II

Al matí següent, quan continuà sense tenir carta, se li va ocórrer que potser John i Ina li havien escrit a l’Hotel du Golfe a Hammamet, on John li havia suggerit que s’allotgés. Ingham encara no hi havia fet cap reserva i pensà que l’hauria de fer per al dia cinc o sis de juny. John li havia dit: «Volta per Tunis uns quants dies. Els personatges hauran de viure allà… No crec que t’agradi per a treballar-hi. Hi farà calor i no podràs banyar-te a menys que vagis a Sidi Bou Said. Treballarem a Hammamet. Té una platja fabulosa per a banyar-s’hi a la tarda, sense els sorolls de la ciutat…».

Després d’un dia sencer de caminar i conduir per Tunis, suportant que tot fos tancat llevat dels restaurants des de les dotze o dos quarts d’una fins a les quatre, Ingham va estar a punt d’anar a Hammamet l’endemà. Però va pensar que tan bon punt arribés a Hammamet, es penediria de no haver vist Tunis suficientment i per tant decidí de romandre-hi un parell de dies més. Un d’aquests dies va anar fins a Sidi Bou Said, que era a setze quilòmetres, es va banyar i va dinar en un hotel bastant elegant, ja que no hi havia restaurants. Era una ciutat molt neta amb cases blanques com la neu, que tenien les portes i les finestres pintades de color blau elèctric.

No hi havia habitacions lliures al Golfe quan Ingham hi telefonà el dia anterior, però l’administrador li va recomanar un altre hotel de Hammamet. Ingham va anar a l’altre hotel, però va trobar que tenia un ambient massa semblant a Hollywood. Al final s’allotjà en un hotel anomenat La Reine de Hammamet. Tots aquests hotels tenien platges en el golf de Hammamet, però estaven emplaçats a més de cinquanta metres de l’aigua. El Reine tenia un gran edifici principal, jardins de llimoners, tarongers i buguenvil·lers. Hi havia de quinze a vint bungalows de diferents mides i als quals les fulles dels arbres fruiters donaven intimitat. Els bungalows tenien cuina, però Ingham no tenia ganes de fer tasques domèstiques i per tant es va quedar amb una habitació de l’edifici principal, amb vistes al mar. Immediatament després, anà a banyar-se.

A aquesta hora no hi havia gaire gent a la platja, malgrat que el sol encara era per sobre de l’horitzó. Ingham veié un parell de cadires de platja buides. No sabia si s’havien de llogar, però pensà que segurament pertanyien a l’hotel i n’agafà una. Es posà les ulleres de sol (tornà a pensar en Castlewood, que les hi havia regalat) i va treure una novel·la de la butxaca del barnús. Quinze minuts després s’havia adormit o, si més no, endormiscat. «Déu meu», pensà, «Déu meu, que tranquil, bonic i càlid…».

—Hola! Bona tarda! Sou americà?

El volum de la veu el sorprengué com un tret, i s’incorporà de la cadira.

—Sí.

—Perdoneu que us destorbi en la vostra lectura. Jo també sóc americà. De Connecticut.

Era un home d’uns cinquanta anys, amb els cabells grisencs, que s’estava tornant calb, amb una mica de rodonesa a l’altura de la cintura i un bronzejat envejable. No era gaire alt.

—Doncs jo de Nova York —digué Ingham—. Suposo que no us he pres la cadira.

—Ha, ha! No! Però els nois les recolliran d’aquí a una mitja hora. Les han de desar, si no demà no les trobarien!

«Està sol», pensà Ingham. «O potser té una dona tan sociable com ell? Però així també es pot estar sol». L’home mirava cap al mar, aturat a dos metres d’Ingham.

—El meu nom és Adams. Francis J. Adams —digué com si se’n sentís orgullós.

—El meu és Howard Ingham.

—Què en penseu de Tunísia? —preguntà Adams amb un somriure amical que feia sobresortir les seves galtes morenes.

