XII

Al matí següent, diumenge, Ingham es va despertar d’hora amb la perspectiva d’un dia sense màquina d’escriure, ni correspondència, ni el consol d’un bon diari. Els periòdics del diumenge (els anglesos, no els americans) arribaven dimarts o dimecres a l’edifici principal de l’hotel. Hi havia un parell d’exemplars del Sunday Telegraph, de l’Observer i del Sunday Times, els quals eren algunes vegades acaparats amb desfici pels clients, que se’ls enduien a les seves habitacions.

Tenia, això sí, la seva novel·la, un reconfortant munt de cent pàgines, a l’escriptori. Però aquell dia no volia pensar-hi, perquè ja sabia com continuar quan tornés a tenir la màquina.

A més, encara havia de contestar la carta d’Ina. Ingham s’havia decidit a escriure-li una resposta serena i prudent (el to general havia de ser amable, no hi havia d’haver retrets), en la qual li diria que estava d’acord amb ella, que els seus sentiments potser eren massa imprecisos o freds per a ser anomenats amor (sigui el que sigui això) i el fet que hagués estat tan interessada en John durant un temps n’era la prova. Volia dir-li que no estava ressentit de res, i que, naturalment, li agradaria de veure-la quan tornés als Estats Units.

Ingham sabia, no obstant això, que la carta que havia escrit mentalment era diplomàtica i cautelosa, només per salvar les aparences. Aquesta aventura d’Ina amb John l’havia ferit profundament. Però era massa orgullós com per dir-ho a Ina. Considerava que no hi tenia res a perdre si li escrivia una carta diplomàtica i que a més, d’aquesta manera, podia conservar el seu orgull.

Però no volia desaprofitar una hora de bon matí, quan encara feia realment fresca, escrivint a mà. Després de l’esmorzar (que Mokta li serví), Ingham va anar en cotxe fins a Hammamet.

Altre cop, després d’aparcar-lo a prop del Melik, Ingham mirà si veia l’àrab vell, que els diumenges al matí sempre voltava pel barri. Però aquell matí no hi era. Ingham s’aturà a prendre un got de vi rosat fresc al Plage. Estava pendent de qualsevol mirada, però li va semblar que ningú no s’hi fixava. Se li havia ocorregut que potser algú voldria venjar-se, si alguns àrabs en concret arribaven a saber que havia colpejat o mort l’àrab vell. Els nois de l’hotel podien haver escampat la notícia. Però Ingham no va veure, ni va notar res que deixés entreveure cap mena de rancor. Les represàlies podien ser en forma d’una roda punxada o el parabrisa trencat. No preveia cap atac personal. Va anar a la botiga del costat del Plage i va comprar una ampolla de boukhah. Després es posà a caminar pel carreró per anar a casa de Jensen. Va mirar el carrer on havia trobat l’home amb el coll tallat. El sol hi espetegava ben bé a sobre dibuixant-hi una franja brillant, però Ingham no veié cap rastre de sang. Just quan era a punt d’enretirar la mirada, va veure que en un lloc en concret el terra era més fosc. La pols ho dissimulava gairebé del tot. Allò era el que buscava. Però va pensar que ningú que no ho sabés no s’imaginaria que allò era sang. I si s’equivocava? Potser a algú li havia caigut una ampolla de vi un parell de dies enrere. Va continuar caminant cap a la casa de Jensen.

Hi va trobar Jensen, però va trigar una estona a obrir la porta perquè, segons li va dir, dormia. S’havia llevat d’hora, havia treballat una mica i se n’havia tornat al llit. Va estar content quan va veure el boukhah però la tristesa d’haver perdut Hasso encara li durava. Jensen semblava més prim. Evidentment feia un parell de dies que no s’afaitava. Es van servir el boukhah.

Ingham es va asseure al llit de Jensen, que estava desfet. No hi havia llençols. Només hi tenia una manta, amb la qual indubtablement dormia.

—Continues sense saber res de Hasso? —li preguntà Ingham.

—Res de res.

Jensen estava ajupit. Es rentava la cara en una palangana de metall blanca que era a terra. Després es va pentinar.

A Ingham li va semblar, per tal com estava la cambra, que no havia començat a preparar res per anar-se’n, que no havia començat a fer les maletes. Però no volia parlar d’això amb Jensen.

—Em dónes un vas d’aigua per beure amb això? —preguntà Ingham—. Déu n’hi do com crema!

Jensen féu un somriure tímid i ingenu. Com era habitual, sense que hi hagués cap motiu en concret.

—I pensar que la fan de figues dolces! —digué tot sorrut.

Va sortir de la cambra i després va tornar a entrar amb un got d’aigua. El vas no era net, però l’aigua es veia bé. A Ingham tant se li’n donava.

—He dut la màquina d’escriure a arreglar i no la tindré fins dissabte que ve —digué Ingham—. He pensat que potser voldràs venir amb mi a fer una excursió a qualsevol lloc. Potser a Gabès. Hi ha cent noranta-quatre quilòmetres…, és a dir, des de Tunis. Podríem anar en el meu cotxe.

