XXXVII. MARIA, LA SOLDADA

Una cançó vull cantar,

no hi ha molt que s’ha dictada,

d’una minyona que hi ha,

molt gentil i molt galana.

Adéu, Maria gentil,

que l’amor me’n tens robada.

Adéu, Maria gentil.

En gran pecat n’ha caigut,

amb un criat de la casa;

son pare la vol matar,

sa mare l’hi ajudava.

Quan ella se n’ha enterat

ha procurada salvar-se,

se n’és calada fugir

pels boscos i les muntanyes.

S’és vestida de soldat,

cap a Barcelona ’nava;

quan a Barcelona ha estat

se n’és sentada plaça.

Tots els demés soldadets

de fit a fit la miraven,

sos cabells rossos com l’or,

la cara blanca com plata.

Sos ulls negres com carbó,

sos llavis vermells com grana,

l’un a l’altre va dient:

—És un soldat o una dama?—.

Se li acosta un general:

—Com ho passeu, gentil dama?

—No en só dama, general;

sóc un soldat de campanya.

—Jo us en convido a dinar

d’aquí a tres jorns a la tarda,

anirem a un poblet

que hi ha dalt d’una muntanya.—

Quan foren boscos enllà,

l’amor ja li demanava.

—General, ja us he dit

que en só soldat i no dama.

—No us ho vulgueu amagar,

prou se us coneix en la cara;

com un àngel la teniu

de fresca i de regalada.

—Si em torneu a tormentar,

un tiro tindreu per paga.—

Ja n’hi apunta el fusell,

ja n’hi venta escopetada.

El general ne cau mort

allà al peu d’una etzavara;

gira la gropa al cavall

i a Barcelona tornava.

Un paisà que tot ho ha vist

al darrera d’ella anava;

en arribar a Barcelona

ho va a contà al jutge i batlle.

—No gaire lluny d’aquí

n’ha passat cosa molt mala:

un soldat i un general

n’han renyit grossa batalla.

El soldat al general

n’ha ventat escopetada,

quedant mort el general

en el peu d’una etzavara.—

L’han agafat tot seguit,

a la presó l’han portada,

els jutges s’han reunit,

de procés no n’hi faltava.

Set anys ha estat en presó,

de cadenes carregada;

al cap d’aquestos set anys,

a juí ja l’han cridada.

Ja n’hi donen paper blanc,

que n’és senyal de matar-la;

quan a la forca n’ha estat

amb el botxí conversava.

Tothom vol saber què diu,

quina cosa n’és parlada;

llicència n’ha demanat,

llicència n’ha demanada.

Llicència per a parlar,

per a dir quatre paraules:

—Juraré sobre una creu

que n’és cosa ben sagrada.

Que jo no en só cap soldat

sinó dona com un altra;

si he mort el general,

perquè ell m’hi ha obligada.

Volia robar-me l’amor

i jo bé l’he defensada.

—Tot això s’ha de provar

que no siga cosa falsa.

Si la veritat n’has dit

llibertat te’n serà dada,

si mentida ens has contat

n’hauràs de morir cremada.

Per enganyar la justícia,

que n’és cosa molt sagrada,

més que matar un general

que l’amor volgué robar-te’n.

Els jutges s’han reunit,

set dies i nits parlaven;

com que n’era veritat

llibertat li ha estat dada.