XVIII

Jensen havia sortit quan Ingham va arribar a casa a dos quarts de sis. Ingham va pensar que, o bé era al Plage, o bé havia anat a passejar per la platja. Ingham va endreçar una mica les habitacions, les va escombrar i, en acabar, va sortir amb el doble propòsit d’anar a cercar Jensen i d’anar a comprar un ram de flors. Havia pensat que si en posava un pom en un gerro, encara que el gerro fos un got, hi faria bonic, damunt la taula. Es va recriminar per no haver enviat un ram de flors a l’habitació d’Ina com a senyal de benvinguda. Però, com podia haver-se imaginat que la tarda havia d’anar tan bé com havia anat?

Ingham estava a punt d’anar al Plage quan va veure Jensen que pujava lentament de la platja descalç. Duia alguna cosa, que en principi a Ingham li va fer l’efecte que era un nen. Era un objecte llarg i fosc que duia entre els braços. Jensen caminava pesadament. Ros i prim, semblava un víking que havia arribat a terra després d’un naufragi. Ingham va veure que duia un enorme tros de fusta.

—Ep! —cridà Ingham mentre se li atansava.

Jensen va aixecar el cap una mica perquè entengués que ja el veia. Anava amb la boca oberta a causa de l’esforç.

—Què és això?

—Un tronc —contestà Jensen—. Em pot anar bé per fer una estàtua, no ho sé.

Va fer un sospir i el deixà a terra. Estava xop d’aigua.

Ingham va tenir l’impuls d’ajudar-lo, però duia una camisa bona i tenia la ment fixa en les flors.

—No es troben gaire sovint trossos de fusta com aquest. M’he hagut de ficar a dins de l’aigua per agafar-lo.

Jensen duia la part de baix dels texans molla.

—A les vuit vindré amb la meva amiga. M’agradaria que sopessis amb nosaltres. Et va bé?

—D’acord. És clar que sí. M’he de mudar?

—No cal. Havia pensat que podíem anar al Melik. Saps on puc aconseguir un ram de flors? Només en vull unes quantes.

—Prova-ho a la soc. Potser el tipus dels gessamins és al Plage.

Jensen va somriure.

Ingham va fer veure que li volia donar un cop de puny.

—Ara torno —digué Ingham.

S’encaminà cap a l’esquerra amb l’esperança de trobar el venedor de flors assegut a terra abans d’arribar al petit banc de Hammamet. Ingham no va trobar flors i ho va deixar córrer al cap de deu minuts. Va tallar un parell de branquetes de pi d’un dels arbres que hi havia al costat de la platja i un cop a casa les va ficar en un vas d’aigua. Es veien ridículament nòrdiques. Altre cop, va haver de deixar a terra la màquina d’escriure i els papers. Després es va treure la camisa i els pantalons, i es va estirar a sobre del llit per dormir.

Quan es va despertar, estava encara més content que quan se n’havia anat del Reine. Però la calor l’havia encaparrat. Es va dutxar amb la galleda al pati. Ara ja era un expert a estalviar aigua per treure’s el sabó. Podia ser que arribés a introduir la revolucionària idea de fer servir dues galledes, ja que moltes vegades la galleda vessava. Tal com havia sospitat, l’aixeta no es podia obrir més, però sempre podia treure aigua de la cuina per omplir la segona galleda.

Ingham va anar al Melik i va reservar una taula per a tres quarts de nou o les nou. En acabat va anar a buscar Ina. Ina era al vestíbul del Reine. Estava asseguda en un sofà i fumava un cigarret. Duia un vestit rosa sense mànigues amb una flor verda, grossa i alegre, estampada una mica més amunt d’un pit.

—No faig tard, oi? —preguntà Ingham.

—No. Simplement anava mirant la gent.

Es va aixecar.

—Has dormit una estona?

—M’he anat a banyar i després he fet una migdiada. La platja és divina.

—M’he oblidat de dir-te que si vols pots estar-te a mitja pensió. Potser t’estimes més dinar o sopar aquí. No ho sé.

