X
—Hasso —digué Jensen— deu ser quatre pams sota terra. Potser n’ha tingut prou amb dos pams.
Jensen estava mig tombat sobre la barra del Café de la Plage i es veia decaigut, ensorrat. Bevia un boukhah i semblava que ja en portava uns quants.
Eren les dotze. Ingham s’havia desplaçat fins a Hammamet per comprar una cinta per a la màquina d’escriure. Havia anat a tres magatzems diferents que tenien aspecte de vendre’n, però no n’havia trobat.
—Suposo —digué Ingham— que no deus poder fer córrer que donaràs una recompensa si algú el troba?
—Això va ser el que vaig fer primer. Ho vaig dir a un parell de vailets. Ells ho escamparan. El fet és que el gos és mort. Si no, hauria tornat.
Ho va dir amb una veu esquerdada. Jensen va amagar-la quan s’adonà que se li havien negat els ulls.
Una onada de compassió envaí Ingham, i notà una coïssor als ulls.
—Ho sento molt. De veritat. Malparits!
A Jensen se li va escapar una rialla en forma de ruflet i es va acabar de beure el líquid del vas.
—Normalment et tiren el cap per la finestra. De moment això m’ho he estalviat.
—No podia ser que tinguessin alguna cosa en contra teu? Em refereixo als teus veïns.
Jensen va arronsar les espatlles.
—Jo no sé res. Mai no m’he barallat amb ells. No faig cap mena de soroll. I fins i tot pago el dispeser a la bestreta.
—Tens intenció de marxar de Hammamet? —li preguntà Ingham després de dubtar una mica.
—Esperaré uns quants dies més. I després, mare de Déu, és clar que me n’aniré. Però et diré una cosa, no puc ni pensar que els ossos de Hasso són en aquesta maleïda sorra! Me n’alegro que els israelians els hagin fotut pallissa.
Ingham mirà al seu voltant no gaire tranquil. Però com era habitual hi havia molt xivarri. A més, probablement ningú no entenia l’anglès. Un parell d’homes, el cambrer inclòs, van mirar Jensen perquè semblava preocupat, però no hi havia cap mena d’hostilitat en els seus rostres.
—En això estic d’acord amb tu.
—No està bé odiar com jo ho faig —féu Jensen. Tenia un puny tancat i amb l’altra mà tenia agafat fortament el gotet buit. Ingham temia que no el tirés a terra—. No està bé.
—Fóra millor que mengessis alguna cosa. Volia dir-te que anéssim a sopar junts aquesta nit però tinc una cita. Què et sembla si hi anem demà al vespre?
Jensen va dir que sí. S’havien de trobar al Café de la Plage.
Ingham se’n tornà al seu bungalow. Es trobava abatut, com si no hagués fet prou per ajudar Jensen. Sabia que no tenia ganes de veure Kathryn Darby i que hauria estat menys avorrit, i fins i tot més feliç, amb Jensen.
Aquella tarda, Ingham va rebre una carta de la seva mare des de Florida (els seus pares s’havien jubilat i se n’havien anat a viure allà) i una carta amb caràcter urgent d’Ina. Aquesta carta deia:
10 de juliol de 19…
Estimat Howard,
És veritat que et dec algunes explicacions i per tant intentaré de donar-te-les. Primer de tot, per què estava tan amoïnada. Durant un temps vaig arribar a pensar que estimava John…, i per continuar essent sincera, me’n vaig anar dues vegades al llit amb ell. Et deuràs preguntar per què. Hi ha un motiu. Mai no havia cregut que estiguessis follament enamorat de mi, vull dir profundament i completa. Ja saps que es pot estar una mica enamorat. No tots els amors són grans passions, ni tots els amors són els adequats per formar un matrimoni. John m’atreia. Ell estava boig per mi, encara que sembli estrany que sentís de sobte una cosa així quan ja feia més o menys un any que ens coneixíem. No li vaig prometre res. Tal com molt bé saps, ell estava al corrent d’això nostre i jo li vaig dir que m’havies demanat que em casés amb tu i que jo més o menys havia acceptat. Sé que, al nostre estil informal, hi havíem quedat. Vaig pensar que John i jo…, que si jo em prenia aquest afer amb una mica de calma (ell era fantàsticament emocional) podria saber si ens estimàvem o si podíem arribar-nos a estimar. En ell, hi havia trobat un món diferent. Tenia el cap ple d’imatges que veia tan clarament que sabia com explicar-les.
