VIII. EL VOLUNTARI

Barcelona, ciutat gran,

voltada és d’una bandera;

bandera de foc i sang,

que això n’és senyal de guerra.

No és senyal de guerra, no;

n’és l’amor d’una donzella;

als quinze anys me’n faig soldat,

als setze me’n fan alferes.

Als disset oficial,

als divuit tinent de guerra;

mentre vaig ser oficial

el meu cor mai va estar alegre.

Sempre n’estava pensant

amb ’quella gentil donzella,

pensant: te la casaran

mentre seràs a la guerra.

Com si Déu bo hagués volgut,

ja se n’ha acabat la guerra;

per ordre del capità

cada qual a casa seva.

Els casats amb ses mullers,

els fadrins amb ses donzelles;

ja en baixo del cavall blanc

i pujo al cavall negre.

De tan de pressa que va

quasi bé no toca a terra;

a l’entrar-ne del portal

ja en trobo la mare d’ella.

Jo li dic: —Déu me la guard

si em vol dar la filla seva.—

La resposta que me’n fa:

—Set ne fa que n’és promesa.

N’és promesa amb un soldat

fa set anys que és a la guerra.—

A l’entrar-ne del carrer

ja la veig a la finestra.

De tan hermosa que n’és

quasi no la vaig conèixer;

jo m’enfilo escala amunt

com si fos a casa meva.

—Déu te guard la meva amor,

sou casada o sou donzella?

—De casada no en sóc pas;

fa set anys que en sóc promesa.

Sóc promesa amb un fuster

fa set anys que és a la guerra.—

Jo li dic: —Dolcet amor,

si em déssiu una roseta.—

La resposta que ella em fa:

—Vós mateix aneu-la a prendre,

afanyeu-se bé i correu

perquè la mare no bo vegi.

A vós no us diria res

i a mi em treuria del temple.

—D’aquests dos camins que hi ha

bon amor, quin podré prendre?

El d’anar a festejar,

o el de tornar a la guerra?

—Sí, el jove, jovenet,

’neu a cercar la llicència.