—De moment, no em vull lligar a res.

Ingham va aturar el cotxe com era habitual a prop del Melik, i va demanar a Ina que esperés un moment. Va pujar corrents els esglaons que duien a la terrassa. Havia quedat d’acord que aniria a buscar gel. Després va sortir i es va dirigir cap a Ina amb la plata de gel. Va tancar el cotxe amb clau i van anar cap al primer carreró.

Ina mirava fascinada tot el que veia al seu voltant. I els pocs àrabs que hi havia al carreró o que estaven recolzats a les portes de les cases també la miraven somrient lleugerament, amb els ulls molt oberts.

Ingham es va aturar davant la seva porta. Era com moltes altres. L’única diferència és que era tancada i la majoria eren obertes.

—He de dir que sembla un veritable «McCoy» —féu Ina.

Ingham es va alegrar quan va veure que la porta del lavabo era tancada.

—Aquí és on treballo i on dormo —digué Ingham mentre la deixava entrar abans que ell a l’habitació.

—De debò? —preguntà Ina en un to de sorpresa.

—Potser sóc un «Robinson Crusoe» en petit, però no em cal res més.

Pensava fer-la seure en el lloc més còmode: el llit. Aleshores ja tenia un coixí de color vermell fosc per recolzar-s’hi. Però com que el llit era bastant ample, hom havia de seure-hi arrepetellat.

Ina va voler veure la cuina.

—És força neta —digué encara somrient. Ingham va pensar que havia valgut la pena netejar-la—. Suposo que el preu deu ser tirat.

—Dos dòlars al dia —digué Ingham mentre s’ocupava del gel.

—I el vàter?

—Bé, és exterior. És a l’eixida. M’he de rentar allà.

Li va caure el gel a la pica i al mateix temps es va tallar el polze amb el filat metàl·lic de la safata.

—Whisky amb aigua? Jo me’l prendré amb soda.

—Amb aigua ja em va bé. De qui són tots aquests quadres?

—Oh! Són d’Anders. T’agraden?

—M’agrada l’abstracte. El del nen petit no tant.

—No li he dit que t’interessa la pintura. —Ingham va somriure content de pensar que Ina i Jensen tindrien alguna cosa de què parlar—. Té, maca.

Ella va agafar el seu got i es va asseure al llit-porta.

—Uf! —digué mentre feia botar el llit o, més ben dit, ho intentava—. No és gaire tou.

—Als àrabs no els agraden els llits. Dormen amb estores a terra.

Ina duia unes arracades de color verd clar. Els cabells, que portava tallats més curts, es bellugaven amb naturalitat. Anava sense clenxa.

—Són un poble estrany. Em fan una mica de por. Ah! Hi va haver altercats després de la guerra? O mentre va durar?

—Sí, alguna cosa va passar. Van bolcar cotxes a Tunis, van trencar els vidres de la Biblioteca del Servei d’Informació Americà, que és al bell mig del poble. Jo no…

Jensen va aparèixer a la porta i va trucar. Duia els pantalons verds i una camisa impecable de color blanc.

—Anders Jensen, la senyoreta Pallant. Ina.

—Molt de gust —digué Ina, mentre el mirava somrient sense allargar-li la mà.

Jensen es va quedar aturat a mig fer una reverència.

—Molt de gust, senyoreta… Ina.

Algunes vegades semblava un bon jan graponer de setze anys.

—Ara et preparo una «paperina» —digué Ingham mentre anava cap a la cuina.

A Jensen li feia gràcia l’expressió «portar una paperina» i moltes vegades en comptes de dir una copa deia una «paperina».

Ingham va sentir com Ina li preguntava:

—Fa gaire temps que ets aquí?

Ingham va dur el got de Jensen. Era força ple.

Van parlar dels quadres de Jensen. Jensen va estar satisfet que ella s’hi hagués fixat, que li agradés l’abstracte de color taronja. Ina no va parlar del seu germà. Jensen va explicar que en aquells moments treballava en un dibuix sobre la sorra. L’havia inspirat el viatge que havia fet amb Ingham a Gabès.