—Molt atractiu. Hammamet, com a mínim.

—Això crec jo. És millor tenir un cotxe per donar-hi un volt. A Sousse i Djerba, llocs així. Teniu cotxe?

—Sí.

—Ben fet. Bé… —Es féu enrere, començant a marxar—. Veniu a veure’m algun dia. El meu bungalow és just al capdamunt d’aquesta pujada. El número deu. Qualsevol noi de l’hotel us indicarà quin és el meu. Només cal que demaneu per Adams. Veniu a prendre una copa algun vespre. Porteu la vostra dona, si en teniu.

—Moltes gràcies —respongué Ingham—. No, estic sol.

Adams féu que sí amb el cap i s’acomiadà.

—Fins una altra.

Ingham restà assegut cinc minuts més i després es va aixecar. Es va dutxar a la seva habitació i baixà al bar. Era força gran i tenia catifes perses de color vermell que cobrien el terra. Una parella de mitja edat parlava en francès. En una altra taula hi estaven asseguts tres anglesos. Només hi havia set o vuit persones al bar i uns quants miraven la televisió que era en un racó.

Un dels homes que havia estat mirant la televisió s’instal·là a la taula dels anglesos i amb una veu sense cap mena d’excitació digué:

—Els israelians han bombardejat una dotzena d’aeroports.

—On?

—A Egipte. O potser a Jordània. Guanyaran als àrabs en un tres i no res.

—Han donat la notícia en francès? —preguntà un altre anglès.

Ingham restà a la barra dempeus. Semblava que la guerra havia començat.

Tunísia era bastant lluny de la zona de combat. Ingham desitjà que no interferís en els seus plans de treball. Però els tunisians eren àrabs i sabia que hi hauria algun tipus de reacció antioccidental si els àrabs perdien, i evidentment perdrien. Hauria d’aconseguir un diari de París l’endemà.

Ingham no va anar a la platja durant un parell de dies i es dedicà a voltar per l’interior. Els israelians estaven escombrant els àrabs. Vint-i-cinc bases aèries havien estat destruïdes el dilluns, el dia que va esclatar la guerra. Un diari de París donà la notícia que havien bolcat uns quants cotxes amb matrícula occidental en un carrer de Tunis i que havien trencat els vidres de la biblioteca del Servei d’Intel·ligència dels Estats Units al Boulevard Bourguiba. Ingham no va anar a Tunis. Visità la ciutat de Naboul al nord-est de Hammamet, Bir Bou Rekba a l’interior, i uns quants pobles petits, polsosos i pobres, els noms dels quals li costava de recordar. En un d’aquests pobles, va ensopegar un mercat matinal i caminà entre els camells, la ceràmica, les galindaines i la quincalla, la roba de cotó i les estores de palla. Tots els objectes eren escampats a terra damunt de llençols aspres. La gent li donà empentes, la qual cosa no agradà a Ingham. Als àrabs no els importava el contacte humà, ans al contrari, el necessitaven, havia llegit Ingham. I a tota la soc es podia apreciar clarament. Les joies del mercat eren de mala qualitat, però li donaren la idea de comprar-li a Ina una agulla de plata, un triangle pla amb una rodona al mig, en una botiga de categoria. N’hi havia de totes mides. Com que la capsa era massa petita per enviar-la per correu, Ingham també li va comprar una armilla de color vermell brodada. Era roba d’home, però tant de fantasia, que a Amèrica es veuria molt femenina. Ho va enviar aquella mateixa tarda, després de perdre molt de temps, esperant fins a les quatre que obrís l’oficina de correus de Hammamet. Segons un rètol que hi havia a fora, l’oficina només era oberta una hora a la tarda.

Al quart dia que passà al Reine va escriure una carta a John Castlewood. John vivia al West Fifty-third Street de Manhattan.

