XXXVII. MARIA, LA SOLDADA
Una cançó vull cantar,
no hi ha molt que s’ha dictada,
d’una minyona que hi ha,
molt gentil i molt galana.
Adéu, Maria gentil,
que l’amor me’n tens robada.
Adéu, Maria gentil.
En gran pecat n’ha caigut,
amb un criat de la casa;
son pare la vol matar,
sa mare l’hi ajudava.
Quan ella se n’ha enterat
ha procurada salvar-se,
se n’és calada fugir
pels boscos i les muntanyes.
S’és vestida de soldat,
cap a Barcelona ’nava;
quan a Barcelona ha estat
se n’és sentada plaça.
Tots els demés soldadets
de fit a fit la miraven,
sos cabells rossos com l’or,
la cara blanca com plata.
Sos ulls negres com carbó,
sos llavis vermells com grana,
l’un a l’altre va dient:
—És un soldat o una dama?—.
Se li acosta un general:
—Com ho passeu, gentil dama?
—No en só dama, general;
sóc un soldat de campanya.
—Jo us en convido a dinar
d’aquí a tres jorns a la tarda,
anirem a un poblet
que hi ha dalt d’una muntanya.—
Quan foren boscos enllà,
l’amor ja li demanava.
—General, ja us he dit
que en só soldat i no dama.
—No us ho vulgueu amagar,
prou se us coneix en la cara;
com un àngel la teniu
de fresca i de regalada.
—Si em torneu a tormentar,
un tiro tindreu per paga.—
Ja n’hi apunta el fusell,
ja n’hi venta escopetada.
El general ne cau mort
allà al peu d’una etzavara;
gira la gropa al cavall
i a Barcelona tornava.
Un paisà que tot ho ha vist
al darrera d’ella anava;
en arribar a Barcelona
ho va a contà al jutge i batlle.
—No gaire lluny d’aquí
n’ha passat cosa molt mala:
un soldat i un general
n’han renyit grossa batalla.
El soldat al general
n’ha ventat escopetada,
quedant mort el general
en el peu d’una etzavara.—
L’han agafat tot seguit,
a la presó l’han portada,
els jutges s’han reunit,
de procés no n’hi faltava.
Set anys ha estat en presó,
de cadenes carregada;
al cap d’aquestos set anys,
a juí ja l’han cridada.
Ja n’hi donen paper blanc,
que n’és senyal de matar-la;
quan a la forca n’ha estat
amb el botxí conversava.
Tothom vol saber què diu,
quina cosa n’és parlada;
llicència n’ha demanat,
llicència n’ha demanada.
Llicència per a parlar,
per a dir quatre paraules:
—Juraré sobre una creu
que n’és cosa ben sagrada.
Que jo no en só cap soldat
sinó dona com un altra;
si he mort el general,
perquè ell m’hi ha obligada.
Volia robar-me l’amor
i jo bé l’he defensada.
—Tot això s’ha de provar
que no siga cosa falsa.
Si la veritat n’has dit
llibertat te’n serà dada,
si mentida ens has contat
n’hauràs de morir cremada.
Per enganyar la justícia,
que n’és cosa molt sagrada,
més que matar un general
que l’amor volgué robar-te’n.
Els jutges s’han reunit,
set dies i nits parlaven;
com que n’era veritat
llibertat li ha estat dada.