—Vam dormir a l’aire lliure sobre la sorra —digué Jensen—. No ens vam trobar amb cap tempesta com la del meu quadre però amb els ulls a l’altura de la sorra se n’obté una imatge molt propera.

La conversa era molt agradable. Ingham va notar que els ulls d’Ina ho veien tot, les sabates de pell de color blanc de Jensen amb l’empenya foradada, les seves mans primes (duia pintura groga sota l’ungla d’un dels polzes), el seu rostre profundament preocupat que podia esdevenir tràgic i alegre i altre cop tràgic en qüestió de segons. El front d’Ina brillava per la suor. Ingham va desitjar que corregués l’aire a la terrassa del Melik. Ina va pescar un mosquit de dintre el got durant la segona copa, per a la qual ja no quedava gens de gel.

—Els insectes d’aquí són alcohòlics —digué Jensen.

Ina va riure.

No cal dir que al Melik van menjar couscous. Ina va trobar que el lloc era encantador. El canari cantava de valent. També hi havia una flauta que no sonava gaire forta i una brisa, suau, però era una brisa.

—És permès que vinguin les dones aquí? —digué Ina fluixet i Ingham es va posar a riure—. Tenen unes lleis tan rares. On són les dones?

—A casa fent-se el sopar —respongué Jensen—. I aquests homes, probablement, han passat la tarda amb les seves amants i després de sopar aniran a veure unes altres amants, i finalment aniran cap a casa…, on les seves dones estan embarassades.

Això va divertir Ina.

—Vols dir que no els surt molt car tenir tantes amants? Aquests tipus no semblen gaire rics.

—Em sembla que les dones àrabs no dirien que no. No ho sé. A mi no m’ho preguntis —digué Jensen mentre feia un moviment llangorós amb la mà. Es va quedar mirant el buit.

—No portes els teus botons de puny —digué Ina a Ingham.

Ingham duia uns botons de puny molt barats que havia comprat a Tunis.

—Em pensava que t’ho havia dit en una carta. Em van robar algunes coses al Reine. Van entrar al bungalow. Se’n van endur el meu estoig amb tot el que hi tenia d’aquesta mena: els botons de puny, una agulla de corbata i un parell d’anells.

De sobte Ingham s’adonà que també li havien robat l’anell d’or del casament.

—No, no me m’havies dit res —digué Ina.

—I un parell de sabates també —digué Ingham—. Em va saber molt greu per aquells botons de puny. M’agradaven molt.

—Jo també ho sento.

—Hauries…, bé, potser és més segur a l’habitació de l’hotel on t’estàs —digué Ingham—, però si tens alguna cosa de valor fóra millor que la posessis a dintre d’una maleta i que la tanquessis amb clau.

Jensen escoltava, sense expressió.

—Gràcies pel consell —digué Ina—. Normalment tinc molta sort. Però, és clar, és el primer cop que vinc a l’antiga Aràbia. La fama que tenen no és precisament de… —va somriure i va mirar Jensen—. Quin és el contrari de lladres? —es va girar cap a Ingham—. Em vas dir que havies perdut la jaqueta de lona. Ja sé que t’estimes molt la roba vella, però aquella, peça…, ja me’n recordo.

—Sí. Però me la van prendre del cotxe. Aquest és un altre cas.

Ingham va pensar en l’àrab vell dels pantalons vermells i es va sentir incòmode a la cadira.

—Aquest cop va ser Abdullah —afegí Jensen.

—Fins i tot sabeu com es diuen? —Ina es va posar a riure—. Quina mena de país! M’hauràs d’ensenyar qui és aquest Abdullah. El nom sona com si sortís dels contes de Les mil i una nits.

—Suposem que Abdullah ja no hi és —féu Jensen.

—Oh! Ja l’han escarmentat? —preguntà Ina.

—Confiem i ens pensem que ha estat així —respongué Jensen.

—L’han apunyalat?

