XL. LA FILLA DEL REI

Per ser la filla d’un rei

sóc noia desgraciada,

del primer home que he vist

n’he quedat enamorada.

Set anys fa que le’n tinc mort

tancadet dintre una cambra,

amb roses i vi del blanc

jo li rentava la cara.

Jo li mudo la camisa

un dia cada setmana;

un dia per mes desgràcies

tot ja va desconjuntar-se’m.

Ai, trista de mi, més trista,

sóc noia desgraciada;

si ho explico al meu pare

serà capaç de matar-me.

Si ho dic a la meva mare

no és capaç de callar-s’ho;

mes germanes són petites,

res d’amor saben encara.

Passen dies, passen nits

sempre al peu de la ventana,

ja veu venir un llaurador

que allà prop d’un camp llaurava.

—Llaurador, bon llaurador,

escolteu-me tres paraules.

—Parleu, parleu, senyora

que sereu ben escoltada.

—Si voleu enterrà un mort

que en sereu molt ben pagat.

—Jo l’enterraré, senyora,

i en serà ben enterrat.

Quan el llaurador se’n va

li fa deu mil abraçades.

—Adéu, el bé de ma vida,

adéu, el bé de mi alma.

Sinó pel dir de la gent

jo vindria acompanyar-te

i te’n vindré a visitar

un dia cada setmana.

I te’n resaré una salve

a la Verge sobirana.