VI

A les nou del matí de l’endemà, Ingham encara era al llit. L’escalfor del sol començava a filtrar-se pels porticons. No recordava com havia arribat a casa. Ho havia oblidat tot a partir del moment en què va maleir l’àrab geperut del turbant ronyós i groguenc. Llavors el cadàver li vingué a la memòria. Déu meu, sí, un cadàver. Ingham pensà que li havien fet un bon esvoranc. Podia ser que el tall gairebé li hagués seccionat el coll, i si ell hagués aixecat el cos, el cap li podia haver caigut. No, a Ina no li diria res d’aquella part del vespre. Va pensar que no ho diria a ningú. La gent li preguntaria: «Per què no ho vas denunciar?». Ingham s’adonà que estava avergonyit de si mateix. Malgrat la paperassa que se n’hauria derivat, hauria hagut de denunciar l’afer. Encara ho podia fer. L’hora en què va veure el cos podia tenir alguna importància. Però no pensava fer-ho.

Saltà del llit i es dutxà.

Quan va sortir del lavabo, Mokta li havia deixat la safata de l’esmorzar a l’ampit de la finestra del costat del seu llit. Allò era un bon servei. Ingham se’l menjà assegut a la punta de la cadira. Duia pantalons curts i una camisa. Pensava en la carta que escriuria a Ina i, abans d’acabar-se el cafè, enretirà la plàtera i es posà a escriure a màquina.

Com que no rebé carta d’Ina en el correu del matí, a les quatre de la tarda va enviar la carta amb caràcter urgent des de l’oficina de correus. Al correu de la tarda tampoc no hi havia res d’ella.

Va sopar amb Adams en un poble de pescadors anomenat La Goulette, que era a prop de Tunis. El poble tenia una curiosa semblança amb Coney Island, no pels divertiments i les parades d’entrepans calents, sinó perquè el poble era allargassat, les cases baixes i tenia ambient de mar. També tenia un aspecte rònec, barat i verge. El primer pensament d’Ingham fou preguntar pels hotels d’allà, però el cambrer d’un bar on van anar li va dir que no n’hi havia cap. El propietari i un cambrer del restaurant on van sopar li ho va confirmar. El cambrer coneixia un lloc on llogaven habitacions però les indicacions eren massa imprecises com per dedicar-se a anar a investigar, sobretot en aquella hora.

Aquell vespre Adams va fer fastiguejar una mica Ingham. Adams començà altra vegada amb els avantatges de la democràcia per a tothom i la moral cristiana per a tothom («Tothom?» —Ingham el va interrompre amb un to de veu tan alt que la gent de la taula del costat es van girar per mirar-se’l). Pensà en els alegres pagans sense Crist (potser també sense sífilis), joiosos. Però de fet, on eren en aquest temps? El cristianisme i les proves amb bombes atòmiques també els havien arribat com a tothom. «Et juro que si es fica amb el Vietnam, m’agafa un atac», es digué Ingham a si mateix. Però comprengué com eren de ridículs els seus sentiments contra aquell absurd homenet i es controlà. Va fer memòria de les vegades que havia gaudit de la companyia d’Adams i es va recordar que convertir Adams en el seu enemic seria de boigs, ja que se’l trobava un o dos cops al dia a la platja o per l’hotel. Ingham va notar que la seva còlera només era una frustració. Un fracàs de tots els aspectes de la seva vida en aquells moments…, llevat, potser, de la novel·la que escrivia.

—Ho pots apreciar en les seves cares, quins són els homes que s’han girat d’esquena a Déu —Adams continuava amb la cançoneta.

On era Déu, que hom podia girar-se-li d’esquena?

Les galtes rodones d’Adams estaven cada cop més inflades. Somreia i mastegava amb satisfacció, tot al mateix temps.

—Drogoaddictes, alcohòlics, homosexuals, criminals…, i fins i tot l’home senzill del carrer si ha oblidat el Bon Camí…, són tots una colla de desgraciats. Però encara podem ensenyar-los el Bon Camí…

«Déu meu», pensà Ingham, «que s’ha trastocat Adams? I per què hi ha d’incloure els homosexuals?».

