XIX. LES NINES DE CAMPRODON

Les nines de Camprodon

són fresques i regalades,

tres o quatre que n’hi ha

les unes més que les altres.

Adéu, punteta de sol,

estrella de l’alba clara,

espíneta del meu cor

que em travesses les entranyes.

Han baixat a espigolar

a la plana de Cerdanya

a les set del de matí,

hora d’esmorzar tocava.

Abans d’anar a esmorzar

han comptades les manades,

totes ja les han comptat

una diu que les hi han robades.

A darrera un cavalló

a plorar se n’és posada,

es creu que ningú la veu

son galant se la mirava.

—Què teniu, el meu amor,

que esteu tan desconsolada?—.

—Com no tinc de plorar jo

si m’han robat les manades.—

—No ploreu, el meu amor,

no esteu tan desconsolada,

que ja us les tornaran

jo he sigut qui les ha robades.

I no us les tornaré

que no em feu una abraçada,

i també un petonet

per cada una manada.—

—Això no ho faré pas,

que en seria castigada,

castigada dels germans

i també del pare i mare.—

—A ton pare jo diré

que t’estimo per casar-m’hi,

la meva dona seràs

dama de la meva casa.

Que les finques que tenim

fa molts anys que estan parades,

i el rector sempre me’n diu

que tot sol mai faré casa.