Ingham pensà si ell no ho podia fer. O potser creia Ina que ell no era tan bon escriptor com John bon càmera?
En acabat, vaig començar a notar-li una certa debilitat, una certa inestabilitat. No tenia res a veure amb els seus sentiments envers mi, ja que no semblaven gens inestables. Era alguna cosa del seu caràcter que no m’agradava, que de fet, m’espantava. Era una debilitat, de la qual no se’l podia culpar, jo mai no vaig pensar a culpar-l’en, però després d’haver-la vist o d’haver-la notat, vaig saber que mai no podria haver-hi res entre John i jo. Vaig mirar de trencar amb ell de la manera més suau que m’era possible…, però les coses no s’han de fer d’aquesta manera. Sempre arriba el moment en què s’han de dir les coses clares, perquè si no l’altra persona no accepta la veritat. I quan parlo de trencar, vull dir que tota aquesta «aventura» només va durar uns deu dies. El fet que jo volgués deixar-lo, desgraciadament va ser fatal per a John. Va passar cinc dies molt dolents, durant els quals vaig mirar d’ajudar-lo tant com vaig poder. Em va dir que no em volia veure durant els dos últims dies. Jo em vaig pensar que era al seu apartament. Quan el vaig trobar, ja era mort. No intentaré de descriure l’horror que vaig sentir quan el vaig veure. No trobaria les paraules adequades. No existeixen.
Què en penses, de tot això, estimat Howard?, que voldràs deixar-me. No et culparé de res…, i què si hofaig? Podia no haver-te dit res de tot això. Sóc l’única que ho sap, si no és que John ho hagués dit a Peter, vull dir que li ho hagués explicat tot. Encara m’agrades i fins i tot t’estimo. No sé què deus sentir ara. Quan tornis, i suposo que ho faràs molt aviat, si vols, ens podem tornar a veure. Tot depèn de tu.
Continuo treballant però estic morta. (Si l’amo et demana el cos, dóna-li també la teva ànima). Continuo tenint el munt de feina habitual per endur-me a casa. Sembla que a l’agost baixarà la feina i podré agafar dues setmanes de vacances.
M’escriuràs aviat encara que la carta sigui dura?
T’estimo.
Ina.
La primera reacció d’Ingham fou de menyspreu. Com havia pogut fer un disbarat així? Ell, que havia imaginat que Ina era tan espavilada. I a la carta, més o menys li demanava que la perdonés. Li ho suplicava. Esperava que l’acceptés un altre cop. Era tot plegat una ximpleria tan grossa!
Ingham va pensar que el gos de Jensen era més important.
Ina tenia raó. No estava «follament enamorat», però hi comptava, en depenia molt i d’una manera molt profunda. Ho havia entès en saber que l’havia traït. La paraula «traïció» li vingué al cap i l’odià. Va pensar que això no volia dir que ell fos tan fet a l’antiga com per oposar-se al fet que Ina tingués alguna aventura mentre ell era fora, sinó que el problema era que, aparentment, Ina havia posat massa emoció en aquest afer. Ella hi havia buscat alguna cosa «real i duradora», com ho fan pràcticament totes les dones del món. I a més ho havia buscat en aquell esquifit de John Castlewood.
Com li hauria agradat que Ina li hagués dit que havia tingut una relliscada amb Castlewood, que no havia significat res i que Castlewood s’ho havia pres seriosament! Però la carta d’Ina semblava la d’una ximpleta.
Li calia una copa. Un whisky per a superar tot allò. A l’ampolla, només n’hi quedava un dit. Se’l va beure amb un raig d’aigua, sense posar-hi una mica de gel. Després es va ficar el bitlleter a la butxaca dels pantalons curts i s’encaminà cap a la botiga dels bungalows. Es volia prendre un parell de copes abans d’anar a buscar Kathryn. Eren tres quarts de sis. Era Kathryn Darby una ensopida o no?