Jensen es va quedar parat i sorprès.

—Havia pensat que podíem passar un parell de nits a fora. O més, si en tenim ganes.

—Sí. La idea m’agrada.

—Podríem fer una excursió en camell. Potser hauríem de llogar un guia, això ho pago jo, i fer bivac al desert. Ja saps que Gabès és un oasi encara que és arran de mar. Em sembla que un canvi d’aires t’animarà. A mi ja sé del cert que em convé.

Durant la mitja hora següent, i després de dos o tres gots de boukhah, Jensen es va anar animant.

—Jo puc dur mantes i un fogonet. Termos, llanternes…, què més ens fa falta?

—Passarem per Sfax, que al mapa es veu bastant gran, i podem comprar les coses allà. M’agradaria anar a Tozour, però és una mica lluny. Hi has estat? —Jensen no hi havia estat—. És un antic oasi de l’interior, passat Chott. El meu mapa indica que hi ha un aeroport a Tozour.

Ingham, que es trobava inspirat pel boukhah, va estar a punt de proposar-li que hi anessin en avió, però es va estar de dir-ho.

Jensen li va ensenyar l’últim quadre, un llenç d’un metre vint d’alçada tatxonat sobre unes fustes que probablement havia trobat. El quadre el va sobtar. Ingham va pensar que potser era bo perquè era desconcertant. Era la figura d’un àrab amb els budells a fora, esventrat com un vedell a la carnisseria. L’àrab cridava (no estava mort del tot) i els intestins, vermells i blancs, penjaven fins al capdavall de la tela.

—Déu meu —murmurà Ingham involuntàriament.

—T’agrada?

—Sí que m’agrada —digué Ingham.

Van decidir de marxar al matí següent. Ingham havia d’anar a buscar Jensen entre tres quarts de deu i les deu. Jensen estava trompa, però almenys se sentia alegre.

—Tens pasta de dents? —preguntà Ingham.

Jensen en tenia. Ingham es va esbandir la boca amb l’aigua que quedava al got. Com que Jensen insistí, la va escopir per la finestra que donava a un pati petit on hi havia el vàter. El boukhah tenia un gust molt fort i Ingham notà que l’olor se sentia des de dos metres de distància.

Ingham va anar amb cotxe fins al Fourati. Va pensar que hauria d’invitar Kathryn Darby a sopar aquell vespre. Si no li anava bé, com a mínim hauria estat amable. Ella se n’anava dimecres i ell dimecres encara no hauria arribat. Kathryn no hi era, però Ingham li va deixar una nota, on li deia que l’aniria a buscar a dos quarts de vuit per anar a sopar, i que si no li anava bé que li deixés una nota al Reine abans de les cinc.

En acabat, Ingham se’n va tornar al seu bungalow, es banyà, es preparà un dinar lleuger amb coses que tenia a la nevera i finalment va fer una becaina.

Quan es va despertar, sense gens de ressaca pel boukhah, va treure de l’armari la maleta més petita i va començar a preparar alegrement el que necessitava per a l’excursió cap al sud, sense cap mena de pressa. Encara hi faria més calor, d’això n’estava segur.

A tres quarts de cinc, Mokta va trucar a la porta. Kathryn no estava lliure aquell vespre. Ingham li va donar una propina.

—Oh, merci, m’sieur!

Mokta va fer una rialla. A Ingham li va semblar que el seu rostre semblava més europeu que àrab quan feia aquell somriure tan atractiu.

—Seré fora durant tres dies —digué Ingham—. M’agradaria que vigilessis el bungalow. Ho tancaré tot amb clau. Els armaris també.

—Oui, m’sieur. Se’n va a fer un viatge gaire interessant? Potser cap a Djerba?

—Potser. Havia pensat d’anar fins a Gabès.

—Ah, Gabès! —digué com si ho conegués—. No hi he estat mai. És un oasi molt gran. —Mokta va moure les cames, va somriure i balancejà els braços oferint ajuda, però no hi havia res que pogués fer—. A quina hora se’n va? L’ajudaré a dur les maletes.

—Gràcies, no cal. Només m’enduc una maleta. Has sentit res més de l’home que rondava per aquí divendres al vespre?

El rostre de Mokta es va tornar inexpressiu i va obrir una mica la boca.

—Però no hi havia cap home, m’sieur.

—Oh! El senyor Adams m’ha dit que Hassim li havia assegurat que n’hi havia un. Els nois se’l van endur a algun lloc. M’han dit que va ser molt a prop del meu bungalow.

Ingham s’avergonyia de la seva hipocresia, però Mokta era igualment fals en negar tota la història.

Mokta va bellugar les mans.

—Els nois enraonen, m’sieur. Inventen històries.

Ingham va pensar que havia de deixar d’interrogar-lo.

—Molt bé. Doncs, esperem que no hi hagi rondaires mentre sóc fora.

—Ah! Això espero, m’sieur! Merci, au revoir, m’sieur.

Tornà a somriure, va fer una inclinació i se’n va anar.

