22

Sempre que pensava en el metropolità li venien al cap cabelleres un xic brutes —potser amb un polsim de caspa—, cares greixoses després de tota una jornada al despatx, i corbates amb estampats poc plaents, segurament comprades al Sepu. El metropolità —mitjà de transport d’oficinistes, empleats de sucursal, petits botiguers, modistes, secretàries i mestres d’escola—, la Mimi el relacionava, irremeiablement, amb les classes mitjanes de la ciutat. Va demanar a en Cosme que la deixés a Fernando de Lesseps i que marxés, que passarien a buscar-la en cotxe. Allò era mentida, òbviament, però tenia la imperiosa necessitat de desempallegar-se del control i la protecció dels papàs, de sentir que feia el que volia i, potser també, de transgredir les seves pròpies normes i conviccions per posar-se a prova. Necessitava traspassar els seus propis límits, la seva pròpia frontera, pel simple fet de saber que podia fer-ho. Mai no havia viatjat en metropolità, i tan sols el fet de comprar un d’aquells bitllets de paper d’estrassa suposava una declaració de guerra al seu passat de nina de porcellana.

Tota sola, sense companyia, per voluntat pròpia, penetraria a les entranyes de la terra per pujar en un d’aquells guspirejants vagons de ferro i fusta. Abans d’entrar-hi, va fer un cop d’ull al templet de Lesseps: tenia un ràfec voladís de vidre i zinc i al rètol de metall hi deia «Gran-Metro». Va decidir baixar en ascensor; un cop d’aire calent la va fuetejar a la cara en arribar al vestíbul. El cor, bategant de pressa; la respiració, accelerada i agònica; les mans, aferrades a la bossa com dues urpes. Es va dirigir cap al despatx de bitllets per comprar un tiquet:

—Vaig a plaça Catalunya. He de baixar per aquelles escales?

Va asseure’s en un dels bancs de l’andana per asserenar-se. Pensava que es desmaiaria de tant que li tremolaven les cames. Es va imaginar perdent la consciència, amb els ulls en blanc, i caient sobre aquell paviment brut, trepitjat per centenars de persones cada dia. La dona que seia al seu costat va esternudar i a ella li va venir una esgarrifança; es va aixecar per apartar-se’n uns metres. L’aire càlid i un pèl fètid que arribava des del túnel li va fer recordar una història que li havia explicat la Sisita, que deia que els cadàvers dels murcians que havien mort mentre construïen el metro encara seguien allà, sepultats per la runa i les vies de metall. Allò no podia ser veritat, oi? La Sisita era una bleda. Va respirar agafant i traient l’aire la boca uns quants segons, per tranquil·litzar-se, i després es va atrevir a mirar a dreta i esquerra: la gent que s’esperava a l’andana llegia el diari, es cordava les sabates o es desbotonava despreocupadament l’abric. Es va adonar que ningú semblava tan entusiasmat, corprès i espantat com ella. Aquella olor… Era una barreja de suor, ceba crua acabada de tallar, densos perfums femenins, mal alè, cartró humit, colls de camisa esgrogueïts, fum de tabac, aigües de colònia masculines i especiades i flaire d’urinari brut que no arribava a entendre d’on venia. Va pensar en la vida de la gent que feia servir el metro, gent que es dutxava un cop a la setmana, que només menjava xai en dates assenyalades i que no havia tastat el suc de tomàquet mai per mai. Els viatgers del metropolità eren d’aquella mena de gent que només tenia una cosa bona, de valor, a l’armari: potser un rellotge d’or heretat, potser un abric d’El Dique Flotante de feia cinc o sis anys, potser un parell de guants de cabritilla. Les classes mitjanes, va pensar, eren això: bagatel·les comptades, retalls de confort, peces cares que distanciaven els seus posseïdors dels pobres obrers que anaven a la fàbrica a peu, i que, de la mateixa manera però en sentit invers, els acostaven a la mena de gent que, com la Mimi, viatjaven en taxi o en cotxe particular, encara que tot plegat no fos més que un miratge. Un brunzit persistent i llunyà la va fer desencantar-se. Va poder observar, mig esglaiada i mig captivada, els dos fanals davanters —com els ulls d’un monstre que ha esbudellat Barcelona entre cruixits i espurnes de foc, va pensar— del vagó que s’acostava des de la inexplorada foscúria del túnel. El terra estremint-se i vibrant sota els peus.