I així continuà fins a enllestir la carta. Es va sentir una mica més sol després d’haver-la escrit. Cada dia, i a vegades dos cops al dia, s’arribava fins al Golfe a veure si havia tingut correspondència, però no rebé cap carta ni cap telegrama. Ingham anà fins a correus a tirar la carta perquè no estava segur que sortís aquell dia si la deixava a l’hotel. Els diversos recepcionistes li havien donat tres hores diferents d’arribada del correu i per tant considerà que l’hora de recollida era també així d’incerta.

Ingham baixà a la platja a les sis de la tarda. S’hi arribava per una zona de palmeres selvàtiques que, això no obstant, creixien en la inevitable sorra. Ingham prengué un camí que havia estat molt transitat. Clavats a la sorra hi havia uns tubs de metall, que potser pertanyien a un parc infantil abandonat, recoberts al capdamunt per cargols blancs que s’hi enganxaven com pops. El metall estava tan calent que gairebé no el podia tocar. Continuà caminant, somiant en la seva novel·la, amb el llibre de notes i el bolígraf a la mà. No podia fer res més amb Trio fins que John no arribés.

Es ficà dins de l’aigua i nedà fins que es va sentir una mica cansat, llavors donà mitja volta. La platja no era gaire fonda fins ben endins. La sorra que hi trobà a sota era fina. En direcció cap a la platja hi havia pedres i després altre cop sorra. Finalment es posà dret. Es va eixugar la cara amb el barnús, ja que s’havia deixat la tovallola. Llavors es va asseure amb el llibre de notes. La seva novel·la era sobre un home que duia una doble vida, que no s’adonava de la amoralitat de la seva conducta i que per tant estava mentalment pertorbat, o desequilibrat per dir-ho en bones paraules. A Ingham no li agradava d’admetre-ho, però ho havia de fer. En el llibre, no tenia la intenció de justificar el protagonista Dennison. Era simplement un home jove (vint anys al començament de la novel·la) que es casava, que era feliç en la seva vida familiar i que es convertia en director de banc quan tenia trenta anys. Cada vegada que podia distreia diners del banc, principalment falsificant documents. Li era tan fàcil donar o deixar diners com robar-los. Per tal d’assegurar el futur de la seva família va fer algunes inversions, però les dues terceres parts dels diners les donà (normalment sota un nom fals) a persones que volien establir-se pel seu compte.

Com solia ocórrer, les reflexions l’endormiscaren al cap de vint minuts. Després d’haver escrit només dotze línies i quan estava mig endormiscat, la veu de l’americà el despertà com un somni que es repetia:

—Ep, hola! No t’havia vist feia un parell de dies.

Ingham s’incorporà.

—Hola!

Sabia què passaria. Estava convençut que aquell vespre aniria a prendre una copa al bungalow d’Adams.

—Quant temps t’estaràs aquí?

—No ho sé segur —Ingham es va aixecar i començà a posar-se el barnús—. Potser unes tres setmanes. Espero un amic meu.

—Oh! Un altre americà?

—Sí. —Ingham mirà l’arpó que Adams duia, una mena de dard d’un metre i mig de llargada que no semblava que hagués de disparar.

—Ara me’n tornava cap al meu bungalow. Vols venir amb mi a prendre alguna cosa refrescant?

Ingham pensà tot d’una en una Coca-Cola.

—D’acord. Gràcies. Per què fas servir aquest arpó?

—Oh! Apunto als peixos. No encerto mai —deixà anar una rialleta—. De fet alguna vegada em serveix per agafar alguna petxina a la qual no podria arribar només nedant. Ja saps, a uns dos metres o dos metres i mig per sota l’aigua.

Per la platja, la sorra era cada cop més calenta, però encara es podia resistir. Ingham portava les sabatilles de la platja a la mà, però Adams no.

—Ja hi som —digué Adams de cop, i girà cap a un camí pavimentat, però sorrenc, que duia al seu bungalow de color blau i blanc. La teulada era en forma de cúpula a l’estil àrab, perquè s’hi estigués més fresc.