Ingham suposà que mai no tornaria a veure Kathryn Darby, la qual cosa no importava ni a ella, ni a ell. Recordà un paràgraf del llibre de Norman Douglas que li havia agradat. Douglas parlava d’un jardiner italià que havia trobat per casualitat a Tunísia. El fragment que Ingham havia assenyalat era:

… Havia viatjat molt pel Nou i l’Antic Continent; en ell hi vaig tornar a veure la mentalitat senzilla del rodamón i del mariner que aprèn, a mesura que viatja, a parlar i a pensar amb honradesa; que en comptes d’adquirir nous lligams en el camí de la vida, àdhuc amb saviesa es desprèn de tots aquells amb els quals va iniciar la ruta.^[4]

En aquells moments aquest episodi era força atractiu per a Ingham. Kathryn Darby no era un dels seus lligams, però Ina podia arribar-ho a ser. Aquesta era d’alguna manera una idea terrible perquè durant més d’un any l’havia considerada com una part de la seva vida. Havia comptat amb ella. I com que es coneixia, sabia que no havia reaccionat tal com esperava fer-ho al cap d’un temps de rebre la carta. La cosa curiosa i reconfortant era que Àfrica l’ajudaria a prendre-s’ho més bé, això si havia d’acabar tenint aquesta reacció negativa. Era estrany, no sabia com podia surar com una partícula estranya (ell ho era) en la immensitat d’Àfrica i al mateix temps estar segur que Àfrica li permetria prendre’s millor les coses.

Decidí no tornar a pensar en la carta d’Ina, en la resposta que escriuria uns dies després. Volia fer-la esperar cinc o sis dies, deu, si tenia en compte el temps que trigaria la carta a arribar a Amèrica. Ella l’havia fet esperar un mes.

Ingham anà a acomiadar-se del «mussol».

El «mussol» estava netejant les aletes a la pica de la cuina. Les va espolsar amb destresa, com una dona un drap de cuina, i les va deixar del revés a l’escorredora. Semblaven una foca, però li repel·lien tant com els peus d’Adams.

—Me’n vaig. Seré fora un parell de dies —digué Ingham.

—A on?

Ingham li ho va dir. Però no va anomenar Jensen.

—Has deixat el bungalow?

—No. No estava segur de poder-lo tornar a aconseguir.

—Sí, tens raó. Vols beure alguna cosa?

—Si en tens, una cervesa em ve de gust.

—En tinc sis, fredes com el gel —digué Adams animosament. Va treure una llauna de cervesa. Adams es va preparar un whisky—. Saps que he descobert una cosa avui? —li digué mentre anaven cap a la sala d’estar—. Em sembla, estic gairebé convençut… —Adams donà una ullada a les finestres per si algú escoltava d’amagat. Però com que tenia aire condicionat, totes les finestres eren tancades, fins i tot els porticons ho estaven, llevat dels de darrere la cadira d’Ingham, on no tocava el sol—. Em sembla que sé qui era el rondaire de l’altra nit. Em penso que era Abdullah. L’àrab vell de bastó. El que et va prendre la jaqueta o no sé què.

—Oh! T’ho ha dit algun dels nois?

—No. Ho he sentit dir al poble —digué Adams amb un lleuger aire de satisfacció, com si fossin al servei d’espionatge i haguessin descobert qui sap què.

Ingham es va sentir atrapat. Es trobava defallit. Desitjava que no es notés que s’havia quedat blanc.

—Al Plage —Adams continuà—, un parell d’àrabs que eren a la barra parlaven d’Abdullah. N’hi ha un munt d’Abdullahs, però he vist com el cambrer els feia callar perquè hi era jo. Saben que m’estic al Reine. He entès prou bé el que han dit com per saber que se n’ha «anat» o que ha «desaparegut». Volia preguntar-los si sabien alguna cosa d’Abdullah, perquè m’ha semblat que lligava caps. Però no ho he fet. No els he volgut interrompre. Recordo haver vist Abdullah al basar d’aquí al costat de l’hotel divendres al vespre. Aquell dia vaig anar a sopar a Hammamet als voltants de les vuit. Mai no l’havia vist per aquí a prop i per tant me’n recordo. I a més, m’he fixat que ni ahir, ni avui no era al poble. Últimament he anat tres vegades a Hammamet i no l’he vist, no l’he tornat a veure des de divendres. És estrany —Adams es mirà Ingham amb el cap ben dret.

Durant uns segons no van dir res.

—Bé, no hi haurà ningú que denunciï que ha desaparegut? —preguntà Ingham—. La policia no farà res?

—Oh! Potser els seus veïns el trobaran a faltar. Deu tenir una habitació en algun lloc per anar-hi a dormir, probablement compartida amb sis persones més. No crec que tingui esposa ni família. Creus que un veí anirà a la policia? —Adams s’ho va rumiar—. Ho dubto. Són fatalistes. Mektoub! És voluntat d’Alà que Abdullah hagi desaparegut. Voilà! És un estil de vida ben diferent a l’americà, oi?