La Mimi va entrar al vagó i, un cop tancades les portes, va respirar amb calma. De cop, es va veure reflectida al vidre d’una finestra: s’havia pintat els llavis amb un carmí nou, untuós i sensualment olorós; els ulls li brillaven com dos bocins de cristall; les galtes, delicadament empolvorades, resplendien fresques, plenes i rosades. I, aleshores, va pensar: «Que els bombin. A tots». I va somriure.

Va entrar a l’Automàtic de cara, sense ni parar atenció a les mirades dels clients, tots homes, d’una de les taules properes a la porta. Va canviar unes quantes monedes per fitxes a la barra i es va dirigir cap a les aixetes per omplir-se el got de Coca-Cola i vermut, meitat i meitat. Va passar al saló amb el got a la mà i el va buscar amb la mirada. Era allà, tot sol, a la taula de l’altra vegada, fumant. Duia el mateix vestit de ratlles: era funcionari, segur, o passant d’un bufet de poca importància. La Mimi s’hi va acostar. Va asseure’s sense demanar permís.

—Bona tarda, Lluís —va dir la Mimi amb convicció.

L’home aguantava una copa amb una mà i tamborinava sobre la taula amb l’altra. Va somriure-li.

—Quina sorpresa, Concepció. Pensava que no la tornaria a veure.

—Tuteja’m.

—Segur que ja t’ho han dit, però estàs molt maca. I portes un abric diferent.

—Molt observador. Ja ho veus, m’agrada anar canviant.

—Això està bé.

—Tens una cigarreta? Se m’han acabat —va mentir amb un somriure.

—He tornat cada tarda. Per si apareixies. Volia veure’t.

La Mimi va encendre la cigarreta, la va pipar i va aguantar el fum durant uns quants segons. «Quines mans tan grosses», va pensar. I va notar tota la sang bategant-li amb força al coll, al ventre, als canells. Va deixar anar el fum blavós, mig pudent, mig perfumat, a poc a poc. L’home feia olor de loció de massatge estàndard, masculina i penetrant. Tenia una mirada que aconseguia despullar-la. No havia sentit mai abans aquella escalfor, aquelles impressions clavant-se-li a l’esperit. Les noies que, com ella, sabien tocar el piano, parlar l’anglès i utilitzar correctament els sis coberts del servei de taula de diari, no podien cedir a aquella amalgama de desitjos i atraccions. Va pensar en la Sisita, amb els vestits de blonda i les ungles pintades de color de corall estrident: segur que ella no havia experimentat mai aquell torrent de contradiccions.

—Suposo que m’he de sentir afalagada: han passat uns quants dies —volia actuar amb una fredor premeditada, fer veure que dominava la situació, però no podia; volia comportar-se com les actrius del cinema, com la Harlow, com la Crawford, tota nimbada de plata i negre, però els ulls de l’home la paralitzaven. Se sentia atrapada, però no volia fugir: havia arribat fins al capdamunt del penya-segat i necessitava abocar-s’hi per observar la mar embravida, trencant contra les roques, des de l’altura. Aquella sensació li produïa por, però també plaer: hauria pogut aixecar-se i marxar, és clar, però era ben conscient que, un cop a casa, al llit, entre els llençols de setí, hauria lamentat la seva decisió qui sap si per sempre. Volia embriagar-se amb els vapors que exhalava aquell home: ginebra, aigua de colònia a granel, un subtil rastre de suor de poques hores.

—Tens gana? —va preguntar l’home mentre escurava la copa.

«El problema és que no sé ni què tinc», va pensar ella.

—Sí, molta —va dir ràpidament. S’havia atrevit a respondre allò? Les noies de l’avinguda Pearson mai no tenien gana, ni necessitats, ni calors excessives.

—Això està bé. Què li ve de gust a la dama? Llagosta, potser? —I l’home va somriure sorneguerament.

—Ets un poca-solta. Vull… Vull menjar cargols i beure cervesa.

—Cargols? Per sopar? Déu-n’hi-do! —L’home es va posar a riure sense dissimular.

