XIV

No van tornar a Hammamet fins el divendres vint-i-vuit de juliol. Havien visitat la ciutat de Medinine i l’illa de Djerba. Havien viscut sense cap mena de comoditat en un poble petit on no hi havia hotel. Dormien en una habitació a sobre del restaurant on anaven a menjar. Ingham, com Jensen, s’havia afaitat dia per altre. A Metouia, un poble antic a prop de Gabès on es van aturar una tarda a prendre cafè, Jensen va trobar un noi d’uns catorze anys que li va agradar i se’n va anar amb ell, després de demanar-li a Ingham si li feia res esperar una estona. Jensen va tornar somrient al cap de deu minuts. Duia una catifa de llana amb un dibuix negre i vermell. Jensen li va dir que el noi l’havia portat a casa seva, però no hi havia cap habitació que permetés intimitat. Jensen li havia donat mig dinar, i el noi va robar la catifa quan la seva mare no el veia, per tal de regalar-li alguna cosa a Jensen. El noi li havia explicat que la seva mare l’havia teixit, però que l’amo de la tenda on les venia no li donava mig dinar.

—És un bon nano. Estic segur que li donarà els diners a la seva mare —digué Jensen.

A Jensen la història no se li anava del cap. Què havia pensat la mare del noi quan l’havia vist arribar amb el seu fill? O això ja era habitual un parell de cops al dia? I si era així, quina importància tenia?

Quan Ingham tornà al seu bungalow, aquell color blau tan polit i aquella netedat li semblaren que tenien una personalitat pròpia, que estaven en guàrdia, que amagaven alguna cosa desagradable. «Que absurd!», pensà Ingham. Era senzillament que no havia vist res confortable durant cinc dies sencers. Però continuava sense agradar-li el bungalow. Havia rebut quatre o cinc cartes, de les quals només li interessaven dues: un contracte que li enviava el seu agent per editar en noruec El joc del «sí» i una carta de Reggie Muldaven, un amic seu de Nova York. Reggie era un periodista independent, casat, que tenia una nena petita i que ara escrivia una novel·la. Li preguntava a Ingham quant temps romandria a Tunísia i què hi feia des del suïcidi de Castlewood. «Com està Ina? Fa a la vora d’un mes que no la veig. L’última vegada que ens vam trobar va ser en un restaurant i només la vaig saludar…». Reggie coneixia Ina prou bé com per telefonar-li i parlar amb ella. Ingham estava convençut que Reggie deia que no en sabia res per quedar bé. Ingham estava segur que la gent com Reggie havien sentit a parlar de la relació de John i Ina. La gent sempre vol saber els motius dels suïcidis i no paren de fer preguntes fins que els descobreixen.

Ingham va desfer les maletes, es va dutxar i s’afaità. Es movia lentament. Pensava en altres coses. Havia d’anar a recollir Jensen a les vuit per anar a sopar al restaurant de l’hotel. Llavors eren dos quarts de set.

Es recordà de la carta que havia de contestar a Ina. Un cop es va haver vestit, es va asseure i començà a escriure-la. No en tenia ganes, però volia treure’s aquella feina de sobre.

Ingham va pensar que no li quedava malament i, a més, era sincer. Va continuar:

Acabo de tornar d’un viatge de cinc dies pel sud. Hi he anat amb cotxe. Gabès (és un oasi), excursions amb camell, l’illa de Djerba. Massa desert. Fa canviar la manera de pensar de la gent. Em sembla que fa que vegem les coses més clares, o més aviat, no de tan a prop. Més senzilles, potser. Més val que no ens ho prenguem tan seriosament. No et sentis culpable pel que ha passat. M’hauràs de perdonar però una nit em vaig posar a riure de pensar en: «John sacrificat pel seu amor per Ina a l’altar del llit de Howard». No sé per què però em va fer molta gràcia.

Una trucada a la porta el va interrompre. Era el «mussol».

—Bé, hola! Què tal? —digué Ingham tan cordialment com el «mussol» ho feia habitualment.

—Això tu! Quan has tornat? T’he vist el cotxe.

—Cap allà a les cinc. Entra a prendre una copa.

—No, que tens feina.

—Només escrivia una carta. —Ingham va convèncer Adams perquè entrés, i llavors, tot d’una, es recordà que no tenia la màquina—. Seu on vulguis.

