vacances allà. Amor meu, vull casar-me amb tu. Vull estar amb tu. No vull que estiguem separats ni una setmana. —Ina va somriure. Ingham estava segur que era feliç, que estava contenta—. Podríem casar-nos a París, què et sembla? Sorprendre tothom quan arribem a Nova York.

—Que no volies acabar el llibre aquí?

—Ah! El llibre! Gairebé l’he acabat. Ja sé que ho he estat dient des del primer dia, però sempre vaig molt lent al final de les novel·les. És com si no les volgués acabar. Però ja sé el final. Dennison passa una temporada a la presó, segueix un tractament psiquiàtric, i quan en surt torna a fer les mateixes passades. No hi ha problema —es va aixecar i li va passar un braç per l’esquena—. Vols casar-te amb mi? A París?

—Puc pensar-m’ho uns minuts?

Ingham la va deixar.

—I tant —Ingham estava sorprès i lleugerament empipat. Li semblava que havia d’omplir el silenci—. Saps? Expressament mai no t’he parlat de John. O espero no haver-te’n parlat gaire. Em semblava que tu no en tenies ganes. No és veritat?

—Suposo que és així. He dit que va ser un error i veritablement ho va ser.

La ment d’Ingham semblava que feia tombarelles. Reflexionava sobre cada incident, però no es decidia. Notava que qualsevol cosa que pogués dir tindria molta importància i no volia equivocar-se.

—L’estimes encara…, o alguna cosa així?

—No, és clar que no.

Ingham va arronsar les espatlles, torbat. Però podia ser que ella no hagués vist el moviment perquè mirava avall cap a la taula.

—Doncs, què et passa? O t’estimes més que en parlem demà al matí?

—No, no cal que m’esperi fins demà.

Ingham tornà a seure al seu lloc.

—Em sembla que has canviat —digué ella.

—En què?

—Ara…, d’alguna manera…, estàs més endurit. Com… —Ina va mirar amunt cap a les habitacions de Jensen—. Pel que sembla ell t’ha influït molt i ell està…, diguem-ne molt a prop dels hippies.

No parlava en veu baixa, perquè tots dos sabien que Jensen era fora.

A Ingham li semblava que esquivava el que en veritat volia dir.

—No, ell no és així. La seva família no és d’aquesta mena.

—I això què importa?

—Estimada Ina, no fa gaire temps que el conec i probablement d’aquí a uns dies no el tornaré a veure més.

—Vols dir-me què va passar exactament la nit que aquell àrab…, bé, què va fer? Va voler entrar a casa teva? Al teu bungalow?

Ingham va desviar la mirada. Es va eixugar els llavis amb el tovalló, que era un drap de cuina.

—Enviaria Francis Adams d’una puntada de peu a Connecticut —digué Ingham—. Xafarder fill de puta. No té res més per fer que xerrar més del compte.

Ina no deia res. Només el mirava.

La còlera que li sortia de molt endins va fer que ell també callés. Semblava mentida que una estupidesa així el pogués amoïnar tant, després de totes les coses desagradables que havia hagut de suportar: la història de John Castlewood, la depressió per culpa de Lotte i que gairebé va acabar amb ell, fins i tot després de conèixer Ina. Tot ho havia superat, i ara això! Ingham ja estava tip de declaracions i discursos. No va dir res. S’adonava que el que Ina li havia dit era un ultimàtum. Era com si li hagués dit: «Si no em dius què va passar o que el vas matar, si de veritat ho vas fer, no em casaré amb tu». Davant una bestiesa tan gran, Ingham no va poder sinó riure. Quina importància tenia l’àrab?

Aquell vespre no va pujar amb ella a l’habitació de l’hotel. Un cop a casa seva, no va poder adormir-se. Tant se li’n donava. De fet, es va aixecar i es va escalfar cafè. Jensen havia tornat al voltant de les deu, els havia dit hola i bona nit i havia pujat a casa seva. Ara tenia el llum apagat. Era la una tocada.

Ingham es va estirar al llit. I què podia passar si li deia la veritat a Ina? Podia ser que no ho expliqués al «mussol». Ingham s’empiparia si ho feia. Però, que no havia decidit, dies enrere, que mai no li ho diria? Però si no li ho deia, i òbviament ella ja sospitava que ell havia mort l’àrab, la perdria i això a Ingham li feia pànic. Quan s’imaginava sense Ina, Ingham es veia sense esma, sense ambició i àdhuc sense amor propi.

Es va asseure al llit. Estava preocupat pel fet que si li deia la veritat, es trobaria en la posició d’haver mentit mirant-la directament als ulls durant els darrers dies. No l’havia convençuda amb la seva mentida, si no, ella no li hauria continuat fent preguntes. Però havia aconseguit convertir-se en un covard i un mentider, això sí. Era un dilema. Per molt que Jensen digués: «quina importància tenia aquell bordegàs?», la situació havia arribat a tenir alguna importància.

O potser era degut al fet que era molt tard? Estava cansat.

