XXIV

A les set, Ingham va anar a veure Ina. Havia dormit un parell d’hores, havia anat a banyar-se i havia escrit tres planes fent un esforç perquè aquell dia s’assemblés a qualsevol altre. Però es trobava estrany i havia decidit no treure’n cap conclusió fins que veiés quina era l’actitud d’Ina. La qüestió de l’església l’obsessionava de manera poc precisa. Fins a quin punt hi estava compromesa? Pensava menys en la situació actual que en les futures, en les quals ella potser prendria una actitud que ell no podria controlar. Ella, possiblement fugiria d’estudi i faria que ell se sentís com si vingués d’un altre món…, la qual cosa podria ser veritat.

Va trucar per telèfon a l’habitació d’Ina. La veu indicava que estava de bon humor. Li va dir que baixaria en cosa de deu minuts. Ingham va seure en un sofà del vestíbul i va fullejar un diari.

Quan Ina va baixar portava un vestit de color rosa pàl·lid. A la mà duia una bufanda de gasa de color blanc.

—Estàs preciosa! —exclamà Ingham.

—La bufanda és per si anem a passejar. Per la brisa.

—Comptes que correrà l’aire? —Com altres vegades, el perfum d’ella el va complaure. Era força més interessant que el gessamí—. Vols anar a algun lloc en concret o vols que decideixi jo?

—Francis m’ha trucat i ens ha convidat a prendre una copa. Et fa res que hi anem?

—No —respongué Ingham. Van pujar al seu cotxe—. Què diu Joey?

—No gran cosa. Que pinta. Que Louise el va a veure gairebé cada dia.

—Que viu a prop? Ho he oblidat.

El cotxe rodava pel camí sorrenc i gairebé silenciós que feia un revolt abans d’arribar al bungalow d’Adams. El llum de la terrassa d’Adams era encès i els va saludar des de la porta sense donar-los temps a trucar.

—Benvinguts! Us diria que ens quedéssim a la terrassa però sestà molt més fresc a dintre! Ha, ha! Ja veureu! Entreu!

La terrassa d’Adams mirava al golf. Hi havia un gronxador, cadires i una taula. Damunt la tauleta de marbre de la sala d’estar hi havia canapès de formatge i olives negres.

Ingham confià que Adams no volgués anar a sopar amb ells. En acabat s’hi repensà i cregué que potser fóra millor que anés amb ells. Per què estava tan animada? Ingham no sabia com interpretar-ho. S’havia donat per vençuda? Ho havia comprès i havia decidit de dir-li-ho? Digués el que digués aquell vespre, Ingham estava disposat a fer-li una pregunta més sobre John Castlewood: li havia agradat, o se n’havia enamorat, només perquè ell l’havia estimada? Ella, per carta, li havia esmentat que la declaració d’amor de John Castlewood l’havia sorpresa molt. Ingham sovint opinava que les dones s’enamoren dels homes que ja les estimen, homes en els quals d’una altra manera no s’hi haurien fixat.

Adams va entretenir Ina amb fragments dels seus coneixements d’àrab, que eren prou extensos. Els mahometans creien que el seu Messies havia de tornar a néixer i que ho faria a través del cos d’un home. Vet aquí que portessin els pantalons folgats com si estiguessin embarassats. Parlaven dels refugiats àrabs de l’oest del riu Jordà. Era sorprenent com una guerra, que només havia durat sis dies, hagués pogut fer tant de mal.

—Espero que t’hagi estat possible d’allargar les vacances de la teva oficina, Ina —digué Adams mentre tornava a omplir el got d’Ina amb el líquid que hi havia dintre de la coctelera daurada.

Els havia ofert daiquiri (el còctel preferit de Jack Kennedy). L’havia preparat abans que arribessin ells i l’havia posat a la nevera.

—Sí. Els he telegrafiat avui. Estic segura que em deixaran fer una altra setmana, perquè els vaig prometre que si hi havia res urgent tornaria.

El somriure del «mussol» també abastava Ingham. Els trametia bona voluntat, a tots dos.

—Tu vas parlar d’anar a París, oi Howard?

—Ah sí? Això si acabo la novel·la.

—Em sembla que vaig ser jo qui et va dir que ho havia pensat —aclarí Ina.

—Amb Howard? Bé, crec que cada cop està més neguitós —afegí el «mussol».

Ingham es preguntà què li havia fet pensar això. El «mussol», mentre anaven parlant, mirava l’un i l’altre com si intentés de saber què havien «decidit», fins a quin punt estaven enamorats i si eren o no feliços. Ingham cada vegada anava sentint Ina més lluny. Allà, a la sala d’estar del «mussol», on tantes vegades havia estat parlant amistosament amb ell de qualsevol tema, Ingham mirà de preparar-se per resistir la separació d’Ina des d’un punt de vista emocional perquè intuïa que això era el que ella voldria. Quin mal li faria? Què li doldria: el cor o l’ego? Ina el mirà amb un somriure mig divertit. Ingham comprengué que estava un xic avorrida. Igual que ell.

