XXX. EL CAÇADOR I LA PASTORA
Les cinc de matinada,
per les muntanyes caçant,
sens temor de la rosada,
caminava endavant.
Trepitjant ta fresca herbeta,
vora voreta del riu,
senyes me’n fa una nineta
que en cantava un cant joliu.
Ja me’n crida falaguera:
—Puja dalt d’aquest turó,
que amb ma gaia veu parlera
te’n cantaré una cançó.
Posa’t al coll l’escopeta,
no en triguis gaire a pujar,
que amb la llet de mes cabretes
te’n podràs desdejunar.
—Déu te guard, la pastoreta.
—Déu te guard, el mateix dic.
—Ai, que maca que ets, nineta,
amb quin llavi tan bonic.
—Jo aquí estic molt contenteta
i m’alegra un bon xiquet
el be-be de la cabreta
i el piu-piu de l’ocellet.
La remor que en fa la rama,
somoguda per el vent,
i de les belles cabretes
el jugar més innocent.
—El sol ja se’n va a la posta
i ens haurem de despedir;
el fatic ja se m’acosta,
demà tornaré a venir.
Adéu, satalia verge;
adéu, rosa, adéu, clavell;
adéu, flor de l’hermosura,
la flor del meu pensament.