DE LA CANÇÓ POPULAR

De les diverses manifestacions d’art popular, sens dubte és la cançó la de major valor ètnica i psicològica; al seu través es poden entreveure i estudiar les més fondes i amagades manifestacions de l’ànima d’un poble. Les cançons són un clar mirall de l’ànima, tant com puguin ésser-ho altres elements d’estudi considerats pels savis com de major vàlua científica. Tots els diferents matisos de l’ànima són trobables dintre de la cançó que el poble sap crear i entonar el mateix quan plora que quan riu; el mateix quan, ofès en el més íntim, bufa furiós contra l’enemic, que quan, entregat en plàcida i manyaga bertola, riu com un infant; el mateix quan, ferit d’amor, llença a l’aire els seus planyí-vols cants de donzell enamorat que quan, satíric, decanta sa lira en recerca de la paraula que no pot ésser vestida de suau subtilitat deixa d’encloure la mitja rialla del mofeta. Coneixent i estudiant acuradament el cançoner d’un poble és com millor pot obtenir-se la clau que tanca els secrets de la seva ànima.

La cançó popular és l’obra meravellosa de tot el poble que la sent i que la canta; és de tothom i no és de ningú; tothom se la fa seva i l’estira i l’arronsa al seu gust, i la canvia i la matisa perquè tothom n’és legítim propietari i ningú no se’n pot atribuir un patrimoni absolut; qui sap ben cantar-la i ben escoltar-la se’n pot tenir com a propietari. Per això la cançó obté aquest encís de sublimitat inimitable per cap humà saber ni per cap humana ciència, perquè una cançó popular és l’essència de 1’essència de tants com l’han cantada i com l’han sentida: tots hi han posat el seu jo; conté un tros de l’ànima de tothom i el seu esperit és immensament gran, com no ho pot ésser cap obra del més genial dels homes, que sols pot posar-hi la seva sola ànima, la qual, baldament sia tota sencera, no és ni remotament comparable a la que pot tenir la cançó portant en si una lleugera espurna de l’ànima de tants com l’han cantada.

La cançó, encara que sigui propietat i patrimoni de tot un poble, com tota obra de caràcter col·lectiu, és sempre fruit d’una sola persona que, en estat d’especial gràcia, dicta la cançó. Si en dictar-la ha sabut fer vibrar la fibra sentida del poble, si ha sabut interpretar els sentiments col·lectius del poble, el primer que la sent ja se la fa seva i promptament torna a cantar-la, mes, en repetir-la, i de ben inconscient manera, ja no ho fa com el primer ho féu perquè la cançó és cosa d’ànima i tots tenim la nostra, i així no és possible que una cançó sigui estrictament i matemàtica igual sortint de dues boques diferents, puix que en passar pel gresol de cada ànima surt més o menys matisada i modulada obeint la manera d’ésser i de sentir del que la canta, però sempre de manera inconscient i inadvertida pel poble que crea la gran obra sense donar-se’n compte. Si el dictador de la cançó ha endevinat el tema, mes no ha sabut donar un desenrotllament prou adequat a la popular manera, no triga el poble a vestir la cançó amb el seu ropatge propi, donant-li el que li manca i treient-li el que no li escau.

La cançó és l’essència de l’art popular. El poble, en seguit contacte amb la natura, no sap de pintar-la, ni d’esculpir-la com ho fa l’artista, però sap de cantar-la, i la seva ciència en aquest art és tan immensa que no tan sols no han pogut imitar-la els més hàbils músics, sinó que tots aquells que han triomfat en l’art de la música han hagut d’inspirar-s’hi i plagiar-ne els cants. Això han fet els primers mestres en l’art musical, que han trobat en la música popular la font d’inspiració per a llurs millors composicions, aquelles que els han donat major glòria i anomenada. L’esperit creador de l’home és un bon xic pigmeu al costat de la immensa creació de la Natura: el pintor en fer les seves produccions posa tota la seva cura a imitar tant com millor pugui fer-ho la ratlla i el color que primer ja ha donat la naturalesa; l’escultor en produir les seves creacions mai no s’aparta de les línies naturals, i tant com millor sap imitar-les, tant major es la seva fama; però, els sorolls de la Natura no donen prou varietat per a produir una melodia de sublim excelsitud: el roncar del tro, el bramular de l’ona, el xiular del vent, el xerricar de l’aigua, el piular de l’ocell, el rodolar de les pedres, el so-tragueig de les fulles, el belar de l’ovella i el renillar del cavall no tenen prou varietat tonal per a satisfer la necessitat de música de l’esperit humà. Tots els sorolls de la Natura, des dels més forts i estridents fins als més dolços i manyacs, cauen dintre de la clau de fa, i les altres claus són creació de la humana necessitat de música.

