1

En Mateu es va mirar la Mercè, que començava a beure’s, per fi, el xampany. Estava obsessionada amb el suc de tomàquet. Havia estat tota la tarda prenent suc de tomàquet amb un rajolí de llimona i força sal. Era la moda.

La Mercè, que es feia dir Mimi, tenia els ulls blaus, era rossa i duia els cabells curts. Quan va ser presentada en societat, a divuit anys, tothom va dir que era de les debutants més belles i amb més charm de Barcelona. Tot i que havia nascut a l’Eixample, feia uns quants anys que els seus pares havien decidit traslladar-se a una de les noves torres de l’avinguda Pearson, lluny del centre de la ciutat.

Es va posar a regirar la bossa de mà per trobar la cigarrera. En Mateu, morè i ben plantat, tot i que el seu atractiu no era res de l’altre món, li va allargar una capsa de mistos. La Mimi va somriure; tenia les pales tacades de pintallavis. L’orquestra començava a tocar «El manisero».

—Com duc els cabells? Anem a ballar amb els altres. Vaig bé? —va preguntar la Mimi deixant el mantó de Manila a la cadira.

La revetlla de Sant Joan del Club de Tennis Barcelona era de les poques de la ciutat que oferia una orquestra d’envergadura a l’aire lliure. Hi servien coca de fruita i de llardons, i xampany. Cap a la mitjanit, els cambrers, amb uniformes impecables, van començar a treure safates amb brioixos de mantega i pernil cuit, i canapès d’ou filat. En Mateu se sentia una mica ridícul: la Mimi l’havia convençut de comprar-se un esmòquing blanc perquè deia que feia estiu.

—Mira, semblo un majordom. Els cambrers també van de blanc —va dir-li en Mateu a cau d’orella mentre ballaven.

—No siguis ruc. Estàs guapíssim. Creus que tocaran «Tico tico»? —La Mimi es va deslligar les serpentines que duia al voltant del coll i les va deixar caure a terra.

Havien decorat el recinte amb bombetes, fanals i banderoles de paper; hi havia la senyera, la bandera de la Segona República Espanyola i la del Regne Unit, perquè un gran nombre dels socis del club eren britànics.

La Sisita, que havia deixat de ballar amb en Joan, es va acostar a la Mimi i la va agafar de la mà.

—Veniu! Anem a veure el castell de focs!

Totes les dones de la festa duien vestits llargs i mantons de Manila. Els homes vestien esmòquings negres; els més atrevits i els joves, però, els duien de color blanc o blau ultramar. La Mimi, que vestia de lamé daurat i duia un collaret de boletes de jade, se’n va anar amb la Sisita. En Mateu va sortir de la pista de ball i va caminar cap a la taula mentre tothom corria en direcció contrària per no perdre’s els focs artificials.

L’orquestra va tallar en sec la música. Els petards xiulaven i el cel s’omplia de guspires de coure. Fins i tot els cambrers havien deixat el bufet desatès per atansar-se a admirar l’espectacle. En Mateu, de camí cap a la taula, va acostar-se al bufet i va agafar una de les safates amb coca de llardons. Es va asseure al damunt del mantó de la Mimi i, quan se’n va adonar, el va col·locar sobre el respatller d’una altra cadira. No quedava xampany a l’ampolla. Va encendre una cigarreta i hi va fer un parell de xuclades amb tranquil·litat. Enllà se sentien els aplaudiments i les veus de la gent. En Mateu va centrar l’atenció en un noi ros que s’acostava des de la pista de ball. No portava la jaqueta i s’havia tret el llacet. Duia una copa a la mà. El coneixia superficialment perquè era un cosí llunyà de la Sisita que havia tornat feia poc de l’estranger —de França?—. Hi havia coincidit algun cop en alguna festa, tot i que no hi havia parlat mai. Anava sempre molt ben vestit i solia freqüentar el grup d’en Francesc Suqué, encara que d’això darrer no n’estava del tot segur. El que sabia del cert és que era un cosí llunyà de la Sisita, sí. De fet, «mitja Barcelona» estava emparentada; tothom era cosí llunyà d’algú. Durant els puixants primers anys de la Restauració borbònica gairebé un quart de les bones famílies barcelonines tenia la sang bruta d’hemofília —fins i tot en això es negaven a quedar en un segon pla respecte de l’endogàmica noblesa local!—… Sort de l’arribada d’il·lustres i aristocràtics cognoms aragonesos, valencians, bascos, madrilenys, andalusos i cubans, que va permetre un respir genètic, ja a principis del XX, a les tancades nissagues del cotó.

—Veig que no soc l’únic que no s’ha quedat a veure el castell de focs. T’importa que segui? —I el noi ros va seure sense esperar la seva resposta. Tot seguit es va treure els botons de puny i se’ls va guardar a la butxaca. Va començar a arromangar-se les mànigues de la camisa fins als colzes.