Mentre anava cap a la botiga, Ingham va veure un parell de camells en un cantó de la carretera principal. A sobre d’un dels camells hi havia un espectre rostit pel sol. Els animals anaven lligats. Un carro, ple fins a dalt d’encenalls, tirat per un ase i a sobre del qual hi anava un àrab descalç, es va aturar en un cantó de la carretera i algú va baixar. Ingham es va sorprendre molt quan va veure que era Abdullah dels pantalons vermells. Què hi feia allà? Ingham observà com mirava cap als dos cantons, com després, tot corbat, creuava la carretera cap a l’hotel, com donava mitja volta i tornava a anar en direcció cap a Hammamet. El carro venia de Hammamet i va continuar en la mateixa direcció. Va perdre de vista l’àrab vell per culpa dels arbres i arbusts de l’hotel. Ingham va entrar a la botiga i comprà ous, whisky i cervesa. Ingham va pensar que l’àrab vell devia anar a veure l’home del basar que hi havia al peu de la carretera, uns metres més enllà. I a més, hi havia botigues que venien fruita i verdures entre l’hotel i Hammamet. Totes eren d’àrabs. Però la seva presència tan a prop de l’hotel el preocupà. Ingham entengué que estava passant un dels dies més dolents de la seva vida i per tant un dels més irritants.
Ingham portà Kathryn directament cap al Café de la Plage de Hammamet per prendre una copa abans d’anar a sopar. Havia estat al Plage amb els seus amics anglesos un parell de vegades.
—Ens encantava, però hi havia una mica massa de soroll. O això és el que van dir ells.
Semblava que Kathryn s’amollava més fàcilment a qualsevol cosa que no pas els seus amics. Òbviament no la preocupaven la brutícia i el soroll.
Ingham buscà Jensen. Esperava trobar-lo. Però Jensen no hi era.
Des del Plage van travessar el carrer i van anar cap al Melik. A la casa del costat, els forners treballaven. Un jove forner àrab que era a la porta i que duia uns pantalons curts i un barret de paper va repassar Kathryn de dalt a baix, amb interès. Hi tornava a haver l’olor deliciosa i assossegadora de pa. Al Melik hi havia molta gresca. Hi havia dues, si no eren tres, taules amb flautes i instruments de corda. El canari, que era dintre d’una gàbia que penjava d’un pal travesser del sostre, acompanyava la música alegrement. Ingham recordà que, un vespre, mentre Adams parlava monòtonament, el canari es va adormir amb el cap sota l’ala, i Ingham va desitjar poder fer-ho ell també. A part de Kathryn, només hi havia una altra dona en tota la terrassa. Tot i que no els va faltar tema de conversa, el vespre, tal com Ingham havia previst, va ser un xic avorrit. Kathryn li va parlar de Pennsilvània, que tant adorava, sobretot a la tardor, que era l’època de les carabasses i quan queien les fulles. Ingham va pensar que segurament es casaria amb un xicot de Pennsilvània, atractiu i de bona reputació, probablement un advocat, i que viurien en una casa del poble amb jardí. Però Kathryn no va mencionar cap home, ni va donar a entendre que n’hi hagués cap. Tenia un aire d’independència que l’atreia molt. I sense cap dubte era molt bella. Però l’última cosa que podia fer aquell dia era anar al llit amb ella. També era l’última cosa que desitjava. Van anar a prendre una copa al Fourati i van donar per acabada la vetllada.
Després de beure i menjar, Ingham anava una mica alegre. La irritabilitat i la ràbia li havien fugit, almenys superficialment, i d’això estava agraït a la senyora Kathryn Darby de Pennsilvània. Què tenen per aquelles terres? «Cabell d’àngel i pastís de poma».
Quan va arribar al bungalow, va tornar a llegir la carta d’Ina. Esperava que no li importaria gens, que ho podria fer sense ni un tret de ressentiment. Però no ho va aconseguir. Va deixar la carta sobre la taula, va tirar el cap enrere i digué:
—Déu meu, fes que torni el gos de Jensen. Si et plau.
En acabat, se’n va anar a dormir. Encara no eren les dotze de la nit.
Ingham no sabia què l’havia despertat, però es va incorporar ràpidament, es va repenjar sobre el colze i va escoltar amb atenció. L’habitació estava a les fosques. El pany de la porta va xerricar. Ingham va saltar del llit i instintivament es va posar darrere l’escriptori, que era al mig de l’habitació. Estava de cara a la porta. Sí, s’anava obrint. Ingham es va ajupir. Es va adonar que s’havia oblidat de tancar-la amb clau. Va veure la silueta d’una figura encorbada. Una llum, el llum del camí dels bungalows, hi donava una lluminositat blanquinosa al darrere. La figura començava a entrar.