Ingham anà cap a la cuina. S’alegrà que els nois no haguessin parat la nevera. Almenys ara tenia gel.

—Per on has estat? —li demanà Adams.

Ingham li ho va dir. Li va explicar que al desert va passar fred, que quan es va llevar a les cinc del matí va haver de picar de peus a terra per escalfar-se.

—Saps? Hi he anat amb Anders Jensen. Aquell xicot danès.

—Ah sí? És un bon noi?

Ingham no sabia què volia dir Adams amb això de «bon noi». Potser també es referia a les opinions polítiques de Jensen.

—És un bon company de viatge —digué Ingham—. Encara no ha trobat el gos. Està segur que els àrabs l’hi han pres. I està una mica disgustat per això. Jo l’entenc.

Devien ser dos quarts de vuit. Ingham va tornar a omplir el got d’Adams i en acabat el seu.

—A les vuit ens hem de trobar amb Anders. Volem anar a sopar a l’hotel. Vols venir amb nosaltres, Francis?

El «mussol» es va posar content.

—Doncs, sí, gràcies.

Ingham i Jensen es van reunir amb Adams al bar de l’hotel una mica després de les vuit. Van romandre a la barra del bar i es van prendre un whisky. Ingham es va fixar que la caixa enregistradora marcava l’alarmant xifra de quatre-cents vuitanta mil. I amb una maniobra del cambrer la xifra va pujar fins a vuit-cents cinquanta mil. Ingham s’hi va atansar i va veure que la caixa era feta a Chicago. Marcava els fils de dinar. Havien tret el símbol del dòlar.

Jensen i el «mussol» parlaven amistosament. Ingham preguntà a Jensen si a casa seva ho havia trobat tot en ordre. Li contestà que sí, però que no sabia res més del gos. Jensen havia parlat amb la família àrab del costat de casa seva, amb els quals estava en bones relacions.

Jensen menjava com un llop afamat, encara que les seves maneres a taula en aquell ambient eren perfectes. Van menjar kebab tunisien, rast de ronyons. Ingham va demanar una segona ampolla de vi rosat. Es va fixar que la francesa de cabells rossos i el seu fillet encara hi eren, però la majoria de la gent que hi havia al menjador l’última vegada que hi va anar, ara no hi era.

—Continua sense haver-hi ni rastre d’Abdullah —explicà Adams a Ingham en un moment que no deien res.

—I tant-mieux —digué Jensen convençut.

—Oh! Ja t’han parlat de la història d’Abdullah? —preguntà Adams.

Ingham i Jensen estaven davant per davant. Adams seia a una punta de la taula, entre ells dos, gairebé al mig del corredor per on passaven els cambrers.

—Howard m’ha explicat el cas —digué Jensen.

Ingham es va moure i va donar una puntada de peu a Jensen per sota la taula, expressament. Però com que Adams es va girar a mirar Ingham en aquell precís moment, no va saber si no li havia donat el cop a Adams.

—Doncs ja deus saber que tot va passar ben bé davant del bungalow de Howard. Em sembla que el van matar —digué Adams a Jensen.

Jensen va mirar Ingham durant un moment, tot divertit.

—I què? Un lladre menys al poble. Encara en resten molts.

—Bé —Adams intentà de riure amb bon humor—. Però era un ésser humà. Tu no pots…

—Això, ho hauríem de discutir —digué Jensen—. Què fa que siguem éssers humans? El fet de caminar amb dues cames en comptes de quatre?

—Bé, no. No només això —contestà Adams—. Hi ha la intel·ligència.

Jensen digué amb calma mentre untava de mantega un tros de pa:

—Em sembla que Abdullah només feia servir la intel·ligència per pensar com podia pispar les pertinences d’altri.

Adams va aconseguir de fer una rialla.

—Això no el fa menys humà.

—Que no el fa menys humà? Per què no? Això és exactament el que fa que no ho sigui.

—Si comencem a pensar així, acabarem matant tothom que ens fa nosa —digué Adams—. Poc aniríem bé així, com diuen els anglesos.

—El més curiós és que la meitat de les vegades s’ho maneguen perquè els matin. Sabies que Abdullah no podia ni passar pel carrer on visc? Els àrabs li tiraven pedres. Creus que ell ha estat una pèrdua? Aquell munt de parracs que caminava i… —Jensen no va trobar la paraula—. Merde! —digué finalment.