Ingham veié per sobre de la seva espatlla un edifici en el qual no s’havia fixat mai. Era una edificació auxiliar, a la paret de la qual hi havia repenjats uns adolescents que s’imaginà que eren els cambrers i els nois que feien la neteja de l’hotel.

—No és gran cosa, però de moment és casa meva —digué Adams mentre obria la porta amb una clau que s’havia tret d’algun lloc de la part superior del seu banyador.

A l’interior del bungalow s’hi estava fresc, els finestrons estaven tancats i semblava fosc després d’haver estat a la llum del sol. Evidentment, Adams tenia un condicionador d’aire. Va encendre el llum.

—Seu. Què vols prendre? Un whisky? Cervesa? Coca-Cola?

—Coca-Cola. Gràcies.

S’havien espolsat la sorra dels peus a les rajoles de fora. Adams caminà decidit i sorollosament pel terra enrajolat fins a un petit rebedor que duia a la cuina.

Ingham mirà al seu voltant. Realment semblava una casa. Hi tenia petxines, llibres, munts de papers, un escriptori que evidentment feia servir molt, a sobre del qual hi havia tinters, bolígrafs, una capsa de segells, una maquineta de fer punta, un diccionari obert, un Reader’s Digest i també una Bíblia. Era escriptor, Adams? El diccionari era bilingüe, rus i anglès, i estava folrat de color marró. Feia d’espia? Aquest pensament va fer riure Ingham. A sobre de la taula hi havia penjada la fotografia emmarcada d’una casa de camp americana que potser era a New England, una granja pintada de color blanc envoltada a bastant distància per una triple tanca també de color blanc. Hi havia uns quants oms i un gos pastor, però a la foto no hi havia cap persona.

Ingham es va girar quan Adams entrà amb una plàtera petita.

Adams es va prendre un whisky amb soda.

—Ets abstemi? —preguntà Adams amb el seu somriure de galtaplè.

—No. Tenia ganes de prendre una Coca-Cola. Quant fa que ets aquí?

—Un any —digué Adams, radiant i posant-se de puntetes.

Adams tenia les cames arquejades i els seus peus petits feien un pont bastant pronunciat. Ingham trobà alguna cosa desagradable en els peus d’Adams i no se’ls tornà a mirar.

—La teva dona no és aquí? —Ingham li demanà.

Havia vist la fotografia d’una dona sobre una calaixera que estava darrere d’Adams. Era una dona d’uns quaranta anys, amb un somriure tranquil i vestida discretament.

—La meva dona es va morir fa cinc anys. Càncer.

—Oh! Què fas aquí per passar l’estona?

—No em sento gaire sol. Procuro estar ocupat. —Altre cop aquell somriure d’esquirol—. De tant en tant algú d’interessant apareix per l’hotel, ens fem amics, i se’n va a algun altre lloc. Em considero un ambaixador oficiós d’Amèrica. Difonc bona voluntat, o això espero, i el ben lloat estil d’Amèrica. El nostre tarannà.

Ingham es preguntà què dimonis volia dir allò. La guerra del Vietnam va ser la primera cosa que li vingué a la ment.

—Què vols dir?

—Tinc el meu sistema. Però parla’m de tu, Ingham. Seu on vulguis. Ets aquí de vacances?

Ingham es va asseure en una cadira de pell que cruixí i la tapisseria de la qual s’enfonsava.

—Sóc escriptor —digué Ingham—. Espero un amic americà que vol filmar una pel·lícula aquí. És el director i el càmera del film. El productor és de Nova York. De moment tot és bastant informal.

—Que interessant! Quin és el tema?

—Una història sobre gent jove a Tunísia. John Castlewood, el càmera, coneix Tunísia bastant bé. Ha viscut uns quants mesos amb una família d’aquí.

