LIV. DON JOAN I DON RAMON
Don Joan i Don Ramon
tornaven de la batalla;
Don Joan cau de cavall
Don Ramon poc n’hi faltava.
Don Joan ha quedat mort,
Don Ramon poc n’hi faltava;
ta mare n’ha hagut esment
des de la torre més alta.
Ja n’ha vist venir el seu fill
per un camp que verdejava,
verdejava de clavells,
de clavells i flors boscanes.
Déu te guard el fil Ramon,
quina cara tan mudada;
filet meu, com t’has tornat,
no tens colors a la cara.
—Mare, vinc de cal barber,
sangria de mort m’ha dada.
—Maleït sia el barber
i el metge que l’ha manada.
—Mare no el maleïu pas,
vós mateixa en sou la causa,
no teniu sinó dos fills
i els heu fet anar en batalla.
A les batalles del rei
molts n’hi van, no en tornen gaires,
sols en tornen els hereus
els hereus de bones cases.
De vint cents que hi vam anar
no tornem pas ni quaranta,
trist de mi jo en só tornat
per morir-ne a l’arribada.
Mare prepareu-me el llit
a on jo solia jaure,
poseu-m’hi els llençols blancs,
seran per amortallar-me.
Poseu-hi els coixins ben tous,
que no els aixafaré gaire.
Entre jo i el meu cavall
portem vint-i-nou llançades.
El cavall porta les nou
i pobre de mi les altres;
moriré a la mitja nit,
mon cavall a punta d’alba.
—Fill meu, no parlis així
que gran nova tinc de dar-te;
puja, puja-te’n a dalt
ves a la cambra més alta.
Trobaràs a ta muller
que avui Déu l’ha deslliurada
una infanta n’hi ha donat,
bella com l’estel de l’alba.
—No vull veure ma muller
ni l’infant que té a la falda,
que tinc de morir aviat
i no vull pas pertorbar-les.
Deixeu-me’n anar al llit
per la darrera vegada,
que moriré a mitja nit
i les set ja són tocades.
Enterreu-me al monestir
davant l’altar de Sant Jaume;
el cavall l’enterrareu
al millor lloc de l’estable.
Tan bon punt com seré mort
fareu tocar les campanes,
per fer sapiguer a la gent
que a Déu l’ànima he donada.
Al cap d’un any i un jorn
me’n destapareu la caixa
llavors podreu comptar
en el cos les vint llançades.—
Al punt de la mitja nit
l’ànima a Déu entregava.
Déu perdó el cavaller,
que n’ha mort en la batalla.