XV

L’endemà era dissabte. Era el dia en què Ingham havia d’anar a buscar la màquina d’escriure. Va arribar a l’oficina de correus a tres quarts de deu, va tirar la carta d’Ina a la bústia. Després s’encaminà cap a la casa de Jensen. Aquest cop va evitar de mirar la taca que hi havia al lloc on havia trobat l’àrab mort.

Jensen encara no s’havia llevat. Però al final va treure el cap per la finestra.

—Ara t’obro la porta!

Ingham va entrar a l’eixida amb el terra de ciment.

—Me’n vaig a Tunis a buscar la màquina d’escriure. Vols que et porti alguna cosa?

—No. Gràcies. No se m’acut res que em pugui per falta.

Ingham recordà que Jensen havia comprat alguna pintures a Sousse.

—Voldria saber si trobaria un pis com el teu per llogar aquí a Hammamet. En saps d’algun?

Jensen va trigar uns segons a assimilar-ho.

—Et refereixes a un parell d’habitacions a qualsevol lloc? O a una casa?

—A un parell d’habitacions. Alguna casa àrab. Com la que tu tens.

—Ja ho preguntaré. Segur que sí, Howard. Ho demanaré avui mateix.

Ingham li va dir que l’aniria a veure quan tornés de Tunis. Volia parlar amb Jensen de la conversa de la nit anterior amb Adams.

La màquina d’escriure ja estava arreglada. Havien conservat l’antiga armadura. Pels costats, la pintura fosca estava tan gastada que deixava veure l’acer de sota. Ingham estava tan content que no es va preocupar pel preu encara que li va semblar excessiu. Set dinars o una mica més de catorze dòlars. Va provar la màquina a la tenda amb un tros de paper. Era la seva màquina d’escriure. Tan bona com sempre. Ingham va donar les gràcies a l’home de la botiga i s’encaminà cap al cotxe. Era feliç de tornar a dur aquell pes.

Va arribar a Hammamet abans de dos quarts d’una. Havia comprat diaris i les revistes Time i Playboy, llaunes d’ostres fumades, pernil en conserva i sopes de la marca Cross & Blackwell. Jensen era al carreró redreçant amb el peu un cubell d’escombraries doblegat. Probablement era el seu.

—Entra —digué Jensen—. Tinc cervesa fresca.

Jensen havia posat les cerveses a dintre d’una galleda d’aigua. Es van asseure al llit.

—Hi ha una casa dos-cents cinquanta metres enllà —digué Jensen, assenyalant en direcció cap a Tunis—. Però no hi ha res a dintre. I no crec que el propietari hi posi res, digui el que digui. Hi ha una pica de lavabo, però no hi ha vàter. Encara hi ha paletes que hi treballen. En demana quaranta dinars al mes. Estic segur que podem rebaixar el preu fins a trenta, però ni un dinar més. A més, hi ha un parell d’habitacions d’aquí sota meu que estan lliures. Trenta dinars al mes. Hi ha una mica de cuina, com ara la meva, una pica i una mena de llit. Vols anar-lo a veure? Gamal m’ha donat la clau.

Gamal era el propietari del pis de Jensen.

Ingham baixà les escales amb Jensen. La porta, que sobresortia de la paret, era just a la dreta del vàter del forat a terra. L’habitació més gran donava al carrer. Tenia una finestra que feia un arc bastant pronunciat. Per una porta que era a l’altra banda de la finestra, s’entrava a una habitació quadrada més petita que tenia dues finestres que donaven a l’eixida. Ingham s’adonà de l’avantatge que era que no el poguessin veure. En aquesta habitació hi havia una pica força gran i una cuina amb dos cremadors a sobre d’una taula de fusta. El llit era una porta plana, o això semblava, recolzada sobre tres caixes de fruita, a sobre de la qual hi havia un matalàs prim. L’interior volia ser de color blanc però, a causa de la brutícia, havia adquirit un to grisenc, i torrat als llocs on havia caigut la pintura. Una manta arrugada de color caqui era sobre la porta-llit. A terra hi havia un cendrer ple de puntes de cigarret.

—Hi dorm algú aquí, ara? —preguntà Ingham.

—Oh! El nebot o no sé què de Gamal. El farà fora de pressa perquè no li paga res. Et sembla bé? O és poc elegant? —preguntà Jensen mentre feia un moviment faceciós.

—Suposo que està prou bé. Hi ha algun lloc on pugui comprar una taula? I una cadira?

—Estic segur que les podré aconseguir. Faré que se n’encarreguin la gent d’aquí al costat.

