XXXIII. DONYA ISABEL

Donya Isabel se’n

passeja per una sala molt gran;

treu el cap a la finestra,

veu romeritus passar.

Entren per Santa Maria,

surten per Sant Sebastià.

—Què voldran els romeritus

que el castell me van rondant?

N’avisa les centinelles

que el castell vagin voltant;

centinelles no són llestes,

romeritus van entrant.

Entren en llarga filera,

armats fins a les dents van;

davant hi va Don Rodrigu,

Don Rodrigu el capitan.

—Déu us guard, Donya Isabel.

—Romeritus, bé en vingau.

—Venim de part de la reina

que la tenim de matar.

—Què li he fet jo a la reina

perquè me’n mani matar?

—Diu que el rei amb vós té fills

i ella no n’hi té cap.

—Si jo amb el rei hi tinc fills,

Déu sap per què me’ls ha dat;

si ella avui no n’hi té,

demà potser n’hi tindrà.

Ja sap vostè, Don Rodrigu,

ja sap vostè la vritat:

que el rei an a mi em volia,

em volia per casar.

Va demanar-me al meu pare,

resposta no li tornà;

va dèmanar-me a ma mare,

i se’n va posà a plorar.

Com que el rei era bon mosso

una nit me va robar,

i quina culpa hi tinc jo

si de mi es va enamorar.

—Vamos, ’nem, Donya Isabel,

deixeu-vos de tant parlar,

que les hores van sent curtes

i el sol a la posta va.

Aquí en teniu el confés,

si us en voleu confessar,

i aquí teniu el butxí

que us en té de llevâ el cap.

—Adéu, el jardí de flors

que el rei s’hi sol passejar.

Adéu, el llit de brillants

que el rei hi sol reposar.

Adéu, la cadira d’or

que el rei s’hi sol assentar.

Adéu, fillets del meu cor,

la vostra mare se’n va.

La més gran ne té quatre anys,

la mitjana pels tres va,

la més xica té nou mesos

me’n demana per mamar.

—Vamos, ’nem, Donya Isabel,

deixeu-vos de tant parlar,

que les hores vant sent curtes

i el sol a la posta va.

Aquí en teniu el confés

si us en voleu confessar,

i aquí teniu el butxí

que us en té de llevâ el cap.

Dites aquestes paraules,

Donya Isabel confessà,

i en acabat el confés

el cap li varen llevar.

Al baixar-ne per l’escala

amb el rei se’n va trobar:

—D’on veniu, el Don Rodrigu,

tan vermell i acalorat?

—En vinc de jugà a pilota,

per cert que he molt ben guanyat.

—No vens de jugà a pilota,

vens de fê alguna maldat.

En ser-ne al cap de l’escala

ja’n troba els seus fills plorant.

—No ploreu, fills del meu cor,

vostra mare tornarà.

—No tornarà nostra mare,

que l’han vinguda a matar.

—No ploreu, fills del meu cor,

que mare no us faltarà.

Em casaré amb Donya Alberta,

que prou que us estimarà;

per podê amb ella casar-me

la reina faré matar.

Perquè ella en té la culpa

de tot el que està passant.—

La mort de Donya Isabel

més de cent ne va causar.