—Fa calor, oi? —va dir en Mateu mirant de fer-se el cortès, perquè no sabia ben bé què dir.

—Déu-n’hi-do.

Es va fixar en la copa del noi, un Martini sec amb oliva i tot.

—D’on has tret aquest Martini? Els cambrers han marxat del bufet. Sembla que són del Ritz, però ja veus… Els cambrers, dic —va explicar en Mateu.

—Me l’he fet jo mateix. El bufet d’allà al fons també s’ha quedat sol.

—Vaja. Quina sort.

—En vols? No crec que me l’acabi.

En Mateu va declinar l’oferiment, però, a canvi, li va allargar la cigarrera.

—No fumo. Esgrogueeix les dents. —El noi va somriure tot ensenyant una dentadura blanquíssima.

En Mateu sempre es fixava en les dents de la gent. El noi devia ser uns tres o quatre anys més jove que ell. Vint-i-dos, com a màxim. Tenia la pell blanca, els cabells del color de la palla i els ulls d’un blau agrisat. Duia ulleres de carei.

—Tu ets el promès de la Mimi Banús, oi?

—Sí. Bé, encara no ens hem promès amb l’anell, però sí. Em dic Mateu, Mateu Serra. Encantat.

Van encaixar.

—Dels Serra de Manresa? La meva mare hi té unes terres.

—Temo que no. Dels Serra del carrer Diputació, més aviat.

—Esta bé. —El noi va riure—. Jo em dic Salvador.

—I ets el cosí de la Sisita Grau.

—Sí. Cosí llunyà, per dir-ho d’alguna manera. Les nostres àvies eren cosines. I parlant del rei de Roma… O de la reina de Saba, més aviat…

La Sisita i la Mimi es van acostar corrents, de la mà. Unes passes més enllà apareixien en Joan, l’Eulàlia i l’Oriol. En Joan, el promès de la Sisita, havia pagat a un cambrer per aconseguir un parell més d’ampolles de xampany, que duia sota el braç.

—Us heu perdut els focs! Han estat espectaculars —va exclamar la Mimi.

—Salvador! Quina sorpresa! Fa molt que has arribat? Amb qui has vingut? —va preguntar la Sisita quan es va adonar de la presència del seu cosí.

—Fa una estona. Amb un amic; no el coneixes. Érem a la taula de la Carmenchu Martorell, però m’he avorrit i he vingut a saludar-te —va explicar en Salvador, somrient amb les seves dents immaculades.

La Mimi va demanar a les noies que l’acompanyessin al tocador:

—Amb tanta estona que fa que som a la pista dec estar tota escabellada. I vull empolvorar-me.

Els nois van obrir una de les ampolles que havia dut en Joan.

La Sisita Grau, que en realitat es deia Concepció, era amiga de tota la vida de la Mimi. Totes dues havien conegut l’Eulàlia a les classes de tennis. Passada la pubertat, la Sisita havia començat a festejar amb en Joan, i l’Eulàlia amb l’Oriol. En Joan coneixia en Mateu de l’Eqüestre, on solien anar cada matí per afaitar-se i llegir la premsa abans d’entrar a treballar; en Joan va presentar en Mateu a la Mimi i el festeig no es va fer esperar.

L’aire de la nit transportava les olors dolces i un xic corrompudes de la figuera. La gent començava a marxar. Els voltants del club eren tot un escampall de cotxes aparcats sobre les voreres. L’orquestra havia deixat de tocar música americana i interpretava peces de sarsuela. El terra era ben brut de pasta de paper humida, perquè les serpentines i el confeti s’havien anat barrejant amb el xampany vessat al llarg de la vetllada. Van veure que una cambrera venia tabac de taula en taula i la Mimi va demanar a en Mateu que li comprés una cigarreta, una i prou, pel simple fet de treure’s les ganes de fumar: «Si la mamà s’assabentés d’aquestes coses…».

Com que van decidir d’anar passant, les noies es van posar els mantons sobre les espatlles. La Mimi els va reiterar la invitació a la festa que celebrarien dissabte, a casa: com cada any, el seu pare havia contractat un pianista per donar la benvinguda a l’estiu.

—Esmòquing obligatori, nois. No deveu voler que li vingui un atac de cor a la mamà, oi?

—Parlant d’esmòquings: dec tenir la jaqueta i el llacet a l’altra taula. Jo m’acomiado aquí —va dir en Salvador.

—Tu també hi estàs convidat, Salvador. Si vols venir, ja ho saps. Repertori actual: Schönberg, Mompou, Gerhard… —va comentar la Mimi.

En Salvador va fer que sí amb el cap, va somriure i se’n va anar per recuperar la seva jaqueta.

La música es va aturar, els cambrers van començar a recollir les copes i l’Eulàlia es va queixar perquè li coïen els ulls.