XVII

L’aeroport de Tunis era un batibull. Els senyals de direccions imprescindibles rivalitzaven amb anuncis de l’aspirina, a l’oficina d’informació no hi havia ningú, i els transistors que la gent duia guerrejaven amb la música encara més forta de la ràdio del restaurant, que era en una balconada, i derrotaven la veu femenina que de tant en tant anunciava els vols. Probablement informava de les hores d’arribada i de sortida dels avions. Ingham no sabia dir si parlava en francès, àrab o anglès. A les tres primeres persones més o menys uniformades que va veure els va preguntar sobre el vol vuit-cents set de Nova York i el van adreçar al plafó lluminós que anunciava els vols. Deu minuts després de l’hora en què havia d’arribar l’avió d’Ina, encara no havien dit res. No era probable que Ina s’hagués equivocat, va pensar mentre encenia el tercer cigarret, i just en aquell moment aparegué il·luminat el número vuit-cents set: venia de Nova York i arribaria a les onze i deu. Una mica tard.

Ingham es va prendre un cigaló de conyac dempeus a la barra del restaurant. Hi havia una trentena de taules amb estovalles blanques i un bufet amb embotits al costat dels grans finestrals que donaven al camp d’aviació. Ingham es va divertir en veure dues rotllanes de cambrers, quatre a cada grup, que enraonaven en un cantó de la sala mentre la gent colèrica gairebé s’aixecava de les taules demanant ser atesa. Ina estaria ben distreta. Sense cap dubte!

La va veure a través d’un parapet, la part de dalt del qual era de vidre, que no li van deixar traspassar. Ingham va aixecar el braç amb prestesa. Ella el va veure. Duia un abric blanc ample, sabates blanques, un llibre de butxaca amb les tapes de molts colors i una bossa on semblava que hi havia un parell d’ampolles. El control de passaports el realitzaven a les cabines de l’esquerra. Ina era a tres metres d’ell.

Llavors ella se li va tirar al coll. Ell li va fer un petó a cada galta i després la va besar lleugerament als llavis. Va reconèixer el perfum que havia oblidat.

—Has tingut bon viatge?

—Sí, molt bo. És curiós veure el sol tan enlaire.

—No sabràs què és el sol fins que no vegis el d’aquí.

—Estàs tan bronzejat! I més prim.

—On és el teu equipatge? Ocupem-nos d’això primer.

Em menys de deu minuts eren al cotxe d’Ingham amb les dues maletes ficades al darrere.

—Ja que som pràcticament a Tunis —digué Ingham—, havia pensat que podíem dinar aquí.

—No és d’hora? Ens han donat menjar…

—Si és així, anem a prendre una copa a algun lloc on tinguin aire condicionat. Trobes que la calor és insuportable?

Van anar a l’Hotel Tunisia Palace que tenia aire condicionat i van prendre un refresc al pompós bar de color vermell.

Ina tenia bon aspecte, però Ingham va pensar que sota els seus ulls hi havia unes quantes arrugues més. Probablement havia perdut hores de son durant aquells dies. Ingham podia imaginar què era haver de fer tota la feina de l’oficina i a més fer les tasques domèstiques de la casa de Brooklyn Heights, que eren inacabables. Observava les mans d’ella, petites i fortes, mentre obria el paquet de Pall Malls i n’encenia un amb una estranya capsa de llumins de Nova York, que era de color vermell fosc i duia el nom d’un restaurant italià pintat de negre.

—T’agrada això d’aquí? —li demanà ella.

—No ho sé. Ho trobo interessant. Mai no havia vist un país com aquest. No t’imaginis res per aquest bar. Igual podria ser a Madison Avenue.

—Tinc unes ganes boges de visitar Tunísia.

Però la seva mirada encuriosida només el buscava a ell.

Ingham va baixar els ulls fins a trobar la capsa de llumins que ella tenia a la mà. Llavors es va tornar a enfrontar amb la seva mirada. Tenia els ulls de color blau clapejats de gris, els pòmuls una mica sortits, la mandíbula petita i els llavis ben formats denotaven fermesa, humor i intel·ligència. Tot a la vegada.

—T’he reservat una habitació en un hotel de Hammamet —li va dir—. És a la platja. On jo m’hi vaig estar a la primeria. Està molt bé.

