XLIII. LA MALA MULLER

A les dotze de la nit

jo n’hi faig el retruquí.

—Sàpigues que és Don Francisco

prompte baixaria a obrir,

sàpigues que és Don Francisco

prompte baixaria a obrir.

—Don Francisco sóc, senyora,

aquell que solo venir.—

N’agafa la llumenera

de seguida baixa a obrir;

el marit ne va ésser llest

el llum ja n’hi apaguí.

—No tinc cap misto en tot casa

ni tampoc cap per aquí.

—No us molesteu, no, senyora,

no us molesteu pas per mi

que els recons d’aquesta casa

ja sabeu que els sé seguir.

—S’agafen de les dos mans

i se’n van cap a dormir.

Els llençols eren de seda,

els coixinets de setí,

el quarto voltat de roses

per millor poder dormir.

Cap d’un rato que dormien,

el marit llença un sospir.

—No sospireu, Don Francisco,

no sospireu per a mi.

Si sospireu pels criats

se troben molt lluny d’aquí,

si sospireu pel marit

set anys trigarà a venir.

Se n’és anat a la guerra,

una bala el pogués ferir,

i quan torni de la guerra

que un llamp el pogués partir.

—Calla, calla, mal parlada,

bé te’n tens de penedir,

que et creus que sóc Don Francisco

i en sóc el teu marit.

De les parets de la casa

ja te’n pots ben despedir

i també dels teus criats

que mai més t’han de servir,

i també de Don Francisco,

que ara t’haig de fer morir.

—Ai marit, abans no em matis

tres paraules deixa’m dir.—

Treu el cap a la finestra

i estes paraules va dir:

«Casades, vídues, donzelles

preneu exemple de mi.

Quan tingueu el marit fora

no baixeu per res a obrir

que us pensareu que és el maco

i és el lladre del marit».

Ell li dóna un cop d’espasa

i el cap li va mig partir.

—Ara digues al teu maco

que te’l vingui a afegir.