XLV. CATARINA

Catarina se’n pentina

tim tan amorosa,

amb una pinta d’argent

tim tan amorosament.

Cada cabell que li queia,

maleïa sos parents.

Maleïa pare i mare,

son marit primerament.

Son marit que es passejava,

des d’una finestra ho sent.

—Calleu, calleu Catarina,

no en parleu tan malament.

Si aquest viure no us agrada

jo us faré mudar d’intent.

Quan n’éreu a casa vostra,

n’anàveu molt malament.

De pedaços a la roba,

n’hi portàveu més de cent.

N’anàveu de porta en porta,

caritat per amor de Déu.

Quan diumenge a missa anàveu,

hi anàveu a peu batent.

I ara hi aneu amb cotxe,

perquè us en miri la gent.

Us feien menjar pa d’ordi,

i ara el mengeu de forment.

N’aneu vestida de seda,

repuntada amb fils d’argent.

N’anàveu per les muntanyes,

les rieres i els torrents.

Us feien guardar les cabres,

tant en pluja com en vent.

Ara en correu per les sales,

trepitjant-ne or i argent.

Sempre ben acompanyada,

de criades més de cent.

Si aquest viure no us agrada,

a casa us en tornareu.