—Em sembla que dos dies més i l’acabo —contestà Ingham a la pregunta d’Adams sobre el seu llibre.

—Així doncs, podries fer vacances de veritat amb un canvi d’escenari. Sí, a París. Per què no?

El «mussol» es va anar enfilant com si ja contemplés la visió d’un viatge de nuvis clàssic, joiós, a París.

Van marxar després de prendre dues copes de daiquiri. El «mussol» no havia demostrat cap indici de voler anar amb ells.

—És una espècie d’àngel, oi? —digué Ina—. Et té en molta estima… Aquest vespre estàs terriblement callat.

—Ho sento. Em sembla que és la calor. Crec que avui hauríem d’anar a l’Hotel du Golfe.

El restaurant de l’Hotel du Golfe —l’hotel on Ingham havia anat tantes vegades a buscar les cartes de John i Ina que mai no van arribar— era gairebé ple, però van poder seure en una taula per a dos ben situada.

—Bé, amor meu —digué Ingham—, has tornat a pensar en tot el que hem estat parlant avui?

—I és clar que hi he pensat. Sí. Entenc que aquí les coses van d’una altra manera. Suposo que n’estic fent un gra massa…, en realitat no tenia la intenció de dir-te què hauries de fer. —I, per una banda, això era el que Ingham volia—. I si a tu no et preocupa, no et preocupa —acabà ella.

Volia dir que l’hauria de preocupar? Ingham va fer una rialla.

—Doncs, no se’n parli més.

—Vols anar a París? La setmana que ve?

Ingham entenia què volia dir això. Ella el tornava a admetre. L’acceptava. Volia anar a París i tornar a Hammamet? Però sabia que no era així com ho volia fer.

—Et refereixes a anar a Nova York des d’allà?

—Sí —ella estava calmada, força segura d’ella mateixa Tot d’una somrigué—. No sembles gaire engrescat.

—Pensava que m’agradaria acabar el llibre aquí abans d’anar a un altre lloc.

—Que no el tens pràcticament acabat?

Així era, i ell havia estat qui ho havia dit. Però tenia molt interès a acabar-lo a Tunísia, en aquella habitació de ximples on era llavors, amb els quadres de Jensen i amb Jensen al pis de sobre. El fet de no anar a París no havia de significar perdre Ina necessàriament.

—Si poguessis restar aquí…, si poguessis suportar-ho. Em refereixo a la calor. Jo acabaré el llibre en menys d’una setmana.

Va tornar a riure; la seva mirada, però, era amable.

—No crec que l’acabis en una setmana. Però podria ser que no volguessis anar a París.

—I tu t’estimes més anar a París que quedar-te aquí. Ja t’entenc.

—Quant temps t’estaràs aquí, amor meu?

El cambrer els va ensenyar una paella amb dos peixos crus a dintre. Sense saber res del peix, Ingham li va donar l’aprovació. Ina potser no ho va arribar a veure perquè mirava Ingham.

—M’agradaria estar-me aquí fins que acabi. M’agradaria molt.

—Molt bé. Doncs queda’t.

Es va produir un silenci desagradable.

—Aleshores, ja ens veurem a Nova York —féu Ingham—. No serà gaire temps.

—No.

Ingham sabia què hauria d’haver dit, què esperava ella que digués. Hauria d’haver estat alguna cosa més afectuosa. Tot d’una, va deixar de saber quins eren els seus sentiments. Comprenia que s’havia posat en evidència. Es va dir que més endavant ho podria arreglar. Només era un moment difícil. Els seus sentiments dubtosos li van produir una sensació de culpa, un torbament estrany. Recordà que un dia, quan era al bungalow del Reine, sense saber per què, li va venir la fal·lera de llegir Henry James. Li va semblar que no podria passar la resta del dia i de la nit si no llegia la seva prosa. Per tant, se’n va anar fins a Tunis i va comprar els únics llibres que va poder trobar: The Turn of the Screw i The Lesson of the Master editats per la Modern Library. Li ho volia explicar a Ina, però què tenia a veure amb aquell vespre? Amb aquell moment?

