41

—Fes les maletes. Marxem a Gelida amb en Sever, la Cuca i els nens. Hi he parlat aquest dematí i ja està tot decidit. Demà passat, cap a Gelida —va dir la Isabel.

En Mateu, efectivament, va ficar els seus tres millors vestits, les quatre camises més bones i dos parells de mitjons de llana escocesa a la maleta. El jersei més gruixut que tenia, cap dins; perquè ara fa calor, però qui sap fins quan durarà, això. Ah! I el pijama, és clar. Hi va ficar unes quantes samarretes, dos o tres mocadors dels més fins —posats a triar, només s’enduria el bo i millor— i el batí amb el coll de vellut. També va encabir-hi les sabatilles d’estar per casa i cinc corbates. Va pensar que s’enduria aquella armilla de tela brillant que tan cara li havia costat perquè era una pena que es pansís allà penjada. No es va voler descuidar dels botons de puny d’or que la Mimi li havia regalat amb motiu del seu compromís. Li va fer ràbia no poder emportar-se cap conjunt d’esport, però el jersei ocupava més espai del que s’havia imaginat. També hi va posar el necesser amb el raspall i la pasta de dents, una pinta, la navalla d’afaitar, una pastilla d’Heno de Pravia, un flascó de brillantina i aquell mirallet que se li havia esquerdat en caure-li a terra en un viatge escolar al xalet de la Molina. Embolicades amb uns calçotets, sis-centes pessetes en efectiu, que era l’únic que havia pogut treure del banc. Quan estava a punt de tancar la maleta, es va recordar dels seus mitjons de seda valenciana; els va ficar, com va poder, dintre de les sabatilles. Ben guardats, dins l’infern de l’americana, el passaport i el salconduit.

—Mamà… —va dir en Mateu, amb la maleta a la mà, des del llindar de la porta del dormitori de la Isabel.

—Has enllestit l’equipatge? Quina rapidesa! Perfecte. En Sever vindrà a recollir-nos en menys d’una hora —va dir la Isabel en veure aparèixer el seu fill.

—Adeu, mare —va dir en Mateu amb la veu somorta.

—Adeu? —La Isabel va deixar sobre el llit el grapat de collarets que estava intentant encabir dins el folre de l’abric de martes. Es va mirar de fit a fit el seu fill, que premia els llavis—. Què vols dir?

—Que me’n vaig. Me’n vaig a París amb en Salvador. El seu pare, el marquès, ens ha aconseguit els salconduits.

—No pot ser.

—Sí. Me’n vaig. Hauria volgut dir-l’hi d’una altra manera, amb més calma… Però és millor així.

—No pots anar-te’n amb… amb…

—Salvador. Es diu Salvador, mamà.

—No pots anar-te’n.

—Me’n vaig. Aquest mateix vespre, a les nou.

La dona es va posar les mans al cap. Es va ficar els dits, a poc a poc, dins el monyo, entre el cuir cabellut i les ondes de perruqueria. D’una estrebada, va arrencar-se’n les agulles de ganxo, que es van espargir per la catifa sense fer soroll. Els cabells, destrenats, van caure-li sobre les espatlles. Va començar a masegar-se la cara: s’escampava el pintallavis i la màscara de pestanyes per les galtes. Es fregava el rostre insistentment. Tancava els punys i es picava el cap amb l’anell de la pedrota blava. S’esgarrapava la cara amb les ungles, que més aviat semblaven urpes pintades de roig. Va començar a plorar: al principi, esmorteïdament; uns quants segons més tard, histèricament i de manera escandalosa. Plorava i escopia bava a raig. Es va agafar amb força les solapes de la brusa i, d’una estirada seca, va rebentar-ne els botons. Va començar a udolar:

—Sodomita! Fill de la gran puta!!!

En Mateu ni es va immutar:

—Faci el favor, mare… Que els veïns encara es pensaran que l’estan violant els bolxevics.

La Isabel va deixar-se caure a terra com un sac.

—Vols matar-me, vols matar-me! —repetia tota l’estona. S’arrossegava, es recargolava i es posava les mans al cap com les ploracossos egípcies—: Si goses anar-te’n, diré a tothom que t’han mort.

En Mateu va ajudar-la a incorporar-se.

—Mamà, no ho compliqui més.

La Isabel va quequejar:

—Per què em deixes sola? —Va girar els ulls en blanc—. Tinc ganes de vomitar. Crec que estic patint un atac de cor, Mateu.

Ell la va fer seure al llit. La Isabel, amb una veu gairebé infantil, va seguir parlant:

—Queda’t aquí. Amb mi. Quan tot això haurà passat, tornaràs amb la Mimi, oi? I anireu a viure al pis nou.

En Mateu va caminar cap a la porta:

—No ens casarem, mamà. No ens estimem. Me’n vaig a París amb en Salvador.

La Isabel es va posar a riure d’una manera que el va fer estremir:

—I de què viuràs, a París? Sense els diners que et va deixar ton pare, no ets res. Fora d’aquest pis, no seràs res. Et moriràs, sense servei. Cuinaràs tu o la marquesona? Qui us farà la bugada? Qui serà la mestressa de la casa?

En Mateu va aferrar amb força la nansa de la maleta.

—Ets una bruixa. Cremes totes les teves relacions. Per això la gent fuig del teu costat. Jo em moriré de gana, a París, però tu et quedaràs sola.

La Isabel va alçar-se i va començar a escampar el contingut de la seva maleta pel dormitori mentre vomitava insults i fils de saliva. En Mateu va encaminar-se cap al rebedor. Encara va tenir temps de dir «Adeu, mamà». Des de l’escala va sentir amb claredat el soroll que va fer el santcrist de fals ivori en ser llançat contra el terra del saló de rebre.

—Ets mort, invertit del dimoni!!!