—Oh! —Ella va somriure—. On ets ara no és prou gran? Per què…, que vius sol ara? —va afegir amb una rialla que semblava més seva.

—Ha! Que si estic sol? Sí, dona, és clar. El meu pis és petit i francament primitiu, tal com et vaig dir. Bé, ja el veuràs.

Van parlar de Joey. Joey estava si fa o no fa igual. Hi havia una noia que es deia Louise, a qui Ingham no coneixia, que anava a veure Joey un parell de cops a la setmana. Ingham va deduir que Louise i Joey estaven enamorats d’una manera desenfrenada i perillosa. Era molt trist. Joey mai no es casaria amb aquesta noia, tot i que Ina deia que Louise sí que volia. Ina ja li havia parlat de Louise altres vegades. Tenia vint-i-quatre anys i ja en feia dos que durava aquesta història. A Ingham li va treure un pes del damunt que Ina només toqués el tema per sobre. No hauria pogut fer comentaris compassius sobre Joey i Louise.

La va dur al restaurant de l’altra banda del carrer Bourguiba, on els ventiladors del sostre i el pati interior proporcionaven una sensació de frescor.

—Aquest és un dels dos restaurants que John em va recomanar —digué Ingham—. Les seves recomanacions han estat totes molt encertades.

—La notícia et devia deixar glaçat —digué Ina.

—Sí que és veritat.

Ingham la va mirar. Ella era a l’altre cantó de taula. S’havia pentinat a l’hotel i la pinta havia deixat uns senyals en els cabells castanys foscos i humits al costat dels polsos.

—Suposo que no tan glaçat com tu quan el devies trobar. Déu meu!

—El moment més espantós de la meva vida —va dir ella a poc a poc, com una confessió—. Em vaig pensar que estava adormit. Encara que no esperava trobar-me’l allà. En acabat…

De sobte es va quedar sense poder parlar. Però no plorava. Sentia una tibantor a la gola. Mirava amb ulls fixos més enllà de l’espatlla d’Ingham.

Mai no l’havia vista així. Va pensar que possiblement era degut a la tensió del viatge.

—No cal que en parlis. M’ho puc imaginar. Tasta aquest entrant tunisià. És a tots els menús.

Es referia a l’amanida de tonyina, olives i tomàquet. Ingham la va convèncer perquè mengés escalopa, ja que els couscous eren el plat més corrent de Hammamet.

Van allargar força la sobretaula. Van prendre dos cafès i es van fumar bastants cigarrets. Ingham li va parlar de Jensen i una mica d’Adams.

—I aquestes són les úniques persones que has pogut conèixer.

—He conegut més gent. La majoria només són turistes. No són gaire interessants. I a més, he de treballar.

—Has sabut alguna cosa de Miles Gallust?

Gallust era el productor. L’home que havia d’haver estat el productor de Trio. Ingham va pensar que era molt típic d’Ina això de recordar el nom.

—Vaig rebre carta seva a primers de juliol. Deia que ho sentia molt i tot això. Ja saps que només el vaig veure una vegada i poca estona.

—Això vol dir que aquest viatge et costa diners. Has de pagar el lloguer del cotxe, etc.

Ingham va arronsar les espatlles.

—Però és instructiu. John em va donar mil dòlars, ja ho saps, i a més em va pagar el passatge d’avió.

—Sí, ja ho sabia —digué Ina com si ho sabés molt bé.

—Aquest país no és gaire car. De tota manera, encara tinc algun calé.

Ina va somriure.

—Això em recorda una cosa. Saps el teu conte «Nosaltres és tot»?

—I tant que sí.

—Guanyarà un premi. El primer premi del Guardó O. Henry. El premi anual de narrativa.

—De veres? Estàs de broma?

El relat havia estat publicat en una petita revista trimestral després d’haver-li estat refusat diverses vegades.

—No ho dic de broma. Tinc un amic que és del comitè de jurats o no sé què i sap que et conec, per això m’ho va fer saber amb la condició que no ho digués a ningú…, més.

—I això què significa? Un premi en diners o què?

—Diners? No ho sé. Potser només és una distinció. És una bona narració.

Sí, era una bona història basada en com Ingham imaginava que era la vida, o les crisis periòdiques, d’un amic seu de Nova York que era esquizofrènic.