Van cloure el tracte. Ingham estava de bon humor. El dormitori tenia un cadenat que es podia tancar fent passar una barra pels dos cantons. La porta del carrer seria la mateixa que tenia Jensen. Tindrien el mateix vàter fastigós. Però tal com Jensen va subratllar, almenys tenia la porta que ell mateix hi havia col·locat. Ingham se sentia més segur estant a prop de Jensen. Si li passava alguna cosa, si algú entrava a casa seva, tindria un aliat que el sentiria si cridava. Ingham va dir a Jensen que es traslladaria el dilluns i li va donar quinze dinars perquè els lliurés a Gamal com a paga i senyal. En acabat, Ingham va anar en cotxe fins al Reine.

Ingham va pensar que ja seria mala sort trobar-se amb el «mussol» de cara mentre duia la màquina d’escriure del cotxe al bungalow. Fins i tot, volia donar una ullada des del cotxe. Si veia el «mussol» deixaria la màquina per treure-la en un altre moment. Es va sentir avergonyit d’aquell temor i a l’aparcament dels bungalows va deixar-hi el cotxe i sense mirar al seu voltant va obrir l’altra porta i va treure la màquina. Va tancar amb clau i es dirigí cap al seu bungalow. El «mussol», evidentment, en aquell moment no era per allà a prop.

Si se n’anava el dilluns, tenia prou temps com per avisar l’hotel amb antelació, trobar una taula i una cadira i escriure potser deu pàgines més de la novel·la. Encara que sembli estrany, després de la conversa tan agitada que havia tingut amb Adams, la nit anterior, a Ingham se li va ocórrer un títol per al seu llibre: L’estremiment de l’engany. Era molt millor que els altres dos que havia rumiat a Amèrica. Abans de marxar d’Amèrica, havia llegit en algun lloc que als falsificadors normalment els tremola lleugerament el pols en començar i en acabar de fer una signatura falsa. Algunes vegades era tan poca cosa que només es podia apreciar amb un microscopi. L’estremiment també expressava que Dennison, la seva doble personalitat, s’anava ensorrant a mesura que s’acostava la desfeta. Era un enfonsament profund i alhora inconscient. Igual que quan una muntanya es desfà per dintre. Durant un temps, des de fora no es detecta. De fet, no se sap, fins que no es produeix l’últim daltabaix. Dennison no tenia remordiments de consciència que reconegués com a tals. El perill gairebé no li feia por.

Ingham va anar a parlar amb l’hotel i els va demanar que li preparessin el compte per al diumenge. Després va tornar al seu bungalow i va contestar en to alegre la carta de Reggie Muldaven. Li va dir que no sabia què se n’havia fet, d’Ina, i que havia demostrat una estranya aversió a escriure-li. Li va explicar que havia començat a treballar en una novel·la. I lògicament li va fer saber que sentia molt el suïcidi de Castlewood. Després Ingham es va posar a fer feina i va escriure vuit pàgines de les tres fins a les sis, hora en què es va anar a banyar. Per algun motiu, estava molt content. Era agradable, per començar, tenir alguns diners que li permetien d’enviar un xec cada mes per pagar un apartament bastant car a Nova York, mentre s’estava en un confortable hotel, sense haver de pensar en el preu. Els diners no fan la felicitat, com diria el «mussol» (o no ho diria?), però Ingham sabia què era tenir el neguit d’anar-ne una mica escàs.

Tal com havien quedat, a les vuit es van trobar amb Jensen al Plage, on van prendre una copa abans d’anar al Melik. Jensen li va dir que la família que vivia al costat de casa seva li havia promès trobar una taula per a l’endemà. La cadira, però, resultaria una mica més difícil i tot podia ser que haguessin de regirar tota la soc per trobar-ne una, o bé comprar-la o manllevar-la al Melik. Jensen només en tenia una.

—No t’asseguis a prop de cap anglès —digué Ingham mentre pujaven els graons de la terrassa del Melik—. Vull parlar amb tu.

Van compartir una taula amb dos àrabs que anaven en mànigues de camisa i que no paraven d’enraonar.

—A veure què et sembla —digué Ingham—. Adams va continuar amb el tema la nit passada. Em va explicar que la gent que estaven al bungalow de darrere el meu van sentir el crit i a sobre un soroll metàl·lic i una porta que es tancava d’un cop. Et pots imaginar el «mussol» molestant-se a anar a interrogar els veïns? Com si fos l’inspector Maigret?

Jensen va somriure.

—Com li dius?

—«Mussol». L’estil de vida americà. El nostre estil de vida. Sempre el predica. No t’hi havies fixat? Déu, bondat i democràcia. Això salvarà el món.

Els couscous tenien més bon aspecte que altres vegades. Hi havia més tall.

—La nit passada li vaig negar haver sentit res més a part del crit —Ingham va continuar amb la qüestió—. Li vaig negar haver obert la porta.