«Que li parla a cau d’orella? No pots venir al jardí sense estar borratxo?». L’acudit infantil que li vingué al cap li provocà una rialla difícil de reprimir però va poder empassar-se-la, encara que els ulls se li negaren de llàgrimes. Sort que Adams no es va prendre malament aquell somriure, perquè si no Ingham no hauria pogut donar cap explicació. Adams continuava rient ple de satisfacció.

—Estic segur que tens raó —digué Ingham forçat, amb intenció de donar per acabada la conversa.

«La gent ens hem de mostrar amables», pensava Ingham, «però no convé fer amistats amb gent com aquesta. Són perillosos».

Uns minuts després, quan Adams anava deixant la conversa, però el tema era encara «el nostre estil de vida», Ingham li preguntà:

—Què en penses d’alguna de les coses que la gent normal fa al llit? Heterosexuals. Desaproves aquestes coses?

—A què et refereixes? —preguntà Adams atentament i Ingham pensà que molt probablement era veritat que Adams no sabia a què es referia.

—Bé, si són home i dona. Marit i muller —digué Adams en un to agradós i tolerant.

«Sí», pensà Ingham, «han d’estar casats, però».

—Això és cert —contestà Ingham.

Si el «mussol»^[1] predicava tolerància, Ingham no havia de ser menys. Però notà que començava a dubtar, tal com sovint li passava amb Adams. Els seus arguments irrebatibles se li fonien. Això era el que passava en els rentats de cervell, pensà Ingham. Era curiós.

—Has escrit mai res —preguntà Ingham— sobre aquests temes?

El somriure d’Adams es tornà delatador.

Ingham veié clarament que, o bé ho havia fet, o ho volia fer o ho feia en aquell temps.

—Tu ets un home de lletres en qui crec que puc confiar —digué Adams—. Sí, d’alguna manera escric. Vine al meu bungalow quan arribem a l’hotel i t’ho ensenyaré.

Ingham pagà el compte del sopar, que no resultà gaire car, perquè li semblava que havia estat una mica groller amb Adams, i perquè hi havien anat amb el Cadillac d’Adams. Ingham va estar content que Adams hagués dut el cotxe perquè mitja hora després de sopar va començar a tenir recargolaments de ventre. De fet també per tot l’abdomen, fins a les costelles. Un cop a Hammamet, en arribar als bungalows, Ingham digué que volia anar a buscar un altre paquet de cigarrets, i va aprofitar per anar al lavabo. Diarrea i bastant forta. Es va empassar un parell de pastilles d’Entero-Vioform. Tornà a anar a veure Adams.

Adams el féu entrar al seu dormitori. Era la primera vegada que veia l’habitació. Hi havia un llit doble amb una vànova preciosa de color vermell, blanc i blau, que Adams devia haver comprat. Hi havia uns quants prestatges amb llibres, més quadres (tots fotografies), i una raconera amb llum, força bonica, on hi havia alguns llibres, un bloc de notes, un bolígraf, un cendrer i llumins. Era a tocar de la capçalera del llit.

Adams va obrir amb clau la porta d’un armari bastant alt, va treure una maleta de pell de color negre molt elegant. La va obrir amb una clau petita que duia al clauer. A dintre la maleta hi havia algun tipus de ràdio, una màquina d’escriure i dos plecs de fulls escrits. Tot ben endreçat.

—Això és el que escric —digué Adams mentre assenyalava els munts de papers escrits a màquina que hi havia al costat de la maleta—. De fet, com pots veure, faig un programa de ràdio. Cada dimecres al vespre.

Adams somrigué.

—De debò? —així que era això el que Adams feia els dimecres—. Això és molt interessant —digué Ingham—. Parles en anglès?

—En americà. Arriba a l’altre cantó del «Teló d’Acer». De fet, només a l’altre cantó del «Teló d’Acer».

—Així doncs, et paga el govern. La Veu d’Amèrica?

Adams féu que no amb el cap ràpidament.

—Si em promets no dir-ho a ningú…

—T’ho juro —digué Ingham.

