X. LA MAL CASADA

El pare m’ha casada

amb un vell de cinquanta anys;

el pare m’ha casada

amb un vell de cinquanta anys;

jo encara no en tinc quinze,

jo encara no en tinc tants,

oidà,

jo encara no en tinc tants.

El dia de la boda

me’n pensava alegrar;

en comptes d’alegrar-me’n

em vaig posar a plorar.

Em treia la cotilla,

amb el llum a l’altra mà;

quan sóc despulladeta

no m’hi goso a posar.

Em dóna una empenteta

i al llit em va tirar;

a la matinadeta em diu:

—Nena, fes-te ençà.—

En comptes d’acostar-m’hi

em vaig enretirar.

Em dóna una altra empenta

i a terra em va tirar.

L’endemà, quan fou dia,

al pare ho vaig explicar:

—Ai pare, el meu pare,

jo me’n vull descasar.

—Filla, la meva fila,

això no pot ser pas;

ne faran una quinta

que els vells bi hauran d’anar.

Amb els diners del vell

un jove pots trobar,

i en podràs ser feliç

i en podràs disfrutar.