—Gràcies —digué Ingham reposadament, però amb la cara encesa d’orgull i una vergonya originada per aquesta glòria sobtada.

—Vols dir que el meu equipatge està segur al cotxe?

Ingham va perfilar un somriure.

—Relativament. Quina pregunta més sensata! Anem-nos-en.

Quan van sortir del restaurant, Ingham es va aturar a comprar alguns periòdics dels dies anteriors i l’edició de cap de setmana del Herald Tribune de París. Després es van dirigir cap a Hammamet.

—Estàs cansada? —li preguntà.

—No ho sé. Ho hauria d’estar. A veure com va…, per a mi són les nou del matí, i he estat llevada tota la nit. Més o menys és així.

—Dorm una estoneta aquesta tarda. Què me’n dius d’aquest paisatge?

El golf era a la seva dreta. Era de color blau i li arribava tot l’esclat del sol. S’estenia amplament per la part de baix i semblava que cobria la meitat de la terra.

—Meravellós. I mare de Déu, quina calor que fa!

S’havia tret l’abric de color blanc. Duia una brusa estampada de flors sense mànigues.

—Això és Hammamet! —digué finalment Ingham. Es va adonar del to alegre que havia utilitzat, com si volgués dir: «Ja som a casa!».

Van sortir de la carretera més ampla —tres camells passejaven per la vora, però li va semblar que Ina no els veia— i es van ficar per l’asfalt polsós que després d’un revolt entrava a dins del poble.

—Això no val res —digué—. El poble és format bàsicament per un munt de casetes àrabs i hotels elegants. Però són tots a la platja, els hotels, vull dir. Allà davant.

—On vius tu?

—A l’esquerra. Just aquí.

En aquell moment passaven pel seu carrer i Ingham va veure Jensen entre el carreró i el Plage. Segur que anava cap al Plage. Jensen, que caminava donant-los l’esquena i amb el cap baix, no el va veure.

—Segur que deus voler anar a la teva habitació de l’hotel abans de veure el meu apartament.

—Oh! No ho sé.

Però ja havien agafat el revolt cap als hotels de la platja.

—Quin castell més meravellós! —exclamà Ina.

—És una antiga fortalesa. La van construir els espanyols.

Van arribar al Reine. Van travessar les àmplies portes i van continuar pel camí de grava que passava entre les altes palmeres, els buguenvil·lers, els llimoners i tarongers robusts i baixets. Era força espectacular! Ingham va sentir un rampell d’orgull, com si tot allò fos d’ell.

—Sembla una antiga plantació —digué Ina.

Ingham es va posar a riure.

—El masha és un francès. Ja em diràs si t’agrada quan vegis la platja. —Ingham s’adreçà directament a Mokta, que obria la porta—. Tens un parell de minuts, Mokta?

Per una vegada, Mokta tenia les mans buides.

—Mais oui, m’sieur!

Ingham el va presentar a Mlle. Pallant, i li va explicar que Mokta treballava als bungalows. Mokta va agafar la clau de l’habitació número divuit i els va ajudar a dur les maletes.

L’habitació era preciosa. Tenia una finestra que donava al mar i una porta per la qual se sortia a una terrassa molt àmplia, encalcinada, amb un parapet corb de color blanc.

—Realment és formidable! —digué Ina.

El sol s’enfonsava, per la dreta, cap a dintre el mar i semblava desmesuradament gros.

—Em moro de ganes de dutxar-me —digué Ina.

—Doncs, endavant. Vols que…

—Em voldràs esperar?

Es descordava els botons de la brusa.

—I tant.

Havia agafat els diaris i volia donar-los una ullada.

—Així que vas aprenent l’àrab.

Ingham es va posar a riure.

—Ho dius pel que li he dit a Mokta? «Gràcies i a reveure». No sé res més. El que més m’empipa és que les paraules són escrites de manera diferent als diversos llibrets de frases fetes. «Asma» és a vegades «esma». I «fatma»… —Ingham no es va poder aguantar el riure—. A la primeria em vaig pensar que era el nom de la noia que ens ve a netejar el pis, una variant de Fàtima. Però resulta que vol dir «noia» o «donzella». Per tant, només cal que cridis «fatma» si vols que vingui una cambrera.