Adams es va relaxar una mica i va parlar en veu més baixa.

—M’han contractat un petit grup d’anticomunistes de l’altre cantó del «Teló d’Acer». S’ha de dir que no arriben a ser ni un petit grup. No em paguen gaire bé perquè no poden. Els diners m’arriben a través de Suïssa i entenc que això ja és prou complicat. Només conec un home del grup. Jo parlo a favor de la…, com ho hauria de dir? De la Filosofia americana, occidental. Són converses estimulants.

Adams tornà a riure en veu baixa.

—Això és molt interessant —digué Ingham—. Quant temps fa que t’hi dediques?

—Ara farà un any.

—Com es van posar en contacte amb tu?

—Vaig conèixer un home en un vaixell. Fa més o menys un any. Anàvem de Venècia a Iugoslàvia. Era un dels que jugava més bé a cartes de tot el vaixell —Adams somrigué mentre recordava—. Sense fer trampes. Senzillament sabia jugar molt bé al bridge. I al pòquer també. És periodista i viu a Moscou. No cal dir que no pot escriure el que pensa. Es manté estrictament en la línia del partit quan escriu per als diaris de Moscou. Però és un home important dintre l’organització clandestina. Va aconseguir aquest equip a Dubrovnik i me’l va donar.

Adams assenyalà amb un orgull evident el magnetòfon i l’emissora.

Ingham mirà la maleta amb un respecte sorprenent. Es preguntà quant li devien pagar a Adams. I per què, si Ràdio Europa Lliure i la Veu d’Amèrica ja emetien el mateix tipus de propaganda per a Rússia de franc?

—Té alguna freqüència especial o alguna cosa així que els russos no poden interceptar?

—Sí, això em van dir. Puc canviar la freqüència segons les ordres que rebo. Les ordres m’arriben xifrades des de Suïssa i des d’Itàlia, algunes vegades. T’agradaria escoltar una cinta?

—I tant que sí —respongué Ingham.

Adams va treure l’enregistradora de la maleta, i una cinta d’una caixa metàl·lica que també era dins de la maleta.

—Març-abril. A veure què et sembla aquesta —la va col·locar al magnetòfon i va prémer el botó—. No la posaré gaire forta.

Ingham s’assegué a l’altre cantó de llit.

La màquina va fer un xiulet i en acabat es va sentir la veu d’Adams.

«Bona nit, senyores i senyors, russos i no russos, germans de tot arreu, amics de la democràcia i d’Amèrica. Robin Goodfellow^[2] us parla. Un ciutadà americà normal, igual que la majoria que m’escolteu sou ciutadans normals del vostre…».

Adams li havia picat l’ullet a Ingham quan s’havia sentit el nom de Robin Goodfellow. Va fer anar la cinta un tros endavant.

«… el que la majoria de vosaltres heu pensat quan avui heu sentit les notícies del Vietnam. Cinc avions americans i només un de seu han estat abatuts diuen els del Viet-cong. Els americans diuen que el Viet-cong n’ha perdut nou. Algú menteix. Qui? Qui us imagineu? Quin és el país que no amaga ni els fracassos ni els èxits quan es tracta de llançament de coets? O quan es tracta de la pobresa en el seu país, contra la qual els americans lluiten igual que lluiten contra les mentides, la tirania, la pobresa, l’analfabetisme i el comunisme del Vietnam? La resposta és Amèrica. Tots vosaltres…».

Adams va prémer un botó, que va fer avançar la cinta a sotragades.

—És una part una mica avorrida.

La cinta que havia fet callar cridava i sanglotava fins que es va tornar a sentir la veu d’Adams. Ingham no gosava mirar Adams i per això no treia els ulls de l’enregistradora, però intuïa com Adams, que seia a l’altra banda del llit sense tocar de peus a terra, somreia tens i satisfet. El seu ventre tornava a contreure’s. Es preparava per a un altre cargolament dolorós.