El poble, que està en constant contacte amb la Natura, fou qui primer sentí l’encís de sa música, fou qui primer s’adonà de la unitonia musical de la terra i qui primer sentí la necessitat de sadollar-se l’ànima amb uns sons i tonades d’harmoniosa melodia, i creà el cant amb variades modalitats de so que després els músics han classificat segons llur conveniència tècnica.

La força expansiva de la cançó, quan aquesta ha pres bé en l’esperit del poble, és imponderable. No hi ha res que faci possible la seva destrucció forçada. La cançó arriba que mor per un fet biològic que informa i regeix totes les coses existents, però provocar la seva mort és cosa impossible. Cançons hi ha hagut, d’un sentit burlesc i difamant a voltes contra elevades persones, que han estat rigorosament perseguides, però el poder que els monarques han tingut per la guerra i pel domini de pobles s’ha estrellat contra la cançó, la qual ha subsistit i ha passat a generacions posteriors, fent segles que el perseguidor ha passat a la història mentre ella és encara ben vivent. El més gran, el més savi dels arquitectes crea una obra d’art: un edifici que és una meravella, la plasmació de llargs anys d’estudi, l’elevada essència de tot l’art fet i sentit per tot el món selecte que ha viscut abans de l’arquitecte constructor, però ve un dia el més tosc dels peons, el més senzill i imbècil dels homes, i amb una teia encesa o amb un picot, crema o ensorra l’obra meravellosa, fruit de la plasmació artística de tot l’art viscut i vibrat per totes les civilitzacions anteriors, els batecs i selectes concepcions de les quals ha sabut plagiar i posar en forma el genial arquitecte que l’ha construïda. En canvi, un pastor un dia tot pasturant la ramada ha sentit la necessitat de poetitzar el silenci i de rompre la pesada monotonia de la vagància; entona una cançó tota bonica, tota sadollada de la bellesa que l’envolta, amb la frescor del suau rajolí de la fontana al peu de la qual té enclavada la barraca, de la diafanitat del cel d’atzur puríssim absent de tot núvol enterbolidor, amb la brillantor de la molsa mig humida que encatifa la prada, amb la sublimitat de la immensa alçada de les muntanyes que fan de marc al paratge escollit pel cantador per a fer parada; la cançó surt airosa dels llavis del senzill camperol, la muntanya del seu costat l’escolta amb atenció i paraula per paraula va repetint-la, comunicant-la a les muntanyes veïnes que, el mateix que ella, la van taral·lejant i el ressò se l’emporta terres i muntanyes enllà, cap a l’infinit, i l’encís ja està fet; aquella cançó ja ha entrat fins a Ics més profundes entranyes de la terra, les muntanyes ja se l’han fet seva i, fent-la rodolar avall, tothom posarà en ella el seu jo i la seva ànima; ningú no sabrà d’on ha sortit i qui l’ha dictada, car sols ho varen veure les muntanyes, i elles en guardaran el secret que fa més enciseres i belles les coses; tothom dirà que és seva i de tothom serà; que vingui algú prou agosarat que vulgui arrabassar-la del cor i de la boca de la gent; ben debades serà, perquè aquelles coses que el poble porta a l’ànima ningú no les pot manar. La cançó, nascuda en la major inconsciència i modèstia, té la vida assegurada per un nombre incalculable de generacions: de pares a fills se l’aniran passant de boca en boca. Al més estult dels homes li ha estat possible de destruir l’obra genial d’un artista; al més poderós dels magnats no li és possible de malmetre ni de tocar la cançó humil creada per un senzill pastor.