Era evident que Jensen considerava que la mort d’Abdullah no tenia més importància que la d’un mosquit. Ingham notà que en aquell moment podia parlar-ne més tranquil. Gairebé podia mentir sobre l’assumpte amb facilitat.

Jensen somreia. Va moure el cap com si volgués dir que no entenia com algú podia perdre tant de temps parlant d’un afer de tan poca importància.

Ingham intentà de divertir Jensen encara més.

—Adams està provant un tractament nou, a la Porfyrivich, o a l’estil dels investigadors anglesos. «Sé que no em dius la veritat, Howard. Saps? Et sentiries més bé si ho fessis».

—I què diuen els teus veïns francesos?

—Ja se n’han anat. Ara hi ha una parella d’alemanys. Marit i muller, suposo. Saps què, Anders? Ahir vaig estar a punt de dir-li la veritat al «mussol». I com tu dius, per què? Què podria fer ell? Complaure’s d’haver resolt un misteri? No crec que em preocupés.

—No podria fer res. Absolutament res. Et refereixes a l’aparell judicial? A fer punyetes! L’última cosa que aquest país vol és posar els turistes i els lladres davant per davant…, en un judici, vull dir. Els americans sou ben estranys.

Al dia següent, Ingham va dur una maleta a la seva nova adreça; ell i Jensen van anar a la soc a comprar algunes coses: un parell de tovalloles de bany, una escombra, alguns pots de cuina, un mirallet per penjar-lo a la paret, gots, tasses i plats. La família del costat els va pujar una taula, no gaire grossa, però de l’altura adequada i prou ferma. La cadira era més difícil. Jensen, però, va convèncer Melik perquè els en cedís una per un dinar i mig.

El dilluns al matí, Ingham va fer el trasllat. Havia fregat el prestatge de la cuina i ara era força net. Havia deixat de ser primmirat. Semblava com si de sobte s’hagués alliberat de totes les seves idees sobre la netedat, si més no, sobre la pulcritud desmesurada i el confort. Una caixa de fruita li feia de tauleta de nit i el llum del sostre era l’únic que tenia. Cada vegada que volia llegir al llit, hi havia de posar la capçalera ben bé a sota. Una altra manta que tenia (que era de viatge) li feia de coixí. Jensen li havia dit que la roba bruta la hi rentaria una filla joveneta de la família del costat.

Entre el dilluns i el dimarts, Ingham va escriure disset planes. Jensen li va deixar que escollís tres quadres per endur-se a casa seva. Ingham no va triar el de l’àrab esventrat perquè sabia que a Jensen li agradava de tenir-lo i perquè a ell li era desagradable. Es va quedar amb un quadre de la fortalesa espanyola pintat amb senzillesa. A primer pla hi havia sorra i, al darrere, el mar i el cel blaus. Un altre era un nen petit, que duia un jubbah, assegut al graó blanc d’una porta. Tenia els ulls molt oberts i semblava abandonat. El tercer era una de les pintures caòtiques de color taronja. Ingham no sabia què significava, però li agradava la composició.

Ingham anava cada dia a la recepció del Reine i a la seu dels bungalows a veure si havia rebut cap carta, malgrat que havia enviat a Ina i al seu agent la nova adreça: Rue El Hout, quinze. Un cop va veure Mokta i li va pagar una cervesa. A Mokta li feia gràcia i el sorprenia que s’hagués traslladat allà. Coneixia el carrer.

—Tot són àrabs —digué Mokta.

—És interessant —Ingham també va somriure—. Molt senzill.

—Prou que m’ho crec.

El condicionador d’aire que Ingham havia demanat mai no li va arribar. Com que Mokta no li’n parlà, ell tampoc no va dir res.

El dimecres, Ingham va convidar Adams. Va pagar a un dels fills de Melik un parell de centenars de fils a canvi d’una plàtera de glaçons. Ingham esperà Adams al carrer principal per acompanyar-lo a casa seva. Adams mirà al seu voltant amb interès mentre caminaven pels carrerons. Els àrabs gairebé havien deixat de fitar Ingham, però n’hi va haver que ara s’embadocaren amb Adams.

Ingham convertí l’escriptori en una taula de còctel. Va deixar a terra, en un racó, la màquina d’escriure, les planes escrites, els fulls i el diccionari.

—Doncs és ben senzill! —digué Adams rient—. Està pràcticament buit.

—Sí. No cal que facis compliments respecte a la decoració. No els espero.

Va agafar el gel que quedava a la plàtera i va tirar uns quants glaçons a un parell de gots. Va posar la resta en una safata metàl·lica perquè era més freda.

—Com t’ho fas sense nevera? —preguntà Adams.