Es va imposar intentar de pensar-hi objectivament. Es va imaginar que es veia a ell mateix en la foscor del bungalow aquella nit, com el va espantar que la porta s’obrís (de fet, es va imaginar algú altre, qualsevol altra persona, que s’espantava), després d’haver estat indignat i alarmat per un robatori anterior al bungalow. Qualsevol persona no hauria agafat alguna cosa i la hi hauria llançat? I en acabat, es va imaginar l’àrab viu, de carn i ossos com una persona que l’altra gent coneixia i que parlant des del punt de vista moral i legal era tan important com…, el president Kennedy. Ingham estava gairebé convençut que havia matat l’àrab. S’havia negat a donar importància a aquest fet o li n’havia llevat en creure que l’àrab s’ho havia buscat, o que no valia res. Però imaginem-nos que hagués mort un negre o un blanc als Estats Units, un home amb un llarg historial de robatoris a cases, per exemple. Alguna cosa li hauria passat. Hi hauria hagut un judici curt, o una vista oral, i tal vegada l’haurien absolt del càrrec d’homicidi sense premeditació, però no res com aquí. A Amèrica no hauria pogut esperar trobar unes quantes persones disposades a fer-lo desaparèixer i no esmentar-ho.

Tot i la vergonya que li feia, Ingham suposava que li hauria de dir a Ina la veritat. També li explicaria que aquell vespre va sentir por i odi. No miraria d’excusar-se per haver mentit. Es va imaginar Ina, primer tota esbalaïda, però que finalment entenia per què havia passat i el perdonava, si és que l’arribava a culpar. A Ingham li va semblar que era possible que ella no l’acusés de res i que només volia sentir-se satisfeta de saber la vertadera història.

Ingham va encendre el llum i començà a fumar. Va engegar el transistor i buscà una emissora on hi hagués música o se sentís una veu humana. Va localitzar una veu de baríton amb accent americà que deia «… pau per a tothom». El to era tranquil·litzador. «Amèrica és un país que sempre ha donat la mà de l’amistat i la bona voluntat a tots els pobles…, independentment del seu color o les seves creences…, la mà que ajuda qualsevol poble que ho necessiti…, defensar-los contra l’opressió…, ajudar-los perquè puguin ajudar-se a ells mateixos…, guanyar les seves batalles contra la pobresa…». Ingham pensà amb repugnància: «Molt bé, doncs torneu les terres als indis! Quin començament tan esplèndid, a casa! No un tros de desert que vosaltres no voleu, sinó una terra bona que tingui algun valor! Com Texas, per exemple (però no, Déu meu, que Amèrica va prendre Texas als mexicans). Ohio, doncs. Després de tot, van ser els indis qui van posar aquest nom a l’Estat, tret del riu que passa per allà». «… el que tots els homes que porten uniformes de l’exèrcit de Terra, Mar i Aire saben és que, justament amb el seu privilegi de lluitar per als Estats Units d’Amèrica, tenen la responsabilitat de mantenir la santedat de la justícia humana, a qualsevol lloc on vagin…». Ingham va parar l’aparell amb tanta ràbia que el botó se li va quedar a les mans. El va tirar amb tanta força contra el terra de rajoles que va rebotar i va quedar amagat en algun lloc. Aquell empleat de la Veu d’Amèrica, o de la xarxa d’emissores radiofòniques de l’exèrcit dels EUA, apeixat de bistecs i martinis, no era el «mussol», encara que les seves paraules podien haver estat escrites per ell. Hi havia algú que es pogués deixar ensarronar per aquell discurs?, es preguntà Ingham. És clar que no. Només era una xerrameca buida que a la gent li entrava per una orella i li sortia per l’altra. Potser a alguns americans que vivien a Europa els feia riure per sota el nas. Era un parlament que la gent suportava entre cançó i cançó. No obstant això, aquesta emissió havia de tenir alguna influència, si no no les continuarien radiant. Per tant, això volia dir que algú se les empassava. Aquesta idea va pertorbar Ingham profundament quan faltaven cinc minuts per a dos quarts de tres. Va pensar en el «mussol», que era a un quilòmetre i mig d’ell, que somiava en aquelles mateixes històries i que, de fet, les emetia i cobrava per fer-ho…, el «mussol» no hauria mentit. I a més eren els russos qui el pagaven. Potser el «mussol» només cobrava deu dòlars al mes. Ingham es va recargolar a dins del llit i va sentir que vivia en un món de boigs, i que fins i tot ell potser estava trastocat.

Li vingué a la memòria el primer minut que passà en terra tunisenca. Va ser a l’aeroport. Aquella inesperada escalfor de l’aire el va sobtar. Mitja dotzena d’àrabs amb granotes greixoses miraven de fit a fit els passatgers, a ell, per sota d’aquelles celles que a Ingham li van semblar corrugades i hostils, encara que més tard s’adonà que la majoria d’àrabs les tenien així. Ingham s’havia sentit espectacularment i repulsivament blanc i durant uns segons molt desagradables va pensar: «Ens deuen odiar, aquesta gent de pell més fosca. És el seu continent, i què hi fem nosaltres aquí? Ens coneixen i no d’una manera gaire agradable, perquè l’home blanc ja ha estat anteriorment a Àfrica». Durant un o dos segons va experimentar una por física, molt semblant al terror. Tunísia, aquell país petit, que en el mapa no és gaire més avall de Marsella (i en canvi tan diferent), que Bourguiba havia descrit com un segell de correus en el gran paquet de l’Àfrica.

Ingham comprengué que es trobava en una situació curiosament delicada.

De cop, tingué una idea: parlar amb Mokta abans de fer-ho amb Ina. No li demanaria a Jensen que ho fes. Podria ser inútil i a més aquest cop potser li diria la veritat, li explicaria el fet —si era un fet— que Abdullah va morir aquella nit. Per què, pensà Ingham, li havia de dir a Ina que l’havia mort si no havia estat així?