«… consol per a tots vosaltres. El nou soldat americà és un croat que porta no solament la pau (al capdavall) sinó també un estil de vida més feliç, més sa i més avantatjós a tots els països que trepitja. I desgraciadament, moltes vegades, aquesta acció», la veu d’Adams féu una davallada dramàtica fins a adquirir un to baix i finalment callà, «aquesta acció significa la mort del soldat, el telegrama amb males notícies a la seva família que l’espera a casa, la tragèdia per a la seva jove esposa o estimada, l’aflicció per als seus fills…».

—Això no és tampoc gaire commovedor —digué Adams encara que ell semblava molt emocionat. Més barbulls i grinyols, un parell de fragments que no van agradar a Adams i en acabat:

«… la veu de Déu prevaldrà, al final. Els homes que posin les persones per damunt de tot triomfaran. Els homes que situïn l’Estat en primer lloc, desafiant els valors humans, sucumbiran. Amèrica lluita per preservar els valors humans. Amèrica lluita no només per ella, sinó per tots els altres que vulguin seguir-la en el seu camí…, en el nostre beneït estil de vida. Bona nit, amics meus».

«Clic». Adams apagà l’aparell.

El nostre beneït estil de vida. Our Blessed Way of Life. OBWL. Impronunciable.

Ingham dubtà, després digué:

—És molt impressionant.

—T’agrada? Me n’alegro.

Adams començà a endreçar l’equip ràpidament a l’armari, que va tornar a tancar amb clau.

Si tot això era veritat, pensava Ingham, si Adams era pagat pels russos, el pagaven perquè era tan absurd que en realitat es convertia en una bona propaganda antiamericana.

—M’agradaria saber a quanta gent arriba. Quants t’escolten?

—Més de sis milions —respongué Adams—. Això és el que diuen els meus amics. Els anomeno amics, encara que no sé ni els seus noms, llevat del de l’home de qui t’he parlat. Posaran preu a les seves vides, si els arriben a descobrir. Però cada dia que passa van guanyant més adeptes.

Ingham assentí amb el cap.

—I quin és el seu objectiu final? Vull dir…, volen canviar la política del govern i tot això?

—És més una guerra de cansament que no pas un objectiu final —Adams contestà fent el somriure confiat i de galtaplè.

Per la brillantor dels seus ulls, Ingham va saber que tenia el cor posat en aquestes emissions setmanals que duien l’Estil de Vida Americà a l’altre cantó del «Teló d’Acer». Aquesta era la seva raison d’être.

—Potser mentre visqui no en veuré mai els resultats. Però si la gent m’escolta, i sé que ho fan, aconseguiré alguna reacció.

Per un moment Ingham es va quedar en blanc.

—Quant dura l’emissió?

—Quinze minuts. No ho has de dir a ningú. Ni tan sols a un altre americà. De fet, tu ets el primer americà amb qui n’he parlat. No ho he dit ni a la meva filla, per si de cas se li escapa alguna cosa. M’entens, oi?

—I és clar —contestà Ingham.

Era tard, més de mitjanit. Ingham se’n volia anar. Tenia una sensació desagradable, semblant a la claustrofòbia.

—No em paguen gran cosa, però per dir-te la veritat, ho faria de franc —digué Adams—. Anem a l’altra habitació.

Ingham refusà la invitació d’Adams de prendre un cafè o una copa abans d’anar a dormir, i aconseguí de marxar al cap de cinc minuts sense semblar groller. Però mentre caminava per la fosca cap al seu bungalow se sentia d’alguna manera sotraguejat. Ingham se n’anà al llit, però al cap d’un moment se li tornà a remoure l’estómac i es va haver de llevar i anar al lavabo. Aquest cop, a més, va vomitar. Ingham pensà que ja li estava bé si es tractava d’un poisson complet^[3] —l’ou ferrat i el peix fregit— del restaurant de La Goulette. Es va prendre més Entero-Vioform.

