18

Seria tot de seda, sense escot, amb les mànigues llargues i ben arrapades als braços i duria gairebé tres metres de cua. I el vel seria de tul brodat de pedretes brillants, perquè, com anunciava La Vanguardia a la seva «Vida de sociedad»: «Hoy vemos reaparecer, después de largos años de olvido, los delicados bordados guarnecidos de perlitas o lentejuelas que, en las gloriosas épocas del Renacimiento y siglo XVIII, y en más cercanos tiempos, hacia el 1900, tanta boga obtuvieron para el adorno del vestido femenino». Es posaria la diadema familiar, que era de platí, feia meandres i estava completament eriçada de perles barroques. La Pitina l’havia heretat d’una tia casada amb un terratinent mallorquí de família aristocratitzant i, encara que no fos res de l’altre món, era una de les gràcies patrimonials del seu llinatge. La senyora Bastida havia dit que li encantava la idea de la Mimi: el vestit, auster i estilitzat; el vel, en canvi, el més fastuós i opulent possible. «És un bon equilibri, ja ho crec que sí». Encara era a temps de demanar que cosissin rivets d’ermini als punys i a l’acabament del vestit; s’ho pensaria, perquè estava segura que al setembre faria calor i creia que, potser, les pells li donarien un aire massa hivernal. La Mimi sempre havia somiat encarregar el vestit de núvia a l’atelier Bastida, que feia cosa d’un any que s’havia traslladat al passeig de Gràcia, a la que havia estat la residència de Ramon Casas.

—T’has aprimat. Haurem d’ajustar-lo —va dir la senyora Bastida mentre posava unes quantes agulles a la seda.

La Mimi va baixar de l’estrada i una de les ajudantes la va ajudar a treure’s el vestit.

—T’has aprimat, veus? Has de menjar més —va dir la Pitina.

—No n’hi ha per a tant, mamà —va respondre la Mimi amb un fil de veu, avergonyida.

—És normal, senyora Surroca. Totes les núvies s’aprimen. Són els nervis —va concloure Assumpta Bastida mentre acabava d’apuntar unes xifres al bloc.

Tenia ganes de tornar a casa. No a la de l’avinguda Pearson, no; volia tornar al pis del carrer València, on havia viscut fins als catorze anys. La torre de Pedralbes havia estat el caprici del seu pare, no el seu. El pis del carrer València no era ni tan modern ni tan còmode, però sentia que era casa seva. Recordava el saló noble, on els papàs rebien les visites; era la sala més gran, però no hi cabia ni una agulla, de tan plena de butaques, tauletes i aparadors com estava. En un racó, a la cantonada esquerra, hi havia una peanya de cirerer que aguantava un bust en bronze de la seva mare. Aquella escultura li produïa por perquè en Rebull li havia fet els ulls sense nines. El terra estava ornat amb roses fetes amb fustes de colors; alguna vegada li havien explicat que l’anterior propietària, que havia manat aixecar el bloc, es deia Roser i que per això havia encarregat aquella decoració. A tocar de la llar de foc hi havia una làmina del parquet que estava malmesa; un dels pètals de la rosa, que era d’una fusta molt fosca, gairebé negra, havia saltat deixant a la vista una segona capa de pi. La Mimi el recordava molt bé, aquell pètal desaparegut; havia deixat un forat, un buit, però ni el papà ni la mamà se n’havien adonat. Aquell foradet era el seu secret. La Mimi s’estirava sobre la fusta, de bocaterrosa, i acaronava la vora del forat, on, qui sabia quan, hi havia hagut la petita peça triangular. Si les minyones la trobaven allà, a terra, la feien fora, perquè deien que aquell era el saló de les visites i que ella no hi podia entrar, no fos cas que trenqués un gerro o s’entrebanqués amb un dels cordons de vellut que penjaven de les parets; el saló tenia dos cordons, un a cada punta, que quan s’estiraven feien sonar una campaneta a la cuina. La Mimi jugava sola, és clar: com que era filla única, quin remei. Havia avorrit les nines i els zoòtrops i preferia perdre’s per les estances de la casa, plenes d’armaris on podia amagar-se.

La torre de l’avinguda Pearson tenia més llum i menys mobles; també tenia un telèfon intern que facilitava la comunicació entre els pisos. Havien fet el terra escacat, en marbre blanc i negre, perquè els papàs deien que els parquets amb motius decoratius estaven passats. La Mimi va agafar un disgust quan van dir-li que marxarien a viure a Pedralbes, així que, per acontentar-la una mica, van decidir que la seva cambra tindria un vestidor ben gran dissenyat per Herráiz, decorador del duc de Tovar. Un vestidor preciós, digne d’una pubilleta, on posarien un tocador de vidre esmerilat, un parell de radiadors, una paret folrada de miralls i una pica de ceràmica granat. I farien posar armaris amb les portes corredisses i una banyera del mateix color de la pica al bell mig de l’estança. Seria un vestidor de dona: «Perquè les cambres de les nenes petites no tenen ni tocadors ni catifes de pèl com aquestes». Així com sentia que el pis del carrer València era la seva llar, també sentia que la torre de l’avinguda Pearson era la casa de la dona en què s’havia convertit a partir de tallar-se els cabells i de col·leccionar parells de sabates. Mentre es posava bé les solapes de l’abric i s’estirava els guants per sortir de l’atelier de l’Assumpta Bastida, es va adonar que ben aviat aniria a viure a una tercera casa. La casa on, per primer cop a la vida, dormiria acompanyada. I va pensar en aquell llit que encara no havien ni triat: el llit on pariria els seus fills; el llit on es moriria; el llit on seria amortallada per les seves minyones.