Ingham mirà Jensen per fer-li entendre que no volia que anés tan lluny. Jensen naturalment ja ho sabia. Però Ingham podia gairebé notar des de l’altre cantó de taula l’escalfor de la sang de Jensen, que li bullia.

—Tothom pot millorar si té l’oportunitat de viure de manera diferent —digué el «mussol».

—Perdona, però això jo ja no ho veuré. I mentre sóc aquí m’estimo més creure en la meva pròpia experiència i en els meus propis ulls —digué Jensen—. Quan vaig arribar aquí, ara fa un any, tenia força vestuari, maletes, botons de puny i un bon cavallet. Vaig llogar una casa particular a Sidi Bou Said, aquell poblet pintoresc i immaculat de cases blanques i blaves —Jensen mogué la mà airosament—, conegut per les gàbies d’ocells exquisidament forjades, pels cafès on no pots aconseguir una beguda decent ni per amor ni per diners. Un poble on no pots comprar ni una ampolla de vi a les botigues. I allà m’ho van prendre tot, no em van deixar ni un clau. Fins i tot se’n van endur els mobles del propietari. I totes les teles. M’agradaria saber què en van fer. Després d’allò, vaig decidir de viure com un hippy, i així tal vegada, evitar que em tornessin a robar.

—Oh, quina mala sort! —digué Adams en to compassiu—. I el gos…, no vigilava la casa?

—En aquella època Hasso era en una clínica veterinària de Tunis. Li havien tirat aigua calenta a l’esquena. Li havien fet molt de mal, i jo volia estar segur que el pèl li tornaria a créixer. Ara no et pensis que aquells bords s’haurien atrevit a entrar a la casa si Hasso hi hagués estat. Sabien que seria fora durant uns quants dies.

—Déu meu! —féu Ingham.

La història l’havia deprimit. No calia preguntar-li a Jensen si va trobar res del que li havien robat. Ingham s’ho podia imaginar. Ningú mai no ho trobava.

—No es pot anar contracorrent —digué Jensen en un sospir—. És millor deixar-ho córrer, adaptar-se. I sóc prou humà, si humà, com per alegrar-me quan un d’ells rep el que es mereix. Em refereixo a Abdullah.

Adams semblava aclaparat.

—Sí. Bé, potser els nois de l’hotel el van rematar. Però… —Adams mirà Ingham—. Aquella nit els xicots no es van llevar de les lliteres on dormien fins que no van sentir el crit. Em penso que va morir a causa d’aquell únic cop, fos com fos.

Ara parlava d’un cop, no d’una topada. Un divertiment insensat, potser provocat per la tensió, féu que Ingham serrés les dents.

—Potser un d’ells mateixos el va apunyalar —digué Jensen i després rigué nerviosament—. A la millor dos àrabs anaven darrere la mateixa casa!

Jensen seia de costat. Va passar un braç per darrere del respatller de la cadira i es va posar a riure. Mirava Adams.

Adams semblava estranyat.

—Què en saps, de tot això? —preguntà Adams—. Saps alguna cosa?

—Em penso que si fos així no ho diria —respongué Jensen—. I saps per què? Perquè…, no té importància —mentre pronunciava aquestes tres paraules va donar uns copets amb el cigarret a sobre la taula i, en acabat, el va encendre—. Fem especulacions de la mort d’Abdullah com si fos la del president Kennedy. Em sembla que no és tan important.

Això va fer callar Adams. Era un silenci rancuniós. Ingham ho sabia. Jensen somiejava i rumiava. I quan parlava ho feia amb monosíl·labs. A Ingham li sabia greu que Jensen hagués fet que pels seus ressentiments semblés que sentia antipatia per Adams. Ingham notà que Adams havia endevinat que Ingham li havia explicat alguna cosa a Jensen sobre aquella nit que a ell no li havia dit. A més, Adams sabia que Ingham tenia bàsicament la mateixa manera de veure la vida que Jensen. La qual no era de l’estil «mussol».

Van anar al Plage amb el cotxe d’Ingham. Ingham s’havia pensat que Adams els diria bona nit quan sortissin del menjador del Reine, però no va ser així. Jensen va pagar la beguda.

—Un xicot amargat. És molt greu tot el que li ha passat —digué Adams mentre Jensen era a la barra demanant les begudes.

Eren asseguts en una taula. Com sempre, era difícil de parlar en aquell lloc. Animades pel vi i la cervesa, les conversacions en veu molt alta es convertien de tant en tant en sorprenents crits i brams.