—Això vol dir que ets guionista.

Adams es posà una camisa de colors amb màniga curta.

—No, només escriptor de ficció. Però el meu amic, John, va voler que fes la pel·lícula amb ell.

Ingham detestava aquesta conversa.

—Quins llibres has escrit?

Ingham es va aixecar. Sabia que li faria més preguntes.

—Quatre. Un és El joc del «si». Segurament no n’has sentit a parlar. —I així era, per tant continuà—: Un altre és El porc jerarca. No ha tingut tant d’èxit.

—El porc de Gerasa? —Adams demanà tal com Ingham havia previst.

—El porc jerarca —respongué Ingham—. Saps? Vaig triar aquest títol perquè sonés com Gerasa.

Ingham va notar que tenia la cara calenta per una mena de vergonya o d’avorriment.

—I en pots viure, d’això?

—Sí, d’això i d’alguna feina esporàdica per a la televisió de Nova York.

De sobte es recordà d’Ina. El record li provocà un estremiment, i aquell fou el moment en què la sentí més real des que anà a Europa o arribà a Àfrica. Podia imaginar-se Ina a la seva oficina de Nova York, al migdia. Estava buscant un llapis, o un full per a la màquina d’escriure. Si tenia una cita per a dinar, arribaria una mica tard.

—Potser ets famós i no me n’adono —digué Adams somrient—. No llegeixo gaire ficció. De tant en tant, alguna obra abreujada. Ja saps, com en el Reader’s Digest. Si tens algun llibre teu aquí, m’agradaria de llegir-lo.

Ingham féu un somriure.

—Ho sento. Quan viatjo no els duc.

—Quan ha d’arribar el teu amic? —Adams s’aixecà—. Vols refrescar-te una mica? Què et sembla un whisky ara?

Ingham digué que si.

—Ha d’arribar dimarts.

Ingham veié el seu propi rostre reflectit en un mirall de la paret. Tenia la cara vermella del sol i començava a bronzejar-se. La seva boca tenia un gest greu i una mica malhumorat. De cop, una veu forta que cridava en àrab a l’altre cantó dels finestrons el va sobresaltar una mica, però continuà mirant-se al mirall. «Això és el que Adams veia», va pensar, «el que els àrabs veuen, una cara americana normal amb ulls blaus que s’ho mira tot massa durament, amb una boca no gaire amistosa». Tres arrugues li creuaven el front i unes quantes més li començaven a sortir a sota els ulls. Potser no era una cara cordial, però és impossible de canviar l’expressió d’un mateix sense que es vegi fingida. Lotte li havia fet mal. La millor cosa que podia fer, pensà Ingham sense saber per què, era ser neutral, ni afectuós ni fred. S’ho havia de prendre amb calma.

Es girà quan Adams tornà a entrar amb la beguda.

—Què en penses de la guerra? —preguntà Adams somrient com sempre—. Els israelians ja la tenen guanyada.

—Pots aconseguir notícies? Per ràdio, potser? —Ingham estava interessat.

Va pensar que s’havia de comprar un transistor.

—Sí. De París, Londres, Marsella, La Veu d’Amèrica, pràcticament d’arreu —digué Adams assenyalant la porta, probablement del dormitori—. Tan sols notícies breus per ara, però els àrabs estan acabats.

—Com que Amèrica està a favor d’Israel, m’imagino que hi deu haver manifestacions en contra d’Amèrica, oi?

—Algunes, sens dubte —respongué Adams tan alegrement com si parlessin del temps que feia—. És una llàstima que els àrabs no hi vegin més enllà del nas.

Ingham somrigué.

—M’he pensat que potser eres pro-àrab.

—Per què?

—Perquè vius aquí i perquè m’he pensat que t’agradaven.

«D’altra banda llegeix el Reader’s Digest, que sempre és anticomunista. I d’altra banda…», quina era l’altra banda?

