I

—N’esteu segur, que no hi ha cap carta per a mi? —preguntà Ingham—. Howard Ingham. I-n-g-h-a-m.

Li ho va lletrejar en francès, poc segur, encara que li havia parlat en anglès.

El rodanxó oficinista àrab que duia un uniforme de color vermell encès va donar una ullada a les cartes de l’apartat retolat amb I-J i li féu que no amb el cap.

—No, m’sieur.

—Merci —digué Ingham amb un somriure cortès.

Era la segona vegada que ho demanava, però a un oficinista diferent. Ho havia preguntat feia deu minuts, tan bon punt havia arribat a l’hotel Tunisia Palace. Ingham esperava rebre una carta de John Castlewood. O bé d’Ina. Ja feia cinc dies que era fora de Nova York. Primer havia anat a París a veure el seu agent i a tornar a fer una visita breu a la ciutat.

Ingham va encendre un cigarret i va donar una ullada al vestíbul. El terra era cobert de catifes orientals. Hi havia aire condicionat. La majoria de la clientela eren francesos i americans, però també hi havia alguns àrabs de pell bruna vestits d’executius a la manera occidental. John li havia recomanat el Tunisia Palace. Probablement era el millor de la ciutat, va pensar Ingham.

Va sortir cap al carrer per les portes de vidre. Era a primers de juny, gairebé les sis de la tarda. L’aire era càlid i el sol, baix, encara era brillant. John li havia recomanat el Café de Paris per anar a prendre una copa abans de dinar o abans de sopar i allà era, a l’altra banda de carrer, a la segona cantonada del Boulevard Bourguiba. Ingham s’encaminà cap al bulevard i va comprar un Herald Tribune de París. L’avinguda era bastant àmplia i al mig tenia un passeig pavimentat, amb una renglera d’arbres a cada cantó, per on la gent passejava. Hi havia també quioscs de diaris i de tabac, i els nens que enllustraven les sabates. A Ingham li recordava els carrers de París i Mèxic. Però els francesos havien tingut influència tant a Mèxic com a Tunísia. No podia identificar ni una sola paraula dels fragments de conversació en veu alta que sentia al seu voltant. Tenia un llibre de frases anomenat Àrab fàcil en una de les maletes, a l’hotel. Evidentment, hauria de memoritzar l’àrab ja que no tenia cap relació amb res que conegués.

Ingham travessà el carrer cap al Café de Paris. Tenia taules al carrer i estaven totes ocupades. La gent se’l va quedar mirant, potser perquè en ell hi veien una cara nova. Hi havia molts americans i molts anglesos. Tenien aspecte d’haver-hi romàs bastant temps i d’estar una mica avorrits. Ingham es va haver de quedar dempeus a la barra. Va demanar un Pernod i es va mirar el diari. Hi havia bastant enrenou. Va veure que s’havia buidat una taula i s’hi va asseure. La gent passejava pel carrer i contemplava indiferent les cares igualment inexpressives del cafè. Ingham observava especialment els joves perquè tenia l’encàrrec d’escriure el guió d’una pel·lícula sobre dos joves enamorats, o més ben dit tres, ja que hi havia un altre noi que no aconseguia la noia. Ingham no veié cap noi passejant amb una noia. Només hi havia joves que anaven sols o parelles de xicots agafats de les mans que parlaven seriosament. John li havia parlat a Ingham sobre la intimitat entre els nois. Les relacions homosexuals no estaven mal vistes, però això no tenia res a veure amb el guió. Les parelles de nois i noies anaven sempre acompanyats d’algú que aguantava l’espelma, o com a mínim eren vigilats. Hi havia molta cosa a aprendre. Durant la setmana següent, més o menys, i fins que John arribés, la tasca d’Ingham seria tenir els ulls ben oberts i amarar-se de l’ambient. John coneixia un parell de famílies d’aquí i Ingham podria veure l’interior d’una llar tunisenca de classe mitjana. La història havia de tenir el mínim de diàleg, però així i tot, alguna cosa hauria d’escriure. Ingham havia fet algun treball esporàdic per a la televisió però es considerava un novel·lista. Aquesta feina li havia fet una mica de basarda, però John confiava que sortiria bé i els acords eren informals. No havia signat res. Castlewood li havia donat mil dòlars a la bestreta i ell, escrupolosament, només els feia servir per a despeses de feina. Una part dels diners era destinada a pagar el lloguer del cotxe durant un mes. Va pensar que aniria a buscar-lo l’endemà per poder començar a voltar una mica.

—Merci, non —digué Ingham a un venedor ambulant que se li atansava amb una flor ben embolicada i de tija molt llarga. El perfum penetrant romangué a l’ambient. El venedor en tenia un pom i anava de taula en taula cridant: «Senyooors?». Duia un turbant de color vermell i un jubbah flàccid i olorós, tan prim que hom podia veure els calçotets blanquinosos que hi duia a sota.

En una de les taules, un home gras s’acostà el gessamí, i retingué la flor sota el seu nas. Semblava en trànsit, els ulls gairebé se li posaren en blanc amb aquest somieig. Esperava una noia, o només hi pensava? Deu minuts més tard Ingham determinà que no esperava ningú. L’home s’havia acabat el que semblava una gasosa incolora. Duia americana i pantalons de vestir de color gris pàl·lid. Ingham imaginà que era de classe mitjana, fins i tot una mica alta. Potser guanyava més de trenta dinars a la setmana, més de seixanta-tres dòlars. Ingham havia estat instruint-se en aquesta matèria durant un mes. Bourguiba, discretament, intentava alliberar la seva gent del lligam reaccionari de la religió. Havia abolit la poligàmia oficialment i s’havia definit en contra que les dones duguessin vel. En la situació en què es trobaven els països africans, Tunísia era el més avançat. Intentaven de persuadir els homes de negocis francesos perquè se n’anessin, però encara depenien molt de l’ajut monetari francès.

