31

Després del part i de l’examen del metge de confiança, l’Eulàlia es va rentar al lavabo de l’habitació i es va canviar la camisa de dormir per una de més bona. També es va posar, sobre les espatlles, la jaqueteta de pèl de conill blanc amb què solien ser retratades, al llit, les parteres de bona família. La seva mare havia fet cridar una perruquera per tal que l’abillés, cosa que era ben habitual entre la gente bien de Barcelona d’ençà que s’havia publicat el reportatge fotogràfic del naixement del primer nadó de la Madronita Andreu.

No obstant el costum de les bones famílies barcelonines, l’Eulàlia va decidir que no contractaria una d’aquelles dides gallegues carregades d’amulets. Ella mateixa alletaria el seu fill: havia llegit en una revista —potser The National Geographic Magazine? No ho recordava— que, a Alemanya, gràcies a les polítiques familiars implementades per Hitler, els bebès tenien més bona salut perquè les mares els donaven el pit. Al cap i a la fi allò no era tan estrany, oi? O és que la gent ja havia oblidat que l’elegantíssima i malaurada Victòria Eugènia havia volgut alletar el seu primogènit, decisió que va reportar-li tant la simpatia dels seus súbdits com l’enemistat de la seva sogra, la virtuosa però rígida Maria Cristina d’Àustria?

Un cop pentinada i maquillada, el fotògraf va entrar a l’habitació per fer-li uns quants retrats amb la Kodak Lince: l’Eulàlia, molt somrient, amb el bebè en braços; l’Oriol i l’Eulàlia aguantant la criatura, que va excessivament guarnida amb un vestidet de farbalans de color crema; els papàs de la partera acompanyant la filla mentre esguarden amorosament el net. I les minyones s’ho miren tot des de la porta, sense perdre-se’n ni un detall, perquè aquesta és la primera vegada a les seves vides que presencien un reportatge amb motiu d’un natalici; ja se sap, els senyors i les seves excentricitats. «Ja comencen a arribar les felicitacions! La senyora Concepción Oller de Tintorer ha enviat un ram de flors exquisit i Beatriz Rocamora ens ha fet arribar una bombonera preciosa, de vidre glaçat. Els senyors de Rivière-Ribas han enviat una nota i el doctor José Giró acaba de telefonar. També han trucat la seva amiga Pilina Camps de Sala i la senyora Llovet de Montagut».

Un cop fetes les fotografies, en Joan, la Sisita, la Mimi, en Mateu i en Salvador van entrar a la cambra per veure com es trobaven la mare i la criatura. El mateix Oriol, tan bon punt la seva dona va haver trencat aigües, els va telefonar perquè es preparessin. Els de la colla havien comprat, un mes abans, un parell de cistelles pintades de blanc a Juliachs. Havien decidit que omplirien una de les cistelles amb regals per al bebè i l’altra amb regals per a l’Eulàlia perquè «Sí, és una opció moderna i convenient. Els típics sonalls de plata no serveixen per a res; són una andròmina». La Sisita i la Mimi havien anat als Magatzems Jorba i s’havien passat tota una tarda triant pijames, mitjonets, bolquers i pitets per al nadó; tot ho van comprar de color blanc: «Com que encara no se sap si serà un nen o una nena…». La cistella per a l’Eulàlia l’havien abarrotat dels productes de bellesa d’Elizabeth Arden, que «només es poden trobar a la Perfumeria Regia del carrer Casp i a dos o tres llocs més. M’han parlat d’una crema per a les estries, Mimi, que de segur li anirà bé».

—Gràcies per haver vingut, nois. Estic rendida —va dir l’Eulàlia en veure’ls.

«Com et trobes?». «Podem veure el nen? Ja ens ha dit l’Oriol que és un nen preciós i saníssim». «Com li posareu? Francesc?». «Com el teu avi, oi?». «Quina carona! És una preciositat!». «Us hem dut un regalet, mira». «T’agrada? Hem pensat que aquesta cistella et faria més servei que no pas les típiques pintes de plata i carei». «Mira quina carona més vermelleta». «Això ho hem de celebrar. Per què no deixem que les noies parlin de les seves coses i anem a la biblioteca a fumar un cigar? L’Oriol deu estar cansadíssim».

—Ara de debò, com et trobes? —va preguntar la Sisita quan van haver marxat els nois.

I l’Eulàlia va dir que estava exhausta, que li feia mal tot, que havia sagnat força. Que li havien hagut de fer un tall molt petit amb el bisturí per tal que la criatura pogués sortir amb facilitat —«Ostres! És clar, com que ets mare primerenca…»—; també li havien hagut de posar punts —«Mare meva. Quin calvari… Et fa mal?»—. Però tot havia anat molt bé, perquè es veu que el doctor era una eminència en el seu camp. Que estava molt feliç i molt emocionada. Que no sabia com explicar-ho amb paraules.

—Estic bé. No heu de patir.

I la Mimi va dir que sí, que se’t veu bé, encara que no fos del tot cert perquè feia unes bosses molt inflades sota els ulls.

—És una sensació tan estranya, noies… M’he posat a plorar com una bleda quan li he vist la carona —va dir l’Eulàlia.

I va repetir que no, que no es podia explicar amb paraules; que s’havia de viure. Que la barreja de por i de felicitat tan gran que duia dins el pit aconseguia tapar-li qualsevol dolor físic que pogués tenir.

La Mimi es va quedar embadalida mirant la cara del nen, que descansava sobre el pit de l’Eulàlia. Aquelles manetes diminutes, amb les seves ungletes no gaire més grosses que un gra d’arròs. El nassarró rodó i suau. El color rosat de la cara. Una tendresa indescriptible la va envair tota sencera, de dalt a baix. Va voler abraçar el nadó, posar-se’l a dormir sobre el pit. Entregar-li, regalar-li tot l’amor que duia dins i que se sentia incapaç de compartir amb ningú altre. Va pensar que feia setmanes, mesos, gairebé un any que ni rebia amor ni en donava. I, quan en va ser conscient, una glopada de tristesa li va pujar al coll des de la boca de l’estómac. Es va imaginar casada amb en Mateu. On havia anat a parar, el seu amor? S’havia anat fonent a poc a poc i havia desaparegut. La Mimi era ben conscient que causava indiferència en el seu promès. I ella sabia que en Mateu li causava pena. Indiferència, l’un; pena, l’altra; una combinació del tot estèril per formar una família. La Mimi no tenia ni forces ni ganes de parlar amb en Mateu. I ell ni se li acostava; tot el dia enganxat a en Joan i a en Salvador. «Sembla que haguem estat casats cinquanta anys», va reflexionar.