Se li van fer les tres de la matinada. Ingham intentava descansar entre dolor i dolor. Suava. La tovallola mullada que es va posar damunt del seu front li va fer agafar fred. Era una sensació que feia molt de temps que no tenia. Va tornar a vomitar. Es va preguntar si havia de mirar d’aconseguir un metge —no semblava gaire raonable haver de suportar tot aquell malestar sis hores més— però no tenia telèfon al bungalow i Ingham no podia fer l’esforç de caminar, tot i que ara tenia una llanterna, per la sorra fins a l’edifici principal, on, de fet, a aquesta hora no hi hauria ningú per a obrir la porta. I cridar Mokta? Anar a despertar-lo a la seu dels bungalows? Ingham no es va decidir a fer-ho. Va continuar suant fins que sortí el sol. Havia descanviat la pesseta i s’havia rentat les dents tres o quatre cops.

Entre dos quarts de set i les set la gent de la seu dels bungalows es llevava. Ingham pensà vagament d’intentar anar a buscar un metge o demanar algun tipus de medicament més eficaç que l’Entero-Vioform. Ingham es posà les sandàlies i el barnús a sobre del pijama i es va dirigir cap a la central dels bungalows. Tenia fred i estava esgotat. Una mica abans d’arribar a l’edifici, va veure Adams que sortia del bungalow fent passes ràpides amb els seus peus una mica arquejats. En acabat va tancar de pressa la porta amb clau i després es girà amb prestesa.

Adams el saludà.

—Hola! Què hi ha?

Ingham li va explicar la situació amb una veu una mica dèbil.

—Oh, Déu meu! M’hauries d’haver cridat, com diuen els anglesos. Ha, ha! Així que has vomitat, eh? Primer has de prendre Pepto-Bismol. Vine, Howard!

Ingham entrà al bungalow d’Adams. Volia asseure’s o caure a terra, però s’obligà a restar dempeus. Es va prendre el Pepto-Bismol davant de la pica del lavabo.

—És ridícul sentir-se tan ensorrat.

Aconseguí de fer una rialla.

—Et sembla que t’ho ha provocat el peix d’ahir al vespre? Després de tot, no sé si és gaire net aquell lloc.

Les paraules d’Adams li van fer recordar la sopa de peix que s’havien menjat per primer plat, i Ingham procurà d’oblidar, fins i tot, que l’havia vista.

—Vols una mica de te, potser? —li demanà Adams.

—No vull res, gràcies.

Havia de fer un altre viatge al lavabo amb urgència. Tenia, però, el consol que no li podia quedar gaire cosa a dintre. Li xiulaven les orelles.

—Mira, Francis. Em sap greu ser un destorb. Jo…, no sé si hauria d’anar a veure un metge. Però em sembla que és millor que me’n vagi cap a casa meva.

Adams l’acompanyà, no l’agafava ben bé del braç, però anava molt a prop d’ell. Ingham no havia tancat la porta amb clau. Ingham s’excusà i anà tot seguit al lavabo. Quan va sortir, Adams ja no hi era. Ingham s’assegué a poc a poc al llit. Encara duia el barnús. Aleshores, el mal de ventre era un dolor continuat. Ingham sabia que n’hi havia prou per no deixar-lo dormir.

Adams tornà a entrar sense sabates, lleuger i ràpid com una noia.

—T’he portat una mica de te. Una tassa amb una mica de sucre t’anirà bé. El te et posarà a to.

Va entrar a la cuina i Ingham va sentir el soroll de l’aigua, el cop d’un pot i com encenia un llumí.

—He parlat amb Mokta i li he dit que no et porti l’esmorzar —digué Adams—. El cafè és dolent per a això que tens.

—Gràcies.

El te se li posà bé. Però Ingham no es va poder beure tota la tassa.

Adams s’acomiadà encoratjador i li va dir que quan tornés de la platja l’aniria a veure, i que si dormia, no el despertaria.

—No et desanimis! No estàs sol!

Ingham es va desanimar. Va haver d’anar a buscar un pot de la cuina i deixar-lo al costat del llit, perquè cada deu minuts, més o menys, treia una mica de líquid i per tan poca cosa no valia la pena anar al lavabo. Hi hauria d’haver anat per orgull, per si Adams entrava i veia el pot. Però a Ingham no li quedava orgull.

Quan Adams tornà, Ingham amb prou feines se n’adonà. Eren prop de les deu. Adams digué alguna cosa sobre el fet de no haver-hi anat abans. Es pensava que potser Ingham s’hauria endormiscat.

