23

Els Banús havien organitzar un sopar a la torre per celebrar l’adquisició del pis del carrer Muntaner. La Mimi i en Mateu el van triar perquè era l’únic que havia fet el pes a la Isabel i, la veritat, ja estaven marejats de tant visitar cases. La Caterina, que havia après a fer el menjar a la manera de França, prepararia llenguado a la normanda perquè n’era la temporada, i els Banús convidarien en Mateu, la Isabel, en Sever i la seva esposa, a qui deien afectuosament Cuca. Com que aquell havia de ser un sopar que simbolitzés la unió de les dues hisendes familiars, els homes durien esmòquing i les dones es posarien vestits llargs, guants fins més amunt del colze i les joies bones. La petició de mà va estar bé, sí… Però la compra del pis ja eren paraules majors, així que el sopar havia d’estar a l’altura de les circumstàncies.

Plovia força i es començaven a formar tolls tèrbols al jardí, però el menjador dels Banús resplendia amb totes les làmpades enceses. Les noies havien hagut de treballar molt per enllestir la neteja de la coberteria, la cristalleria i la porcellana a temps. Les minyones havien estat tota la tarda picant el gel per a la plàtera del caviar. La Caterina havia passat Déu sap quantes hores preparant els patés i les melmelades per als entremesos, bullint les viandes del consomé, vigilant els llenguados, fornejant l’ànec a la mel i confeccionant les postres, que consistien en la famosa copa La Malmaison, que era especialment feixuga de preparar perquè duia pètals de sucre diversament acolorits.

La Pitina havia decidit que els segons entrants consistirien en filets freds de vedella regats amb maionesa enriquida amb anxoves i tàperes, especialitat piemontesa que havien tastat durant un viatge a Torí per conèixer els palaus dels Savoia. El senyor s’havia encarregat de triar els vins: el blanc seria un Castell del Remei jove i força refrescant; el negre, un Marqués de Riscal que prometia densitat, complexitat i una textura vellutada en boca —«Llàstima, perquè la Isabel no el sabrà apreciar. Vi amb gasosa, li hauríem de servir»—; el xampany, per descomptat, un Moët ben dolç, a la moda.

La Pitina havia decidit decorar la taula amb un vas de vidre glaçat de Lalique i un parell de canelobres de plata de la joieria Roca amb les espelmes enceses perquè, com tot el cercle dels Banús sabia, els canelobres s’han d’exhibir bé amb les espelmes enceses, bé sense espelmes, però mai amb les espelmes apagades. Les minyones van col·locar nou coberts d’argent massís —de l’aixovar dels senyors— i quatre copes —noves, modernes, de Riedel— per comensal.

El doctor Carles Banús, que ja havia paït els terrorífics resultats electorals, es va atrevir a amenitzar la vetllada posant un disc de Benny Goodman al gramòfon, que era una cosa impensable uns quants anys abans, perquè menjar amb música podia ser més o menys normal als restaurants i als hotels, però a les cases de les bones famílies barcelonines sempre s’hi havia sopat en silenci.

La Isabel va obrir la boca quan va veure aparèixer la minyona que duia el caviar en una plàtera antiga: al capdamunt del caramull de gel esberlat hi destacava un bol de vidre ple d’ous d’esturió, negres com grans d’atzabeja. Quin goig, aquella taula tan ben parada. Les noies havien posat uns platets per al pa que semblaven fets de punta encarcarada i que havien pertanyut a l’àvia del senyor. I la Pitina havia fet omplir tots els gerros del menjador amb roses que ella mateixa s’havia encarregat de perfumar amb unes quantes gotes de Cuir de Russie. Quina bellesa, aquell menjador on tot brillava, net com una patena: les copes, amb els seus drings transparents i freds; els coberts, lluents com miralls; els canelobres, que escampaven vivament la llum de les aranyes; els dits de les senyores, esquitxats de pedretes de colors; la polida esfera del Patek Philippe del doctor Carles Banús, que llançava rajos intermitents de claror blanca. La Isabel obria uns ulls com unes taronges: tot i que estava acostumada als luxes de can Banús, poques vegades havia assistit a un desplegament tan abundant, copiós i excessiu de plenitud.

