XXXI. ÀNIMA MORTA

N’eren dos enamorats

que estaven fora de si:

l’un va haver d’anar a la guerra,

l’altre va haver de morir.

Quan ne torna de la guerra,

troba l’amor enterrada;

ja n’agafa la guitarra

i a la sepultura anava.

Quan n’és a la sepultura,

ja se’n posava a tocar;

quan n’és a la sepultura,

ja se’n posava a cantar.

—Desperta’t, ànima morta,

desperta-te’n de ton son,

que si tu no te’n despertes,

te’n faré despertar jo.

—Per l’amor que me’n portaves

no me’n vinguis a buscar,

que si tu ara em veiessis,

de pô et faria marxar.

—Tu de por no me’n faries,

ni jo te’n faria a tu,

perquè tot seguit vindria

a la sepultura amb tu.

—A la pedra de la tomba

tres ratlles hi vaig escriure:

«Jo en sóc morta per l’amor,

sense l’amor no es pot viure».