Mokta trucà a la porta i entrà, però a Ingham no se li va ocórrer res per a demanar-li.

Entre les deu i les dotze, mentre estava sol, Ingham travessà una espècie de crisi. El dolor abdominal continuava. A Nova York segur que hauria avisat el metge i li hauria demanat un calmant, o potser un amic seu hauria anat a la farmàcia a cercar alguna cosa que l’alleugés. Allà, Ingham seguia el consell d’Adams (però, sabia Adams com es trobava ell?). Li havia dit que no calia anar a buscar un metge, que aviat es trobaria millor. Però no coneixia Adams gaire bé i ni tan sols hi confiava. Ingham comprengué durant aquelles dues hores que estava molt sol, sense els seus amics i sense Ina (i es referia també a l’aspecte emocional, perquè si hagués estat realment amb ell, ja li hauria escrit més d’una carta i li hauria confirmat que l’estimava). Entenia que no hi havia cap motiu per a restar a Tunísia, que podia escriure el llibre a qualsevol altre lloc, que aquest país no li agradava gens i que senzillament no era casa seva. Tots aquests pensaments l’envaïren de cop, durant l’estona en què es trobà pitjor físicament, privat de força, mancat de tot. Havia estat atacat, per ridícul que semblés, en els punts vitals, on dol, on compta i on podia acabar amb ell. En aquell moment estava esgotat i no podia dormir. El te no se li havia aguantat a l’estómac. Adams li havia dit que tornaria a les dotze, però no ho havia fet. Potser se n’havia oblidat. I una hora més o menys, què podia importar-li a Adams? I què hi podia fer, de tota manera?

Però Ingham s’adormí.

El xerric, no gaire fort, del pany de la porta que s’obria el va despertar i s’incorporà alertat, però amb feblesa.

Adams entrà de puntetes. Somreia i portava alguna cosa.

—Hola! Et trobes més bé? T’he dut una cosa que t’agradarà. He vingut a les dotze, però dormies i he pensat que no ho necessitaves.

Es dirigí descalç cap a la cuina, gairebé sense fer soroll.

Ingham s’adonà que estava amarat de suor. Notà que tenia el cos enganxós a sota del pijama i que el llençol estava humit. Es va deixar caure sobre el coixí i tremolà.

Al cap de molt poca estona. Adams va sortir de la cuina amb un bol d’alguna cosa que fumejava.

—Prova de menjar-te això. Només unes quantes cullerades. És molt fluix, no et farà mal.

Era consomé de vedella. Ingham el tastà. Era molt bo. Era una infusió de vida, carn sense greix. Semblava que li retornava l’esperit i la força que misteriosament l’havien abandonat durant tantes hores.

—És bo? —preguntà Adams satisfet.

—Molt bo.

Ingham se’l va beure quasi tot i es tornà a enfonsar al llit. Li estava agraït. Adams, a qui havia menyspreat en els seus pensaments. Qui més s’havia preocupat per ell? Es va recordar a si mateix que potser aquesta abjecta gratitud desapareixeria quan pogués tornar-se a posar dret. Tot i així, sabia que mai no oblidaria aquesta amabilitat d’Adams, que sempre recordaria les seves paraules encoratjadores.

—N’hi ha més al pot —digué Adams somrient mentre assenyalava ràpid cap a la cuina—. Escalfa’l quan et tornis a despertar. Ja que no has dormit aquesta nit, em sembla que hauries d’aprofitar la resta de la tarda. Tens els Entero-Vioforms a mà?

Ingham els hi tenia. Adams li va portar un got d’aigua fresca i se n’anà. Ingham tornà a dormir.

Aquell vespre Adams li dugué ous i pa i li va preparar ous remenats, torrades i te. Ingham es trobava molt més bé. Adams va marxar abans de les nou perquè pogués dormir.

—Moltes gràcies, Francis —digué Ingham; ara ja podia somriure—. Em fa la impressió que realment m’has salvat la vida.

—Bajanades! Una mica de caritat cristiana? És un plaer! Bona nit, Howard, fill meu! Fins demà!