XXVII. L’ENCADENAT

Mes d’abril i mes de maig,

regalada Primavera,

tots els vergers floriran,

els clavells i les rosetes,

els clavells i les rosetes.

Floriran els ametllers,

fan la flor blanca i vermella;

en fondran els ocellets

entre les fresques arbredes.

Jo me’n veig a la presó

per l’amor d’una donzella,

amb una cadena al coll,

que a mi me’n dóna gran pena.

La cadena de l’amor

pesa més que la de ferro.

Un dia l’encontro jo,

venia de l’aigua fresca.

Jo n’hi dic: —Dolcet amor,

que me’n donaríeu beure?

—Venint de les meves mans

no la’n trobaríeu fresca.

—Venint de les vostres mans

jo en prendria una roseta.

—Entreu-ne dintre de l’hort,

vós mateix aneu-la a prendre.

—Com voleu que hi entri jo

si els vostres ulls m’enardeixen?

—Entreu-hi com de porter,

amb els ulls baixos en terra.

Si la mare ho sàpigues,

que està dalt de la finestra,

que me n’està vigilant,

que no en caigui en cap baixesa!

—De mi no en tingueu temor,

de mi no en tingueu temença;

tan segura n’esteu vós

com el llop amb les ovelles.