Jensen, durant un moment, no va dir res i Ingham va respirar tranquil perquè com a mínim això volia dir que sabia que no havia de deixar anar la història del bungalow.

—Pel que sembla hi va haver algú que per una vegada va defensar la seva propietat, i va donar un bon cop al front d’aquell bord.

—Que interessant! —digué Ina com si llegís el resum d’un guió televisiu—. Com ho has sabut?

—Oh! M’ho ha dit un ocellet.

Jensen es va posar a riure.

—Vols dir que l’han mort?

—Senzillament, ja no volta per aquí.

Ingham va reparar en el gran interès d’Ina per la història. Quan era a punt de dir alguna cosa més. Adams va aparèixer a l’altre cantó de terrassa. Estava dret i buscava una taula. Ingham es va aixecar de cop.

—Perdoneu.

Ingham li va demanar a Adams que segués amb ells. Mentre anaven cap a la taula. Ingham va veure que Jensen i Ina tornaven a parlar.

—Ina —digué Ingham—, et presento el meu amic Francis Adams. Ina Pallant.

—Molt de gust, senyor Adams.

Ina estava preciosa mentre somreia a Adams i li donava la mà.

—Molt de gust, senyoreta Pallant! Quant temps sereu aquí? —preguntà Adams.

—No ho sé segur. Potser una setmana —va contestar Ina.

Ingham va pensar que es comportava amb prudència. Va cridar un dels fills de Melik perquè prengués nota del que Adams volia.

Adams va demanar el sopar en àrab.

—Has estat aquí una bona temporada; Howard m’ho ha dit —féu Ina.

—Sí, ara ja fa més d’un any. M’agrada el clima…, si hi ha aire condicionat. Ha, ha! —el «mussol» reia satisfet—. Però m’has d’explicar moltes coses dels Estats Units. Ja fa un any i mig que no sóc a casa. Tot el que llegeixo és la revista Time, el Reader’s Digest i algun diari de París o Londres de tant en tant.

—Què vols saber? Normalment em passo el dia ficada a l’oficina, i en acabat agafo el metro per anar a Brooklyn. Em sembla que ja no sé què passa.

—M’interessa la qüestió racial. I la guerra del Vietnam. I bé, l’esperit, l’ambient. Això no es pot saber pels diaris.

—Hum! —Ina va somriure a Ingham i després es va tornar a mirar Adams—. Aquest estiu torna a estar caldejat, pel que fa a revoltes racials. I la guerra del Vietnam, bé…, em sembla que els que s’hi oposen cada vegada estan més organitzats. Però segur que tot això ja ho deus haver llegit.

—I tu, com a ciutadana corrent, com ho veus?

—Com a ciutadana corrent, considero que és una pèrdua de temps, diners i vides humanes —digué Ina—. No cal dir que no és una pèrdua de diners per a tothom, ja que les guerres sempre omplen les butxaques d’algú o altre.

Adams no va dir res durant un parell de segons. Li van portar el plat de cabrit que havia demanat. Ingham li va omplir el got.

—Tu estàs a favor de la guerra? —preguntà Ina a Adams.

—Oh, sí! —digué Adams segur—. És que jo sóc anticomunista.

Ingham es va alegrar quan va veure que Ina no s’havia amoïnat a contestar-li: «Jo també». Únicament es va mirar Adams amb una certa curiositat, com si ell fos membre de la Legió Americana, la qual cosa no fóra estranya, va pensar Ingham.

Jensen va badallar obertament, es va tapar la boca amb la seva mà, llarga i prima, i es va quedar amb la mirada fixa en la foscor de més enllà de la terrassa.

—Bé, guanyarem, no hi ha dubte…, encara que només sigui des del punt de vista tècnic. Com vols que perdem? Però, parlant d’alguna cosa més interessant, quins plans de viatge tens mentre siguis aquí?

—No ho sé encara —contestà Ina—. Tu què m’aconselles?

El «mussol» tenia moltes idees. Sousse, Djerba, una excursió en camell per la platja, una visita a les runes de Cartago, anar a dinar a Sidi Bou Said, anar a veure la soc d’un poble en el dia de mercat, del qual Ingham no havia sentit ni el nom.