En èpoques reculades, quan els elements pedagògics eren molt escassos i els estats es preocupaven poc de l’ensenyament del poble aquest es servia de procediments populars per a l’educació dels infants, utilitzant per a inculcar als fills un sentit de moralitat i de bonhomia, la cançó i la rondalla. Els pares, la mare especialment, cantaven amb freqüència cançons d’un marcat sentit moral que els fills aprenien, i així se’ls inculcava el sentit del bé. Els seus personatges i els seus fets eren sovint retrets i emprats com a clements i tipus de comparança; i les mares amenaçaven els nins amb els càstigs que se citaven i retreien en les cançons i en les rondalles, havent donat motiu aquesta mena de comparacions i d’al·lusions a la creació de molts adagis i proverbis; frases i dites posades en boca dels personatges de la cançó que després han estat descollades i han pres personalitat pròpia.

Un bon nombre de cançons són internacionals: gairebé solament les que tenen caràcter local són patrimoni d’un sol cançoner. Les necessitats psicològiques del poble són amb poca diferència iguals per a gairebé tots els països; l’ànima del poble quan s’examina en el seu aspecte més senzill i primitiu quasi bé sempre apareix igual a tot arreu. Això fa que els mateixos temes siguin sentits igual per la població d’un país com per la d’un altre, i explica que moltes cançons tinguin un perímetre geogràfic d’extensió que rabassa vàries fronteres. No obstant, encara que el tema sigui el mateix i a voltes fins els personatges, canvia de manera molt marcada el desenrotllament i el llenguatge, que molt rarament pot sostreure’s a les circumstàncies que el volten, car no es pot exigir una transparència igual a les cançons que es canten a la vora de la costa entre el murmuri de l’ona, on el cantador té com a marc l’horitzó infinit sense res que li deturi la mirada, on l’ànima i l’esperit poden ésser amples i plans com la mar immensa que contínuament parla a l’orella del cantador en paraula suau i misteriosa, com a les cançons del que, ensorrat en el fons d’una vall reclosa per alteroses muntanyes, sols veu tres pams de cel com horitzó, essent tot el terreny que el rodeja abrupte i costarut.

Tampoc no pot demanar-se el mateix sentir en la cançó viscuda en un terreny on la neu embolcalla la terra més de la meitat de l’any i griseja el cel donant-li un accentuat caient de tristor, com en la cançó cantada en un país on el sol canicular fa sentir els seus raigs amb tota la seva força. Salvades importants variants de forma són moltes les cançons que tenen un vast camp internacional.

Com és que aquestes cançons hom les troba en molt diferents terres? És que el mateix fet psicològic que les ha fet néixer en un lloc ha fet que es produïssin en un altre? És possible que sí; és de creure, però, que no ha estat pas així, sinó que hi ha hagut algun element transportador que els ha portat d’una terra a una altra, passant com passa quan una cançó es dicta; si en el país on ha estat transportada encaixa amb el sentir del poble, ben aviat troba terreny abonat per al seu adaptament, però si s’hi sent exòtica, pocs més que el transportador devien cantar-la.

Varis són els transmissors de la cançó; vénen a ocupar el primer lloc els trobadors de noble estirp, dictadors de cançons selectes que, amb l’espasa al cinte i la lira al coll, corrien les terres de llengua llatina arribant fins a la Grècia, anant de palau en palau i de castell en castell fent sentir els planys harmoniosos de llurs lires al peu dels gòtics i brodats finestrals on els escoltaven polides dames d’alta caputxa i ròssec llarg, aspirant tan sols per tot pagament a la llur melodiosa música una sola mirada de femení condol o el somriure graciós de les gaies donzelles. Visitaven les corts dels més principals senyors prenent part en llurs festes, en les que mai no podia mancar la veu dolça i suau de la trobadoresca lira; corrien totes les terres aleshores en plena floreixença civilitzadora portant les cançons de la Provença a la Gàlia, i les de la Gàlia a Sicília, barrejant i confonent els seus cants, copiant-se els uns dels altres tot allò que en ells hi havia de sublim i de genial. A la producció dels trobadors deuen els cançoners de totes les terres llatines l’inapreciable valor de les seves cançons de sentit cavalleresc, joia brillant dels cançoners populars.

Uns altres valuosos transmisors de la cançó popular foren els joglars, antics músics de caient plebeu i popular que solien acompanyar els trobadors en llurs correries servint-los de criats i ajudant-los a fer música en llurs cantades tocant algun instrument secundari i sols destinat a fer un acompanyament a la dolça música del trobador. Potser devem als joglars millor que als trobadors que algunes de les produccions trobadoresques hagin passat a enriquir el corpus dels cançoners populars, puix els trobadors sols feien sentir els seus cants en les altes mansions, i aquelles persones que de la seva boca les aprenien i les repetien eren gent de noble nissaga que difícilment les haurien fet arribar fins al poble, però els joglars coneixien totes les cançons dels trobadors per haver-les sentides i acompanyades moltes vegades i quan per una causa qualsevulla no seguien al servei dels trobadors es dedicaven ells a imitar el fer d’aquells, anant de plaça en plaça i d’hostal en hostal, prodigant les seves belles cantúries apreses i copiades de les dels trobadors.