—No ho oblidaré.

A Ingham li va arribar una olor de sabó perfumat, però no va notar el vapor. Sens dubte, es dutxava amb aigua freda. Ingham mirà el Herald Tribune de París.

Ina va sortir embolicada amb una enorme tovallola blanca.

—Saps què m’agradaria fer?

—Què?

—Anar al llit.

Ingham es va aixecar.

—Que bé! Saps que això és exactament el que volia fer jo?

Va posar els braços al voltant d’ella i la va besar. Després va anar a tancar la porta amb clau.

També va tancar els alts porticons de la terrassa.

Aquest cop, tot va anar bé. Com les altres vegades, com sempre amb Ina. Va oblidar la noia de Pennsilvània, i Ingham va pensar que havia estat un incident desafortunat degut al fet que només estimava Ina. Ella l’adorava. Al llit era perfecta. Ingham es va preguntar per què s’havia comportat tan insensatament aquelles setmanes enrere. Per què havia pensat que no estimava Ina? Es van fumar un cigarret i després es van tornar a abraçar. Vint minuts després, Ingham hauria pogut tornar a començar.

Ina se li’n va riure.

Ingham va fer un somrís. Panteixava i somreia.

—Com pots veure, m’he estat reservant per a tu.

—Ja començo a creure-m’ho.

Ingham es va estirar a agafar el telèfon. Va demanar xampany amb gel, en francès.

—No et vestiràs?

—No del tot. Que se’n vagin a fer punyetes!

Es va aixecar i es va posar els pantalons. En acabat, la camisa, que no es va cordar de seguida. Va tenir el desig maliciós de preguntar: «Què tal era John al llit?». Però es va reprimir.

Ina estava preciosa amb les mans darrere el cap mentre el mirava somrient, endormiscada, amb els ulls mig oberts i satisfeta. Per sota el llençol va obrir les cames i les va tornar a ajuntar.

Ingham es va posar el cigarret a la boca amb satisfacció. Es va preguntar si la vida només era això. Era això el més important? Fins i tot més important que escriure un llibre?

—Què penses?

Ingham es va estirar al llit al seu costat i la va abraçar embolicada amb el llençol i tot.

—Pensava que ets la dona més sensual del món.

Van trucar a la porta.

Ingham es va aixecar. Li va donar una propina al cambrer, i en acabat dos dinars i un munt de canvi. El cambrer va dir que n’hi havia prou per pagar el xampany.

—Per tu —féu Ingham mentre aixecava la copa.

—Per tu, estimat, i pel teu llibre. T’agrada?

—Suposo que sí, si no no l’escriuria. És un tema que ja s’ha tocat anteriorment, però…

—Però què?

—Espero dir-ne alguna cosa més. Alguna cosa diferent. No m’interessa tant la història com la manera que la gent jutja la moral del protagonista, Dennison. Em refereixo als personatges del llibre. Bé, als lectors també. I l’opinió que Dennison té de si mateix —Ingham va arronsar les espatlles. En aquell moment no tenia ganes de parlar-ne—. És curiós. De tots els llibres que he escrit, podria dir que aquest és el menys original i en canvi m’interessa molt més que qualsevol dels altres.

Ina va deixar la copa a sobre la tauleta de nit. Mentrestant, amb l’altra mà es va tapar els pits amb el llençol.

—Depèn del que hi poses per part teva, no de l’originalitat del tema.

Això era veritat. Ingham no va dir res.

—Després de beure una altra copa, me n’aniré perquè puguis dormir. Podem anar a sopar fins a les nou, més o menys. On t’estimaràs més d’anar a sopar? A l’hotel o a un restaurant àrab…, diguem-ne barat, del poble?

—Al restaurant àrab.

—I…, t’agradaria conèixer Jensen o bé vols que anem a sopar sols?

Ina va somriure. Estava repenjada sobre un colze. Començava a fer una mica de sotabarba o de rodonesa a sota la barba. Ingham va pensar que era encantador.

—No em fa res conèixer Jensen.

Ingham va sortir del Reine ple de satisfacció, transportat per les ales de l’èxit. I no oblidava el premi, el prestigi o el que fos, que li arribaria mitjançant el Guardó O. Henry.