La Pitina, però, es lamentava secretament: trobava a faltar els banquets de la seva joventut, quan la Ciutat Comtal es feia d’or mentre Europa es dessagnava a causa d’una guerra de dimensions inimaginables. Era l’època de l’entrepà de pa de Viena farcit de mantega i pernil cuit; de quan les nanes, riques i humils, bevien gots de vinagre per estar blanques; de les cases amb saló de ball; de les famoses rues de Carnaval del passeig de Gràcia i de la missa del gall a la capella particular del baró d’Esponellà. En aquells anys, Barcelona era una festa oberta al món. Tota l’alta societat europea visitava els salons de la Perla del Mediterrani: el cardenal Merry del Val, un dels personatges més poderosos i més ben relacionats de Roma, que solia dinar, vestit de porpres i erminis, al palau dels Güell; Gabriel Fauré, il·lustre director del Conservatori de París, que va dirigir el seu Rèquiem al Liceu durant una llunyana temporada de Quaresma; Pilar de Baviera, cultíssima neta muniquesa d’Isabel II, que va meravellar-se amb els retaules i les claus de volta de la catedral; Mariano Fortuny, el dissenyador tèxtil més creatiu de començaments del segle XX i fill del famós pintor reusenc, que va comprar un quilòmetre de seda a can Vilumara per tal de confeccionar els seus primers Delphos a Venècia; Vincent d’Indy, cèlebre compositor i professor de música, que va ser retratat per Ramon Casas; el fill del comte Vladimir Lamsdorff, ministre d’Afers Exteriors de Nicolau II, que s’havia establert a la ciutat d’ençà de la Revolució; la princesa Beatriu de Battenberg, filla de Victòria del Regne Unit i mare de Victòria Eugènia, que va pujar a Montserrat amb el seu seguici per besar l’orbe de la Moreneta; Albert Gleizes, pintor cubista, gran enamorat de Tossa; Misia Godebska, pianista i musa de Toulouse-Lautrec i de Renoir, casada durant uns quants anys amb Josep Maria Sert, pintor de les més distingides sales palatines del món; el príncep Iussúpov, assassí de Rasputin i un dels estiuejants més ben plantats de S’Agaró; Richard Strauss, el més brillant dels compositors tardoromàntics, que va dirigir els seus concerts al Palau de la Música en persona; Sonia Delaunay, pintora abstracta i dissenyadora no només del vestuari dels Ballets de Diàguilev, sinó també d’estrambòtiques peces de roba d’allò més cobejades per les aristòcrates de la cort… Eren tants i tants els noms rellevants que havien sojornat a la Ciutat Comtal que els havia començat a oblidar. Oh, però si fins i tot Lord i Lady Mountbatten havien tingut la seva filla Pamela Carmen a Barcelona. Recordava les taules imperials, amb vint o trenta cadires al voltant; els dinars amb quatre tipus de postres i gelat de cogombre entre plat i plat; les dames, guarnides amb diademes de maragdes i robins comprades a can Carreras o a can Ginebreda durant la dècada de la primera Exposició Universal.

Les coses havien canviat força: els gustos ja no eren els mateixos, les maneres s’havien relaxat i l’etiqueta de dècades anteriors estava en perill d’extinció. Als apartaments nous, a diferència dels desapareguts palauets de l’Eixample, aquelles quilomètriques taules ja no hi cabien; els menús s’havien escurçat ostensiblement, seguint la moda nord-americana, i les diademes de safirs i ametistes havien estat desmuntades i venudes a partir de l’arribada de la República. Li feia la impressió que tot, mercès al nou règim, era menys decadent però més petit, més d’estar per casa, més mediocre i força més avorrit. Ah, i després hi havia la maleïda tensió política, que tot ho empudegava: darrerament no hi havia cap sopar que no acabés amb una tertúlia en què la gent sortia a fumar abans d’hora per no parlar més del compte i ofendre els amics.

—És tot boníssim, Pitina. Heu de felicitar la cuinera —va dir la Isabel amb un punt d’agror a la veu causat per aquell sentiment que no sabia d’on venia, però que la feia sentir-se insignificant, antiquada, excessivament poc sofisticada.

—Gràcies, Isabel. Vols més vi? —va oferir la Pitina.

—Una mica, sí. Gràcies. És una pena que la Mimi no es pugui endur la Caterina a la nova casa, oi? Té tan bona mà amb els entremesos… No hauria dit mai que es poguessin fer aquestes flors amb les rodanxes d’embotit. En canvi, nosaltres acabem de tenir un disgust amb la minyona. Resulta que era una bolxevic, la murciana aquella.

—No era murciana, era d’Alacant. I no cal que parlem de temes desagradables, mamà —la va reprendre en Mateu, que, com sempre, s’avergonyia de les inconveniències de la Isabel.

—Tens tota la raó, fill. Perdoneu-me. Deu ser que encara no m’he recuperat del trasbals. Parlem de coses més agradables… Val a dir que el pis és a la zona més bona de Muntaner, ben a prop de Mitre, oi? Estàs contenta, Mimi?

La Mimi, que havia encetat el llenguado, però no n’havia tastat ni un mos, es va desencantar.

—Eh? Sí, molt. El pis és perfecte. —I va fer un glop tan llarg de vi blanc que per poc no es va ofegar.