Després de sopar, van beure una copa de conyac. Vist des de fora, aquella vesprada anava millorant. No es van tornar a provocar moments difícils. Però Ingham continuava descontent d’ell mateix. D’una manera desesperant, li anaven passant pel cap algunes de les frases de la xerrameca del «mussol». Això i els records dels millors moments en què havia estat al llit amb Ina. Va pensar estar casat amb Ina, viure en un confortable apartament a Nova York, poder-se permetre el luxe de pagar una minyona perquè els fes la vida més fàcil a tots dos, organitzar festes amb gent interessant (a ell i a Ina normalment els agradava la mateixa gent) i tenir un fill, potser fins i tot dos. Estava segur que Ina voldria tenir fills. Imaginà la seva feina desenvolupant-se i creixent en aquell ambient. Doncs per què no s’hi abocava?

Senzillament, aquella nit no podia.

Va anar amb Ina a la seva habitació de l’hotel. Ina li ho havia demanat i ell hi va accedir.

A les tres de la matinada va arribar a casa seva. Li hauria agradat pensar una estona, però es va adormir gairebé al moment. Com era habitual, havien passat una estona agradable i esgotadora al llit.

En la penombra, Ingham es va despertar un xic sobresaltat. Li havia semblat que sentia un soroll a la porta d’entrada, però quan va parar l’orella, no va sentir res més. Va encendre un llumí i va mirar l’hora. Un quart i dos minuts de cinc. Es va tornar a estirar al llit, tens i alertat. Fins a quin punt estimava Ina? No se sentiria culpable o li semblaria que s’havia portat malament si es feia enrere? I a més hi havia hagut John Castlewood, que va entrar en escena després d’Ingham, i probablement Ina havia pressuposat que es casarien. Ingham havia fet preguntes a Ina sobre John aquella nit a la seva habitació. Li havia demanat si l’havia estimat gaire. Però l’única cosa que li’n va poder treure era que havia imaginat, o havia cregut, que la cosa podia anar bé. John Castlewood l’havia estimada molt i tot això. Podia ser veritat. En aquell moment, la resposta d’Ina a Ingham li semblava poc precisa, o més ben dit, no hi havia cap frase en concret que destaqués. Va desviar la ment d’aquest problema i considerà la caòtica situació en què es trobava i com s’havia produït. Gràcies a la contribució de Castlewood, és clar. I per acabar-ho d’adobar, el «mussol» i les seves emissions tan increïblement suades i per les quals, a més, cobrava! Una vegada Ingham va veure al bungalow del «mussol» un sobre amb un segell suís a la paperera. El «mussol» li havia manifestat que li pagaven a través de Suïssa. No cal dir que l’adreça del banc que li enviava els diners no donava cap pista sobre qui era qui pagava. Ingham rumià si era possible que tot fos una fantasia del «mussol», que s’hagués empescat que havia conegut un rus que li donava diners per fer els programes. Podia ser que simulés que part dels seus propis dividends, que tal vegada li arribaven de Suïssa, corresponien al cobrament de les emissions radiofòniques? Què era possible i què no ho era? Els mesos que havia passat a Tunísia havien desdibuixat aquesta frontera. Ara, Ina estava embolicada en aquesta imprecisió o capgirament general. Li semblava que no estava bé que es casessin, la qual cosa era exactament igual a dir que no l’estimava prou, que ella tampoc no el volia i que ella no era «prou adequada», signifiqui el que signifiqui això, i que potser no hi havia res prou adequat per a ell. Però aquells sentiments eren deguts a l’estrany poder de Tunísia per a distorsionar-ho tot, com un mirall bombat o una lent que inverteix la imatge, o bé eren vàlids?

Ingham va encendre un cigarret.

I Jensen. Jensen tenia una personalitat, un passat, una història, que Ingham desconeixia i que mai no arribaria a conèixer més que parcialment. Tan sols el coneixia superficialment com per saber que li queia bé. Ingham recordà la nit en què va anar sol al Café de les Arcades i va estar a punt de tornar a casa acompanyat per un noi àrab. L’àrab s’havia assegut a la taula amb ell i Ingham li havia pagat un parell de cerveses. Aquell vespre Ingham s’havia sentit sexualment excitat i molt sol, tot alhora. L’únic motiu que el va aturar va ser que no estava segur de quina cosa havia de fer al llit amb un noi, i que no tenia ganes de semblar un estaquirot. (Aquesta no era una raó moral per a conservar la castedat). Estava envoltat per una mar d’àrabs que continuaven essent misteris per a ell, amb la possible excepció de Mokta i de l’alegre Melik, un tipus agradable que ben segur que no era un estafador.

