IX

Dos o tres dies després, al matí, Ingham va veure la noia morena del Fourati a la platja. Era en una cadira de la platja i la del costat era buida. Un nen petit intentava de vendre-li alguna cosa que duia en un cistell.

—Mais non, merci. Pas d’argent aujourd’hui! —deia somrient però una mica molesta.

Ingham s’havia acabat de banyar com cada migdia i fumava un cigarret mentre caminava per la vora del mar amb la roba a la mà. S’imaginà que per l’accent era anglesa o americana.

—Tens algun problema? —preguntà Ingham.

—No del tot. Però no me’n puc desempallegar.

Era americana.

—Jo tampoc no porto diners. Però amb un cigarret n’hi haurà prou.

Ingham va treure dos cigarrets del paquet. Li va semblar en el nen venia petxines. Li va agafar els cigarrets i va fugir corrents. Anava descalç.

—A mi també se m’havia ocorregut això dels cigarrets, però com que no fumo, no en porto.

Tenia els ulls molt foscos, la pell bronzejada i suau, els cabells també suaus i els duia recollits, tots enrere. «Ametlla» va ser el mot que a Ingham li vingué al cap quan la mirà.

—Em pensava que t’estaves al Fourati —digué Ingham.

—I m’hi estic. Però un amic m’ha convidat a dinar aquí.

Ingham donà una mirada a la platja en direcció cap a l’hotel buscant l’amic. Va suposar que l’home arribaria d’un moment a l’altre. Hi havia una tovallola groga i blanca i unes ulleres de sol a la cadira del seu costat. De cop Ingham va saber, o com a mínim va pensar, que aquell vespre la tornaria a veure, que anirien a sopar i que després se n’anirien al llit en algun lloc.

—Fa molt que ets a Hammamet?

Les preguntes habituals. El protocol.

Ja feia dues setmanes que hi era, i després havia d’anar cap a París. Era de Pennsilvània. No duia anell de casada. Devia tenir uns vint-i-cinc anys. Ingham li digué que ell era de Nova York. Finalment (i just a temps, perquè un home que duia banyador i una camisa d’esport, seguit d’un cambrer amb una plàtera, havia sortit de l’hotel i es dirigia cap a ells), Ingham li preguntà:

—Què et sembla si anem a prendre una copa abans que te’n vagis? Estàs lliure aquest vespre?

—Sí, a prendre una copa. D’acord.

—Et vindré a buscar al Fourati. A dos quarts de vuit, et va bé?

—D’acord. Ah! El meu nom és Kathryn Darby. D-a-r-b-y.

—El meu, Howard Ingham. Molt de gust. Fins a quarts de vuit.

S’acomiadà i se’n va anar cap al seu bungalow.

L’home i el cambrer que se’ls atansaven eren encara a uns deu metres. Ingham no tornà a mirar l’home que havia vist de lluny i no va saber si tenia trenta anys o seixanta.

Aquella tarda Ingham va poder treballar bé. Havia fet quatre planes al matí. I a la tarda en va escriure cinc o sis.

Una mica després de les cinc, el «mussol» el va anar a veure i el convidà a anar a prendre alguna cosa al seu bungalow.

—Aquest vespre no puc, gràcies —digué Ingham—. Tinc una cita amb una noia al Fourati. Què et sembla si ens veiem demà, aquí?

—Una noia. Caram! Això està bé —de cop Ingham es convertí en un esquirol somrient—. Que t’ho passis bé! Sí, demà em va bé. A dos quarts de set?

A dos quarts de vuit, Ingham va trucar a Miss Darby des de la recepció del Fourati. Duia una jaqueta blanca que havia fet que Mokta portés a rentar i la qual li havia estat retornada aquella tarda. Es van asseure en una de les taules del jardí i es van beure dos Tom Collins.

Ella treballava per a un oncle seu en un bufet d’advocats. Feia de secretària i aprenia molt sobre lleis, però no li servia de res ja que no tenia intenció de matricular-se a fer dret. Hi havia alguna cosa càlida, amable (o potser era senzillament franquesa) en ella que atreia Ingham. També hi havia una certa ingenuïtat i un cert decòrum. Estava segur que no tenia aventures amoroses amb tothom, ni gaire sovint, només de tant en tant. I si resultava que ell li agradava, podia dir que allò era estar de sort, perquè ella era molt bonica.

Van sopar al Fourati.

—És un plaer estar amb tu. M’he trobat molt sol durant tot aquest mes aquí. No faig res per estar amb gent, perquè he de treballar. Però això no fa que no em trobi sol de tant en tant.

Ella li va fer algunes preguntes més sobre la seva feina. Uns minuts després Ingham li va dir que l’home amb el qual havia de fer la pel·lícula no hi havia anat. Ingham també li va explicar que s’havia suïcidat, encara que no li va dir qui era. Li va comentar que havia decidit d’estar-s’hi unes setmanes més i treballar en la seva novel·la.

Kathryn (li havia dit com s’escrivia) es mostrava comprensiva i va arribar a Ingham d’una manera que la compassió, igual d’ingènua, d’Adams no havia aconseguit.

—Quin cop que et deu haver suposat. Encara que no el coneguessis del tot.

Ingham va canviar de tema i li va preguntar si havia visitat altres ciutats de Tunísia. Li va dir que sí i li va parlar satisfeta dels llocs on havia anat i de les coses que havia comprat per regalar i per endur-se’n a casa seva. Era de vacances sola, però havia arribat a Tunísia amb uns amics anglesos que havien estat a Amèrica i que el dia abans se n’havien tornat cap a Londres.