Altres transmissors de les cançons eren els pelegrins que passaven llargs anys de llur vida en romiatge per terres cristianes seguint monestirs i abadies, podent considerar-se aquests com a grans propagadors de les cançons d’un sentit místic i religiós. També contribuïren a transmetre les cançons els captaires i pidolaires que de molt antic imploraven la compassió pública oferint en premi a la demanada una cançó; els captaires de totes les èpoques han citat grans rodamons recorrent diferents països en cerca d’almoina.

La cançó enclou tots els aspectes de la humana vida, i en tot moment psicològic el poble té una cançó que el conviu i que el retrata. Les cançons populars es divideixen en vàries menes. Mereixen ocupar el primer lloc per la seva gran bellesa de forma, així en la melodia com en el text, com per la perfecció dels seus arguments, les cançons cavalleresques que, com ja hem dit, són d’un origen trobadoresc, tenen totes elles com a arguments, amors molt feliços o molt desgraciats, raptes de nines, pèrdues d’amants als quals recerquen llurs amades, episodis de batalles i altres temes de caient romancesc, essent sempre els seus protagonistes persones de noble i enlairada nissaga.

Altres cançons de gran valor psicològica són les de treballada, cançons empleades per a fer una feina determinada, la melodia de les quals marxa completament lligada amb el ritme de la feina, i el seu to està tan ajustat al moviment que no és possible cantar-la si no és fent precisament la feina per a la qual està destinada. La cançó, doncs, és talment una eina de treball per a certes feines, i sense ella es perd el ritme del treball i aquest no surt pas com hauria de sortir. Aquesta mena de cançons sols tenen un valor melòdic i la seva lletra és completament indiferent. N’hi ha d’aplicades a vàries feines, però són les més importants i les més nombroses les adequades a les feines del camp: el llaurar, el segar, el batre, l’entafonar, el collir olives, el portar la ramada a la pastura, etc. El llaurador mena els cavalls que estiren la rella pesada i costosa en mig d’un sol batent que ajuda a fer més pesada la feina; el llaurador necessàriament ha de cantar per harmonitzar la monotonia de l’estirar del bestiar i de sostenir l’esteva de l’arada; cada cançó té de durar tota la llargada d’un solc; la cançó és tota suau i estiragassada tant com llarg deu ésser el solc que fa; si a mitja feina el llaurador para la cançó, la bèstia que estira l’arada considera ja finida la seva missió i creu que aquell solc déu ésser més curt que els altres i s’atura; en reprendre la cançó, encara que el bou o cavall que estira i porta la llaurada acabi de fer el seu camí, el solc surt malament. Vegi’s, doncs, com la cançó és l’ànima de la feina que fa moure el llaurador i la bèstia, i si la cançó falla, la feina s’esguerra.

L’entafonar, o acció de portar l’oli al trull, es fa també al so d’indispensable cançó amb ben pròpia tonada que marca el ritme del gest, del moviment i de la distància que deu recórrer el traginer. Porta aquest un samal, amb ell dóna sis passos, l’entrega a un altre que deu tirar-lo a la tafona; durant aquells sis passos entona un tros de cançó que té sís compassos fent a cada compàs una passada; en fer a mans el samal a l’altre traginer es fa una nota aguda en senyal de transmetre la càrrega de l’un a l’altre i el primer acaba de cantar fins que torna a prendre una altra portadora, però aleshores pren la cançó el que ha agafat el samal, de manera que la cançó acompanya la feina: el que la té és el qui deu cantar; mentre la porta un aquell és el qui canta; quan la dóna a un segon, dóna una forta nota com assenyalant que passa ja a un altre, i el que pren la feina també pren la cançó, naturalment, puix ell és el que la necessita perquè ell és et que entra aleshores en treball. La cançó marca el ritme del moviment; el qui es belluga és, doncs, el qui deu cantar; el qui no treballa perquè va a cercar nova càrrega calla i cantarà tant bon punt tomi a prendre nova càrrega.