Ingham comprengué que havia de prendre una decisió sobre Ina i que la hi havia de comunicar, preferentment abans que se n’anés cap a París, cosa que volia fer al cap de cinc dies o potser abans. Era una estupidesa deixar Ina? Si es decidia a fer-ho, ja la veia casada amb algú poc temps després. I en acabat, a ell li podia saber greu. O era aquesta una manera de pensar molt roïna? Havia tingut la desagradable sensació que durant el temps que havia estat a Tunísia la seva pròpia personalitat, o els seus principis, s’havien ensorrat o desaparegut. Què era ell? Probablement algú amb un conjunt d’actituds en les quals es basava la seva conducta i que formaven una personalitat. Però Ingham notava que, encara que la seva vida en depengués, no se li acudia ni un sol principi pel qual es regís la seva vida. No era dormir amb Ina una forma de frau? I ni tan sols això el feia sentir incòmode. Havia estat tota la seva vida passada una enganyifa? O la falsedat era el moment actual? Tot d’una va començar a suar, però li mancava la força de voluntat d’aixecar-se i sortir a l’eixida a tirar-se una galleda d’aigua al damunt.

Va sentir que esgarrapaven la porta del carrer i un gemec. Jensen devia haver baixat les escombraries. Normalment atreia els gats. Continuaven esgarrapant. La ràbia el féu saltar del llit. Va encendre el llum i va agafar la llanterna. Va baixar els quatre esglaons tens, preparat per fer-li quatre crits al gat que probablement volia treure una llauna de sardines de sota la porta.

El gos el mirà i va grunyir fluixet.

—Hasso! Hasso, no pot ser!

Era ell. El gos tenia molt mal aspecte però era Hasso i es recordava d’Ingham…, suficientment per no atacar-lo, notà Ingham.

—Anders! —cridà Ingham embarbussat—. Anders, Hasso és aquí!

El gos pujava les escales arrossegant-se. Anava coix.

—Què? —preguntà Jensen mentre treia el cap per la finestra.

Unes rialles histèriques començaren a sortir de la gola d’Ingham. Jensen es va agenollar a l’ultim esglaó i abraçà el gos. Ingham, sense saber per què, va encendre tots els llums. Els de l’eixida també. Va omplir un bol amb llet de llauna i li va afegir un raig d’aigua per si de cas la llet era massa pura. La va dur a Jensen.

—Vand!

—Què?

—Aigua!

Ingham va anar a buscar-la a l’aixeta de Jensen.

—A casa tinc sardines. I també algunes salsitxes de Frankfurt.

—Mira-te’l! Viurà! No té cap os trencat!

Aquestes va ser les últimes paraules que va entendre Ingham de tot el que va dir Jensen durant uns minuts. La resta va ser en danès.

El gos va beure aigua, va engolir algunes sardines i, de sobte, va deixar el plat. Estava massa afamat com per menjar tant de cop. Duia un collar vell de color marró, del qual penjava un tros de cadena metàl·lica. Ingham es preguntà com l’havia trencada o destrossada, però les últimes anelles eren tan primes i planes que no es podia endevinar. El gos devia haver caminat molts quilòmetres.

—No té cap ferida —féu Ingham—. No et sembla un miracle?

—Sí. Llevat d’aquesta cicatriu.

Tenia una petita clapa sense pèl davant d’una de les orelles. Jensen creia que l’haurien deixat sense sentit per agafar-lo o per posar-li el collar. Jensen va mirar les dents i les potes de Hasso, que les tenia plenes de crostes i sang. Algunes de les nafres que tenien més mal aspecte eren només fang o greix.

Ingham baixà a buscar el whisky. Va portar la resta de llet en llauna. Jensen havia escalfat aigua i rentava les potes del gos.

Van enraonar força estona. El sol va sortir. El gos es va ajeure sobre una manta que Jensen li havia posat a terra i es va adormir.

—Estava massa cansat per somriure, t’hi has fixat? —remarcà Ingham.

I així, amb comentaris d’aquest tipus, amb comentaris sense cap importància, va anar passant l’estona. Tant Ingham com Jensen estaven contents. Jensen especulava què li podia haver passat. Algú se’l devia haver endut a molts quilòmetres de distància i havia provat de quedar-se’l tenint-lo lligat. Li devien haver tirat el menjar des de lluny, perquè segur que no havia deixat que ningú se li atansés. Però com ho havien fet per capturar-lo? L’havien estabornit? Amb cloroform? No era probable. Ingham cavil·lava que tot estava trasbalsat, llevat això, llevat el retorn de Hasso, que era la cosa menys probable que creia que podia passar. Sabia que l’endemà, o més ben dit, aquell mateix dia, parlaria amb Ina i li diria que no es podia casar amb ella. Aquesta era la cosa més adient que podia fer. I estava segur que amb tres dies més hauria acabat la novel·la. Li ho va comunicar a Jensen, això del llibre, però li va semblar que Jensen no s’ho creia pas.

Cap a les set del matí, el whisky els va relaxar i va fer que se sentissin contents. Jensen estava ben borratxo. Se’n van anar a dormir, cadascú al seu llit.