—Estic segur que ho superarà quan torni a Dinamarca.

Ingham es va pensar que Jensen potser convidaria Adams a anar a veure els seus quadres, però no ho va fer. Ingham estava segur que Adams hi hauria anat. Van marxar després de la primera ronda de begudes.

—Ja ens veurem! —digué Ingham a Jensen quan van ser al carrer.

—À bientôt. Moltes gràcies pel sopar. Bona nit, Francis.

—Bona nit, bona nit —digué Adams.

Mentre tornaven cap al Reine no van enraonar. Ingham notava com Adams donava voltes a aquell assumpte. Va aparcar el cotxe a prop del bungalow d’Adams. Adams li va preguntar si volia entrar a prendre una última copa.

—Em sembla que aquesta nit estic una mica cansat, gràcies.

—M’agradaria parlar amb tu un moment.

Ingham va anar amb ell. La seu dels bungalows estava silenciosa i a les fosques. La porta del costat, on hi havia la cuina, era oberta perquè entrés l’aire. A l’esquerra de la cuina hi havia l’habitació on dormien deu o dotze nois. Ingham no va voler prendre res més. Aquest cop es va asseure a la punta del sofà, amb els colzes damunt els genolls. Adams va encendre un cigarret i es va posar a caminar lentament d’un cantó a l’altre de l’habitació.

—Perdona, però em fa la impressió que no em dius la veritat sobre aquell vespre. No cal que em perdonis, si no vols, per preguntar-te això —va somriure, però la cara no se li tornà de galtaplè com altres vegades i en realitat no era un somrís sincer—. Jo he estat franc amb tu, ja ho saps, sobre les cintes. Tu ets l’única persona a Tunísia que ho sap, perquè ets escriptor, un intel·lectual i un home honest.

Va posar el cap dret donar-hi èmfasi.

A Ingham no li agradava que li diguessin que era un intel·lectual. No deia res, i va sentir que ja feia massa estona que estava callat.

—Per començar —digué Adams més amable que mai—, és estrany que no obrissis la porta, o almenys que no fessis atenció després de sentir el crit aquella nit. I com que tot va passar a la teva terrassa, què he de pensar?

Ingham es va asseure més endins. Hi havia un coixí confortable per recolzar-hi l’esquena, però no s’hi trobava bé. Li feia l’efecte que es batia en duel poca-solta. Allò que Adams deia era veritat. No podia continuar mentint sense que es fes evident. Ingham desitjava poder apel·lar a algun tipus d’immunitat diplomàtica i ajornar la contesta, com a mínim, fins a l’endemà. El problema real era que no sabia quina importància podia tenir el que digués. Per exemple, si deia la veritat, aniria Adams a dir-ho a la policia? I què passaria aleshores?

—No m’importa que em facis preguntes —digué Ingham per començar. Era una afirmació falsa i se n’adonà just després d’haver-la pronunciat. Hauria pogut continuar dient: «Si et sembla bé, em reservo el dret… Al cap i a la fi tu no ets la policia»—. Aquella nit va passar exactament el que t’he dit. Suposo que em diràs que sóc un covard per no haver obert la porta.

Ara el somriure d’Adams tornava a ser de galtaplè. Altre cop semblava un esquirol joiós.

—Perdona’m, però senzillament no m’ho crec —digué encara més amable—. Pots confiar en mi. Vull saber-ho.

Ingham notà que cada cop tenia la cara més calenta. Era degut a una combinació de ràbia i torbament.

—Veig que no m’ho expliques tot. Et sentiries més bé si m’ho diguessis —insistí Adams—. N’estic segur.

Durant un moment, Ingham va tenir l’impuls d’aixecar-se i ventar-li un cop de puny. Qui era ell? Un pare confessor? O un vell tafaner? Fos el que fos, segur que era un més-sant-que-vós.

—Perdona —digué Ingham—, però no crec que tingui, l’obligació de dir-te res. Per què m’interrogues?

Adams es va posar a riure.

—No, Howard, no tens cap obligació. Però no pots llençar a la bassa tot el teu llegat americà només perquè has passat unes setmanes a Àfrica.

—Llegat americà?

—D’això tampoc no te’n pots riure. No t’han educat com aquests àrabs.

—Jo no he dit pas que sí.

Adams va anar cap a la cuina.