—Sí, per sopar. Vens? O et quedes aquí? —va dir la Mimi, alçant-se. Volia perdre’s Rambla avall de bracet d’aquell home i entrar al restaurant més tronat que trobessin, on ningú no la pogués reconèixer, i menjar cargols amb un escuradents —a la porra aquelles forquilletes d’argent que feien servir a casa!—, ficar-se els dits a la boca, sucar pa a la salsa —va pensar en una mica d’allioli en un racó del plat—, demanar una cervesa freda rere l’altra i, per postres, un Frigo ben glaçat, encara que no fos estiu.

La Rambla era una riuada de gent de tota mena, d’automòbils, de bombetes incandescents, de neons blaus, vermells i grocs —Pirelli; Chocolate Juncosa; ¡Exija esta marca!; Viatges Marsans—, de crits, de converses, de fum de cigarreta i de l’aroma de les flors, aleshores ja mig marcides, que no s’havien pogut vendre durant el dia. Aquell era l’únic carrer de la ciutat on coincidien i es barrejaven sense miraments els fabricants de l’Eixample i els pescadors de la Barceloneta, els menestrals de Sants i les ocioses dames de la Bonanova, els teixidors de l’Hospitalet i els advocats de Sarrià, els empresaris de Pedralbes i les minyones de Gràcia, els carreters de Sant Martí i les prostitutes del Xino, els filadors de Sant Andreu i els pagesos de les Corts, les brodadores de la Bordeta i els carnissers d’Hostafrancs.

El Trink-Halle, que estava situat al carrer Nou i feia cantonada, suposava el darrer baluard del decòrum abans d’arribar a l’imperi de les ombres i del sexe de pagament que era el barri Xino. La Mimi es deixava portar. En Lluís va dir-li que no sabia si tindrien cargols i ella va respondre que no passava res, que ja demanarien una altra cosa. I van demanar bacallà fregit, olives adobades i molta cervesa. La Mimi, per dins, reia. Reia perquè poques hores abans havia pres un bany, s’havia maquillat asseguda davant del seu tocador de vidre esmerilat i havia passat una bona estona triant el vestit —finalment es va decantar per un de discret, i, com que no volia cridar l’atenció, va amagar l’anell de prometatge al fons del joier—. Ningú no hauria dit que la noia que bevia cervesa acompanyada de l’home del vestit de ratlles era la filla d’un dels primers cirurgians plàstics del país: les noies de l’avinguda Pearson no anaven al Trink-Halle, i tant que no.

Allà, asseguts en aquell racó del bar, la filla del cirurgià va ser ben conscient del seu pecat, però també de la seva valentia. No es penedia de cap de les passes que havia fet aquella tarda: totes havien de conduir-la a ell, l’home del vestit de ratlles. En Lluís parlava i tenia una conversa captivadora: havia llegit força, cosa que es notava en les paraules que triava per expressar-se. Li va explicar que treballava en una botiga de gèneres de punt, però que, en el fons, es delia per ser escriptor. Ella se’l va imaginar escrivint poesies que, molt probablement, acabarien tancades dins un calaix per sempre. Segur que vivia en un piset —o en una pensió?— a Sants o potser al barri de la catedral i cada nit sopava un parell d’arengades o una truita de julivert. I si era casat? Era prou gran per ser-ho. Però no duia cap anell. Bé, i què importava, allò? No hi pensaria més, no.

La Mimi menjant fritada de bacallà; la Mimi parlant amb la boca plena; la Mimi observant l’esmolada mirada del seu acompanyant; la Mimi estremint-se per la dissimulada carícia que li acaba de fer l’home del vestit de ratlles, que li passa la mà amunt i avall per la cama esquerra; la Mimi desitjant que desaparegui la mitja, que desaparegui el fi, brillant i translúcid obstacle entre la seva pell i els dits de l’home; la Mimi separant una mica les cames; la Mimi a punt de girar els ulls en blanc, tota envaïda de desig; la Mimi tancant, de cop, les cames.

—Me n’he d’anar! Ho sento… Jo… me’n vaig, Lluís.

La Mimi, esperitada, sortint del bar; la Mimi a punt de plorar; la Mimi reprimint els sanglots.