Ingham va agafar la màquina d’escriure de sobre la taula i la va tirar amb tota la seva força, donant-se impuls amb el braç dret, igual que els jugadors de bàsquet llancen la pilota cap a la cistella. L’única diferència era que en aquest cas l’objectiu era més baix. Va picar just contra el cap que duia un turbant. La màquina d’escriure es va estavellar estrepitosament contra el terra. Es va sentir el crit que feia la figura mentre tentinejava cap enrere i finalment va caure sobre la terrassa. Ingham anà corrents cap a la porta, amb el peu va enretirar la màquina d’escriure i va tancar la porta d’un cop. La clau era a l’ampit de la finestra de la dreta. Quan la va haver trobada, va buscar el forat del pany a les palpentes i va tancar la porta amb clau.
En acabat es va quedar quiet, escoltant. Li feia por que no n’hi hagués cap més. Ingham va anar a les fosques cap a la cuina. Va trobar l’ampolla de whisky a l’escorredora, va estar a punt de tombar-la però finalment la va poder agafar i en va beure un glop. Mai no havia necessitat tant beure com en aquell moment. Va tornar a fer un altre glop, va tapar l’ampolla amb el palmell de la mà i la va tornar a deixar on era. Després va mirar cap a la porta. Escoltava. Ingham sabia que l’home al qual havia colpejat era Abdullah. Si més no, estava pràcticament convençut que era ell.
Es van sentir unes veus quasi imperceptibles que s’apropaven. Les veus eren contingudes, excitades, i Ingham va sentir que parlaven en àrab. Un raig prim de llum es va encendre a l’altre cantó dels porticons i després va desaparèixer. Ingham s’omplí de valor. Eren els col·legues d’aquell home…, o els xicots de l’hotel que investigaven?
En acabat va sentir unes petjades de peus descalços a la terrassa, un gruny, i el soroll que feia alguna cosa que arrossegaven. És clar, el maleït àrab. Se l’enduien. Quisvulla que fos.
Ingham va sentir que deien «Mokta» en veu baixa.
Cada vegada se sentia menys el soroll de passes, fins que finalment va desaparèixer. Ingham restà dempeus a la cuina un parell de minuts més. No sabia si havien dit alguna cosa de Mokta, o bé si ell era amb els altres i se li havien adreçat. Ingham va estar a punt de córrer darrere seu per parlar amb ells. Però n’estava segur, que eren els nois de l’hotel?
Ingham va deixar anar un profund sospir. Després va tornar a sentir passos cautelosos sobre la sorra, era un soroll tan suau com el cotó. Li va arribar un altre soroll diferent, però també encobert. Algú netejava les rajoles amb una baieta. Ingham sabia que netejaven la sang. Estava mig marejat. Els passos es van allunyar. Ingham esperà i es va posar a comptar fins a vint a poc a poc. Llavors va deixar el seu llum portàtil a terra, de manera que no es veiés des de l’altre cantó dels porticons, i el va encendre. Volia saber com estava la màquina d’escriure.
La part de davant del marc s’havia doblegat. Quan ho va veure, Ingham va fer una ganyota, més per l’aspecte sorprenent de la màquina d’escriure que no pas pel cop que havia donat contra el front de l’àrab vell. Fins i tot, la barra dels espais s’havia torçat i havia quedat aixecada d’un cantó. Unes quantes tecles s’havien doblegat i estaven les unes a sobre de les altres. Mecànicament, Ingham les va prémer, però no van tornar al seu lloc. El marc s’havia enfonsat uns set centímetres. Evidentment l’haurien de reparar a Tunis.
Ingham va apagar el llum i es va tornar a ficar al llit. Va enretirar el llençol de sobre perquè feia calor. Va estar gairebé una hora ajagut sense dormir, però no va sentir cap més altre soroll. Va tornar a encendre el llum i va portar la màquina d’escriure fins a l’armari i la va deixar a terra al costat de les sabates. No volia que ni Mokta ni cap dels altres nois la veiés al matí següent.