—Suposo que podré anar a visitar tots aquests llocs jo sola —digué Ina—. Em penso que Howard vol treballar. No té cap obligació de distreure’m.

—Ah, sí? —Adams dedicà un somriure d’esquirol galtaplè a Ingham—. Després de totes aquestes setmanes de solitud, no tens temps d’ensenyar el país a una noia bonica?

—Jo encara no he dit res sobre treballar —digué Ingham.

—M’agradarà acompanyar-te, si Howard està ocupat —li digué Adams.

—I jo puc ensenyar-te la fortalesa espanyola —afegí Jensen—. El problema és que jo no tinc cotxe.

Ingham estava satisfet que tothom s’hi avingués tant.

—Però demà em toca a mi —digué Ingham—. Podríem anar avall fins a Sousse o algun lloc per l’estil.

Van anar a prendre cafè al Café de la Plage. El Plage va fascinar Ina. Va dir que semblava «real».

Quan va arribar l’hora d’acomiadar-se, Adams va insistir que Ingham acompanyés Ina al seu bungalow per prendre una última copa. Jensen se’n va anar a casa seva. El «mussol» va marxar amb el Cadillac.

—Ja fa uns dies que Anders està una mica trist pel que li va passar al seu gos —digué Ingham. Li va explicar què havia passat.

—Déu meu, això és horrible… No sabia que fossin tan mesquins.

—Només ho són uns quants —digué Ingham.

El bungalow del «mussol» va encantar Ina tant com Ingham havia imaginat. Adams fins i tot li va ensenyar el dormitori. Evidentment, l’armari era tancat, i Ingham sabia que era tancat amb clau encara que no fos a la porta.

—Una petita llar lluny de casa —digué Adams—. Bé, ja no en tinc als Estats Units. Encara em queda la de Connecticut —va assenyalar la fotografia de la sala d’estar— però ara pràcticament tot ho tinc en un dipòsit de mobles i és gairebé buida. Suposo que algun dia em retiraré a viure allà.

Després de la primera copa, Ina va dir que estava esgotada i que volia anar a dormir. Adams es va mostrar comprensiu al moment i es va entestar a calcular quina hora era per a ella: un quart de vuit d’«ahir». Quan es van acomiadar, gairebé li besà la mà.

—Howard treballa massa. Fes-lo sortir més. Bona nit a tots dos!

Quan van ser a dins el cotxe, Ingham li va preguntar:

—Què t’ha semblat?

—Oh! És molt clàssic —es va posar a riure—. Però sembla feliç. Suposo que sempre ho són. El millor món possible i tot això.

—Sí, exactament. Però em sembla que es troba una mica sol. La seva dona es va morir fa cinc anys. Em sembla que estaria més content que un nen amb sabates noves si passessis un dia amb ell…, o part d’un dia. Vés a dinar amb ell un dia d’aquests.

Ingham ho deia amb sinceritat, però de sobte imaginà el «mussol» explicant-li a Ina l’incident amb Abdullah, els fets d’aquell vespre, i es va sentir intranquil. No volia que Ina en conegués els detalls, ni tan sols els pocs detalls que Adams es pensava que sabia. De què serviria? No era res més que un afer depriment i fastigós. Ingham va dur el cotxe per la zona de grava fins a les portes d’entrada a l’hotel.

—Què et passa, amor meu?

—Res, per què?

Podia llegir-li, es va preguntar Ingham, el pensament així de bé a les fosques?

—Potser estàs tan cansat com jo.

—No tant.

Li va fer un petó a dins del cotxe i després la va acompanyar fins al vestíbul a buscar la clau. Li va prometre que l’endemà l’aniria a buscar després de les deu.

Jensen encara estava llevat quan Ingham va arribar a casa.

—Sembla agradable —li va dir d’Ina.

Ingham va pensar que venint de Jensen aquest era un gran elogi i com a tal el va valorar.