—Aquella zona està molt bé, ja ho crec —va opinar en Sever, sempre tan sec.

—Sí. Nosaltres vam veure uns quants pisos per la zona abans de decidir-nos pel de Rambla de Catalunya —va afegir la Cuca.

Sempre que en Mateu es fixava en el seu mig germà o en la Cuca se sentia envaït per una barreja de ràbia i de tedi difícil d’explicar. Tothora s’havia sentit més desfavorit que en Sever i pensava que la vida havia estat més injusta amb ell que no pas amb el seu mig germà. En Sever feia honor al seu nom: donava prova, amb les seves maneres, de ser una persona no gens indulgent amb les faltes dels altres, i quan parlava ho feia sense cap dolçor que n’esmorteís la brusquedat. I la Cuca, la recordava sempre indisposada, permanentment embarassada, li semblava tan ridícula i llepada… Repartia les hores entre la casa —prenent cura dels seus cinc nens—, la parròquia —confessant uns pecats que no havia tingut ni possibilitat ni temps de cometre— i la perruqueria —fent-se fer pentinats que no lluiria enlloc—. En Sever i la Cuca no havien pogut assistir al dinar de compromís d’en Mateu perquè els havia coincidit amb un viatge a Sevilla, la ciutat de moda, i ell s’havia alegrat de la seva absència —el cert era que no sabia com tractar el seu mig germà—, però la presència de la parella en aquell sopar estava més que justificada. «Així els Banús veuran que som una família ben avinguda», li havia dit la Isabel.

Quan van passar al fumoir per estar més còmodes i preparar els còctels digestius, en Mateu no va poder evitar recordar-se del famós i enorme retrat de la família reial fet per Goya: la Isabel, que duia un vestit de vellut blau cel i anava tan enjoiada que semblava un d’aquells arbres de Nadal que es posaven als grans magatzems des de feia deu o dotze temporades, carregats de garlandes i de llàgrimes de cristall, parlava sense descans amb la Pitina, que també vestia de blau, però el seu blau era gairebé negre, infinitament més elegant que el dels densos velluts cerulis de la seva futura consogra; com una reina esquitxada de lluentons, la Pitina semblava una columna d’ònix o una de les senyoretes de Penagos, de tan prima com era; ni tan sols duia joies exagerades —i no perquè no en tingués a la caixa forta, sinó perquè pensava que, passats els quaranta, una ja ha après a contenir-se en matèria d’estil—: només portava, a l’escot, els seus clips bessons de Valentí i, penjades de les orelles pel simple gust de treure-les a passejar, les maragdes de la família; amb el seu posat de gran senyora, no movia ni un dels músculs de la cara i només somreia, discretament, quan la Isabel esclafia a riure; el doctor Carles Banús, repenjat a la taula de billar, llegia l’etiqueta d’una ampolla de Negrita per evadir-se de la conversa de la cacatua del Matarranya; en Sever, gairebé capellanesc, rígid com una mòmia, li deia ves a saber què a la cursi de la Cuca, que l’escoltava amb atenció i li donava la raó tot fent que sí amb el cap. Uns metres més enllà, xarrupant un Alexander ben fred preparat amb la nata que les minyones havien anat a buscar a la vaqueria aquell mateix matí, la Mimi mirava la pluja a través de la finestra. La Isabel va dir que ella no acostumava a beure alcohol però que no diria que no a una copeta de l’anís de don Vicente Bosch.

—Del Mono, senyora. Es diu Anís del Mono. Ara no es faci la interessant —va mormolar inaudiblement en Carles Banús.

En Mateu va empassar-se la saliva; va pensar que potser se li havia infectat un dels queixals del seny perquè feia dies que notava un gust una mica desagradable a la boca. Va escurar la copa d’un glop per camuflar aquell mal sabor.

La Mimi va dir que no es trobava gaire bé, que marxaria a dormir. Normal, va pensar la Isabel, si has estat bevent durant tota la nit; si ni has menjat, nena. Els homes es van posar drets i les dones van preguntar-li si necessitava res. La Mimi va dir que no, que no es preocupessin. En Mateu la va acompanyar fins a la porta.

—Segur que no necessites res? —I ella va dir que no i que sentia haver estat tan callada durant el sopar. En Mateu li va acaronar la mà—: És normal. Deu ser el temps.

—I els preparatius de la boda, suposo. Bé, bona nit.

Es van acomiadar i ella va pujar a l’habitació. En Mateu va tornar al fumador i va dir que no s’havien de preocupar, que era normal que es trobés cansada:

—Pels preparatius de la boda, suposo.

