5

Un vespre, en Mateu va anar a l’Au Pingouin, la cocteleria de moda. Havia quedat amb l’Oriol i en Joan per prendre una copa. Era la seva manera d’esbravar-se a la sortida de la feina: així perdien de vista l’Eixample i s’airejaven una mica; baixaven la Rambla i estiraven les cames. Va ocupar una de les cadires i va demanar un Martini sec. Va encendre una cigarreta mentre esperava l’arribada dels dos amics. Fumava massa i se n’adonava, però li era igual; la feina al despatx l’amargava. Fumar el relaxava. A més, tothom fumava. Fins i tot la Mimi, que sempre duia un flascó de perfum a la bossa de mà per ben ruixar-se abans de tornar a casa. Li agradaven els Martinis. N’havia començat a prendre no gaires anys abans, tot just quan va conèixer la Mimi; com que els seus amics n’eren addictes, ell se’n va fer aviat.

Per matar l’avorriment va fixar la mirada en la parella de nois que hi havia unes quantes taules més enllà. Encara va trigar uns vint o trenta segons a reconeixe’ls: eren en Salvador i en Francesc Suqué. Feia estona que s’havien acabat les begudes. En Salvador tenia les cames encreuades i estripava el rodal de cartró en engrunes. En Francesc parlava i fumava; estava explicant alguna cosa. En Salvador no el mirava. En Mateu no havia coincidit gaire amb en Francesc Suqué. Era un noi molt atractiu, sempre bronzejat, i totes les noies n’estaven enamorades. El seu pare importava cacau de la Guinea, però ell es dedicava a jugar a tennis i a participar en regates; era el que en deien un sportsman. Conduïa un cotxe car amb els seients entapissats en pell de girafa i duia jerseis de punt italià. En Francesc va apagar la cigarreta contra el cendrer i es va aixecar. En Salvador li va dir alguna cosa; en Mateu va deduir, pels gestos, que li estava demanant que tornés a seure. En Francesc Suqué es va posar el barret i va deixar caure uns quants bitllets sobre la taula. En Mateu va poder sentir les paraules que va dir abans de sortir al carrer: «Ja n’hi ha prou. Adeu». En Salvador va passar la mà per la superfície de la taula i tots els paperets trinxats van anar a parar a terra. Després va sospirar i es va aixecar per marxar. Un cop dret, es va adonar d’en Mateu.

—Bona tarda. Quina casualitat, oi? —va dir en Salvador.

—Sí. Com anem?

—Bé. Molt bé. Anar fent. I tu?

—Estic esperant l’Oriol i en Joan.

—Molt bé. Hi veniu sovint?

—Alguna tarda. I tu?

—No, jo no. I no crec que hi torni en una temporada.

No ho va dir amb aspror. En Salvador sempre resultava suau perquè la seva elegància no venia donada per la roba, sinó per les maneres i el to de veu. En Mateu es va fixar en els ulls, una mica vermells rere el vidre de les ulleres. Les ungles polides, com sempre. Desprenia una olor sabonosa. El seu perfum era fresc, net, cruixent, un punt cítric.

—Me n’he d’anar. Que vagi bé —es va acomiadar en Salvador.

—Adeu. Igualment.

—Ens veiem dissabte.

—Dissabte?

—Sí. La Sisita va telefonar-me; m’ha convidat a sortir amb vosaltres. Anireu al Hollywood, oi?

—Cert. No ho recordava.

—Fins dissabte, doncs.

En Mateu va poder fumar-se una altra cigarreta abans de l’arribada dels seus amics.

—Ho sento. He estat tota l’estona al telèfon. Les bales de cotó no havien arribat a la nau de Terrassa. Ho hem estat solucionant —va relatar l’Oriol.

—Un dia dur a la fàbrica —va dir en Joan amb un to afectadament teatral. Va demanar un suc de tomàquet amb vodka i salsa anglesa—. Per fer venir la gana —va afegir.

—Sort que tenim el despatx a Barcelona. Recordeu quan els nostres avis vivien al poble de la fàbrica? Us imagineu viure, posem per cas, a Manlleu? Jo no podria —va riure l’Oriol.

—He vist el cosí de la teva promesa, Joan —va explicar en Mateu.

—En Salvador? Quan?

—Tot just fa deu minuts. Era aquí, prenent alguna cosa amb en Francesc Suqué.

—Sí, són de la mateixa colla.

—En Francesc Suqué sí que viu bé. Està morè durant tot l’any. No s’ha de barallar per telèfon amb ningú… —va dir l’Oriol.

En Mateu es va fixar en les dents de l’Oriol, un xic tortes i d’un blanc agrisat. L’Oriol no tenia ni l’armari ni el bon gust d’en Joan, però era bona companyia perquè sabia escoltar i sempre tenia consells sensats per donar.

—En Salvador tampoc no viu pas malament —va precisar en Joan.

—Què fa? —va preguntar en Mateu.

—Tenir diners. Li encanta la música. Va a concert cada setmana, pràcticament.

—Va estudiar a l’estranger, oi? —va demanar l’Oriol.

—Sí. Va passar uns quants anys en un pensionat belga. I ha viscut a París. Els seus pares es dedicaven a viatjar: Baden, Évian… Quasi sempre ciutats balneari. És un noi molt cosmopolita: viu tan aviat en un país com en un altre. Com a mínim parla quatre llengües —va explicar en Joan.

—Dissabte vindrà amb nosaltres —va dir en Mateu.

—Sí. Des que ha tornat de París que no té un grup d’amics consolidat. Surt amb en Francesc Suqué i amb la Carmenchu Martorell, però no té una colla, saps? Així que la Sisita em va demanar que el convidéssim.

Al carrer van aturar un taxi per pujar Rambla amunt. En Mateu no tenia cap ganes de tornar a casa; va recordar la feina a la gestoria i va sentir una mena de fàstic a l’estómac. Va desitjar que arribés el cap de setmana per trobar-se amb la colla, demanar una ampolla de xampany rere l’altra i emborratxar-se vestit d’esmòquing. Es va imaginar a Calella, estès de bocaterrosa sobre una catifa d’agulles de pi, torrant-se al sol com en Francesc Suqué.