El pastor porta la ramada cap a la pastura. Al davant hi va el majoral armat de gros fuet amb el qual dóna fuetada i entona la cançó; al seu darrera seguint el ritme del seu pas marcat per la tonada hi segueix el ramat capcot i manyac; el majoral acaba la cançó i de seguida el pastor que va al darrera de tot de la corrua del ramat respon amb la rescobla de la cançó, curta sempre, però molt estrident i airosa. Amb la cançó hi acompanya un parell o tres de fuetades i el ramat corre aquells moments més de pressa que abans, i si algun cap s’havia desviat toma cap al gros del ramat en sentir la forta veu i l’estrident pic de les seguides fuetades. D’aquesta manera el ramat fa hores de camí: majorals i pastors mai no tenen perquè parlar-se ni discutir; la cançó els posa en continuada intel·ligència i fa seguir a tothom obedient; segons la rapidesa amb què canta el pastor i respon el majoral, el ramat avança més a poc a poc o més de pressa; segons la força de les fuetades del pastor el ramat s’estén més o va més en contacte. La cançó és, doncs, la llei encisada i meravellosa que regeix en aquella agrupació d’homes i bèsties.

Antigament, quan encara no es coneixia el teler mecànic, i es teixia en teler de mà, els teixidors tenien cançons al ritme de les quals feien moure el teler. Els tonadors tenen cants molt interessants que canten també mentre tonen, fent córrer la seva eina al compàs i ritme de la llur cançó.

Un tipus de cançons populars també molt interessants són les de bressol; les que canten les mares tenint llur fillet a la falda o en el bressol, mentre el gronxen per a fer-lo dormir. Aquestes cançons solen encloure un gran sentiment en la seva melodia i són d’una delicadesa i d’una tendresa filla del profund amor que brolla del cor d’una mare.

Són també mereixedores d’esment les cançons de sentit religiós, en les quals s’exalta la fervor religiosa, s’hi relaten miracles, vides de sants, etc. Aquestes cançons són molt utilitzades pels captaires per a demanar almoina, oferint en agraïment una cançó. D’aquesta mena de cançons són les més interessants les destinades a cantar el naixement de Jesús, constituint un dels aspectes més importants de la cançonística popular en el qual es troben veritables monuments d’art popular tant pel seu aspecte musical com literari.

La quantitat més gran de cançons de tots els cançoners la composen les cançons amoroses de les que se’n troben en quantitat nombrosíssima. El seu tema sempre és el mateix: el cant de les exceltituds d’una nina, el plany pel seu desdeny, la relació d’uns amors desgraciats, el condol de la gelosia i altres aspectes semblants. És molt curiós de notar que quasi tota aquesta mena de cançons gairebé sempre són posades en boca d’un cantador, essent ben rar el cas en què la que canta sigui una dona. L’home fa com el rossinyol que sols canta quan està enamorat; la cançó volta pel seu entorn amb una certa indiferència, però, en arribar el moment en què el cor s’entendreix, quan una guspira amorosa el posa en inflamació, aleshores de seguida hi acut la més pregona inspiració; la cançó hi brolla i de seguida se sent inspirat per a dictar una cançó que canti al vent i que faci conèixer a tothom les belleses de la seva estimada o les amargors que el seu enamorament li fa sofrir.

Molts altres aspectes enclou la cançó popular, però l’enumeració, acurada de tots ells es faria inacabable. El que havem dit ens sembla suficient per a fer sentir als no iniciats en les cançons populars un sentit de respecte i d’admiració envers ella. Cal que la cançó popular sigui ben escoltada i ben estimada; cal que de seguida que en sentim alguna que ens sigui plaent, cuitem a aprendre-la i a cantar-la per contribuir així a la seva difusió i al seu manteniment; no devem oblidar mai que la cançó és un dels patrimonis artístics més valuosos i més preuats d’un poble i que devem curar tant de la seva conservació com ho podríem fer d’un vell edifici de valor arqueològic: cal que vegem en la cançó l’alè de l’ànima dels nostres avantpassats que va perpetuant-se i vivificant-se en ella, i encara que no sigui més que pel més primordial sentit de respecte a les moltes generacions anteriors a nosaltres, que les han viscudes i les han cantades, devem cantar-les i devem estimar-les.