VII. LA SILETA

Al carrer de l’Hospital

a tres portes a mà derecha,

a ’hi havia un estudiant

que en festeja la Sileta.

Anem-hi tots dos

i no gaire de pressa,

anem-hi tots dos

o lai ta lanturururà.

No l’ha poguda alcançar

ni amb diners ni amb parauletes;

Un dia es determinà

de vestir-se de mongeta.

A les dotze de la nit

ja n’hi truca la porteta.

—Ai, Sileta, baixa a obrir

a na la pobra mongeta.

—Quina mongeta sou vós

que de nit aneu soleta?

—Mongeta de Sant Genís,

germana de l’abadessa.

—Mongeta, pugeu cap dalt,

la taula està paradeta,

del bon pa i del bon vi,

dels ous amb cansaladeta.

Quan ne són a mig sopar

la monja es posa tristeta.

—De què esteu tristeta vós,

de què n’esteu tan tristeta?

—Ara n’estava pensant

si em fareu dormir soleta.

—No dormireu sola, no,

dormireu amb la Sileta.

—Ai, mare, no hi vull dormir

que és l’estudiant de lletra.

—Au, Sileta, agafa el llum

si no et tiro la banqueta.

Quan són a mig despullar,

la monja porta calcetes.

—Quina mongeta sou vós

que també porteu calcetes?

—Sileta, no en facis cas,

m’ho han manat per penitència.

Quan ne són a mitja nit

n’hi demana l’amoreta.

No me’n torneu a dir això

perquè en crido la mareta.

En ser-ne demà al matí

sa mare l’ha cridadeta.

—Ai mare, no em vull llevar,

bon dormir fa amb la mongeta;

pel que haveu de procurar

per bolquers i banovetes.