Ingham s’aixecà i el seguí.

—No, gràcies, no em ve de gust una copa. Si em permets, aniré al lavabo.

—I tant! Ben bé aquí a la dreta —digué Adams satisfet de poder-li oferir alguna cosa. Li va encendre el llum.

Era la primera vegada que Ingham anava al lavabo d’Adams. Ingham es posà davant del mirall i, per no veure·s’hi, va obrir la porta de la farmaciola i començà a mirar el que hi havia dintre mentre feia servir el vàter. Pasta de dents, crema d’afaitar, aspirines, Entero-Vioform i un reguitzell de flascons de pastilles grogues. Tot tan polit com ho tindria una conca. Els tubs eren de marques americanes com ara Colgate, Squibb, etc. Ingham va pensar que Jensen no se n’hauria endut tota aquella quisca. Va estirar la cadena del vàter i va sortir del lavabo amb aires de suficiència. Quan parlava del llegat americà es referia a tota aquella quisca. Què volia dir exactament?

Adams estava assegut a la cadira amb respatller de l’escriptori. Es va posar de cantó per veure Ingham, que tornava a seure al sofà.

—El motiu pel qual n’estic tan segur —començà a dir Adams afablement mentre somreia una mica i mirava extremadament atent amb aquells ulls blavosos— és que he parlat amb la gent que s’està al bungalow de darrere del teu. Són uns francesos, una parella de mitja edat. Van sentir el crit aquella nit i a més una mena d’estrèpit, com si alguna cosa hagués caigut a terra, i en acabat el cop d’una porta que es va tancar. La teva porta. Hauries de ser tu qui la va tancar.

Ingham encongí les espatlles.

—I per què no algú d’un altre bungalow?

—Estan segurs de saber d’on venia el soroll. —Adams utilitzava el to de veu insistent i d’argumentació que Ingham havia sentit a les cintes—. El vas colpejar amb alguna cosa que va fer un soroll metàl·lic?

Ingham ja només notava una lleugera escalfor a les galtes. Però va pensar que estava més glaçat que un mort.

—Quins motius tens per preguntar-me tot això? Per què ho fas?

—Vull saber tota la veritat sobre aquest assumpte. Em penso que Abdullah és mort.

«I no és el president Kennedy», pensà Ingham. Havia de mantenir la seva versió i continuar essent interpel·lat per Adams? L’única alternativa era marxar de Hammamet. O dir la veritat i sofrir la vergonya d’haver mentit, desafiar Adams perquè no fes res al respecte i, com a mínim, tenir la satisfacció d’haver dit la veritat? Ingham va escollir la segona possibilitat. O havia d’esperar fins l’endemà? Havia begut unes quantes copes d’alcohol. Prenia la decisió adequada?

—Ja t’he explicat què va passar, Francis —digué Ingham, i li va somriure, una mica. Però com a mínim era un somrís sincer.

Ingham estava divertit. De moment Francis J. Adams no li queia malament. Es va enriolar quan se li va ocórrer una possibilitat graciosa. No podia ser que algun home molt ric (de tendència comunista) pagués al «mussol» un sou per emetre els programes cada setmana només per riure? Per fer una broma que es podia permetre? Algú que no vivia a Rússia? Perquè, evidentment, els programes del «mussol» anaven bé als russos. La fermesa d’Adams feia que aquesta possibilitat fos molt més còmica.

—Què et fa tanta gràcia? —preguntà Adams en to amable.

—Tot. Àfrica gira les coses del revés. Això no m’ho pots negar. O és que potser tu n’estàs immunitzat?

Ingham es va aixecar. Volia anar-se’n.

—Jo no sóc immune a tot això. Diguem-ne que contrasta amb la moral casolana. No la canvia, ni la destrueix. Això no! Fa que ens aferrem molt més als nostres principis establerts sobre el bé i el mal. És la nostra àncora en la tempesta. La nostra columna vertebral. No ens en podem desfer, encara que vulguem.

L’àncora d’una columna vertebral! Què es això? El cul? Ingham no sabia què dir ni per casualitat. Malgrat això, volia anar-se’n però sense quedar malament.

—Probablement, tens raó. Me n’he d’anar, Francis. Per tant, bona nit.

—Bona nit, Howard. Que dormis bé!

No hi havia cap mena de sarcasme en aquell «que dormis bé».

Es van donar la mà.