LIII. CLARETA

En el saló de la reina

moltes dames hi ha cosint

totes canten i s’alegren

la més maca res no diu.

Per un galant de muntanya,

que a mi l’amo m’ha traït.

—Per què no canteu senyora,

fer què no canteu bonic?

—Com cantaré jo, senyora,

si tinc el cor entristit.—

Ja n’agafa el candelero

i se’n va cap a dormir;

en entrar-ne del seu quarto

un infant ja n’ha parit.

—Ai fillet de més entranyes,

digue’m de on has sortit,

si te’n tiro a la riera

no hi haurà consol per mi.

Si te’n dono a la dida

no seràs ben assistit,

si te’n dono jo la teta

jo no trobaré marit.—

El fill del rei s’ho escoltava

passejant-se pel jardí.

—No us desespereu, Clareta,

que no us faltarà marit.

Cent homes tinc a les armes,

triareu el més bonic,

i si cap d’ells no us agrada

us en casareu amb mi.

Que tinc la muller molt mala

que s’acaba de morir

i si ella no en moria

jo ja la faré morir.

—Calleu, calleu, el mal home,

no parleu gens més així,

que el que ara feu amb ella

després faríeu amb mi.