—Oh! Compro llaunes petites i me les acabo. Cada vegada compro un parell d’ous.

En aquell moment Adams contemplava el llit.

—Salut! —digué Ingham, mentre li donava a Adams el seu got.

—Salut! On és el teu amic?

Ingham li va explicar que el seu apartament era a sota del de Jensen.

—Baixarà d’aquí a una mica. Probablement deu treballar. Seu. Al llit, si vols.

—Hi ha cambra de bany?

—Hi ha alguna cosa per l’estil a L’eixida. Un vàter.

Ingham esperà que Adams no el volgués veure. S’adonà que uns minuts abans no li hauria importat.

Adams es va asseure.

—Pots treballar aquí? —preguntà Adams, dubtós.

—Sí. Per què no? Igual que al bungalow.

—Procura menjar prou. I que els aliments estiguin en bones condicions. Bé —va tornar a aixecar el got—, espero que t’hi trobis bé aquí.

—Gràcies, Francis.

Adams va mirar el quadre del caos carbassa de Jensen. Era l’únic que estava signat. Adams va riure i torçà el cap vers un cantó.

—Només de mirar aquesta pintura ja tinc calor. Què és?

—No ho sé. Li ho hauràs de demanar a Anders.

Jensen va baixar. Ingham li va servir un whisky.

—Saps alguna cosa més del teu gos? —li preguntà Adams.

—No.

La conversa era avorrida, però amistosa.

Adams li va preguntar per quant temps havia llogat les habitacions i quant li costaven. No hi havia gel per a la segona ronda. Jensen es va acabar de beure la segona copa bastant de pressa i se’n va anar perquè va dir que encara tenia feina a dalt.

—Alguna notícia de la teva xicota? —li demanà Adams.

—No. Ara deu haver acabat de rebre una carta meva. Segurament avui.

Adams va mirar el rellotge i Ingham de sobte recordà que era dimecres. Adams havia de ser d’hora a casa seva per fer el programa de ràdio. Ingham es va quedar tranquil perquè no volia anar a sopar a fora amb Adams.

—Ahir vaig anar a Tunis —digué Adams—. Vaig veure una paraulota escrita en àrab a la porta d’un sastre. Probablement era jueu.

—Ah sí?

Adams va fer una rialla.

—No sabia què volia dir i li ho vaig demanar a un àrab. L’àrab es va posar a riure. És una paraula que no es pot repetir.

—Segur que els jueus no s’ho deuen passar gaire bé, ara com ara —digué Ingham amb timidesa.

La fotografia d’un article titulat «Aràbia Exaltada» de l’Observer del diumenge era prou clara com per espantar qualsevol. Hi havia una mar de boques obertes cridant, i punys enlaire, preparats per a destrossar qualsevol cosa.

Adams es va aixecar.

—Me n’he d’anar. Avui és dimecres, ja m’entens. —Es va dirigir cap a la porta—. Howard, fill meu, no sé quant temps podràs aguantar això.

Ingham es va fixar que era prou a prop de la porta oberta com per veure el vàter. Jensen hi acabava d’anar i mai no tancava la porta quan sortia.

—No m’hi trobo malament…, en aquesta temperatura.

—Però no hi pots estar gaire còmode. Ja veuràs quan vulguis una llimonada fresca…, o dormir tota la nit. Fa la impressió que et castigues amb l’acció…, d’«apropar-te als nadius». Sembla que visquis com un home enfonsat i tu no ho estàs.

Ja hi tornava a ser.

—M’agrada canviar de tant en tant.

—Et volta alguna cosa pel cap…, alguna cosa que et preocupa.

Ingham no va contestar. Podia ser que Ina el preocupes una mica. Però no pas Abdullah, si era això el que Adams es pensava.

—Aquesta no és manera de fer penitència per a un home civilitzat, un escriptor civilitzat.

—Penitència? —Ingham es va posar a riure—. Per què penitència?

—Això ets tu qui ho ha de saber —digué Adams més enèrgicament, malgrat que encara somreia—. Em sembla que tot aquest primitivisme és una pèrdua de temps.

Ingham va pensar que qui era ell per a parlar de perdre el temps. Ell que passava l’estona jugant amb l’arpó, sense agafar mai cap peix.

—No puc dir que sigui així si treballo tal com ho faig.

Ingham immediatament es va penedir d’haver començat a justificar-se davant d’Adams. Per què ho havia de fer?

—Això no s’escau amb la teva manera de ser. Et ve a repèl.

Ingham va arronsar les espatlles. I és que potser el país sencer no li venia a repèl? No era un país estranger? I per què tot el que feia li havia d’escaure?

Ingham digué amablement:

—T’acompanyaré. És fàcil que et perdis.