Ingham tenia trenta-quatre anys. Feia una mica més de metre vuitanta, tenia els cabells de color castany clar i els ulls blaus. Es movia amb una certa lentitud. Encara que mai no s’havia preocupat de fer exercici, tenia un bon físic amb les espatlles amples, les cames llargues i les mans fortes. Havia nascut a Florida però es considerava de Nova York perquè hi havia viscut des que tenia vuit anys. Després de la universitat (la de Pennsilvània) havia treballat per a un diari de Filadèlfia i havia escrit ficció pel seu compte, sense gaire sort fins al seu primer llibre, El poder del pensament negatiu. Era una paròdia burlesca i juvenil sobre el pensament positivista, en la qual el seu parell d’herois del pensament negatiu s’alçaven coberts de glòria, diners i èxit. Per aquesta raó, Ingham havia deixat el periodisme i havia passat un parell o tres d’anys feixucs. El seu segon llibre, El porc jerarca, no havia estat tan ben acceptat com el primer. Llavors es va casar amb una noia de bona família, Charlotte Fleet, de la qual havia estat molt enamorat. Però no havia volgut utilitzar els seus diners i de fet la seva riquesa s’havia convertit en un handicap. El matrimoni es trencà al cap d’un parell d’anys. De tant en tant, Ingham havia venut algun guió per a la televisió o alguna història curta, i havia continuat vivint en un modest apartament a Manhattan. Aquell any, al febrer, havia tingut un cop de sort. Li havien comprat per cinquanta mil dòlars el llibre El joc del «si» per fer-ne una pel·lícula. Ingham sospitava que l’havien comprat més per la folla història d’amor que no pas pel contingut o el missatge intel·lectual (la necessitat i la validesa del pensament desideratiu). Però no importava, l’havien comprat, i per primera vegada Ingham gaudia del plaer que dóna la seguretat financera. Havia refusat la invitació per escriure el guió d’El joc del «si». Creia que els guions de cinema, i fins i tot els de televisió, no eren el seu fort i El joc era un llibre difícil si l’havia de pensar des del punt de vista cinematogràfic.

La idea de John Castlewood per a Trio era més senzilla i més visual. El noi que no aconseguia la noia es casava amb una altra, però es revenjava de l’èxit del seu rival de la manera més horrible. Primer seduïa la seva dona, després arruïnava els negocis del marit i, finalment, procurava que el marit fos assassinat. Ingham veia que aquestes coses difícilment podien passar a Amèrica, però allò era Tunísia. John havia conegut Ingham i li havia suggerit que provés d’escriure el guió. El seu productor es deia Miles Gallust. Ingham va pensar que si veia que no arribava enlloc, que si no era capaç li ho diria a John, li tornaria els mil dòlars i que ell ja trobaria algú altre. John havia fet dues bones pel·lícules amb poc pressupost i la primera, El greuge, havia estat la de major èxit. Fou filmada a Mèxic. La segona tractava dels que extreuen petroli a Texas. Ingham havia oblidat el títol. John tenia vint-i-sis anys, era ple d’energia i tenia el tipus de fe dels qui encara no saben com funciona el món, o això es pensava Ingham. Creia que John tindria segurament un futur millor que no pas el seu. Ingham havia arribat a l’edat en què coneixia les seves possibilitats i les seves limitacions. John Castlewood encara no coneixia les seves, i potser no era del tipus de persona capaç d’arribar-hi a pensar o de reconèixer-les, la qual cosa potser era millor.

Ingham pagà el compte i retornà a l’habitació de l’hotel a buscar la jaqueta. Començava a tenir gana. Va tornar a donar una ullada a l’apartat retolat amb I-J i a la casella buida sota la seva clau.

—Vingt-six, si’l vous plaît —digué. Després va agafar la clau.

Altre cop seguint el consell de John, Ingham es dirigí al Restaurant du Paradis al carrer del Paradís, que era entre el seu hotel i el Café de Paris. Després se n’anà a donar un tomb per la ciutat i es va prendre un parell de cafès expressos, dempeus a les barres de bars on no hi havia turistes. En aquests llocs els clients eren tots homes. El cambrer entengué el seu francès, però Ingham no va sentir ningú més que el parlés.

Havia pensat escriure una carta a Ina en arribar a l’hotel, però estava massa cansat o potser poc inspirat. Se n’anà al llit i va llegir un tros de la novel·la de William Golding que havia dut d’Amèrica. Abans d’adormir-se va pensar en la noia que havia flirtejat lleugerament amb ell al Café de Paris. Era rossa, una mica rodoneta, però molt atractiva. Ingham havia imaginat que potser era alemanya (l’home que anava amb ella podia ser de qualsevol lloc) i s’havia sentit satisfet quan l’havia sentida parlar en francès mentre sortien.

«Futileses», raonà Ingham, «hauria de pensar en Ina. Ella segur que ho està fent». De qualsevol manera, Tunísia seria un lloc esplèndid per a deixar de recordar Lotte. Gràcies a Déu, gairebé ho havia aconseguit. Havia passat un any i mig des del seu divorci, però a Ingham algunes vegades li semblava que havien estat només sis mesos, o fins i tot dos.