A Ingham començà a ballar-li pel cap la idea d’acompanyar-la a París, de passar uns quants dies amb ella. S’adonà que tot això era absurd. Li va demanar si volia anar al seu bungalow a prendre una última copa i un cafè. Ella va acceptar. No va voler una copa però Ingham preparà dues tasses de cafè fort. També va accedir a anar-se a banyar a la platja (ella es va posar una de les camises d’ell). La platja estava deserta. Hi havia mitja lluna.

Quan van tornar al seu bungalow, mentre ella estava asseguda embolicada amb una tovallola grossa de color blanc, ell va dir:

—M’agradaria molt que et quedessis amb mi. Voldràs?

—A mi també m’agradaria —li va respondre.

Després de tot, havia estat fàcil.

Ingham li va donar el seu barnús i ella se n’anà cap al lavabo.

Després es va ficar al llit, despullada, i Ingham es va posar al seu costat. Es van fer petons melosos amb gust de pasta de dents. Ingham estava més interessat en els seus pits. Es va estirar a sobre d’ella. Però cinc minuts després s’adonà que no estava prou excitat per a fer-li l’amor. Va poder treure’s aquesta idea del cap durant un moment, mentre li besava el coll, però després tornà a tenir aquesta impressió. I potser pensar-hi podia ser fatal. Fins i tot ella el tocà un moment, potser sense voler. Hi havia coses que podia haver-li demanat que fes, però no es va atrevir. Rotundament, a aquesta noia, no. Finalment, es va posar al seu costat, ella girada cap a ell. Estaven enllaçats en una forta abraçada. Però no va passar res. Ingham comprengué que no passaria res. Era una situació violenta. Estranya. Era la primera vegada que li passava si realment havia volgut i havia tingut la intenció de fer l’amor, com en aquesta ocasió. Ina, ella li havia arribat a dir que era esgotador i Ingham n’havia estat força orgullós. No li va dir gran cosa a Kathryn, uns quants compliments i que no obstant eren sincers. Es trobava perdut, massa perdut com per tenir el sentiment d’incapacitat que hauria d’haver sentit. Quin era el problema? El bungalow? Va pensar que no.

—Ets un bon amant —féu ella.

Ell gairebé es va posar a riure.

—I tu molt atractiva.

El contacte de la mà d’ella en el seu coll era agradable, reconfortant, però només una mica excitant, i es preguntà si a ella li importava gaire, si es trobava gaire defraudada.

De cop ella va fer un esternut.

—Tens fred!

—És perquè m’he banyat.

Ell es va aixecar del llit i va servir un whisky a la cuina, va tornar a sortir i es va posar el barnús amb dificultat. Encara tenia el got a la mà.

—El vols sol?

Contestà que sí.

Vint minuts després l’acompanyava amb el cotxe cap al Fourati. Li havia preguntat si volia passar la nit amb ell, però li havia dit que no. No notà cap canvi en l’actitud d’ella…, desgraciadament. Si li hagués fet l’amor hauria estat diferent.

—Vols que sopem junts demà al vespre? —li preguntà Ingham—. Si et sembla bé podríem preparar alguna cosa al meu bungalow. Perquè sigui diferent.

—Demà al vespre el tinc compromès. Anem a dinar demà?

—No faig plans per anar a dinar mentre treballo.

Es van posar d’acord per anar a sopar dos dies després, altre cop a dos quarts de vuit.

Ingham tornà a casa seva i immediatament es va posar els pantalons del pijama. Es va asseure al llit. Se sentia totalment deprimit. Va pensar que si no hi baixava no arribaria a veure la base de la seva depressió. Va veure que havia canviat molt en un mes. I com, realment? Va pensar que al cap d’uns dies ho sabria. No era el tipus de pregunta que Ingham podia contestar encara que la rumiés.

Kathryn Darby era millor que Lotte, pensà Ingham sense saber per què. Això no volia dir que s’havia de ser més intel·ligent que Lotte, per ser més brillant que ella. Lotte havia estat un error. Un error greu, poderós i durador. Lotte l’havia deixat per un altre home perquè se n’havia cansat. Aquest home havia anat a moltes de les festes que havien fet a Nova York. Era un executiu del camp de la publicitat, graciós i extravertit. Ingham havia pensat que era el tipus d’home que agrada a les dones i mai no se l’havia pres seriosament. Abans que Ingham se n’adonés, Tomas Jeffrey havia demanat la mà de Lotte (o el que fos) i a sobre, Lotte hi havia accedit. Res tan important com aquest fet havia passat tan de pressa durant tota la seva vida. Li havia semblat que no havia tingut temps de lluitar. «Només em prestes atenció al llit», li havia dit Lotte més d’una vegada. Era veritat. Ella no estava interessada en els seus llibres, ni en els de ningú més, i sabia (a vegades ho havia trobat divertit) com destruir els comentaris interessants tant d’ell com d’algú altre, amb un tòpic dels seus, bastant fora de context, però ben enfocat. Sí, ell moltes vegades se n’havia rigut. Però no grollerament. Havia adorat Lotte i mai cap dona no l’havia dominat tant físicament. Però òbviament això no era suficient per a tenir contenta una dona. No, no la podia culpar de res. Era de bona família, mal educada, consentida i l’únic interès que tenia era el tennis. Encara que de mica en mica l’havia anat deixant, potser per mandra.

Ho podria fer millor, si tingués una altra oportunitat amb Lotte? Però Lotte ara estava casada. I volia ell una altra oportunitat? I tant que no! Per què se li havia ocorregut?

Ingham se’n va anar a dormir. Encara estava deprimit. Però l’olor de Kathryn Darby, que encara romania al seu coixí, ni el preocupava ni l’amoïnava.