El doctor va apagar la cigarreta al cendrer; es notava impacient: sense la seva filla a la sala no tenia sentit que els convidats seguissin allà. En Mateu va dir mamà, haurem d’anar tirant, oi? I la Isabel va dir que sí, sí, un sopar magnífic, que es millori la nena, eh?

Un cop a l’Hispano-Suiza d’en Sever, en Mateu va pensar que encara era d’hora i que podria arribar-se al barri del Call per prendre una copa amb en Salvador. Sí, quan en Sever els deixés a casa, ell agafaria un taxi i es presentaria al pis d’en Salvador. Necessitava la companyia d’un conversador de la talla del seu amic, intel·ligent i dotat de cultura, per oblidar la buidor i la manca de vivesa del magnífic sopar de can Banús.

Va prémer el timbre i va fer una passa enrere. La porta havia estat pintada diversos cops, de tan vella que era. L’espiell, vist de fora, imitava la flor del card, un pintoresc card modernista de metall clavat a la fusta. Sis segons després, la flor de bronze es va obrir i en Mateu va poder veure l’ull blau de mar d’en Salvador a través de la reixeta, rere el vidre transparent de les ulleres.

—Passa, Mateu.

I va deixar l’abric al penja-robes, que semblava una antiguitat i que no havia vist mai abans. En Salvador l’hi devia haver posat feia poc. En Mateu es va disculpar per no haver avisat, etcètera. En Salvador va dir que no passava res, que era més que benvingut i va oferir-li un Martini sec: s’acabava de comprar una coctelera —preciosa, platejada, tan brillant com el níquel o la pirita— i en Mateu va dir-li que semblava una d’aquelles figuretes metàl·liques que duien els cotxes cars a l’acabament del capó, de tan llustrosa com era. Van anar a la cuina i van trossejar una barra de gel amb un punxó.

—Jo prendré un Fizz. El Martini em resulta massa aspre, últimament —va dir en Salvador.

Van seure al sofà del saló. Aquella vella otomana era ben incòmoda, pensava en Mateu sempre que hi seia. Va passar-se la llengua per les dents; no s’havia adonat que tingués la boca tan seca. Va observar el Fizz d’en Salvador, efervescent i perlat de gotes, i li van venir ganes de fer-ne un glop ben llarg. En comptes d’això, va buidar la seva copa d’un cop —xarrup amarg, punyent, difícil.

—I què feies? —va preguntar en Mateu.

—Llegia.

—El què? Si es pot saber.

—I tant: The History of Rasselas, Prince of Abissinia.

—No el conec.

—No, no és conegut. Tot i que, de fet, és una de les obres mestres de la literatura anglesa. No crec que n’hi hagi una traducció al català.

—No?

—Penso que no. No ho sé. Me l’estic llegint en anglès, jo.

—I de què tracta?

—Explica la història de Rasselas, príncep d’Abissínia, que viu tancat dins un palau. El palau és com una fortalesa. És una gàbia d’or, de fet. Ningú no en pot sortir. Ell mateix i els seus germans i germanes gaudeixen de les menges més exquisides, de les músiques més sensuals, dels perfums més exòtics… En fi, de totes les comoditats imaginables.

—No sembla una mala vida.

—Però ningú no pot marxar de la fortalesa. I el príncep es lamenta. Un dia veu un ramat de cabres al prat. I s’adona que tant ell com les cabres viuen despreocupadament: mengen, beuen, dormen i passen la jornada sense maldecaps. El príncep captiu s’adona que la seva vida és gairebé idèntica a la de qualsevol remugant del prat. A partir d’aquest moment, decideix escapar-se de la fortalesa per veure món. És una novel·la iniciàtica.

En Mateu va imaginar-se que les paraules d’en Salvador es transformaven en pomes i codonys, llimones i taronges, cireres esclatants, melons i maduixes. Les paraules d’en Salvador, molsudes i olioses, com de seda, li semblaven un conjur: tota la saviesa del món continguda entre aquelles quatre parets, posades sobre el vellut daurat de l’atrotinada otomana, ficades dins les respectives copes buides de líquid.

—Gàbia d’or… —va repetir en Mateu, encisat per les explicacions de l’amic.

—La literatura n’és plena, oi?

—De gàbies d’or? Suposo. Sí.

—Sí.

—I tu, t’identifiques amb el príncep?

—Tots tenim alguna cosa d’en Rasselas, no creus?

—Et sents dins una gàbia d’or?

—Ara ja no.

—I abans?

—Sí, com tots els adolescents.

—I com vas sortir-ne?

—Vaig trencar el cadenat. Un cadenat d’esmalts i de vori, de robins i maragdes.

—Digne de la teva gàbia, és clar.

—I tu? Et sents dins una gàbia d’or?

—Ara ja no —va mentir en Mateu.