—M’agraden els àrabs. M’agraden tots els pobles. Considero que els àrabs haurien de fer alguna cosa més amb la seva terra. El que està fet, està fet, i per bé o per mal, Israel ha estat creat. Els àrabs haurien de fer més amb el seu desert i deixar de fer-se les víctimes. Hi ha massa àrabs sense fer res.

«Això és veritat», pensà Ingham. Però com que Adams llegia el Reader’s Digest, sospitava de tot el que deia i s’ho rumià dos cops.

—Tens cotxe? Creus que els àrabs te’l bolcaran?

Adams va fer una rialleta tranquil.

—Aquí no. El meu cotxe és el Cadillac descapotable de color negre que hi ha sota els arbres. Tunísia està evidentment a favor dels àrabs, però Bourguiba no permetrà que hi hagi gaires problemes. No s’ho pot permetre.

Adams parlà sobre la seva granja a Connecticut i els seus negocis a Hartford. Havia tingut una planta envasadora de begudes no alcohòliques, òbviament, a Adams li agradava de recordar. Havia estat feliç en el seu matrimoni. Tenia una filla que vivia a Tulsa. Adams digué que el seu gendre era un bon enginyer. Ingham pensà: «Em fa por enamorar-me d’Ina. Em fa por enamorar-me de ningú des de Lotte». Era tan clar que es preguntà per què no se n’havia adonat abans, mesos enrere. Per què se li havia d’ocórrer ara, mentre parlava amb aquest homenet de Connecticut? O havia dit que havia nascut a Indiana?

Ingham s’acomiadà amb la vaga promesa de trobar-se amb Adams l’endemà al bar als voltants de les vuit, just abans d’anar a sopar. Adams li havia dit que la majoria de vegades, en comptes de fer-se el sopar, anava a l’hotel. Mentre anava cap a l’edifici principal de l’hotel, Ingham va pensar en Ina. No estava malament, potser era, fins i tot, sensata la manera com l’estimava. No n’estava follament enamorat. Es preocupava per ella i li significa molt. Li havia ensenyat el contracte del film d’El joc del «si» abans de signar-lo. El seu consell li era tan important com el del seu agent. De fet, Ina ho sabia tot sobre contractes de films, però també havia volgut el seu parer des del punt de vista emocional. Era intel·ligent, bonica i li era físicament atractiva. Podia confiar en ella i no era neuròtica. Tenia la seva pròpia feina i no li era ni un destorb ni una càrrega, com Lotte havia estat, ho havia d’admetre, fora del llit. Ina tenia talent per escriure guions. Ella hauria fet aquesta feina més bé que ell i Ingham es preguntà per què John no li havia demanat a ella que fes el guió en comptes d’ell. O potser ho havia fet i Ina no se n’havia pogut anar de Nova York. John i Ina eren amics des d’abans que Ingham els conegués. Ingham pensà que Ina no li hauria dit mai que ella havia refusat de fer Trio.

De sobte, Ingham es va sentir més feliç. Si no hi havia cap carta de John quan arribés a l’hotel, si no la rebia l’endemà i encara que John no arribés el dia tretze, Ingham s’ho prendria amb calma. Potser començava a adquirir el ritme africà del temps. «No estiguis inquiet. Deixa que passin els dies». S’adonà que, curiosament, Francis J. Adams li havia pujat la moral. Els abreujaments del Reader’s Digest! The American way of life! Adams estava tan planerament satisfet d’ell mateix! De tot! Era fabulós, en aquests temps. Un noi àrab li havia dut tovalloles mentre Ingham era allà i Adams li havia parlat en àrab. Al noi semblava que li agradés Adams. Ingham intentà d’imaginar-se com deu ser això d’haver viscut un any a l’hotel. Era Adams algun tipus d’agent americà? No, era massa infantil. O era aquest un enginy més per despistar? Amb els temps que corren no se sap mai. Ingham no sabia què pensar d’Adams.