Va sortir a la Rambla disposada a pujar al primer taxi lliure que passés. S’havia deixat acaronar la cama per un home. Per Déu, Mimi, què fas? Ets pitjor que les putes d’aquest districte fastigós. Havia sopat amb un home que no era el seu promès i s’havia deixat tocar per ell. Ella mateixa havia provocat aquella situació. Ets una meuca, Mimi. Ets boja. Si algú t’hagués vist… I no passa cap taxi o què? Volia marxar a casa i rentar-se les mans, les aixelles, la cara i l’escot. Li van venir ganes de raspallar-se les dents fins a fer-se malbé les genives i escopir un bon glop d’escuma rosada. I de fer gàrgares amb el col·lutori de menta i herbes medicinals. Necessitava desempallegar-se del sabor oliós del bacallà. El seu abric de Santa Eulàlia pudia a picadura de baixa qualitat. Quina vergonya. Aquella sensació tan estranya, tan horrorosament difícil de definir. S’havia posat en perill voluntàriament. Va aturar un taxi que pujava cap a la plaça Catalunya. Quan estava a punt d’obrir-ne la porta, va sentir la veu d’en Lluís, que la cridava:

—Concepció, si us plau… Si us plau, no marxis. He estat un descortès, ho sento. No pretenia ofendre’t. Si us plau, no te’n vagis.

La Mimi no el podia ni mirar als ulls. Només volia treure’s aquella roba i rentar-se. Es despullaria i ficaria les mitges, la combinació, les calces i els sostenidors dins el cove bugader —«Que ho rentin demà mateix, si us plau»— i, tot seguit, es passaria la manyopla humida per les aixelles, el pit i el coll per eliminar qualsevol rastre de transpiració o d’olor de fregit. Faria rentar fins i tot la faixa. Es raspallaria bé les dents i la llengua. Es furgaria entre les genives per tal de purgar-se, d’escopir les restes d’aquell sopar que no havia estat res més que un error. Després, es friccionaria les dents, una per una, amb un bon tou de bicarbonat que hauria d’absorbir les darreres restes dels sabors carregosos del bacallà. Glopejaria a cor què vols; s’esbandiria la boca amb un bon xarrup de menta freda, picant, detergent i un xic dolça. Necessitava arribar a casa per fer desaparèixer els seus propis olis corporals sota el raig de l’aigua calenta. No es posaria la camisa de dormir —neta, acabada de planxar, familiarment perfumada de Jabón Lagarto— fins que no hagués eliminat, a cop de frec sabonós, la darrera gota de suor, la darrera mica de greix facial acumulat als porus. Se sentia infectada de les pudors del metropolità, de les aromes agres i llardoses del Trink-Halle, dels efluvis del seu propi organisme. Un cop neta, s’untaria tot el tronc amb Vicks Vaporub: les flaires —higièniques, asèptiques, sanes— de l’eucaliptus i la càmfora taparien les fortors que la seva pituïtària hagués emmagatzemat al llarg de la vetllada i la bressolarien fins que es quedés adormida. Ella no era cap miserable, ella no es podia deixar endur per… per… No ho podia ni definir. No sabia què era el que havia sentit. Ella s’havia de casar amb en Mateu; havia de ser una dona bona, honrada. Volia ser una bona esposa i que ningú, mai, pogués tirar-li en cara cap falta, cap relliscada d’índole moral. Se li regirava l’estómac només de pensar que la brusa que duia podia haver-se impregnat, com l’esponja que xucla l’aigua de la palangana, dels fums recremats d’aquell bar.

—Lluís, me’n vaig. —L’home va intentar començar una nova frase però ella el va tallar—: Prou. Tot això no està bé… És un error.

I va pujar al taxi. Va notar que duia les calces xopes; també es rentaria l’entrecuix, abans de ficar-se al llit: ben escarranxada al bidet, les seves culpes, barrejades amb vinagre i aigua tèbia, s’escolarien desguàs avall. En Lluís va preguntar:

—Et tornaré a veure?! —Però, amb el soroll del motor, la Mimi no el va sentir.

—A l’avinguda Pearson, si us plau. Si arribem en menys de mitja hora li donaré trenta pessetes de propina.

Va pensar que hauria de prendre molta infusió de pela de taronja per fer passar aquella sensació d’angoixa que tenia a la panxa.